22

El rei Alfons XIII, acompanyat del ministre de Foment i d’altres autoritats, el dia de la inauguració de la central de Borente. Amb la posada en marxa d’aquesta segona central, que aprofita el mateix cabal d’aigua de les turbines de Ribera, l’empresa PEC donà per acabades les construccions a la Vallnegra. (Foto Fecsa, ANC, 1920).

Aquest que veus a l’esquerra del rei és el diputat Pont. L’home està tot estarrufat per haver portat finalment a la Vallnegra el rei d’Espanya, tal com ell feia anys que prometia. Amb tot, la satisfacció no és completa. Si te’l mires bé, als seus ulls hi endevinaràs una ombra d’inquietud. En el moment que el fotògraf dispara, no pot evitar de recordar-se d’aquell cambrer de l’hotel, un xicot de poble que semblava una mosca morta i ves per on, és capaç de fer-li la traveta, precisament ara quan veu tan planer el camí cap a l’alta política de Madrid.

Doncs, el diputat havia arribat tres dies abans amb la intenció de rebre personalment els convidats (autoritats, accionistes i dirigents de la Companyia), organitzar els preparatius de la festa, supervisar, en fi, tots els detalls d’una visita reial, sempre compromesa. La mateixa nit de l’arribada, així que es va quedar sol en una taula del bar, em vaig beure d’un glop una copa de conyac per donar-me ànims. Després vaig glopejar una mica d’aigua perquè el polític no em notés l’alè i em vaig atansar a la seua taula disposat a tot. Per bé que encara tenia dos o tres dies per davant, havia decidit d’aprofitar la primera oportunitat per «formular-li la meua petició», com diuen la gent d’estudis. Para atenció que la conversa s’ho val.

—Vull parlar amb vostè, senyor Pont.

I ell, naturalment sense aixecar els ulls del diari:

—Digues, noi.

—Es que, sap?, el que li vull dir és una mica llarg d’explicar i potser en aquest moment vostè es troba cansat del viatge. Em sabria greu…

—Endavant, xicot! Et dius Manel, oi? Això de viatjar forma part de la meua feina. Abans d’ahir a aquestes hores encara era a Madrid, i d’aquí a una setmana hi tornaré a ser. Digues, Manel, digues.

Vaig seure un moment a l’altre cantó de taula, però em sentia incòmode i em vaig tornar a posar dret. El polític, atrafegat amb el diari, ni se’n va adonar.

—Miri, senyor Pont… Aviat farà set anys que treballo de cambrer a l’hotel. Durant tot aquest temps he procurat complir amb la meua feina, sense respectar horaris ni dies de festa, sempre que el servei ho ha exigit. D’aquí a un mes em quintaran, cosa que vol dir que hauré de deixar aquesta feina que m’agrada tant per anar al servei militar.

—Ara el teu deure és servir uns quants anys la pàtria. N’has d’estar orgullós, Manel, és una feina molt noble! Jo estic segur que ho faràs amb il·lusió.

—Però jo ja la serveixo prou bé des d’aquí dalt la pàtria! Des de la Vallnegra col·laboro, com vostè diu, en la dura tasca d’arrencar les riqueses adormides de les muntanyes, transformant l’aigua en energia, una energia que serveix per fer funcionar les fàbriques, per il·luminar les ciutats, per fer més rica i pròspera la nostra pàtria.

Em va mirar somrient, mentre girava full:

—Veig que et saps de cor els meus discursos. Pensa també que la nació necessita cada any milers de xicots, xicots de vint anys com tu, que la defensin dels seus enemics.

—Sí, és clar, em faran anar a l’Àfrica, a lluitar contra els moros. Tots els xicots de la vall fan el servei allà baix. Ho trobo just que ells un cop a la vida hi vagin, però resulta que jo… doncs, que jo ja la vaig fer la guerra al servei del meu país.

La meua guerra li va fer deixar el diari de patac. Es va treure les ulleres, les ficà dins de l’estoig i em clavà els seus ull de sofre:

—De quina guerra parles?

