3

Família de cal Sanador de la Quera davant de la porta de casa. Els avis (el Ventura i la Maria), els pares (el Pepe i la Rosa), amb el seu fill, el fotògraf Manel Gavarri. (Foto R. Domènech, 1905).

En tinc una ombra molt vaga del dia que el senyor Robert, en una de les excursions als estanys amb el pare, ens va fer la fotografia. Aquesta és una de les poques imatges que puc destriar de la grisor del meus primers anys de vida. Per uns moments em veig dret d’esquena als pares i padrins, aguantant-me la respiració davant la vella càmera de l’enginyer, que muntada damunt del trípode amb ell amagat al darrere, a mi em semblava un monstre de cinc potes que ens podia envestir d’un moment a l’altre. Quan ja se m’acabava l’alè i no podia més, va esclatar una fumerada com si el fotògraf rebentés una bufa de llop. Tot seguit va traure el cap de dins del drap negre i em va felicitar per haver-me quedat quiet com les persones grans.

En canvi, amb ma germana Nati, que llavors encara no havia complert l’any, no hi va haver res a fer. Quan no bellugava les cames, bracejava nerviosament, o bé girava el cap a l’altra banda. Al final, la mare la va portar al bres, ben faixada perquè no en pogués saltar, i va tornar corrents a posar-se al grup. Mentre el senyor Robert ens feia el retrat, la nena xisclava com si la matessin, cosa que explica, fixa-t’hi, aquesta cara d’amoïnada que fa la mare. Sempre que miro la fotografia, és com si tornés a sentir els xiscles de ma germana, tan forts que se’m claven al cervell. De vegades se m’acut (tu potser pensaràs que és una ruqueria) que la criatura bramava amb tant desesper perquè reclamava sortir a la foto, com si a la seua manera intuís que se l’expulsava injustament de la família. De fet, aquesta és l’única fotografia vella que hem conservat de casa Tura i ella, ja veus que ella no hi és. Per altra banda, el dia del retrat va ser una de les poques vegades que recordo haver-la sentit plorar. Els pares no van patir gens per fer pujar la Nati: de primer popava de la mare tant com volia i encabat, ja va menjar sopes i de tot. D’avui per demà la veies créixer com una carbassera.

Al contrari de mi, que de xic els n’havia fet veure més que Macot. El dia que el doctor Paxeras els va dir que la llet de vaca em feia mal, en realitat no va solucionar gran cosa, perquè de llet, al poble, no se’n trobava d’altra. En aquell moment no hi havia cap ruca que criés, i d’ovelles i cabres, només en tenien a cal Murrier, però no es badaven boca amb els de casa per culpa d’unes raons que feia temps havien tingut per un camí que ells volien de totes maneres que passés per un prat nostre. Això de descobrir la malaltia, a fi de comptes, no serveix de gran cosa si no tens el remei a l’abast. El metge també els havia dit que, a part de llet, em podien donar coses líquides, el que passa que llavors no era com ara que amb un cop de túrmix de tot se’n pot fer suc.

Vet aquí que un dia, mentre la mare matava una gallina, jo no parava de bramar com si en realitat fos a mi a qui clavés el ganivet. Quan va haver acabat, se li va ocórrer d’ensenyar-me el pot de la sang, potser amb l’esperança que callés. Vaig estirar les manetes, em vaig atansar el pot als llavis i em vaig empassar la sang d’una tirada. I més n’hi hagués hagut, d’aquell líquid dolç i calentó com la llet! La mare, una mica espantada, ho va comentar amb la Bepa, la llevadora que l’havia assistit al part, i la vella li va dir que estigués ben tranquil·la, que la sang crua porta molt aliment, que me la guardés quan matés una bèstia, sempre que l’animal no fos de color negre, que llavors ja se sap que s’ha de llençar. L’endemà mateix tot el poble sabia que el plançó de cal Tura s’alimentava de sang, i que a casa en necessitaven molta per esquerar-me. Les dones van començar a fer visites a casa amb pots i tupins que tapaven amb un tovalló com quan el capellà porta el viàtic o els sants olis a un moribund. Havien de córrer pel carrer perquè la sang no tingués temps de coagular-se. Un cop a casa, es quedaven bocabadades veient com aquell marrec, tan aviat com ensumava la sang deixava de plorar en sec i s’empassava el tupí sense respirar.

