11

L’hotel Turbina fou durant anys un dels edificis més emblemàtics de Ribera. A més a més del personal de la Companyia —enginyers, dirigents i capatassos—, l’hotel acollia també els comptats excursionistes i estiuejants que a principis de segle pujaven a visitar la vall. (Foto F. Ritz, 1914).

Set anys que m’hi vaig passar treballant de cambrer! Aconseguir la feina a l’hotel Turbina em va costar sang i suor. Tal com ho sents, nena, no et pensis pas que exagero. Sempre que em vagava (i em vagava molt sovint perquè amb el pare a la Companyia i el padrí darrere les vaques, només la mare em manava de tant en tant alguna carallada), doncs, sempre que podia abandonava el poble i m’esconillava cap a Ribera, que llavors ja se’n començava a dir la Colònia, amb l’esperança de trobar feina. En uns quants mesos, a part de l’hotel, havien obert una cantina i tres o quatre botigues de queviures. I davant de tanta abundància, ¿saps què és no tenir ni un reconsagrat ral a la butxaca?

Una mica abans del bram de la sirena del vespre, em situava prop de l’hotel i, en pic acudien els peixos grossos, m’oferia per portar-los les eines fins a l’hotel o per cuidar-los el cavall. Havia observat els miraments que els estrangers tenien envers els seus cavalls i per això procurava guanyar-me la seua simpatia mitjançant les bèsties. «Vol que li vagi a abeurar el cavall, míster Collins?». L’enginyer saltava de la sella, prenia les alforges i em lliurava confiadament el morraller de l’animal. Llavors jo menava aquella bèstia magnífica, de pèl cendrós, fins a la font d’Avall, on l’abeurava tot acomboiant-la amb el meu xiulet. Si no xiulava, no hi havia manera que tastés l’aigua. Els cavalls són uns animals molt senyors, que quan caminen es fan mirar, igual que les dones elegants. Mengen d’esma, com si mai no tinguessin prou gana, i quan beuen, en comptes d’enfonsar àvidament el morro a la pica com els rucs i els matxos de poble, gairebé no toquen l’aigua per no mullar-se els llavis. Vaja, que són educats i llepafils com els seus amos i per això s’han de saber tractar. Al pedrís de l’abeurador saltava damunt la sella, i abans d’arribar al corral donàvem un tomb pels carrers del poble, trotant d’aquella manera tan fina que tenen els cavalls de raça, que sembla que no vulguin tocar d’unglots a terra per no embrutar-se les ferradures. Les persones, les vaques, els rucs, totes les altres bèsties del país s’avoraven per deixar-nos passar. Un cop al corral, li treia la sella, li raspallava l’esquena amb un sarpat de palla i l’estacava a la menjadora. Després de tots aquests compliments, míster Collins em convidava a una cervesa, o bé (però això, molt de tant en tant) em deixava pujar al seu laboratori fotogràfic.

Els diumenges, en comptes de perdre el matí anant a missa, baixava a espiar els enginyers mentre jugaven a tennis en un prat de darrere l’hotel. Més que mirar el partit, en tota l’estona no parava de córrer recollint les pilotes que se n’anaven a fora. Una vegada (i ara alerta, que aquí s’acaben les paraules de prova i comença de debò la història!), doncs, una vegada, la pilota va sortir disparada del camp, va travessar el prat de la vora i va anar botant fins al riu. Sense pensar-m’ho gaire, vaig saltar a l’aigua i la vaig perseguir riu avall pel mig del corrent com si en aquella pilota m’hi anés la vida. En el moment d’atrapar-la vaig relliscar amb tan mala sort que vaig anar a caure de mans damunt d’una ampolla trencada, que se’m va clavar al palmell. A pesar que em sagnava a raig fet, jo ben content d’haver pescat la pilota. Els enginyers, al veure’m arribar moll com un gat i escalabrat d’aquella manera, van aturar un moment el joc. Quan van haver comprovat que la ferida no era greu es van tranquil·litzar:

—No en dones cap per perduda —va somriure míster David agafant amb dos dits la pilota per no embrutar-se de sang—. Si tots els ball boys anglesos fossin com tu, les fàbriques de fer pilotes s’arruïnarien.

Vaig aprofitar l’ocasió per queixar-me de la meva desgràcia:

—Més arruïnat estic jo, que no tinc feina! —vaig dir sense embarbussar-me. En castellà, naturalment, que era la llengua amb què ells s’entenien amb la gent del país.