—De quina vol que sigui? De la guerra contra els anarquistes. Que no se’n recorda? Vostè va ser un dels qui m’hi va enviar. Em va dir que anés amb compte que aquests són més perillosos que no pas els moros; que ben mirat, els moros, encara que necessitem alguns dels seus productes, no constitueixen un perill real per al progrés de la nació. Viuen lluny de nosaltres, vesteixen diferent i quan no fan bondat, els podem fer creure a canonades. En canvi, els anarquistes viuen camuflats entre la gent civilitzada, emparats per les lleis i protegits darrere les trinxeres del sindicat on amaguen les bombes. Aquests, igual que els catalanistes, els hem de posar fora de combat d’una altra manera. Doncs bé, jo la vaig fer la guerra als anarquistes, que no se’n recorda? Quan vostès m’ho van proposar, no m’ho vaig fer dir dues vegades i em vaig jugar la vida pel bé de l’empresa… Des de llavors, que no he parat de rebre amenaces, suposo que d’algun dels supervivents. Ells no oblidaran mai que els vaig delatar. El cap de la banda, el Boc, se’ns va escapar i els seus col·laboradors de Tremp encara campen. Per tant, essent com sóc un perseguit d’aquella guerra, és de justícia que ara se m’alliberi d’anar a l’Àfrica.

La meua argumentació el va destarotar, sens dubte que un discurs així no se l’esperava, d’un cambrer insignificant.

—Et vas comportar com un soldat valerós, és cert —va admetre—. Però, no oblidis que també defensaves el teu pa, el de la teua família, els de tots els habitants de la vall. El servei militar no hi té res a veure amb aquella missió. No tens cap excusa per lliurar-te’n.

I jo, sense embarbussar-me:

—Doncs no hi aniré. Ja ho tinc decidit.

Ell jugava nerviosament amb l’estoig de les ulleres: l’obria, en treia les ulleres i les hi tornava a ficar.

—Què penses fer? Et vols escapar cap a França, potser? Ja saps que hauràs de passar vint anys sense poder tornar a Espanya?

—Estigui tranquil, senyor Pont, que no penso fer re que sia il·legal. Em vull redimir del servei pagant la quota de tres-cents duros, tal com fan els qui tenen diners. L’únic que a hores d’ara jo no puc disposar d’aquest capital. Al llarg de set anys de fregar vasos i fer fotografies, n’he pogut estalviar dos-cents. Les cinc-centes pessetes que em falten, he pensat que vostè me les podria deixar. No vull que em regali ni un cèntim. Li prometo que en tres o quatre anys les hi hauré tornat totes, una per una i amb els interessos que vostè em digui.

L’home va fer una ganyota com volent dir: per demanar-me diners no calia tanta xerrameca. O una cosa semblant. I tot seguit se’m va espolsar amb bones paraules:

—No te les puc deixar, Manel. I pensa que no ho faig pels diners, que estic segur que ets honrat i me’ls tornaries. Però el procediment de la quota (i no em canso de predicar-ho a les Corts, als diaris, on sigui), doncs trobo que és un recurs immoral. Pensa que el meu fill, l’Eduardo, farà el servei militar com qualsevol fill d’obrers. D’acord amb la meua consciència, no puc col·laborar en un sistema que crec del tot injust, immoral per a una nació democràtica com la nostra.

Ja m’ho imaginava, que en un principi em denegaria el préstec. A partir d’ara s’havien acabat les bones paraules, havia arribat l’hora de disparar el meu primer cartutx. A boca de canó com el tenia, el tret no podia fallar:

—Un sistema immoral, ha dit? Quan va fer pelar el Segall i el Plapat no va tenir pas tants escrúpols morals, vostè. Aquell crim sí que ho és d’immoral!

Contràriament al que jo esperava, l’home no es va immutar:

—Suposo que et deus referir a la mort d’aquells anarquistes… —Com dissimulava el cabronàs!—. Si no ho recordo malament, van morir quan intentaven escapar-se de la guàrdia civil…

—No es faci el desentès! Vostè i el sergent de la guàrdia civil de Tremp van planejar en secret l’assassinat dels anarquistes al salonet de l’hotel. Tots dos van acordar que es desempallegarien dels anarquistes de manera ràpida i definitiva: aplicant la llei de fugues, que és tal com ho fa la policia de Barcelona. El civil va ordenar als guàrdies que matessin els presoners pel camí, amb l’excusa que havien saltat del camió per fugir.