En pic vaig caminar, jo mateix anava per les cases per atipar-me de sang fresca. Un dia, al veure’m els morrets empastifats de sang, algú va comentar que semblava un cadell de gatillop, i des de llavors em van començar a dir aquest nom. Veritat que no n’havies sentit parlar mai d’aquestes feres? Doncs, els gatillops són unes bèsties que viuen de la sang dels animals que atrapen. Tenen les urpes i queixaleres afilades com els gats i la força física dels llops. Al disposar de l’astúcia dels uns i de la corpulència dels altres, resulten ser uns caçadors formidables. De les seues víctimes, només els interessa la sang, per això, per anar tips, han de caçar nit i dia. Alguns deien que els gatillops no existien, que eren falòrnies per fer por a la canalla, perquè al poble ningú no n’havia vist mai cap. Els vells de la Quera asseguraven que existien de debò, que una vegada un escabot de cinc o sis gatillops van saltar al corral de la borda de Tonico i van matar-ne totes les ovelles i corders, una cinquantena de caps. Al matí, quan l’hereu va anar a la borda i va descobrir aquella carnisseria, va veure que les feres encara eren al corral. S’havien fotut tan farts de sang, que la panxa els pesava massa per poder saltar pel finestral per on havien entrat. L’hereu va tornar corrents al poble a buscar ajut. Doncs, quan ell i tres homes més, tots ells armats amb escopetes, van ser de nou a la borda, els gatillops havien fugit pel gaial. Es veu que per poder-hi atènyer, havien tingut la malícia d’apilar les ovelles al peu de la paret i hi havien saltat pel damunt. Fixa’t tu, quina astúcia!

Als de casa els sabia molt greu que al poble em diguessin gatillop, sobretot a la mare. Només de sentir el nom d’aquesta fera, a la mare ja se li posava la pell de gallina. Al poble d’on ella era filla, havia sentit contar que quan els cadells de gatillop eren prou grossos per acampar-se pel seu compte, mataven els seus propis pares i els xuclaven la sang. La pobra dona estava molt amoïnada per mi, pensava que la meua fam no era natural i en culpava la llevadora, per no haver-me deixat néixer a l’hora que em pertocava.

Vaig venir al món la vetlla de Nadal de l’any 1901. Segons explica la mare, cap a mitja tarda ja començava a traure la coroneta per l’espitllera de la vida, però la llevadora, en comptes d’ajudar-me a sortir, com és la seua feina, encara m’empenyia cap a dins. Passaven les hores i la mare vinga gemegar, mentre jo em moria de ganes de respirar aire fresc i de popar. A dos quarts de dotze de la nit, quan el capellà va fer el primer toc de campana, la Bepa va engegar el pare i els padrins a la missa del gall. Els va tranquil·litzar dient que tot anava molt bé, i que la partera no trigaria a desocupar. Per fi, a les dotze en punt, quan a totes les esglésies del món començava la missa del gall, la Bepa em va arrencar, negre com un fetge de porc, del ventre de la mare. Al tornar de l’església, el pare em va trobar embolicat amb uns faldars nets, mossegant les popes de la mare amb una fam de cadell. La Bepa va anunciar tota satisfeta:

—És un nen i ha nascut al punt de la mitjanit igual que Nostre Senyor!

Tot seguit la llevadora va explicar als de casa i a les veïnes que havien acudit a tafanejar que els nens que s’escuncen de néixer a aquesta hora, tenen una creu gravada al paladar. Ja ho havia comprovat i jo efectivament la tenia, i ben marcada. Va afegir que aquestes persones, de grans, tenen un do especial, alguna cosa que els fa superiors a la resta de la gent. La dona no s’amagava pas de confessar que havia fet tots els possibles per aconseguir-ho i estava eufòrica perquè, per primera vegada en tota la seua llarga carrera de llevadora, havia tingut el privilegi d’assistir al naixement d’un jesuset, que és així com es diuen els nens nascuts la nit de Nadal. La padrina va confirmar l’opinió de la llevadora:

—No em negareu que no ho sembla ben bé un jesuset!

Totes les dones hi van posar cullerada. La vella del Peraire havia sentit explicar que aquests nens de grans eren capaços de coses extraordinàries, com doblegar ferros amb les dents, fer ploure amb el cel ben escombrat de núvols, fer pollinar les mules o, fins i tot, fer comparèixer persones mortes.

—No ho fan de veres, dona! —va dir una altra—. T’ho fan veure amb màgica!

A la padrina, això de la màgica no li va agradar gens:

—Si hem d’anar farts d’il·lusions, malament rai!

Una altra veïna va pronosticar que seria capellà i que tindria molta traça a fer sermons.

—Calla dona, de capellà avui ja ho pot ser qualsevol! —va saltar la Peraira—. Bisbe, voldràs dir!

—Bisbe sí que no, redéu! —va protestar la padrina—. Que el nen ha de ser l’hereu de casa.

La llevadora va tranquil·litzar-la:

—No tingues por, Rosa! Serà un home llest i treballador, i guanyarà molts diners, ja ho veuràs!

—Mai tant! —va remugar la mare, que tot i estar mig atuïda per la sang perduda, escoltava els primers pronòstics sobre el meu futur—. Ja m’acontentaria que el xiquet es guanyés la vida sense haver-se d’escarrassar tant com ho hem de fer nosaltres.

