8
Grup de curiosos davant d’un tren Renard, vehicle de vapor que transportava els materials de construcció de la Central, des de l’estació de ferrocarril de Tàrrega fins a la Vallnegra. (Foto Enric Solé, 1915).
Tothom volia baixar a Ribera per veure el tren. La gent de la Quera tenia curiositat per contemplar de prop aquella màquina que fins llavors només havien pogut ataüllar des d’allà dalt, mentre avançava a poc a poc pel fons de la vall sota una fumera blanca, amb estrèpit de ferralla i esbufecs de bèstia grossa. Jo hi vaig baixar un diumenge al matí al sortir de missa amb una colla d’homes i de canalla. De casa nostra només hi anava jo, perquè el pare i el Mingo ja l’havien vist treballant a la carretera i el padrí no en volia ni sentir parlar de màquines.
El tren era uns centenars de metres més amunt de Ribera, aturat al mig de l’esplanada de la Moleta dels Frares, l’indret on volien construir la central elèctrica. Una parella de civils que ja li havien fet escorta durant el viatge vigilaven la màquina dia i nit i no t’hi deixaven atansar de tres o quatre metres. Vista de prop, la baluerna feia caure de cul. Bé, tingues en compte que en aquella època allà dalt no havíem vist mai re. La màquina era tota de ferro, ennegrida pel fum i pel carbó, i esquitxada de fang pertot arreu. La forma era semblant a la dels tractors que encara trigarien cinquanta anys a arribar a la vall, però molt més grossa i amb rodes de ferro en comptes de goma. A la part del davant hi anava la caldera, rodona i allargassada, amb la xemeneia al mig; seguia després el cos de la màquina, sostingut per dues rodes enormes, on anava el dipòsit del carbó i els homes que la menaven. La locomotora arrossegava una llarga plataforma damunt de quatre parells de rodes de ferro, més petites que les de la màquina.
El Jaume de Casanou, un xicot de Ribera que de cop s’havia aficionat a les màquines i, segons deia tothom, hi entenia molt, no es movia del costat del tren des que havia arribat a la Vallnegra. El xicot no parava de donar explicacions a tort i a dret sobre el funcionament de la màquina. Als qui encara la trobaven petita, com per exemple jo, que me l’havia imaginat com una serp enorme formada per un rosari de carros enganxats l’un darrere l’altre, el Jaume aclaria que hi ha dues classes de tren: els trens ferrocarril, que corren damunt de vies de ferro i que poden arrossegar infinitat de vagons, i els trens Renard, que circulen per les carreteres com els carruatges i que també poden estirar bona colla de remolcs, si la carretera ho permet. Si aquest tren només pot enganxar un màxim de tres plataformes, no és pas que li falti potència, sinó per culpa dels revolts de la carretera.
—Aquesta màquina, tal com la veieu —va pontificar el Jaume—, té una potència de dos-cents cavalls.
—Cavalls? I això quants bous són? —va preguntar un vell de Castellet.
El jove expert en màquines va calcular que més de mil. I va posar un exemple:
—Penseu que si la carretera fos recta podria carregar en un sol viatge tot el bestiar de la Vallnegra i portar-lo a la fira de la Salàs.
—Mala fira fotríem, llamp de Déu! —va remugar el vell—. Amb tantes bèsties per vendre, les hauríem de donar regalades, a preu llençat.
Fet i fet, més que no pas la força de la màquina, el que més admiràvem els tafaners era que la baluerna de ferro es pogués moure per ella sola, sense necessitat de ser arrosegada per cap animal. El Jaume s’esforçava per fer-nos entendre que es tractava d’una màquina de vapor i que el seu funcionament era molt senzill: així com una olla d’aigua, bullint als quatre galls, fa aixecar la tapadora, doncs de la mateixa manera aquesta caldera plena de milers de litres d’aigua fa moure la màquina i tot el que se li enganxi al darrere.
Tot d’un plegat, mentre escoltava les explicacions del Jaume, vaig sentir renecs i crits de protesta en un indret del cinturó de curiosos. L’enrenou el provocava el Sèbio de Pau, que acabava d’arribar i s’obria pas entre el públic a base d’empentes i de cops de bastó. Quan el trinxeraire va ser a primera fila, va donar la volta a la màquina, tot observant-la detingudament sense dir re.
—Què et sembla, Sèbio? —va cridar algú—. La canviaries pel teu ruc?
L’home no va respondre, es veu que encara no havia acabat d’inspeccionar-la del tot. Al cap d’una mica, ens va donar la seua opinió:
—Si us he de ser franc —va començar com si es dirigís a tothom. Sempre que anava a dir-ne alguna de grossa, començava amb aquestes paraules—. Si us he de ser franc, havia imaginat una altra cosa. Fixeu-vos, els ulls, el morro, les quatre potes —l’home anava assenyalant amb el bastó diferents parts de la màquina: els fars, la caldera, les rodes—. Menja i beu com qualsevol animal, li puges a cavall a l’esquena, li pots estacar un estiràs al darrere. Doncs, igual que una bèstia de càrrega! —va resumir.
