6

Rècula de traginers per l’antic camí que travessava el congost d’Estany obert. El camí vell era tan estret que dues cavalleries no s’hi podien creuar. (Foto S. Ribé, 1911).

Jo encara l’havia conegut així abans d’obrir la carretera, i de debò que feia feredat de passar-hi, sobretot de nit. Entrar allà dins era ben bé com ficar-te dins la gola del llop. Recordo que l’última vegada que hi vaig passar va ser per anar a Senterada a buscar un volant que el pare tenia encarregat al ferrer, i que l’endemà al matí va voler estrenar en una feixa de blat de la Borda. D’ençà d’un parell d’anys que l’acompanyava al tros, tret dels dies que hi havia escola a Ribera. Com que ens trobàvem a finals de juliol, al cor de l’estiu, i per tant no calia patir pel fred, ens vam quedar unes quantes nits a la cabana de la Borda. Així ens estalviàvem cada dia un parell d’hores de camí, entre anar i tornar del poble. Hi érem ell i jo sols. El padrí havia anat uns quants dies a la muntanya a veure com es portava el bestiar. Cada any a mig estiu, quan ja no es podia aguantar més sense veure el seu coi de vaques, l’home feia una escapada als pastius de muntanya. De vegades, encara que fóssim al fort del segar i els pares no sabessin on girar-se de feina, es quedava una setmana allà dalt gratant-se la panxa. Doncs, aquest any que et dic que havia anat a buscar el volant a Senterada, la mare tampoc no ens podia ajudar perquè ma germana passava el xarampió i no la volia deixar sola a casa. La padrina era l’única persona que vèiem. Cada matí ens pujava la berena per a tot el dia, només l’escudella i el tall, perquè el pa i el vi ja els teníem allà dalt per a tota la setmana. Havent dinat la dona se’n tornava cap avall amb la cistella buida.

Recordo que, amb prou feines havíem acabat de dinar, ens estiràvem a l’ombra frescal de la cabana per fer la migdiada. Jo no tenia gaire son, almenys no dormia pas el parell d’hores del pare, ni de bon tros. Un dia vaig despertar el pare per alertar-lo que se sentia tronar.

—Ca, home, ca! —va rondinar ell sense obrir els ulls—. Al matí estava ben serè…

Llavors es va sentir ben clar el soroll d’un tro, que retrunyia molt lluny, cap al fons de la vall. A l’acte vam sortir tots dos a fora. Sota la llum encegadora de la tarda vam comprovar que no solament no estava núvol sinó que no es veia ni un borrissol de broma en part del món. I això que des d’aquella alçària on érem es domina una bona planellada de cel. Pensa que el tros de la Borda es troba situat a prop dels 1.500 metres d’altitud. Doncs a pesar d’aquell cel net i espurlent, els trons ressonaven allà baix, cap a la banda de migdia. El pare, que de primer es pensava que encara somiava, aviat va reaccionar:

—Puja fins a la cresta de la serra a veure si veus alguna broma —em va dir—. Jo em poso a agarberar mentrestant, no fos cas que abans de la nit aquest carall de temps fotés una bestiesa.

No m’ho vaig fer dir dues vegades. Preferia córrer costes amunt que no pas escorronar-me pel rostoll, lligant les garbes o fent vencills, sempre darrere els talons del pare. Quan no podia més, m’aturava, i amb el pit bleixant com una manxa em girava cap a l’indret on ressonaven els trons, i al veure que darrere la calitja no albirava cap rastre de núvol, amunt que fa pujada! Vaig guanyar la carena de la serra per l’indret de Quatre Pins, uns ermots propietat del terme d’Aranui, i encabat vaig continuar fil de serra amunt en direcció al port del Gaial. Finalment, quan vaig coronar el turó de Coma Llobatera, que és un gran mirador damunt de tota la vall, vaig descobrir la punta d’un núvol traient el cap darrere la muntanya d’Estanyobert. La broma era d’un color estrany: ni blanca com les de l’hivern, ni fosca com les tempestes de l’estiu, sinó que tenia un color brut i terrós. A més a més, i això encara em va semblar més increïble, la nuvolada sortia de baix, del fons de la vall. En comptes de baixar del cel, sortia de la terra i s’anava esfumant a mesura que s’aixecava, de manera que la barra blavosa del Montsec es continuava retallant darrere seu, de cap a cap de l’horitzó.