No et pensis pas que la mare es conformés amb poca cosa! Recorda que et parlo de cent anys enrere. En aquell temps, per guanyar-se la vida en un poblet de muntanya com la Quera s’havia d’esgarrapar cap a tots cantons. Amb quatre caps de bestiar i el conreu de l’argenda no n’hi havia prou per poder atènyer totes les necessitats d’una família. Els pobles de la Vallnegra no eren pas com els de la Conca, que es feien ells mateixos el vi i l’oli, conreaven fruiters i collien tota mena de verdures. Allà dalt, a part de l’herba per a les bèsties i d’algun bancalissot de trumfes a la serra, només sembràvem quatre punys de blat que arreplegàvem a sècula seculòrum. Hi havia anys que no podíem segar fins a l’agost, quan l’estiu a les valls del Pirineu ja va escales avall, espentejat per les primeres tronades.

Així i tot, també t’he de dir que de xic no recordo haver-ne passat mai, de gana. Per malament que hagués anat l’anyada, sempre hi havia un tall de cansalada al rebost, un sarpat d’avellanes als caps de casa o un rosegó de pa al morralet del padrí, que ell guardava per al gos o per a l’ovella mansa. Això sí, t’ho havies de menjar a casa. Si sorties al carrer menjucant, t’arriscaves que els nens més grans t’ho prenguessin dels dits. En cas que et descobrissin els bessons del Gavatx, bona nit caragols! Aquest parell de bordegots feien vida fora de casa, com els gossos sense amo, sempre a l’aguait del que podien arrambar. A l’estiu i a la tardor s’acampaven pel terme a base de fruits de l’horta o, si no, de silvestres; però, quan venia l’hivern la ballaven molt magra. En una ocasió vaig veure com els dos germans es disputaven un os: s’esbatussaven damunt la neu com un parell de feres, total per rosegar-se una espinada de porc que alguna mestressa havia llençat al treure-la del caldo. La gana els feia enfilar per les parets i saltar dins de les eres per cruspir-se el menjar de les gallines. Aquella gasòfia feta de trumfes i remolatxes bullides a la caldera i després trinxades i amassades amb una mosta de segó devia ser per a ells un menjar de festa major. Sa padrina, la vella del Gavatx, es donava als dimonis: «Aquesta pesta de canalla se m’ha engormandit al cóm de les gallines i no els puc aturar. A fe de Déu que els pararé una ratera, com a la guineu!».

Com he dit, jo em vaig poder atipar sempre a casa, gràcies a Déu. El pare, quan no hi havia feina al tros, es llogava de jornaler per les cases bones de la vall. El padrí, a més de guardar les vaques de casa, era sanador de porcs i anava sovint pels pobles amb el maletí on guardava els estris de capar. El seu pare, és a dir el meu besavi, ja tenia aquest ofici i d’aquí ve que alguns ens coneguin com cal Sanador. En realitat, casa nostra es deia i es diu encara avui cal Tura, el nom del padrí. No sé per quin motiu, el pare no va voler continuar la tradició familiar de sanador. La mare em va explicar un dia que l’home era incapaç de veure patir una bèstia perquè tenia el cor massa tou. El padrí, en canvi, n’estava tot orgullós del seu ofici i volia tant sí com no que jo ho fos, perquè, segons ell, era una feina amb molt futur. L’home tenia les seves raons. «Al món cada dia hi ha més gent», argumentava. «Més boques per atipar vol dir més bèsties per matar. I per tant, més feina per als sanadors».

M’ho repetia sovint, sempre fluixet, no fos cas que el sentís algú del poble que ens pogués fer la competència en el negoci. L’única persona que l’amoïnava per aquest assumpte era el Sèbio de Pau, un trinxeraire que sempre rodava pel terme buscant algú que escoltés les seues bestieses. Quan el padrí veia que se li atansava, fugia renegant darrere les vaques, tot fent veure que se li escapaven. Encara que mirés de fer-li marrada pels carrers del poble, una hora o altra el Sèbio aconseguia atrapar-lo. Llavors l’agafava ben fort pel braç per assegurar-se que no se li esmunyiria i li deia amb una rialleta com aquell que es fot del món: «M’has de vendre la navalla, Tura, que ara em vull fer sanador! Ja te la pagaré bé, home!».

I li explicava els motius del seu interès per l’ofici. Segons el Sèbio de Pau, d’aquí a poc temps els governs farien capar la gent del país, només els homes, perquè amb l’arribada del progrés tot déu catxava sense parar i aviat al món ja no s’hi cabria. Es començaria pels esguerrats (geperuts, coixos, muts, ores i rebordonits), després seguirien els concos i finalment caparien els pobres, tots arreu. Tan sols se salvarien uns quants privilegiats, els rics naturalment, que quedarien per llavor. El Sèbio jurava que el Papa, fart d’haver de mantenir bordets, havia ordenat que capessin els seus subordinats amb faldilles: bisbes, capellans, frares i, fins i tot, les monges.

—Fuig, beneit! —deia el padrí, desfent-se del tabalot amb una sacsada—. Les devies aprendre a França aquestes orqueries!

—És cert, t’ho ben juro! —es defensava el Sèbio, i mentre l’altre s’allunyava, ell anar cridant com un boig:

—D’aquí a cent anys tots capats! D’aquí a cent anys tots capats!