15

Enterrament de Richard Collins…

Mentre era al vàter m’ha vingut a la memòria l’època que vaig estar exiliat als estanys, quan em pixava a la cresta del Migmon, una roca en forma de crestall de teulada que hi ha a tocar del port del Gaial. Aquest nom tan curiós li ve donat perquè l’aigua, o la neu, tant és, que cau damunt de la penya recorre una part d’Espanya i de França, cosa que, per als pastors i per a la gent ignorant que la van batejar així, ja representava mig món. Doncs, quan em sentia fotut, em posava dret damunt la llenasca, amb un peu a cada cantó, de manera que el rajolí caigués al mig de la cresta i així una part dels meus pixats anava cap a la vall d’Aran i encabat travessava França fins a Bordeus, mentre l’altra meitat faria cap a Tortosa després de travessar Catalunya. Així esbravava el mal humor. Has de comptar que… Bé, ara no et vull avançar re més, ja t’ho explicaré quan n’arribi l’hora. No m’agrada fer com a les pel·lícules que et fan anar endavant i endarrere pel camí de la història o, encara pitjor, quan te la comencen pel final i tota l’estona has de caminar de recules. Doncs, veus?, en un tancar i obrir d’ulls rebobino la cinta de la memòria fins a la mort de míster Dobson, que és on ens havíem quedat. Clic!, ja estic llest.

Foto Enterrament de Richard Collins, un dels tècnics del muntatge de la central de Ribera. Aquest enginyer nord-americà fou una de les primeres víctimes de l’epidèmia de grip que assolà la Vallnegra la tardor de 1918. (Foto M. Gavarri, 1918).

Ara toca un enterrament? Sembla que estigui fet exprés. Bé, tingues present que entre la desaparició de míster Dobson i la mort de míster Collins van passar dos anys, dos anys que quan s’és jove representen un segle. Doncs el meu amic no va morir de la grip sinó d’una malaltia del cor. M’ho va confirmar el metge de la Companyia quan vaig anar a veure el malalt al dispensari on l’havien portat tan bon punt havia notat les primeres punxades al pit. Ja havia tingut anteriorment algun altre atac i se n’havia sortit pels pèls. De primer volien baixar-lo a l’hospital de Tremp, però no s’hi van atrevir per por que no resistís aquell viatge de cinquanta quilòmetres i se’ls quedés pel camí. Conscient de la gravetat de la malaltia, míster Collins va fer enviar un cable als seus pares, que vivien als Estats Units i que eren els únics familiars, perquè no s’havia casat. De fet, els seus pares ja no van arribar a temps de veure’l viu.

Doncs quan jo vaig anar al dispensari, en pic em va veure al costat del llit, ell que em diu:

—Què prefereixes, el meu cavall o l’equip de fotografia?

Així de patac, no sabia pas amb què quedar-me. La veritat és que les dues coses em feien prou goig.

—Vostè té corda per anys —vaig respondre per animar-lo, i també per tenir temps de rumiar-m’ho millor.

Ell va insistir que triés, que demà potser ja no hi fóra a temps. A mi em sabia greu de perdre’m el cavall. Amb aquella bèstia tan airosa i elegant, els dijous podria anar i tornar del poble a cavall. Però, ben pensat, en quin corral de la Colònia el tancaria durant la setmana?, i com el mantindria? Una bèstia no és com una màquina, que mentre no la fas servir no gasta…

En canvi, l’equip de fotografia, a part de no menjar, el podria guardar a la meua habitació de l’hotel. Em vaig decantar per la màquina:

—Ja ho sap, m’agrada molt la fotografia.

Llavors el moribund em va indicar que cridés el metge, que era el doctor Milans. Un cop va entrar, li va demanar que en el cas que els seus pares arribessin quan ell ja no hi fos o no pogués parlar, que els fes saber que abans de morir ell havia disposat que la càmera i els altres aparells fotogràfics havien de quedar per a mi. Jo estava tan content i emocionat que no trobava prou paraules per agrair-li el regal.

