16

Retrat fet l’any 1919 a la família de casa Solana de la Quera. Es tracta d’un muntatge fotogràfic, ja que el soldat de la fotografia havia mort vint anys abans a la guerra de Cuba. (Foto M. Gavarri, 1919).

Encara em sembla que els veig pel mirallet del visor. Què t’hi jugues que no me’n descuido ni un? A primera fila hi ha els més vells, asseguts en cadires: la padrina de la casa, que avui s’estrena de viuda, té a la dreta mossèn Pere, el canonge de la Seu amb fama de bruixot, i a l’esquerra l’Agustí, que és un germà conco del vell, que s’ha quedat a casa i tota la vida ha fet de bover. La vella sosté a la falda una criatura de dos o tres anys, el caganiu de la família, com si diguéssim. Darrere els vells, planten drets la resta dels familiars, els fills i els néts de casa Solana. A l’esquerra de tot, la monja del convent de Cervera, seguida del seu germà, el Josep, al costat de la seua dona, la Montserrat, una senyora barcelonina que no para de queixar-se del viatge.

Aturem-nos un moment en el Josep. Diuen que aquest cabaler de jovenot va començar de pellaire comprant pells de conill pels pobles de la vall, i que durant la guerra es va fer milionari. El cas és que ara és uns dels homes més rics de Barcelona. Es veu que el dia que ell va a l’escorxador, només de veure’l entrar, les pells dels animals s’apugen un ral. Ell va ser el qui va fer canviar l’actitud combativa que son germà, l’hereu de Solana, havia mantingut de bon començament amb la Companyia. Segons es va saber per una criada de la casa, tots dos germans es van picar les crestes de valent durant el dinar de Nadal en una discussió sobre la Companyia. L’hereu gallejava de ser un dels tres déus de la Vallnegra i es negava en rodó a tenir cap mena de tracte amb aquella colla d’estrangers que llavors obrien la carretera. Son germà li va respondre: «Els déus també moren de vells, cap de soca! Fica’t al cap que, a partir d’ara, l’únic déu de la Vallnegra és la Companyia, i, per tant, si no vols que et foti fora de l’altar, procura que t’accepti a la seua vora, ni que sia com a angelet». Al final el cabaler el va convèncer i així, poc després, casa Solana comprava un parell de camions i aconseguia la concessió del transport de ciment des de la fàbrica de la Pobla fins a la Colònia. El Josep tenia raó: fan més duros ara en un mes, que abans en un segle sencer.

I torno a mirar pel visor, que encara ens en queden uns quants. Al costat de la dona del Josep, hi veig l’hereu de la casa i la mestressa, una senyora grassa filla d’una casa bona de la vall de Boí on han nascut persones importants, com metges, advocats, fins i tot un bisbe. Finalment, el fill gran i sa germana, tota una polla de catorze anys, tanquen la filera per la dreta. Entre l’hereu i la mestressa, he fet deixar un espai buit on després entaforaré el retrat del Claudi, el fill gran que havia de ser l’hereu. Gràcies a les meues traces i manyes, el soldat desaparegut fa vint anys a Cuba sorgirà de nou al mig de la família, jove i ben plantat, vestit amb el mateix uniforme militar amb què es va fotografiar en un estudi del carrer Pelai de Barcelona, abans d’embarcar-se cap a la mort.

Doncs a casa Solana no hi havia pas pujat expressament per aquest retrat, sinó per fotografiar el padrí, que havia mort el dia abans. Vaig trobar el vell de cos present amb el seu millor vestit, un vestit de vellut blau fosc que de viu es devia haver posat comptades vegades per no fer-lo malbé. Com que a l’alcova on jeia no hi havia prou llum, el vam haver de traure a la galeria per retratar-lo, i va ser llavors, allí a la galeria, amb el mort envoltat per un eixam de familiars que havien acudit de la ceca i la meca, quan la mestressa em va manar més feina. Aprofitant l’avinentesa de tenir un fotògraf a casa, em va demanar si els podia fer una altra placa amb tota la família. I aquí la tens.

