19

Una allau va colgar un barracó prop de l’estany de la Baciva i va ocasionar la mort de quatre obrers. L’oportuna instantània d’en Manel Gavarri recull el moment precís en què un dels treballadors surt sa i estalvi de sota la neu. (Foto M. Gavarri, 1919).

Vet aquí la meua postal de més èxit, la que més duros m’ha donat, vaja. Durant anys a les botigues de la Colònia no donaven l’abast de vendre’n: tantes com n’hi portava en despatxaven. Fins i tot, segons vaig saber per un enginyer, la fotografia va sortir publicada en una revista suïssa especialitzada en geleres. Ara, d’aquests no n’he vist un ral, i encara espero que em demanin permís per reproduir-la. Oi que és impressionant? Doncs bé, tota la neu que veus a la fotografia és falsa. T’ho juro! Sembla mentida, oi? Escolta’m bé fins al final i ja no t’ho semblarà!

De la desgràcia de la Baciva, se’n va fer un gran crit per tot el país. L’allau va baixar a primers de maig quan el sol escalfa de debò i la gent de muntanya ja s’ha oblidat de l’hivern i de la neu. Hi vaig pujar l’endemà amb la intenció de traure un parell de plaques del sinistre. Si no has vist mai una allau, ets incapaç d’imaginar-te-la: per més neu que amunteguis dintre del cap, sempre et quedaràs curta. Doncs, davant d’aquella extensió de tarters de neu, que en la caiguda havia arrossegat roques com cases i soques de pi, aviat vaig haver gastat els dos vidres de la petaca, i més n’hagués tingut.

El llavei, com en diem a la Vallnegra de les allaus, es va despenjar per una canal del Tuc dels Isards i va ensorrar el barracó on dormia el Mingo des que treballava en el calat de l’estany de la Baciva. A part d’ell, hi van morir tres treballadors més, l’un de Borente i els altres dos aragonesos. I encara sort que l’esllavissada va baixar un dissabte a la nit i la majoria d’obrers eren a la Bombilla, que si ocorre qualsevol altra nit, la desgràcia hauria sigut molt pitjor. No se sap exactament l’hora en què es va produir, es calcula que devien ser entre les deu i les dotze de la nit. El cas és que, passada la mitjanit, quan el treballador més puntual tornava tot sol al barracó, es va quedar com veient visions davant d’aquella pila de neu que, tot d’una, sepultava el camí. L’home, que feia poc havia arribat d’Andalusia i, doncs, ni pensaments que allò fos una esllavissada de neu, va girar cua esfereït cap a la cantina. Poc després, quan tot esbufegant de cansament explicava a la Bombilla que havia vist muntanyes de neu i que el seu barracó havia desaparegut misteriosament, els seus companys es pensaven que anava torrat i no li’n van fer cas. Fins a la matinada, al plegar de la cantina, els treballadors no es van adonar de la desgràcia dels seus companys de barracó. D’un bocí lluny, al sortir al planell del capdamunt de la Roca de les Ombres, van descobrir les garberes de neu que blanquejaven amb la primera llum del dia. Al comprovar que la rovinada havia colgat el seu barracó i el corral de les mules, van córrer a demanar auxili als barracons veïns, que es trobaven a l’altre cantó de serrat. Però la superfície ensulsiada era tan gran que no sabien en quin indret havien de posar-se a palejar per descolgar els cinc companys que hi havien quedat sepultats.

Aviat van arribar reforços de la Colònia, i després, cap a mig matí, escamots de voluntaris de la Quera i d’altres pobles de la Vallnegra. Amb tot, no hi havia gaires agalius de trobar vives ni bèsties ni persones. El problema era encertar l’indret exacte del barracó.