—T’ho mereixes, Manel. Tu has fet molts passos per mi… —El malalt articulava amb dificultat—. Gràcies, Iceboy. Aquell primer estiu tu em vas refrescar la vida.

Estic segur que no ho vaig entendre malament. En comptes de la bebida, es devia confondre i va dir la vida. Míster Collins va morir la matinada següent, de manera que no el vaig tornar a veure més en vida, aquest gran amic meu. A la Colònia es va haver d’organitzar a corre-cuita una cerimònia fúnebre. Com que no era de religió catòlica, el cadàver no podia entrar a l’església, no se li podia fer cap mena de funerals (ni uns gori-goris pelats, de tercera classe!), ni tampoc no se li permetia la sepultura en terra sagrada. Recordo que míster David, que va ser qui es va encarregar de tots els tràmits, especialment dels tràfecs del cementiri, em va comentar tot amoïnat: «Ja ho veus, no ens podem morir fora de casa». Tot plegat es devia a falta de previsió. Resulta que la Companyia, que a l’hora d’instal·lar la cinquantena d’estrangers a la Colònia havia pensat en totes les comoditats (figura’t que hi havia fins i tot una perruqueria de senyores!), doncs, la totpoderosa Companyia s’havia descuidat d’un detall gens accessori com és el cementiri. Ara, però, la mort sobtada d’un dels tècnics més importants els feia recordar de cop que els americans, a més de treballar, de beure whisky i de jugar a tennis, també es podien morir. El dia que míster Collins era cos, els directius van anar de bòlit per no fer el ridícul i poder-lo enterrar dignament, tal com una persona del seu rang es mereixia. L’endemà van portar el difunt a la central i allí, al costat de les turbines que ell tres dies abans havia deixat a mig muntar, els seus compatriotes van llegir fragments de la Bíblia, li van cantar cançons i, finalment, míster David li va dedicar unes paraules molt emotives, almenys així ho semblava per l’expressió de les cares, ja que tota la cerimònia va ser en anglès. Acabat l’acte, la comitiva fúnebre es va dirigir al nou cementiri per a protestants, adossat a la paret del vell fossar de Ribera, que un centenar d’obrers, sota les ordres de míster David, havien construït en només vint-i-quatre hores. La Companyia va tenir ocasió de demostrar així la seua eficàcia en tota mena d’imprevistos, encara que fossin assumptes de l’altre món. En un sol dia havien estat capaços de construir la ciutat dels morts!

La tarda de l’enterrament, mentre el seguici del dol es dirigia al cementiri, vaig tirar tres plaques, les primeres que feia sense la tutela del meu mestre. Després faltava el més important, el revelat, i això, per a mi, ja eren figues d’un altre paner. Com que abans havia de traslladar a la meua habitació tots els estris del laboratori amb els líquids de revelar, vaig preferir esperar-me fins dijous i així poder disposar de la tarda sencera. Entretant m’escalfava el cap mirant de recordar tots els passos a seguir, el temps de cadascun d’ells i, sobretot, les proporcions exactes de cada líquid que s’havien de barrejar amb aigua.