Llavors el diputat Pont em va clavar una mirada de ràbia que jo vaig aguantar desafiadorament, sense girar la cara ni afluixar el més petit parpelleig. Per dins botava d’alegria. Per fi, hi havia una persona important que em mirava de tu a tu, d’igual a igual. Fins ara els peixos grossos m’havien mirat amb llàstima, com el pastor es mira el seu gos el moment abans de tirar-li un tros de pa per paga de guardar el ramat. Només els gossos d’atura volen ser mirats des de dalt pel seu amo. A partir d’avui, per al diputat Pont ja no seria un pobre cambrer, sinó un enemic. I has de pensar, nena, que per ser alguna cosa en aquest món has de tenir enemics importants. Aquesta és una de les poques coses que vaig aprendre dels anarquistes. Amb tot, el polític era un gat vell que no es deixava atrapar així com així. ¿Oi que jo no en tenia cap prova d’aquesta suposada conversa amb el civil? Doncs feina rai per demostrar-ho! Ell deia que tot això era mentida i ja teníem la meua paraula de cambrer contra la seua de diputat a les Corts de Madrid! No cal haver estudiat a la Universitat d’Hortoneda per esbrinar a qui dels dos faria cas la justícia.

Però no em vaig pas acoquinar. Ja ho sospitava que els porcs senglars com ell tenen la pell molt dura, que, per més de prop que els dispares, se saben espolsar els perdigons de l’esquena. Per si de cas, jo portava a l’escopeta un altre cartutx, aquest carregat amb balins. Em pensava que no caldria, però no vaig tenir altre remei que fer-lo servir. Ell mateix s’ho havia buscat. Doncs jo que em trec de la butxaca del gec una fotografia i la hi plantifico davant dels morros:

—Tingui, fa temps que la hi volia donar.

Al veure’s amb aquells ulls de borratxo, escarxofat en un sofà del Chicago tot abraçant la Doris, la seua puta preferida, la seua cara es va tornar de tots els colors.

—D’on ho has tret això? —El bram demostrava que la postal li havia tocat el voraviu—. Això és una falsificació, un muntatge fotogràfic!

I jo, la mar de tranquil, sense aixecar la veu:

—Tinc el clixé, senyor Pont. Si vol li’n faré unes quantes còpies més. En pot enviar una a la seua dona, una altra a La Veu de Catalunya, o al diari que prefereixi, una altra al cap del Partit Liberal de Madrid, una altra…

No em va deixar acabar la llista:

—Ets un fill de puta! —S’aixecà d’una revolada, i sense recordar-se d’ulleres ni diari, va desaparèixer del bar per l’escala que puja a les habitacions.

Aquella manera de tocar el dos em va confirmar que el tret aquesta vegada havia fet forat. I ja em vaig veure amb el seu préstec de cent duros i una feina fixa a la Companyia per poder-los estalviar més de pressa que no pas fregant gots a l’aigüera del bar. Pel que fa a la fotografia, és cert que es tractava d’un muntatge, però, el fet de ser falsa, no la feia pas menys compromesa per a ell, ja que podia destapar tot el merder. Només d’insinuar que el diputat freqüentava aquell local de mala nota ja li engegaria a fer punyetes tota la seua carrera política, encara que no es demostrés que es ficava al llit amb l’artista que li fes més gràcia, o bé (i això encara és més pelut!) que ell i el gerent de l’hotel anaven a mitges en el negoci del joc i de les putes. El diputat n’era conscient, i per això no va insistir gaire en la falsedat de la fotografia.

Aquells dies de l’acabament de les obres, els vaig viure de manera intensa, pressentint potser que havien de ser decisius per al meu futur. El dia de la inauguració de la central de Borente hi va haver festa grossa a la Colònia. La Companyia va llogar una bona orquestra, els músics d’Erinyà, que van tocar tarda i nit a l’entarimat de la plaça, com si fos el primer dia de festa major. A les onze de la nit, quan tots els clients eren al ball, vaig tancar el bar i em vaig presentar a la plaça mudat amb el meu vestit de cotó beix clar que em quedava que ni pintat, amb el meu barret i amb les meues sabates de cuiro trenat, tot acabat de sortir de la capsa.

Aquella nit a la Colònia estrenàvem l’enllumenat públic, de manera que amb la lluminària de les bombetes de la plaça, el meu vestit llampant encara ressaltava més. Imagina’m per un moment enmig del jovent de la vall que remenava la cua per la plaça. Pensa que en aquella època els xicots portaven un vestit fosc de vellut que a l’estiu els feia suar a raig fet, una gorra de visera i unes espardenyes blanques de cànem que al cap d’un parell de balls s’esfilagarsaven de la sola com un fregall. Les xicotes em miraven de reüll des del seu pedrís, somiant que les tragués a ballar. Em va estranyar que ma germana no fos al banc de les balladores. Al cap d’una mica la vaig descobrir en un racó de la plaça carallejant amb un xicot de la vall de Manyanet, i a l’acte me’ls vaig imaginar casats a cal Tura de la Quera, conreant l’argenda, recollint els fruits de la terra que per dret havia de ser meua. I et ben juro que no vaig sentir enveja ni rancúnia de cap mena. Ja se les podien ben confitar, aquelles costes del dimoni!