En aquella època, tret de les màquines de retratar que podien portar ocasionalment els forasters, la meua Kodak era l’única càmera de la Vallnegra. Així i tot, de feina no me’n sobrava. A part de trobar els retrats caríssims, a la gent del país no els entusiasmava gaire això de fer-se retratar. Alguns fins i tot se’n malfiaven: tenien por que el seu retrat caigués en mans d’una bruixa i els donés mal. Als més vells la càmera els feia una por cerval. Quan per exigència dels familiars posaven davant meu, esbatanaven uns ulls talment jo els volgués afusellar. Els ulls d’aquests vells de principis de segle, vistos des d’ara, sembla com si del retrat estant contemplessin les meravelles del progrés d’avui dia. Fixa’t en la vella de Solana, ¿veritat que et fa l’efecte que ens mira extasiada de veure’ns asseguts dins d’aquest carruatge que vola? Pel que fa als homes, tenien el problema de les mans. Acostumats a tenir-les entretingudes amb el bastó o amb un ferrament, en pic els ho treies dels dits, no sabien on posar-les, com si els fessin nosa. Veus, en canvi, les criatures sempre queden naturals…

Fet i fet, però, en aquells primers anys de fotògraf, em donaven més feina i diners els morts que no pas els vius. Quan en una casa es moria algú, em baixaven a buscar a l’hotel per fer un retrat al difunt. Aquest bon costum, que havia començat per les cases bones, com Solana de la Quera, aviat es va estendre per tota la vall. En pic el malalt era a les acaballes, els familiars corrien a avisar el capellà i a mi. Mossèn, per salvar-li l’ànima per tota l’eternitat; el fotògraf, perquè li salvés la fesomia damunt del vidre abans que el cadàver no es comencés a podrir. Si no fos que de vegades m’era difícil de compaginar la feina de cambrer amb la de fotògraf (els difunts no poden esperar!), això de retratar morts ho trobava prou descansat. No em calia patir que el client es mogués o que et fes malbé el negatiu amb una ganyota al moment de disparar. L’únic que calia fer de vegades era traginar el mort de l’alcova, i un cop a la claror, arranjar els desperfectes del transport, com és ara entortolligar-li els rosaris a les mans, unes mans fredes i seques com les potes de les gallines. Encabat a l’hotel, retocava l’ampliació pintant els llavis amb carmí, o bé donava una mica de color a la cara del difunt, i llestos!

Per a mi, doncs, això de retratar morts era un joc de poques taules. Que ara recordi, només en una ocasió em vaig trobar una mica escurat de recursos. Va ser quan vaig fotografiar una criatura d’un any, un nen, que els pares havien trobat mort al bres. Quan vaig arribar a Borente ja el tenien vestit, amb un llacet al coll, unes sabates noves que mai havien fet un pas i un barret per dissimular la cinta que impedia que se li obrís la boca. La mare es va asseure en una cadira i se’l va posar a la falda, procurant que no se li inclinés el cap ni li pengessin el bracets, però la dona estava tan afectada que no podia contenir les llàgrimes i s’hi va haver de posar el pare. L’endemà al matí se’m va presentar a l’hotel la nena de la casa, una callastreta de set o vuit anys, a recollir la fotografia del seu germà. Li vaig dir que encara no l’havia feta, que se m’havia acabat un dels líquids de revelar i me l’havien d’enviar de la Pobla amb l’auto de línia; que estiguessin tranquils perquè tan aviat com la fotografia estigués llesta els ho faria saber per algú.