La Lluïsa del Murrier, una vella del poble amb fama de remeiera, assegurava que només hi havia una manera al món de trobar-los vius. Que engeguessin per la neu una gallina negra que no hagués estat mai lloca, i que la bèstia, tot escarbotant amb les potes, els mostraria el lloc on hi hagués vida enterrada. De primer no li’n van fer cas, però al veure que els pous excavats aquí i allà no donaven cap resultat, una dona va anar al poble a cercar l’animal. No era pas l’única que pensava que provar-ho no costava re. Al cap de molta estona, es va presentar amb una polla de plomatge embetumat, cresta anèmica i mirada esfereïda. Tot just aviada, la bestiola va córrer esvalotada per damunt d’aquell immens guaret de terrossos de neu. De cop, es va aturar, va fer un aleteig breu i es va posar a esbarriar la neu amb les potes. A l’acte, uns quants homes van foradar en aquell indret i al cap d’una estona desenterraven un matxo encara viu, tot i que ja feia les últimes. En vista de l’èxit, parcial però prometedor, tot déu estava pendent d’aquell ocellot negre que esvoletegava damunt la neu. Fins i tot els enginyers, que en principi n’havien fet burla, ara miraven de reüll els moviments de la gallina mentre continuaven tossudament fent càlculs amb els seus aparells, del tot inútils per aquell imprevist. Però la bestiola no va servir per re més. Fos per atabalament dels qui li anaven al darrere, fos perquè la neu li havia encegat la vista, el cas és que, en comptes d’aturar-se i mostrar un nou indret, corria esparverada, potes i ales ajudeu-me, talment fugis de les dents de la mateixa guineu. Al final, va sortir fora de la neu i va començar a esgarrapar damunt la gleva…

A posta de sol un dels obrers colgats va treure el cap de sota la neu, després que ell mateix hagués excavat un túnel des de dins. Va ser l’únic supervivent de l’esllavissada. L’endemà es va arribar, per fi, a l’estable, on van trobar els matxos esclafats sota les parets, i poc després al barracó, on hi havia els cadàvers del Mingo i dels altres tres.

L’enterrament dels obrers va ser molt sonat, el més solemne i nombrós que es recorda a la Vallnegra. A més de les autoritats del país (fins i tot el diputat va pujar expressament de Barcelona!), dels dirigents de la Companyia i de tots els obrers, hi va acudir molta gent dels pobles. De casa, van baixar el pare i la Nati, tots dos vestits de dol rigorós com si hagués mort algú de la família. A ma germana li espurnejaven els ulls del disgust. De petita n’estava molt del Mingo. A la primavera li feia xaramelles i xiulets de freixe, i no es presentava mai a casa amb les mans buides, sempre duia alguna carallada per a la nena: un pollet de guatlla que havia atrapat al camp, una pastilla de guirlatxa del pastisser de la Colònia, un tros de pedra de vidre que havia recollit d’una barrinada… I tan bon punt com se la posava a la falda, la criatura era tot orelles i no es perdia detall dels cants de les dones fabuloses, ni dels refilets dels flabiols, ni del vestit de perles que lluïa la reina de les encantàries, aquella nit inoblidable quan ella el va treure a ballar, al bell mig del congost de l’Estanyobert.

A l’església, em vaig posar al costat del pare amb la intenció de fer les paus per les raons que havíem tingut a casa. Però ell, tret de saludar-me, no es va dignar dirigir-me la paraula en tota l’estona i se’n va anar sense dir-me adéu. I ma germana igual. Em tractaven com si no formés part de la família. O pitjor, com si fos un fill bord que volia arrebassar-los l’herència i fotre’ls fora de casa. A mi també em va doldre la mort del Mingo. Durant molt temps vaig recordar la seua curiosa teoria del rellotge de polsera, i pensava que si ell s’hagués imaginat que li prendrien el rellotge tan jove i d’aquesta manera, segurament no hauria tingut aquella imatge de la vida tan retocada de coloraines com tenia.