De baixada, quan vaig explicar al pare que els núvols eren vermellosos i que s’arrossegaven per terra com les boires de l’hivern, ell no em va creure:

—Vols dir que t’hi has fixat bé, Manel? —va riure, content perquè feia una mica que havia parat de tronar.

—Fan molt mala pinta, pare! —vaig insistir.

—No tingues por, Manel, que si vénen de pravall no en porten de pedra. A tot estirar, poden ser l’avís d’un canvi de temps. Afanyem-nos, a veure si en un parell de dies més podem acabar tota la feixa! —I dit això, va envestir el blat a cops de volant, com si aquella mateixa nit s’hagués d’acabar el món. Fos pel motiu que fos, ell sempre trobava una excusa per haver de treballar més encara.

L’endemà al matí, quan va pujar la padrina amb la berena, vam saber el que realment havia passat. Vam descobrir el misteri d’aquella tempesta que, segons deia la dona, no tan sols havia fet saltar del llit els veïns de la Quera, sinó que havia despertat també a l’hora de la migdiada els poblets endormiscats de la Vallnegra. En realitat no es tractava de trons, sinó d’explosions de dinamita. Resulta que la carretera nova que la companyia elèctrica construïa des de la Pobla, ja havia arribat al congost d’Estanyobert, on havien començat a dinamitar la roca. Els que l’havien vista asseguraven que era un camí ben net de rocs, pla com el palmell de la mà i tan ample que fins i tot en els llocs més estrets es podien creuar dues parelles de bous junyits sense necessitat d’aturar-se en un avorador. Un camió anava seguint darrere els treballadors a mesura que aquests esplanaven el terreny a pic i pala. Des de la Quera, i segons d’on venia l’aire, ja se’l sentia roncar.

—Pareu compte qui us ho diu —va sentenciar la padrina quan ens ho va haver explicat—. A partir d’ara ja no podrem dormir mai més tranquils.

Al cap de pocs dies d’haver acabat de segar a la Borda, quan ja tornava a dormir al meu llit de casa, vaig somiar que les barrinades escrostonaven la muntanya a banda i banda de l’esquerda d’Estanyobert. Ja hi havien obert un gran trapal, com una queixalada de gegant al mig de la serra, a través de la qual es podia veure Barcelona. Les explosions eren tan fortes que les pedres regodien molt lluny, fins als mateixos llosats del poble. Em va despertar l’estrèpit de les pedres a la teulada de casa: queia una pedregada que semblava que havia de trencar les lloses. A casa s’havien mobilitzat tots, excepte ma germana, que continuava dormint. La padrina feia cremar romers al foc, encenia espelmes i remugava oracions, tot dibuixant creus a l’aire amb la falç per tallar la tempesta, mentre la mare corria per la casa com una esperitada, traginant olles, padellassos i orinals cap a les alcoves i, després, cap a les golfes, on tot anava de goteres. El padrí no parava de renegar: «Cagon lo capellà del diable!». I és que ell donava la culpa de la pedregada al capellà de Borente, que no volia de cap manera que la gent vengués a la Companyia els camps per on havia de passar la carretera. El diumenge abans havia anunciat des del púlpit que una gran calamitat arrasaria els pobles de la vall per no haver-li’n fet cas. Segons el padrí, no fóra pas la primera vegada que aquell malparit de rector feia pedregar.

Jo no sabia què fer, si aguantar les espelmes a la padrina, ajudar la mare a plegar les goteres, escoltar els sacarions del padrí o bé consolar la Nati, que finalment també s’havia despertat i bramava de por al bres. Em sentia inútil, impotent del tot com el dia que la porca se m’havia quedat clavada a la neu. Vaig atansar-me al pare, que estava assegut al banc de la sala i que era l’únic que aguantava el xàfec amb resignació. «Sort que ja havíem acabat de segar, Manel», va sospirar. Ja ho veus si n’era d’optimista! Fins i tot en aquells moments tràgics en què el dimoni, les bruixes o el qui cony fos, ens prenien el pa de tot l’any, ell, en comptes de renegar o desesperar-se, mirava de trobar-hi un costat bo.