En la penombra de l’habitació vaig col·locar el vidre dins del pot del revelat amb els ulls clavats al cronòmetre. Després del temps apropiat, vaig acabar l’operació fixant la placa i esbandint-la amb aigua clara. En aquest moment del procés míster Collins solia exclamar, abans de donar un cop d’ull al vidre: «Vols veure el miracle que s’ha produït?». Però, per a un aprenent com jo, incapaç d’endevinar figures gaire nítides en les taques que havien aparegut al negatiu, l’autèntic miracle de la química no es produïa fins més tard, en el procés d’ampliació. La veritat és que jo estava tan neguitós per veure la còpia, que no em vaig entretenir gens tafanejant el vidre. Així, doncs, vaig posar el vidre en contacte amb el paper dins del finestró de fer còpies i, transcorregut el temps d’exposició corresponent, vaig submergir el paper a la palangana. Mentre esperava el resultat de l’operació (el primer miracle de la llum realitzat totalment per mi!), el cor se’m va esvalotar. Me’l sentia bategar com si tingués una oreneta engabiada dins del pit picant amb el bec els filferros de les costelles. Imaginava que d’un moment a l’altre es dibuixaria damunt del paper, com per art d’encantament, el taüt camí del cementiri, o potser el seguici del dol amb la central elèctrica al fons… Doncs, res de tot això! L’escena que es perfilava al paper no tenia res a veure amb l’enterrament, sinó tot al contrari: míster Collins va aparèixer més viu que mai, somrient-me des del fons de la palangana. Amb les oscil·lacions del líquid semblava que el vent li pentinés els cabells, que mogués els seus ullassos d’escarabat, fins i tot que em xiuxiuegés alguna cosa amb els llavis. El miracle era tan increïble que em va agafar por i tot. Però només per uns quants segons, ja que de seguida hi vaig caure: al xassís de recanvi hi havia una placa que l’enginyer havia deixat impressionada abans de morir. Moments després, ja respirava tranquil mentre m’afanyava a retirar la còpia amb les pinces, talment salvés un ofegat de l’aigua. El revelat, en conjunt, va quedar força acceptable, sobretot tenint en compte que era obra d’un aprenent. Tu mateixa ho pots veure…

Quin racó de la postal miràvem ara? Ah, sí, l’epidèmia de grip! Doncs, uns quinze dies després de la mort de míster Collins, en alguns pobles es donaven els primers casos d’una grip que aquella tardor de 1918 havia de tenyir de dol tota la Vallnegra. Per aquesta coincidència en el temps, molta gent va relacionar erròniament la mort de l’enginyer amb l’arribada de la grip. Alguns, com el capellà de Borente, van aprofitar l’ocasió per escopir fàstics contra la Companyia, acusant-la d’haver introduït, per mitjà d’aquella patuleia d’estrangers incrèduls, la pesta mortífera a la vall. En realitat, insisteixo que no hi havia cap relació, i això encara es veu més clar fixant-se en els símptomes de la malaltia. Els infectats de grip es queixaven de mal de cap i solien malaltejar bastants dies, arborats per una febre que els consumia. En canvi, la malaltia de míster Collins no en va tenir cap, de tots aquests símptomes. A més, si la Companyia n’hagués tingut la culpa, ¿com s’explica que també s’infectessin les valls veïnes? Tot al contrari, l’empresa va adoptar mesures higièniques i sanitàries que sens dubte van ajudar a frenar el contagi. Per bé que les obres no es van arribar a aturar mai, els treballadors que anaven a dormir als pobles, en corrals o pallers que havien llogat, van ser concentrats en barracons nous aixecats prop de la central. S’intentava evitar així el contacte dels treballadors de les obres amb la gent dels país, que en bona part tenien malalts a casa. El doctor Milans va fer reunir a tots els que treballàvem a l’hotel, i després de fer-nos veure la greu responsabilitat que corríem d’encomanar l’epidèmia als dirigents de la Companyia, ens va aconsellar que no sortíssim gaire de l’hotel. Als que érem d’aquells pobles, ens va prohibir d’anar a casa.

Pocs dies més tard de la prohibició, ma germana se’m va presentar a l’hotel. Al veure-la entrar al bar tan decidida em vaig esverar. Li vaig dir que allí no hi podia estar, que si la descobria el doctor Milans o qualsevol client me la carregaria. Va dir que l’enviava la mare per fer-me saber que a casa estaven tots enllitats, i com que ella encara era massa xica per cuidar-los, la mare volia que pugés jo immediatament a ajudar-la. Li vaig contestar que em sabia molt greu però que tenia prohibit de deixar l’hotel, que si hi anava, ja podia dir adéu a aquella feina de cambrer que només jo sabia els calvaris que havia hagut de passar per aconseguir-la. La Nati se’n va fer càrrec de seguida. Amb tot, com que es feia la romancera, vaig notar que li quedava alguna altra cosa al pap per dir-me. Per fi, ho va abocar una mica avergonyida: «Em pots donar un sidral? És que de baixada m’he cansat molt». La xiqueta es fonia per aquesta beguda, que, segons deia, li feia pessigolles al nas. Els dijous només em veia arribar a casa que ja me’n pidolava un. Li’n vaig donar un bon grapat per compensar tots els dijous que s’havia de quedar sense. L’únic que allí al bar no se’l podria prendre, perquè estava completament prohibit de fer servir els gots de l’hotel per a la gent que no era de la Companyia. Va dir que era igual, que es podia aguantar la set fins a la font de la Molsa. Abans d’anar-se’n la vaig advertir que si es trobava algun conegut pel carrer o camí del poble, que sobretot no li digués que m’havia vist, ni que vingués de l’hotel. I se’n va tornar cap a casa amb les mans plenes de sidral, contenta com si portés el gran tresor.