T’ho dic sincerament: entre els milers de retrats que dec haver fet al llarg de la meua vida de fotògraf, no he vist mai una mirada tan commovedora com la d’aquell pare amb el fillet mort a la falda. I mira que jo tinc fetge per aguantar-ho tot! No sé com explicar-t’ho, però en els ulls llagrimosos de l’home hi havia una expressió terrible, tràgica, una barreja de patiment, de ràbia i d’acusació. Mentre intentava de fer alguns retocs a l’ampliació sentia com aquells ulls m’acusaven, com si jo també tingués la culpa de la mort del seu fill. Vaig provar de pintar els ulls envidriats i mig desclosos del nen, però ho vaig deixar córrer perquè encara quedaven pitjor. I no havia tingut temps d’avisar la família, que la nena ja tornava a ser al bar reclamant-me el retrat: «M’ha dit el pare que em doneu de seguit el Ramonet!». Era inútil explicar-li que el que jo conservava només era l’empremta del raig de llum que el cadàver del nen havia reflectit durant un instant. Al veure el retrat, la nena va fer cara de decebuda, sens dubte el seu caparró s’havia fet altres il·lusions. Després li va fer un petó, va ficar el retrat dins del sobre i va sortir disparada de l’hotel amb el seu germanet de cartó a les mans.

On érem ara? No sé si et passa a tu que de vegades prens un trencall i encabat aquest et mena a un altre, fins que al cap d’una estona t’adones que has perdut el camí principal de la història… Això, a casa Solana! Doncs, aquell dia em vaig guardar una placa per a ma germana, que ja feia temps que em pidolava un retrat. La vaig trobar guardant les vaques al prat de l’Esquellera, a pocs minuts del poble. Anava bruta, grenyuda i descalça, i amb un vestit tan apedaçat i menjat pel sol que ja no se sabia quin color tenia quan era nou. Com una gitaneta, pobra! Només saludar-me, i ja corria cap a casa per arreglar-se. Al cap de no re, quan va tornar pentinada i amb el vestit nou i les sabates de mudar que li encetaven el taló, feia un pam de goig. Tenia catorze anys, però n’aparentava disset o divuit. «Vull que el retrat surti amb colors, eh?», va exigir. De colors tants com en vulgues, que a l’edat florida s’hi adiuen. Pel que fa a la tinta dels retocs, la comprava al Solé de Tremp, un farmacèutic aficionat a la fotografia. Fabricava uns colors molt escaients. Els morts, per exemple, tothom deia que quedaven millor als meus retrats que no pas al natural.

Abans de tornar-me’n a l’hotel, vaig passar per casa a saludar la padrina, que des de feia unes quantes setmanes no l’havia vista. Per la cara que va fer al veure’m entrar i també després mentre m’apariava un mossec, ja vaig notar que el seu cap en barrinava alguna. Quan em va portar el berenar a la sala, es va asseure a la taula davant meu.

—On és casa teua, aquí o allà baix? —va començar, morruda com un plat de faves.

—Casa meua sempre serà aquesta, padrina! —vaig respondre a l’acte—. Per què m’ho pregunteu?

—Doncs, no ho sembla gaire, barrut, més que barrut! Per a tu això és com si fos la fonda. Hi puges quan vols, t’hi fots ben fart i després te’n tornes cap allà baix a treballar. Pensa que ara ja no sembrem ni un puny de gra, i que ho hem de comprar tot, el pa, les trumfes, la palla per als vedells…

Em vaig quedar parat, amb la mossada de pa i xolís a mig mastegar:

—Què voleu dir, padrina?

—Doncs, t’ho diré ben net i pelat: que d’aquesta casa en treus molt i no hi portes gran cosa.

Decididament, la vella desbarrava. Vaig mirar de fer-li entendre que no tenia raó; que per Nadal, entre el pollastre, les llaunes, les begudes, els torrons i el vestit de la nena m’havia gastat més de vint pessetes. I que avui el retrat de la nena, ¿sabeu el que us costaria si el féssiu fer al Sílvio de la Pobla? Doncs, no el pagaríeu pas amb cinc pessetes! I tot això a canvi de menjar-hi quatre cops a l’any! No teniu raó, padrina. Val molt més el que us he portat, que no el que us he fet gastar.

—D’engrunes no en volem! —va bramar—. Tu allà baix entre la fonda i els retrats guanyes molts duros!

—No tant, padrina, no tant! A l’hotel, després de descomptar-me l’habitació i la dispesa em donen quatre rals. I de fotos en faig molt poques. Si hagués de viure dels encàrrecs que em fan, no em guanyaria ni la sal de l’olla!