—I què voleu dir amb això? —va preguntar el Jaume, desafiador. La veritat és que tots n’esperàvem alguna de més sonada.
—Doncs que per fabricar una bèstia així no els calia rumiar tant a aquests savis estrangers! Tant te fot que sigui de ferro i més valenta, el cas és que té la mateixa forma d’un animal de càrrega —i va concloure—: Tant cavil·lar, tant cavil·lar, i a fi de comptes han acabat per copiar-me el ruc!
Mentre alguns reien l’acudit d’aquell tarambana, vaig allunyar-me carretera avall, seguint les roderes de la màquina. Em vaig traure les espardenyes per no embrutar-me-les de fang. No te n’estranyis, que tothom ho feia. Imagina’t si n’hi havia de misèria als pobles que tot sovint ens trèiem el calçat per no gastar-lo pels camins. La carretera nova era llisa, ben neta de rocs. Per això d’ençà que l’havien obert, la majoria de la gent dels pobles hi caminava descalça. Quan havien de baixar a Senterada o a la Pobla, els més pobres hi anaven per la carretera per estalviar espardenyes, encara que seguint els seus revolts fessin una estona de marrada. Per les dreceres del camí vell, cada cop més boscat i pedregós, només hi passaven els que anaven ben calçats, és a dir, els rics o els malgastadors que no miraven un duro.
Vaig caminar, com et deia, xipollejant tolls amb els peus descalços fins a l’indret de la roca de Carbadiu, un quart més avall de Ribera. Aquí el terra era ple d’estelles de pedra i, per tant, havia d’anar amb compte i fixar-me en on posava els peus. Aquesta penya de granit va ser l’última roca de la carretera que el pare i el Mingo van trinxar a barrinades. Abans, però, que la roca volés pels aires feta miques, hi va haver bastant de soroll. Quan ja la tenien cosida de forats per totes bandes, no van poder dinamitar-la per culpa de l’amo del tros, el Martí del Puio de Ribera, que d’aquesta feta tothom li diria d’ara endavant el Martí dels Trons. L’home, que no estava d’acord amb els diners que li oferien per aquella franja de terra, va tenir l’astúcia de dur a pasturar al prat de Carbadiu un trossot de vaca, l’única que tenia, seca com un feix d’ossos. Quan el capatàs el va avisar que s’allunyés, que havien de fer volar la penya i que l’explosió era molt perillosa, el Martí va dir que ell s’estava al seu prat i que a dreta llei de ço seu no li’n podia traure ni el pare sant. Al veure que no hi havia manera de convèncer l’home, el capatàs de moment ho va deixar córrer. Abans de plegar, va xiuxiuejar al Mingo i al meu pare: «Aquesta nit, quan sigui a casa, vindrem a fer explotar els forats». I els va dir que sopessin a la cantina i que no es moguessin d’allí, que ja els avisaria. Doncs, cap a les deu de la nit, quan tots tres tornaven d’incògnit a la roca disposats a encendre les metxes, van ser descoberts pels lladrucs del gos. El Martí dels Trons continuava fent guàrdia al costat de la seua vaca. L’home els va dir que se’n podien anar a dormir tranquils perquè ell no pensava abandonar el tros mentre no li donessin el que demanava.
L’endemà la carretera va continuar per l’altre cantó de roca, deixant aquell pegat allà al mig. Els dirigents de la Companyia, que no estaven disposats a cedir de cap de les maneres, li van dir que ni un cèntim més. I si no afluixaven no era pas perquè els interessessin gaire aquests quatre duros, que era la diferència que els reclamava el Martí. A una empresa tan poderosa com aquella, no li venia de quatre duros ni de mil! Si en aquest cas es mostrava tan inflexible era perquè no volia crear precedents. «Si ara fem cas d’aquest tossut», pensaven els responsables, «encabat quan haurem de construir les torres elèctriques tothom reclamarà, i no acabarem mai. Si veuen que hem afluixat una vegada, després ens pujaran a cavall». I ben fet que feien. Pensa que els pagesos, especialment els de muntanya, són una gentota d’idees fixes. Com que no han vist re més, es pensen que els seus trossos són els millors, que de terra com la seua no n’hi ha altra al món. I per més que els la paguis, mai no ho troben prou bé. Amb tot i amb això, d’homes del morro fort com el Martí dels Trons no n’hi havia gaires al país, gràcies a Déu.
Bé, doncs al cap de tres dies, les quadrilles d’engravadors que donaven els últims retocs a la carretera també van quedar encallats a la roca del Carbadiu. Decididament, la tossuderia del Martí ja començava a fer escudella. Aquell mateix vespre el capatàs el va avisar per última vegada: l’endemà a la tarda faria volar la roca, encara que a la vora hi hagués la vaca, el bou, sant Josep i Maria santíssima.