Míster Collins, com si es fes perfectament càrrec de la meua situació, em va dir que encara era massa jove, que no m’amoïnés que ja em vagaria de treballar de gran.

—Ja tinc tretze anys i mig! —vaig protestar.

—Doncs vinga, treballa noi! —va riure el seu company de joc—. Vés a l’hotel i demana al senyor Espuga dos whiskys per a nosaltres.

—Jo prefereixo una cervesa, sense gel no me’l puc empassar, el whisky —va corregir míster Collins. Aquell era el primer estiu de les obres, quan encara no havien muntat la fàbrica de gel—. I tu, Manel, vols una cervesa també?

Vaig acceptar la invitació. Si t’he de ser sincer, detestava aquella beguda, groga i escumosa com pixats de matxo, amb un gust amargant que em feia coragror tot el dia. Però davant dels enginyers feia veure que m’agradava, per demostrar que ja era un home, un home modern i educat igual que ells, no com els destralers del país, que només bevien vi o aiguardent. Bé, doncs, mentre anava a cercar les begudes al bar, vinga rumiar la manera d’aconseguir gel i així complaure míster Collins…

Al cap d’una mica, quan abocava aquella llumeta grogosa al got de míster David, l’altre va repetir que no sé què donaria per un parell de glaçons. Doncs jo que li responc: «Si vostè vol, jo li’n puc portar. A la muntanya hi ha un forat que n’hi ha sempre, fins i tot a l’estiu». Míster Collins em va mirar com si li volgués prendre el número, després va dir que era impossible que es conservés des de l’hivern, que durant mesos les temperatures més fresques de la matinada no arribaven de bon tros als zero graus.

Vaig reconèixer que jo no hi havia estat mai, però que segons el meu padrí, en aquell lloc el gel no s’hi acaba en tot l’any. I els vaig prometre que intentaria de trobar-ne, encara que llavors ja no estava tan segur d’aconseguir-ho.

—Doncs molt bé, Manel! —va somriure míster David picant l’ullet al seu company de joc—. Diumenge que ve ens prendrem tot dos un whisky on the rocks, entesos?

A l’hora de dinar, quan vaig preguntar al padrí pel Cau del Gel, em vaig emportar una decepció. Em va dir que ell només hi havia estat una vegada, de jove, i que, per tant, havien passat tants anys que avui no el trobaria pas, que l’única persona del poble que me’n podia donar raó era el Duardo, ja que l’any de les febres aquest pastor de Solana hi anava sovint a buscar gel per als malalts del poble. Jo estava tan neguitós de parlar amb el pastor que no em vaig poder esperar al vespre, quan l’home havia de tornar al poble amb el ramat. I cames ajudeu-me cap a Salmurri! Tal com m’havia indicat la mestressa de Solana, vaig localitzar el seu ramat per les costes d’aquesta partida, a uns tres quarts de la Quera. Només d’esmentar-li el Cau del Gel, el pastor em va preguntar esverat qui estava malalt. Li vaig haver de confessar que el gel no era per a un cas de mal, sinó per a la beguda dels enginyers de la Companyia. Ell aviat ho va tenir arreglat:

—Doncs si és per un capritx que hi vagin ells!

No em va costar gaire de fer-li entendre que si volia donar-los aquest gust, només era perquè em fessin entrar a la Companyia. Ell va riure amb la boca desdentegada:

—Molt bé, doncs quan siguis a dins, recorda’t dels desgraciats.

—Si entro a treballar a la taverna —em vaig engrescar—, teniu un got de vi pagat sempre que baixeu a Ribera.

Ell va esclafir de nou:

—A veure si et faré arruïnar la Companyia!

Després, ja més seriós, va afegir que hi havia una bona caminada, que el Cau del Gel es troba en un indret molt perdedor de la muntanya, de manera que si no hi anava amb un bon guia, no seria capaç d’ensopegar-lo.

—Un guia, dieu? —vaig fer estranyat—. Estic segur que el puc trobar jo tot sol. O potser voleu dir un llibre… —Però ca, el Duardo era més analfabet que un estacador de rucs.

—Això mateix, un llibre sense tapes ni fulls! —va tornar a riure el pastor—. Deixa’t de llibres, carallot, que els has d’arrossegar pel camí i si t’enxampa una tronada ja te’n pots fer sopes! El guia que jo vull dir encara t’ajudarà a caminar. Vine’m a veure a l’era quan tanqui el bestiar i te l’ensenyaré.