Al cap d’uns quants dies, quan van baixar els del Peraire per fer-me saber que la mare era morta, em va caure el món a sobre. Em sentia tan abatut i avergonyit que de primer, a cop calent, no vaig tenir esma de demanar permís al senyor Espuga per anar a casa. Va ser ell qui al cap d’una estona es va presentar al bar a donar-me el condol. A continuació va afegir que si volia anar a l’enterrament hi tenia tot el dret, però que, si hi pujava, llavors m’hauria de quedar uns quants dies allà dalt al poble. Li vaig preguntar quants dies i va dir que, en principi, un mes, que encabat ja es veuria, tot depèn de com evoluciona la passa. Li vaig preguntar si en el moment que s’acabés la grip recuperaria la feina.

—Ja ho veurem —va dir—. Ara per ara, t’hauré de buscar un substitut, cosa que per altra banda no em costarà gaire, pensa que a la vall n’hi ha molts que la vetllen una feina així. Què penses fer?

Al veure que no em decidia, em va engegar aquest sermó:

—Mira, Manel. Si vols el meu consell, un consell d’amic, no et moguis de l’hotel. Si anant a casa poguessis salvar la teua mare, jo fóra el primer d’obligar-te que t’arrisquessis. Però ella és morta i tu ara, per desgràcia, ja no hi pots fer re. Estic segur que ta mare t’aconsellaria el mateix que jo. Ella que tant t’estimava, no voldria que per culpa seua posessis en perill la salut i el teu futur. A més, si t’he de ser sincer, i ara sí que et parlo com a gerent de l’hotel Turbina, em sabria molt greu que ens deixessis. Estic molt content de tu, de com tractes els clients, de la manera com et saps traure la feina dels dits. T’ho vaig demostrar de bon principi, recorda que, durant la crisi de la guerra, vas ser dels pocs treballadors que va conservar la feina…

El senyor Espuga, com a bon gerent, era un egoista que només pensava que l’hotel funcionés bé. Però, en part, tenia raó. Mirat fredament, pujar al poble en aquelles circumstàncies era una temeritat. És clar que, vist des d’avui, una passa de grip no espanta ningú, però pensa que llavors, almenys en aquell moment i allà dalt, tenia tota la pinta de ser una pesta mortal. L’endemà a primera hora del matí van enterrar la mare. Després vaig saber que hi havien acudit tan pocs veïns, que el pare i el Mingo, tots dos sols, van haver d’arrossegar el taüt fins al cementiri i el van colgar a corre-cuita, com si es tractés d’una empestada. La Companyia els va donar permís amb la condició de posar-se una careta.

Recordo que el dia de l’enterrament era l’onze de novembre de l’any 1918, el mateix dia que es va signar l’armistici que suposava l’acabament definitiu de la guerra. A l’hotel es va organitzar una gran festa per celebrar la fi de la guerra; en realitat, tothom celebrava la victòria, ja que la majoria d’enginyers i capatassos eren partidaris dels aliats. Vaig tenir una feinada de cal Déu, traginant safates plenes de copes i de llaminadures. A última hora de la nit, quan els clients ja s’havien retirat i jo encara tenia el taulell ocupat per un batalló de copes brutes, es va presentar el senyor Espuga amb una ampolla de xampany francès. L’home estava tot eufòric, per l’èxit de la festa, és clar, que la guerra tant se li’n fotia. Em va dir que ho deixés estar tot, que ja tindria temps l’endemà al matí de netejar-ho, que ara es volia prendre una copa amb mi. Imagina’t que l’ampolla de xampany francès devia costar una cosa així com dues setmanes del meu sou! I no et pensis pas que fos de les que havien quedat mig buides per les taules, no. Era una ampolla ben sencera i precintada, tot just treta de la cambra frigorífica. I la va destapar per a mi, per demostrar-me com valorava el meu sacrifici.

