ELS AVIONS TÒRAX

Quan va arribar a la tercera plana la mà li feia mal.

Les paraules pesaven molt, va pensar, però aquella nit va aconseguir escriure onze planes.

PÀGINA 1

«Intento ignorar-ho, però sé que tot plegat

va començar amb el tren, la neu i el meu germà,

que no parava de tossir. Aquell dia

vaig robar el meu primer llibre.

Era un manual per cavar tombes

i el vaig robar quan venia cap al carrer Himmel».

Es va adormir al soterrani, en un llit de llençols de pintor, mentre el paper, amb les puntes cargolades, descansava damunt del pot de pintura més gros. Al matí, es va trobar la Mama dreta al seu costat i uns ulls de clor que l’interrogaven.

—Liesel —va dir—, es pot saber què punyeta hi fas, aquí baix?

—Estic escrivint, Mama.

—Jesús, Maria i Josep! —La Rosa va pujar escales amunt fent força soroll—. Si d’aquí a cinc minuts encara no ets dalt, baixaré amb la galleda. Verstehst?

—Entesos.

La Liesel baixava al soterrani cada nit. Sempre duia el llibre amb ella. Escrivia durant hores i cada nit procurava escriure deu planes de la seva vida. Tenia moltes coses per explicar i havia d’assegurar-se que no es deixava res. Tingues paciència, es deia a si mateixa, i a mesura que s’anaven amuntegant les planes, la resistència del seu canell va anar augmentant. Fins i tot va reproduir L’agitadora de paraules i El guardià, va copiar-ne les paraules i va calcar-ne els dibuixos, fins i tot va respectar que el Mein Kampf tot sovint es transparentava. També hi va fer aparèixer els primers dibuixos d’en Max que va veure, per tal d’explicar la història tal com la recordava.

De vegades escrivia el que passava al soterrani mentre ella escrivia. Acabava d’escriure el que havia passat aquell dia que el Papa li va pegar a les escales de l’església i que van Heilhitlerejar plegats. Enfront seu, Hans Hubermann desava l’acordió. L’havia tocat durant mitja hora mentre la Liesel escrivia.

PÀGINA 42

«Aquesta nit el Papa m’ha fet companyia. Ha baixat

l’acordió i s’ha assegut al costat d’on solia seure en Max.

Sovint, mentre toca, li miro els dits i la cara.

L’acordió respira. El Papa té unes línies a les galtes.

Semblen dibuixades, i per algun motiu,

quan les hi veig, m’agafen ganes de plorar.

No de pena ni d’orgull, sinó perquè m’agrada

com es belluguen i canvien. De vegades penso

que el meu Papa és un acordió. Quan em mira,

somriu i respira, en sento les notes».

Després d’escriure durant deu nits, Munic va tornar a ser bombardejada. La Liesel anava per la plana 102 i s’havia adormit al soterrani. No va sentir ni el cucut ni les sirenes, i quan el Papa la va anar a despertar la va trobar adormida però amb el llibre ben agafat.

—Anem, Liesel.

Va recollir La lladre de llibres i la resta de llibres i se’n van anar a buscar Frau Holtzapfel.

PÀGINA 175

«Un llibre surava riu Amper avall. Un nano

s’hi va ficar, el va atrapar i el va brandar

amb la mà dreta. Va somriure.

L’aigua gèlida de desembre li arribava a la cintura.

—Què me’n dius d’un petó, Saumensch? —va dir».

El 2 d’octubre, quan va arribar el següent bombardeig, la Liesel ja havia acabat. Només li quedava una dotzena de planes en blanc, i la lladre de llibres ja havia començat a rellegir el que havia escrit. El llibre estava dividit en deu parts, cadascuna de les quals duia el títol d’un llibre o d’una història i descrivia com aquell llibre o aquella història havien afectat la seva vida.

Sovint em pregunto per quina plana devia anar quan cinc nits més tard jo baixava pel carrer Himmel sota una pluja que semblava una aixeta de degotés. Em pregunto què devia estar llegint quan es va desprendre la primera bomba del tòrax d’un avió.

A mi, personalment, m’agrada imaginar-me-la fent una llambregada a la paret del núvol lligat a una corda fluixa d’en Max Vandenburg, amb les figures caminant cap aquell sol de regalims. I tot seguit mirant els seus intents agònics d’escriure amb pintura a la paret. Veig el Führer baixant les escales del soterrani, amb els guants de boxa lligats al coll. I la lladre de llibres llegeix, rellegeix i rellegeix la seva darrera frase durant hores.

«LA LLADRE DE LLIBRES»: DARRERA FRASE

«He odiat les paraules i

les he estimades, i espero

haver-ne fet un bon ús».

A fora, el món xiulava. La pluja estava tenyida.