Em vaig morir d’impaciència davant dels corrals de Solana esperant que el pastor arribés. Quan va haver tancat les ovelles al corral, separat el baciu, fet popar els corders i apariat les grípies, ja feia estona que era de nit. Finalment, em va indicar que ja estava llest i que el seguís. Al fons dels corrals ens vam enfilar per una escala de fusta que pujava a la pallera, en aquella època de l’estiu atapeïda de pastures fins al llosat. En un racó del paller hi havia la seua cambra, insignificant com un caixa de fusta, al costat d’aquelles garberes de pastura. A l’obrir la porta, en va sortir de cop una bravada de vi que va esborrar l’olor d’herba seca del paller, barrejada amb la ferum de xerri i llana que pujava dels corrals.

—Aquí tens el meu escabot de guies! —va exclamar, mentre amb el llum d’oli il·luminava un feix de bastons d’avellaner, recolzats a la paret en un racó de la cambra—. Veiam si trobem el que tu necessites. Aguanta’m el llumener.

En va palpar un, el va separar dels altres i el va estirar damunt del jaç per inspeccionar-lo.

—Aquest és per als pescadors de truites —va dir després d’atansar el cap del bastó a la llum—. Indica el camí de Luchon a través dels ports de muntanya. Aquest tampoc, és dels contrabandistes, per passar a França pel coll de la Forqueta. Veiam aquest altre. Per a la caça de l’isard…

Fins llavors no em vaig adonar que els bastons eren guarnits de dibuixos gravats a la pela a punta de ganivet.

—Ja el tenim, veus? —va exclamar per fi, mostrant-me un altre bastó—. Aquí ho diu ben clar: Cau del Gel.

Era un gaiato d’uns deu pams de llargària, bigarrat de signes estranys, si fa no fa com els altres, que de moment em feien perdre les il·lusions de tan enrevessats com semblaven. Com ara una rodona, què coi devia significar? El Duardo em va dir que ara no m’ho podia explicar, que de nit i amb aquella llum de purgatori aviat se’ns quedarien els ulls més secs que la pela del bastó. Va endreçar, doncs, els seus guies i em va dir que si volia aprendre a llegir aquells senyals que l’anés a veure l’endemà a migdia al prat dels Pletius, que era la girada prevista per l’endemà. Quan les ovelles amorriessin, ell m’ensenyaria el llenguatge dels bastons.

I així va ser. L’endemà, mentre les ovelles feien la migdiada a l’ombra d’una roureda que les protegia del bat del sol, jo vaig aprendre a desxifrar els signes. La part inferior del bastó, poc més o menys els dos primers pams pel cap que toca a terra, era neta de dibuixos. A partir d’aquí arrencava una canaleta, simulant el camí, que s’enfilava bastó amunt tot fent giragonses a dreta i esquerra. El camí era flanquejat contínuament de signes, i alguns s’anaven repetint a mesura que pujaves. Calculo que en tot el bastó n’hi devia haver una trentena de diferents. Per exemple, un quadrat representava una roca vora el camí; una creu t’indicava que havies de travessar el barranc; els estanys tenien forma d’ou i les tarteres, de raïm. N’hi havia molts, com ara estrelles, rodones i triangles que feien referència a diverses menes d’arbres o de mates. A més a més, el bastó també t’indicava el temps del recorregut, així cada pam de fusta equivalia a una hora de camí, un quart cada quatre dits; això, comptant que caminessis a pas esmolat…

Amb un parell de migdiades en vaig tenir prou per treure el trellat del llenguatge dels bastons, que segons el Duardo era més vell que les paraules, ja que ell l’havia après del seu pare i aquest a la vegada del seu i així reculant en el temps milers de telerades.

L’últim dia vaig empunyar el bastó com si fos meu i li vaig preguntar pel preu. Confiava en la generositat del Duardo, que com pots suposar jo en aquella època no tenia ni cinc. Em va respondre que el bastó no estava a la venda, ni aquest ni cap, que els guies volia conservar-los ell a casa seua per un cas de necessitat. Li vaig jurar que l’hi tornaria, que tant si arribava al Cau del Gel com si no, diumenge a la nit el bastó tornaria a ser a les seues mans. Llavors el pastor va cedir.