L’endemà, a partir de migdia, van començar a acudir al prat del Carbadiu alguns grupets de curiosos que baixaven dels pobles de la vall. El pare i el Mingo, que són els qui ho van explicar a la nit a casa, van distingir en el grup el captaire Pardinella, el rector de Borente i el Batllevell d’aquest mateix poble, és a dir, el segon déu de la Vallnegra. «S’ha reunit tota la carlinada de la vall per aturar el progrés», va dir el capatàs al pare, assenyalant el grup. «A fe de Déu que no se’n sortiran!». Ara bé, no tots els concentrats (com algú va fer córrer amb malícia després) venien a donar ànims al Martí. Ni de bon tros. La majoria eren desvagats que només venien a tafanejar, a veure què passava. Abans que comencés d’arribar la gent, els civils ja s’havien abraonat damunt del Martí i l’havien arrossegat fins a la vora del tros. Amb la vaca havien volgut fer el mateix, però la bèstia, a un xiulet de l’amo, s’havia ajagut damunt l’herba i no hi havia hagut manera de fer moure aquells tres o quatre quintars de pes mort. Ara, mitja dotzena de tricornis mantenien el públic a una distància prudencial de la roca. Com a mesura de precaució, el capatàs havia fet cobrir tota la blancor de la pedra amb trosses de fullat per evitar així que els rocs regodissin molt lluny. En comptes d’una roca de granit, allò semblava una muntanya de trosses de fullat per als conills. A les cinc en punt el capatàs, tal com havia promès, va cridar: «Foc a la metxa!». Mentre el pare i el Mingo s’atansaven a la penya, uns pocs avalotadors es van posar a bramar com uns histèrics: «Assassins! Criminals! Fills de puta!».
El pare sempre deia que aquesta havia estat la pitjor feina de la seua vida. En canvi, al Mingo no li havia fet ni fred ni calor. «Tant se val matar una vaca com una mosca», s’excusava. «Tot són animals, oi? A més, ni tan sols no la matàvem nosaltres… Ben mirat, ton pare i jo només érem la paleta de matar mosques en mans del capatàs». Al darrer moment, quan ja encenien les metxes, l’amo va fer un xiulet seguit d’un crit dirigit al gos: «Corre, Menut, toca-la!». El Menut va sortir disparat com un fuet en direcció a la vaca. La bèstia, a pesar dels lladrucs alarmants del gos, es va aixecar amb tota la parsimònia del món i va començar a allunyar-se xino-xano de la roca. No havia tingut temps de fer gaires passes, quan va esclatar el primer cartutx i una pluja de rocs li va espetegar a l’esquena. Per uns moments, mentre la dinamita rebentava la roca, gos i vaca van quedar coberts per un núvol de fum i de pols. Tan bon punt es va esvair la fumerada, va aparèixer la vaca pasturant l’herba grassa del prat, tan tranquil·la, com si sentís ploure. Amb tot, la bèstia tenia les anques i l’esquena plenes de nafres, que hauria d’arrossegar tota la vida i que el Martí dels Trons mostrava a tot déu com cicatrius heroiques de la seua guerra particular amb la Companyia. Pel que fa al Menut, se’n va sortir sense cap rascada, ja que el gosset, al veure’s aquella pedregada al damunt, va tenir l’astúcia d’aixoplugar-se sota la panxa de la vaca.
Superat per fi l’obstacle del Carbadiu, la carretera va arribar al prat de la Moleta dels Frares, a tocar de les pardines de l’antic convent de Sant Martí d’Enllurri. Aquest era l’indret que la Companyia havia escollit per construir la central elèctrica i la resta d’edificis de la Colònia. La trentena llarga de quilòmetres que separaven la Vallnegra de la Pobla s’havien enllestit tan sols en tres mesos de treballs. Amb els mitjans que llavors hi havia d’esplanar el terreny (la terra, a pic i pala, i la roca, a maça i pistolet), va ser tot un èxit i se’n va fer un gran crit per tot Espanya. Tal com renegava sovint el capatàs, ni Déu ni Maria santíssima havien pogut aturar el progrés!
I per a tots els habitants de la vall, el progrés tenia forma de tren Renard; almenys de moment, fins a la construcció de la central elèctrica. Gairebé dia per altre el tren arribava de Tàrrega, carregat de ferralla per a la central i escortat pels civils per evitar el sabotatge dels anarquistes de ciutat o els atacs dels bandits que campaven pels boscos de Comiols. Amb tot, cada dia que passava aquella mena de monstre prediluvià perdia admiradors. No hi ha re com el costum per desencantar! Doncs ben aviat, quan la baluerna travessava pel mig d’un poble, les dones ja no es feien a la finestra, ni els homes baixaven al carrer, ni la quitxalla sortia d’estudi per veure-la passar. També les cavalleries dels traginers, que al principi s’esfugaven tan aviat com ensumaven el tuf de carbó, havien acabat per perdre-li la por i el respecte. Les bèsties, al sentir de lluny el rebombori de ferralla, ja no dreçaven les orelles en senyal d’alerta. En pic la màquina els atenyia, ni tan sols se la miraven, només s’avoraven en un costat de la carretera com si deixessin pas a un carruatge qualsevol.