La meua balladora de la nit, ja feia temps que me la tenia ullada. Com que era de la Colònia, de casa Vidal, la veia cada dia pel carrer, de vegades de l’hotel estant. No em vaig entretenir gaire a treure-la a ballar: feia estona que llampegava i la festa se’n podia anar al carall al pròxim tararit. Potser de cara no era de les més maques, però amb aquella planta i el vestit groc safrà que estrenava era la dona més atractiva del ball. Per xerrar d’alguna cosa, li vaig dir que era molt alta, que gairebé era tan alta com jo. Ella va riure complaguda: «Mon pare sempre ho diu: ja vam fer bé de posar-te Pilara, perquè ets tot un pilar de dona». Vam fer quatre o cinc balls seguits sense tornar a la vora com acostumaven a fer llavors les parelles. Rodàvem tan junts que de vegades sentia l’escalfor de la seua galta a frec de la meua. Si no hi hagués hagut tanta llum, hauria arronsat més, però amb aquell xàfec de llum que queia del carràs de bombetes que penjava del sostre de l’envelat, era com si actuéssim dalt d’un escenari. Per una vegada a la vida, vaig maleir l’electricitat.

Entre ball i ball, el vocalista va anunciar la toia: una magnífica cafetera de porcellana, ramejada d’heures i de flors que envoltaven una gran papallona de coloraines. Aviat un xicot de la comissió de festes ens va abordar al mig de la pista per oferir-nos números de la rifa, a cinc cèntims la tira. Li vaig comprar tots els que duia i vaig donar el feix a la balladora. Ella va dir a veure si tenim sort, se les va posar a la butxaqueta del vestit i cada cop que passava un venedor brandant un grapat de tires, mostrava orgullosa el bony del vestit i deia nosaltres ja en tenim. La primera vegada que va dir això de «nosaltres», em va fer una sensació estranya, més aviat desagradable, que em recordava els anys de misèria passats al poble. I és que quan vivia a la Quera, la padrina feia servir contínuament aquesta paraula: «nosaltres ja hem acabat de segar», «nosaltres encara no hem mort el porc», «no fem pas com alguns, nosaltres»… Però, a diferència d’aquell nosaltres de xic que abastava tota la família de cal Tura, aquest nosaltres de la Pilara només volia dir jo i ella, cosa que ja em feia més gràcia.

Al cap d’una estona, vaig proposar a la balladora d’anar a la cantina a beure i ella em va dir que molt ben pensat, que també s’havia fet set. Vam trobar la cantina plena de gom a gom, amb totes les taules ocupades per colles de jovent dels pobles, que, o bé encara feien el ressopó, o bé s’hi venien a replujar en previsió de la tempesta. «I si ens arribéssim fins a la font?», vaig proposar. A la Pilara li va semblar bé. Encara no hi havíem arribat, quan, de cop, se’n va anar la llum al mateix moment que espetegava un llamp no gaire lluny del poble. Instintivament, la Pilara se’m va arrapar al braç per protegir-se. Sense pensar-m’ho gens, em vaig esquitllar, tot estirant-la pel braç, per un carreró estret, que després es converteix en el camí que baixa fins al riu. La Pilara es va ensumar de seguida les meues intencions. «Aquest camí no hi va a la font!», es queixava amb un riure nerviós que demostrava que en el fons volia i dolia. «Aquest camí no hi va a la font!». Anàvem molt de pressa, gairebé corrent com si fugíssim d’un perseguidor que ens estalonava. Potser els trons i els flaixos dels llampecs, cada cop més seguits, ens encomanaven l’excitació de la tempesta. Ens vam asseure al peu d’una paret que protegia un prat de les crescudes del riu.