Pocs dies més tard de la desgràcia, els diners del Mingo van omplir els safaretjos de tots el pobles de la vall: corria la veu que els de casa Tura s’havien quedat els diners que ell tenia estalviats de tota la vida. Les dones de la Quera, al veure passar la Nati amb la roba tenyida, remugaven elles amb elles: «Ja li pot portar dol ja, que un bon capital que els ha deixat!». Es lògic d’imaginar que el Mingo, després d’anar a jornal tota la vida i sense tenir una família ni vicis per malgastar els diners, devia haver arreplegat un bon raconet. I si era cert, com deien al poble, que ell guardava els diners a casa nostra, doncs ara amb la seua mort sobtada era com si els de cal Tura haguessin trobat una olla d’or. Si és veritat o no, jo no ho sé… Per altra banda, també n’hi havia que creien que el Mingo feia com les garses, que oculten les nous dintre del fenàs, és a dir, que el treballador tenia amagats els seus estalvis per allà dalt als estanys, segurament sota alguna roca de vora el barracó. El cert és que, tan aviat com es va fondre la neu de l’esllavissada, més d’un hi va pujar d’amagatotis a rastrejar pels enderrocs del barracó i per les roques del costat.

La fal·lera de trobar el tresor fabulós del Mingo es va allargar durant anys, exactament fins a la guerra, que va ser la desgràcia que va acabar amb bona part de les fantasies de la gent del país. Abans de la guerra, a la Vallnegra hi havia un costum molt curiós. Quan algú, anant per un camí, s’escunçava de passar per un indret on anys enrere havia mort una persona, llavors el viatger collia un roc de terra, hi feia un petó tot resant una avemaria, i després tirava la pedra al tarter com si enviés una oració al difunt. A còpia d’afegir-hi pedres, la pila anava creixent ran del camí. Doncs bé, el tarter que assenyalava l’accident de la neu (al peu del corriol que voreja l’estany de la Baciva), va créixer com una broma, tot i no ser un camí gaire fressat. Els vianants, per tal de dedicar una oració ben generosa als quatre difunts, arrencaven les lloses i els cantals de la vora, com més grossos millor, amb l’esperança secreta de descobrir l’herència del Mingo. Més que un munt de pedres, allò era una autèntica tartera. Ves per on, el Mingo, que tota la vida havia estat sol i com qui diu havia passat desapercebut als seus veïns, resulta que un cop mort eren molts els qui es recordaven d’ell, i afegien una pedra al seu mausoleu de l’estany!

I ara sí que passo a destapar-te el misteri de la postal. Recordes que t’he dit que vaig pujar a fotografiar l’esllavissada? Doncs, oblida-te’n, que l’excursió a la neu no em va servir de re. No sé si vaig emprar un diafragma massa obert o què, el cas és que els vidres em van sortir cremats. L’endemà de l’enterrament em va venir a veure a l’hotel el murcià que s’havia salvat de l’allau, un tal Basilio Gómez, nascut en un poblet de la província de Ciudad Real. Després de jurar-me que ell havia sortit viu gràcies a la Mare de Déu del Monte, patrona del seu poble, a qui ell havia invocat sota la neu, em va demanar que li fes un exvot. No volia pas un retrat, com jo de primer havia entès, sinó una fotografia on es veiés com ell sortia viu de sota la neu. En pic acabés el seu contracte amb la Companyia, portaria el retrat a la capella del seu poble com a mostra d’agraïment pel miracle. L’home sabia que jo havia fotografiat el llavei, i per això se li va ocórrer d’encarregar-me un muntatge fotogràfic on aparegués ell al mig de l’esllavissada. Li vaig dir que no podia ser, que hi havia més llum de la que comptava i que els vidres havien sortit tots cremats. El murcià va insistir:

—Doncs hi podem tornar i treure les fotografies de nou. La neu encara trigarà dies a fondre’s del tot. Si a vostè li va bé, hi podem anar diumenge, que tinc festa. Què li sembla?

—A mi no em va bé —vaig mentir—. Aquests dies hi ha molta feina al bar i no em donarien permís.