El diumenge vaig haver de matinar més que la claror. Tenint en compte que el viatge al gel durava unes set hores, entre anar i tornar, i que els enginyers prenien l’aperitiu a les deu del matí, vaig sortir de casa a les tres de la matinada, quan encara no s’hi veia ni una gota. Duia a l’esquena una motxilla de paquetaire que jo mateix m’havia engiponat durant la setmana amb un sac i dues cordes d’espart a tall de corretges. No és que pesés gaire, però feia embalum ja que, a més de la berena, la portava farcida de palla i de sacs buits per embolicar el gel. De primer, fins que els ulls no es van familiaritzar amb les ombres de la nit, me’n vaig veure un bull. Tot i tenir ben apamats els topants de vora el poble, palpava les marques del bastó amb la punta dels dits, com un cec que llegís a la fusta els signes Braille. Tan bon punt va trencar l’alba, el bastó va resultar ser un guia eficient, exacte com qualsevol mapa de muntanya. Fins i tot em donava informació sobre indrets que, a pesar de no trobar-se a tocar del camí, em podien ser útils, com fonts, amorriadors, cabanes de pastor o aixoplucs de roca.

Doncs, gràcies al guia, vaig anar ben dret a l’objectiu gravat a la pela del bastó: un estel de moltes puntes paregut a un sol. El Cau del Gel és una esquerda de roca, negra com una ascla de nit, que s’obre sota la cresta del Tuc dels Isards. Es veu que la neu que durant l’hivern cau a l’obaga, rellisca per la llenasca i es precipita dins del forat, on s’apila i es converteix en gel. Abans d’entaforar-m’hi, em vaig descarregar la motxilla i em vaig menjar la queixalada que hi duia. Encabat vaig aprofitar el descans per anar de ventre. No és que en tingués gaires ganes, però com que de baixada no podia perdre el temps per re, en aquesta necessitat ja estava tranquil. Tal com el Duardo m’havia recomanat en cas que hi arribés, vaig agafar força gel, un remujot de set o vuit quilos de pes, que vaig enfarcellar amb els altres sacs buits. Abans de precipitar-me muntanya avall, vaig consultar de nou les dues baixades possibles que el meu guia de fusta indicava: l’una, ràpida però també arriscada, baixava pel dret seguint el curs del barranc; l’altra tornava per on havia pujat. Com que em va semblar que anava bé de temps, no em vaig voler arriscar i vaig triar la més segura a pesar de la marrada.

A mesura que perdia altitud, notava el canvi de temperatura. El sol d’aquell matí de juliol arribava rabiós, llançant bafarades de foc contra el meu sac. Sort que en pic vaig atènyer els primers pins, les clapes d’ombra eren com ventiladors d’aire fresc. Al travessar-les, alentia la marxa per recobrar l’alè i després em llançava de nou sota aquella pluja de foc. Al pla d’Aigüerola vaig notar la mullena a l’esquena. A pesar de l’aïllant de la palla i dels sacs, el gel s’estovava com el llard a la paella i ja em regalimava a raig fet per la canal del cul. En comptes d’anar a voltar a la palanca, vaig travessar el riu a gual. Quan vaig trepitjar els primers conreus de Ribera, corria eixarrancat com si em pixés als pantalons, deixant un rastre al darrere. Entre l’aigua del gel a l’esquena, les espardenyes que em feien xip-xap, i la mullena de la suor per tot el cos, el més eixut la llengua! Ja es deu haver fos tot, pensava. Però no em volia aturar a comprovar-ho per no perdre més temps.

Al veure’m arribar, míster Collins em va saludar amb un gest de la raqueta i es va capbussar de nou en el partit, que en aquells moments es devia trobar en els últims jocs, que ja se sap que en tennis són sempre els decisius. Tocades les deu (i pensa que després de tants canvis d’hora, avui foren les dotze del migdia!), doncs, un cop acabat el partit, els enginyers es van asseure com de costum en una de les taules de la terrassa, disposats a prendre’s l’aperitiu. Al cap d’una mica vaig aparèixer jo portant una safata amb una ampolla de whisky, dos vasos i una cassoleta plena fins al caramull de grava de gel. Encara em sembla que veig la cara de sorpresa d’aquell parell de ganàpies amb pantalons curts.

—My God, era cierto! —va exclamar míster David.

I el seu company de joc, míster Collins, no sabia com agrair-m’ho:

—Gràcies, moltes gràcies… —balbucejava. Finalment va dir ben clar—: Moltes gràcies, Iceboy!

I vet aquí com l’endemà, l’Iceboy, com em deien des de llavors els enginyers, treballava de cambrer a l’hotel Turbina de Ribera. I així va ser com vaig aconseguir la primera feina important de la meua vida.