Al cap d’una estona, vam sentir la fressa de la pluja a les fulles dels freixes i dels pollancres del marge. No ens protegirien pas sinó de les primeres gotes, però tant se valia, moguts per dins com anàvem, a cap dels dos no li importava gaire mullar-se. I llavors, quan estàvem ben abraçats, tan junts l’un dins de l’altre que ja no en podíem estar més, va succeir una cosa increïble. De cop, vam sentir darrere nostre una explosió eixordadora, com si caiguessin alhora mils de llamps. Fixa’t si va ser forta que l’endemà es comentava que s’havia sentit des de Lleida. Immediatament, milers de coets van esclatar pels aires il·luminant per uns quants segons tota la vall de cap a cap, com al mig del dia. Després, quan s’hagué esvaït la resplendor, l’aire es va omplir de restiput de dinamita.

—Què ha passat? —va sospirar als meus braços la Pilara.

—No ho sé… —De sobte, em vaig recordar que el rei s’havia quedat a dormir a la vall, concretament al xalet del cap de producció—. ¿Vols-te jugar que el rei ha tingut un atemptat? Segur que un anarquista li ha fotut una bomba! Corre, anem!

Al poble ningú no sabia del cert en quin indret havia caigut el llamp, perquè del que ningú no dubtava és que es tractava d’un llamp. Uns deien que havia caigut a la central, o potser a les pilones de la post de distribució; d’altres replicaven que havia de ser més lluny, segurament a la cambra d’aigües. Enmig del desori, hi havia dones que sortien al carrer amb galledes disposades a apagar foc, però no sabien cap on tirar. Vaig acompanyar la balladora a casa i jo, directe a l’hotel. Només obrir la porta, ja vaig veure el cap dels guardes de l’escorta del rei amorrat al telèfon. Cridava una i altra vegada al seu interlocutor que el rei estava bé, que tot en ordre, que no, de cap manera, no necessitaven metges, ni tampoc més policies…

Al llarg de la nit van córrer rumors de tota mena. Jo no me’n vaig voler anar al llit sense abans treure’n l’entrellat. No t’ho perdis, nena, que, com deia la padrina, n’hi ha per llogar-hi el pedrís de la plaça. Resulta que el rei havia aprofitat la visita a la vall per trobar-se amb una de les seues amants, la Charito, que havia pujat secretament de Barcelona. La parella passava la nit al xalet, un d’aquests xalets prefabricats de dos pisos, comunicats a través d’una escala exterior. Els amants eren al pis de dalt, custodiats des de baix pels guardes de la seua escorta personal, mentre la guàrdia civil mantenia acordonat el xalet. Doncs, al sentir aquell espetec, un dels civils, tot i no saber què ni on havia explotat, corre cap al xalet i puja esverat els esglaons de fusta tot cridant: Sabotaje! Sabotaje! S’atura davant de la cambra reial i comença a tustar la porta: Majestad, majestad! Com que sa majestat no respon, obre la porta però no veu re, només sent gemecs dins de la foscor. Majestad, se encuentra bien? I a dins re, només sospirs i esbufecs. No ha oído la explosión?, insisteix el civil. L’havia d’haver sentit per força, perquè a les finestres del xalet no hi havia quedat ni un vidre sencer. Per fi, la veu reial trona de dins de la foscor: Dejadme en paz, cojones! Dejadme joder en paz, aunque se hunda el mundo!

Què et sembla la resposta del rei? Realment Alfons XIII era un gran amant, un d’aquells amants apassionats que surten a les novel·les i que avui el món ja n’ha perdut la mena. I pel que fa a l’explosió, va resultar que no havia estat re del que la gent imaginava. Havia caigut un llamp al polvorí de la Companyia, que havia fet explotar un centenar de tones de material emmagatzemat, i havia aixecat un castell de focs sensacional, digne d’un fi de festa com aquell.

I un moment, que encara no he acabat. Recordes que vaig comprar un feix de tires de la toia? Doncs, l’endemà al matí la Pilara se’m va presentar al bar tota disgustada. Repassant les tires (ben matxucades, per cert, després de la rebolcada vora el riu), havia comprovat que nosaltres teníem el número premiat, però com que no érem a la plaça en el moment del sorteig, l’havien tornat a rifar. La Pilara no s’ho podia acabar:

—Em sap greu, Manel —es planyia—. Per la mena culpa has perdut la cafetera.

I jo que li contesto:

—Si ara fos, tornaria a fer el mateix. Tu vals més que totes les cafeteres del món.

No t’imagines com li va agradar la frase. De casats m’ho recordava de tant en tant, i afegia rient: «Tu sí que la vas traure la toia aquella nit!».