—Bé, tant se val el que guanyis —va haver d’admetre—. Sigui el que sigui, els diners han de ser per a casa. Tingues present una cosa, Manel. Quan l’hereu de cal Tura, o de qualsevol altra casa del món, va a jornal, el sou que guanya és per als seus, per a la casa on ell un dia es casarà. El cabaler ja és una altra història, però tu ets l’hereu. Sempre s’ha fet així i per més voltes que doni el món, sempre es farà de la mateixa manera. Tu ara ets jove i tot t’ho trobes cara avall, però el camí és molt llarg i encara no saps de qui t’hauràs de veure goig a la vida!

Al final li vaig confessar que amb els diners del sou, amb els pocs cèntims que anava estalviant, tenia la intenció de fer-me de quota el dia que em quintessin, i així evitar que m’enviessin a l’Àfrica. No li ho vaig poder donar entenent.

—Que t’has tornat boig? Només les cases bones la poden pagar, aquesta picossada de diners. Quants diners tens estalviats?

Vaig respondre que no gaires (ves què n’havia de fer ella!), però que confiava emprar-los. Quan fos l’hora ja trobaria algú que em deixés els que em faltessin. No hi havia déu que la fes canviar d’opinió, era ben bé com picar damunt de ferro fred:

—Som nosaltres, no tu, qui hem de decidir amb què s’han de gastar els diners. Parla amb ton pare, si vols, però jo ja t’he avisat: si tens la intenció de ser l’hereu d’aquesta casa, ja saps el que has de fer. I ara passiubé que tinc feina! —I sense donar-me temps de més explicacions, es va aixecar de taula i va passar la porta.

El pare tampoc no va entrar en raó. Des que s’havia quedat viudo, sa mare feia amb ell el que volia, el que deia la vella anava a missa. L’home va repetir la mateixa cançó: que la meua obligació era donar tots els diners a casa, com ho feia ell, i que encabat ells ja em racionarien els que hagués de menester. I que si m’hi negava, ja podia dir adéu a l’herència perquè ells estaven disposats a fer pubilla la Nati. A dreta llei no hi tenia res a pelar. Des de la mort del padrí, ell era amo absolut de la casa i de l’argenda i, per tant, podia fer hereu qui li donés la gana.

Vaig fer cas al refrany que diu «perdut per perdut, treu-ne el que puguis», i així al cap de pocs dies acudia de nou al pare dient que molt bé, que l’herència ja se la podien confitar, que jo em considerava un cabaler i que, per tant, a l’anar-me’n de casa, ells m’havien de donar la llegítima, una quantitat que jo calculava en cinquanta duros. Tal com ja m’esperava, el pare no va ser bo per dir-me ni que sí ni que no, que m’entengués amb la padrina.

—Que t’has begut l’enteniment? —va xisclar la bruixa, quan va sentir el preu del dot—. Que potser et penses que tenim la fàbrica de fer moneda.

La vella es va negar en rodó que jo m’emportés ni un cèntim de casa. Si volia cobrar en espècies, potser encara arribaríem a un acord. Al final, després d’un llarg estira i arronsa, em vaig haver de conformar amb una càrrega de cigrons. A casa n’hi havia per donar i per vendre des de feia tres anys, quan el pare i el Mingo s’havien quedat sense feina per culpa de la guerra, i els havia enxautat per sembrar-ne tota l’argenda.

El diumenge següent van engegar el Mingo cap a l’hotel amb l’euga carregada de cigrons. El cuiner me’n va donar vint-i-tres pessetes, i encara gràcies que me’ls volgués comprar. En cuinava un cop a la setmana, el dimecres, i jo els trobava tan bons que sempre me’n menjava dos plats. Amb tot, el dia que els cigrons es van acabar no em saber molla de greu: llavors, sense aquell regust argilós que em feia recordar la terra de la Rebuira, em vaig sentir lliure de qualsevol obligació amb la casa.