A poc a poc, l’enrenou de la pedra al llosat es va anar apagant fins a convertir-se en la fressa més suau de la pluja. Durant tota la nit van rondinar les canaleres. L’endemà al matí, quan algú va dir que l’aiguat era comparable al de l’any 7 i que l’aigua havia fet encara més desastres que no pas la mateixa pedregada, no ens el vam creure. Cap a mig matí, quan ja feia estona que la pluja s’havia espassat, vaig acompanyar el pare a la Borda per veure si la tempesta ens hi havia donat gaire dany. Els carrers, els arbres, els prats, tot s’escorria d’aigua com si el país sencer acabés de sortir del fons del mar. Passat el poble, ens vam veure treballs de travessar el barranc del Bac, que encara baixava bastant gros amb l’aigua de color de cafè amb llet. A mesura que anàvem pujant en direcció al tros, comprovàvem que la pedra no hi havia fet tant de mal. Les branques dels freixes i dels saücs no eren tan pelades com les de vora el poble, ni tampoc es veien gaires fulles a terra. «Potser a la Borda ens haurem salvat, Manel», s’il·lusionava el pare. «Les pedregades tenen aquestes coses: en un tros t’ho xollen tot i al de la vora no n’hi cau ni un gra».

Tan aviat com vam començar a veure les primeres parets esventrades, les esperances se li’n van anar per terra. Poc abans d’arribar als primers bancals de la Borda, vam trobar uns quants feixos de blat deslligats, procedents del nostre tros, que l’aigua havia arrossegat camí avall. De primer, el pare s’entretenia a tornar a relligar la garba i col·locar-la vora el camí, després, al veure la feinada que hi havia de lligar tota aquella batuda de palla, ho va deixar córrer i vam continuar amunt. El nostre tros era una autèntica calamitat. L’aigua havia rebentat les parets dels bancals, havia tombat les garberes i havia arrossegat cap avall les garbes i els rocs. La rovinada havia escarantat el rostoll, obrint un barranc al mig de la feixa, per on s’havia escolat la millor terra del tros. Recordo que el pare es va asseure en una roca vermellosa i estovada del marge. Era un carreu enorme, i ell anys enrere, amb l’esforç per assentar-lo a la paret, s’havia trencat una costella. «Em va costar una costella, per paredar-lo, però no se’n va poder fotre», m’havia dit tot orgullós dies enrere quan segàvem el tros. Ara no se’n sabia avenir d’aquell desastre i remugava tot desvalgut:

—Si hagués pedregat encara rai, que només ens hauria pres el pa d’un any, però ja ho veus, nen, la terra i tot que ens ha fotut!

—Ho vau endevinar, pare —vaig dir mirant de consolar-lo—. Teníeu raó allà de dies quan vau dir que vindria un canvi de temps.

—Qui s’ho havia d’imaginar que pogués fer una bestiesa així! —es va plànyer. I tot seguit va dir que si enguany volíem menjar pa, ens l’hauríem d’anar a guanyar fora del poble.

En fi, ja ho veus, nena, de calamitats tantes que en vulguis! Apa, girem full.

Foto 6. Rècula de traginers per l’antic camí que travessava Estanyobert…

Que no m’has escoltat? Aquesta és la fotografia que t’acabo d’explicar. No em vinguis ara que t’atabalo amb les meues batalletes, que t’avorreixes perquè no m’explico prou bé. Doncs, en això sí que no et pots queixar. No és per dir-ho, però en l’art d’explicar històries n’hi ha ben pocs que em puguin passar la mà per la cara. Una vegada un d’aquests escriptors que fan xerrar els vells per escriure els seus llibres, em va dir que donava gust d’escoltar-me, que de bons narradors com jo demostrava ser ja se n’havia perdut la mena… És clar que tu ets molt jove i les penes i treballs que hem patit els vells més aviat et deuen avorrir. A part que, essent de Barcelona, per més que t’ho proposessis, no la podries entendre mai del tot, la vida d’abans en un poblot de la muntanya… Doncs saps què et dic, nena?, que a partir d’ara s’han acabat les misèries. De seguida arribarà la companyia elèctrica amb les seues màquines, i el Mingo amb les seues sortides, i els anarquistes amb les seues bombes i les putes amb els seus… Si ho vols saber, escolta! Quan t’expliqui les meues aventures amb les putes del cafè cantant, m’hi jugo el que vulguis que pararàs una bona orella. Vinga, gira full, ja veuràs com les paraules se’ns emporten en un moment ben lluny, i més de pressa que aquest cony d’avió que sembla que no es mogui de lloc.