L’epidèmia de grip va durar, tirant llarg, un parell de mesos: de mitjans d’octubre a primers de desembre. En tota la Vallnegra la passa s’havia emportat una vintena de persones, entre elles la mare i el padrí. Per tant, casa nostra havia sigut una de les més castigades per la pesta. Pels volts de santa Llúcia, el metge de la Colònia va donar per acabada la quarantena i es van concedir els primers permisos als treballadors de l’hotel. Fins per Nadal no vaig tornar al poble, llavors amb un permís de dos dies que el gerent m’havia promès. Em vaig presentar a casa amb una cistella ben caramullada de teca i de gormanderies. M’hi havia gastat una part dels meus estalvis. Hi portava un pollastre, llaunes de sardines, torrons, cafè, sucre i un retall de roba estampada per a ma germana, perquè se’n fes un vestit. La padrina em va rebre amb barres altes:

—Ara és hora de presentar-te? —va bramar—. Doncs ara ja no et necessitem per re, malnascut! No cal que hi posis més els peus en aquesta casa!

No em va voler saludar, i totes les meues excuses van ser com bufar-li al clatell; ni tan sols en va sentir cap grat de la cistella. En canvi, el pare i la germana es van posar molt contents de veure’m de nou a casa. La nena, que estava molt orgullosa de tenir un germà treballant en aquell hotel tan modern, quan va desembolicar el retall de roba blanca amb tot de flors de color blau cel, es va tornar boja d’alegria. Va fer prometre a la padrina que durant les vetllades de l’hivern l’ajudaria a fer-se el vestit, i així poder-lo estrenar a la primavera, el dia de l’aplec de la Peülla.

Acostumat com estava a les estufes elèctriques de l’hotel, vaig trobar la casa molt freda, una fredor que encara es feia sentir més pels buits que la mare i el padrí havien deixat. A pesar de les absències, em vaig adonar que ells tres s’avenien molt i que, amb la setmanada del pare i l’aportació del Mingo, en tenien de sobres per lligar caps. La padrina era qui portava les regnes de la casa. Es veu que amb la desaparició de la mare, la dona havia recuperat el seu rang de mestressa, perdut vint anys enrere amb l’arribada de la jove. La vaig trobar molt animada, fins i tot rejovenida, potser perquè li havien caigut dues dents del davant, les últimes que li quedaven a la boca, i ara amb les genives llises mastegava la carn com si disposés de la ferramenta que tenia als vint anys. Quan li va haver passat l’enrabiada, em va donar un paquet embolicat amb un full de diari:

—Ton padrí, en pau descansi, abans de morir em va fer prometre que t’ho donaria.

Era un estoig de fusta de boix ramejada a punta de ganivet, que guardava els estris de sanar del padrí. Li vaig dir que moltes gràcies padrina, em fa molta il·lusió. Ella es va sulfurar igualment:

—No te’n fa molla, fotut mentider! Sé que no ho faràs servir mai, però ell, pobrot, tenia aquesta dèria. Es va morir confiat que tu fores sanador de porcs.

Ja veus quina casualitat! Resulta que en un espai de pocs mesos, dos moribunds (l’un sanador de porcs i l’altre fotògraf) pretenien marcar el meu futur, tot deixant-me en testament les seues eines de treball. No em va caldre rumiar ni un segon per decidir amb quina de les dues m’havia de quedar. De tornada a la Colònia, em vaig aturar al pont i des de la barana vaig buidar la capsa al riu. Agulles i fil, pomades i remeis, tot al carall! L’estoig de fusta i la navalla me’ls vaig quedar. L’estoig em podria servir per guardar-hi els vidres; la navalla, no ho sabia, potser de vegades per retallar una ampliació.