Era un bon encàrrec, no en tinc cap dubte. Estic segur que aquell sonat estava disposat a pagar-me tot el que li demanés. Si he de ser franc, d’entrada vaig refusar la feina per por de fracassar un altre cop i fer el ridícul davant del client. Qui em garantia que les fotografies aquest cop sortirien bé? La neu, encara que no ho sembli, és molt punyetera, no es deixa retratar així com així. Parlo d’aquelles càmeres de principi de segle, és clar, amb les modernes d’avui no se’n pot pas fotre. Li vaig dir que no tenia els aparells apropiats, que la neu feia de mirall del sol i s’havien de menester filtres especials per treure’n bones fotografies. L’home va rumiar uns moments i després va dir: «En aquest cas, ho haurà de fer amb neu falsa». No sabia si m’ho deia de debò o bé si em volia prendre el pèl. Tot seguit em va explicar que la gent del seu país acostumava a encarregar exvots als fotògrafs. Quan algú havia sortit il·lès d’un accident o d’una malaltia greu, gràcies a la Mare de Déu, el beneficiat agraïa el favor rebut encomanant-li un quadre que reproduïa el mal tràngol passat. Així, per exemple, si una mula guita endinyava una coça fulminant a la panxa del traginer i aquest se salvava miraculosament, un cop recuperat es feia fer una fotografia simulant l’escena de l’accident. Es veu que els murs del santuari de la Mare de Déu del Monte són plens d’instantànies prodigioses: nàufrags arrossegats per la riuada, viatgers i cavalleries en el moment d’esbalçar-se per un espadat de roca, cases cremant pels quatre costats amb les finestres plenes de capets de criatures demanat auxili, empestats mostrant el cos solcat de llagues pintades amb colors repugnants… En definitiva, que els fotògrafs d’aquell coi de país es guanyaven millor la vida confegint desgràcies que no pas fent retrats.

Vaig argüir encara que això de falsificar les imatges era enganyar la Mare de Déu. Ell va respondre que els quadres anaven dirigits a la gent, que a la Verge no li calia demostrar re, ho sabia de sobres com havia anat la cosa. Per això, els exvots s’exposaven a les parets, per demostrar al públic, a tothom que acudia al santuari del Monte, el bé de Déu de miracles que Ella era capaç d’obrar en els seus devots. Son como carteles de propaganda, sabé usté?, va concloure el murcià.

Vaig acceptar finalment l’encàrrec amb la condició que totes les despeses del material anessin a càrrec seu. Per simular la neu, li vaig fer comprar una saca de llana i uns quants quilos de farina. El diumenge següent vam buscar, prop de la Colònia, un esbarzer que fos ben espès, i a cops de forca hi vam obrir un forat on ell es va arraulir, vestit amb la mateixa roba que portava la nit de l’accident. Encabat, jo hi vaig anar estenent tot de penjolls de llana per la part de fora fins que la bardissa va estar del tot coberta. Un pols de farina pel damunt de la llana acabava d’arrodonir el simulacre d’una veritable congesta. Quan vaig tenir a punt la màquina, i em vaig haver assegurat de la llum a la taula d’exposició, ell va traure el cap pel mig de la cortina i llavors vaig disparar. La instantània va sortir perfecta. Tal com volia el client, a la part de baix de l’ampliació hi vaig deixar un espai en blanc per afegir-hi un text que un escrivent de les oficines hi va copiar després amb una cal·ligrafia impecable: Basilio Gómez Cabrero encontrándose en las ásperas montañas del Pirineo de Lérida, fue sepultado por un alud de nieve, salvándose gracias a la intercesión de Nuestra Señora del Monte.

Més tard en vaig treure algunes còpies en paper de postal, sense l’afegit del text, és clar. Les tenia exposades al bar i, com t’he explicat al principi, tothom que les veia s’hi quedava encantat bona estona.