L’ENFRONTAMENT: 24 DE JUNY

Llavors va sortir la setena cara del dau. Dos dies després que Alemanya envaís Rússia. Tres dies abans que els britànics i els russos sumessin forces.

Set.

El llances i esperes a veure què surt, i t’adones que no es tracta d’un dau normal. Ho atribueixes a la mala sort. Però ja fa temps que saps que havia de passar. El vas portar a l’habitació. La taula ho ensumava en el teu alè. El jueu et sobresortia de la butxaca de bon començament. El portes empastifat a la solapa, i tan bon punt llances el dau, ja saps que sortirà el set, l’únic resultat que segur que et perjudica. S’atura. Et mira als ulls extraordinari i odiós, i tu fas mitja volta amb aquest pes al pit.

Mala sort i prou.

Això és el que dius.

Sense conseqüències.

Això és el que tu fas creure, perquè en el fons saps que aquest petit canvi de sort és un senyal del que ha de venir. Amagues un jueu. Ho has de pagar. D’una manera o d’una altra, és així.

Amb el temps la Liesel fins i tot va arribar a pensar que no havia estat tan greu. Potser perquè quan va escriure la seva història al soterrani ja havien passat moltes altres coses. Va arribar a la conclusió que, en l’ordre general de les coses, el fet que l’alcalde i la seva dona acomiadessin la Rosa no va ser qüestió de la mala sort. En qualsevol cas no va tenir res a veure amb el fet d’amagar jueus. Estava relacionat amb la guerra en un context més general. En aquell moment, però, hi va haver una absoluta sensació de càstig.

En realitat tot va començar una setmana abans del vint-i-quatre. La Liesel, com feia sempre, va rescatar un diari de les escombraries per a en Max Vandenburg. El va trobar en un cubell just passat el carrer Munic i se’l va ficar sota el braç. Ja l’havia donat a en Max. I en Max, que ja havia començat la primera lectura, va mirar la Liesel i li va assenyalar una foto de la portada:

—No és l’home a qui portes la roba rentada i planxada?

La Liesel va apartar-se de la paret. Acabava d’escriure la paraula «discussió» sis vegades al costat del dibuix d’en Max del núvol estiregassat i del sol ple de regalims. En Max li va allargar el diari i ella ho va confirmar.

—Sí que l’és.

Va començar a llegir l’article i va veure que citaven unes paraules de Heinz Hermann, l’alcalde, que deia que encara que la guerra estigués progressant de manera esplèndida, la gent de Molching, com tot alemany responsable, haurien de prendre les mesures necessàries i preparar-se per la possibilitat que arribessin temps més difícils. «Vés a saber —afirmava— què deuen pensar els nostres enemics i de quina manera miraran de debilitar-nos».

Una setmana més tard, les paraules de l’alcalde es van posar desagradablement en pràctica. La Liesel, com sempre, va aparèixer al carrer Grande i va llegir El xiulador al terra de la biblioteca de l’alcalde. La dona de l’alcalde no va mostrar cap senyal d’anormalitat (o, siguem sincers, cap senyal addicional) fins que va ser l’hora de marxar.

Aquest cop, quan va oferir El xiulador a la Liesel, li va insistir que se l’emportés.

—Si us plau. —Gairebé l’hi va suplicar. Subjectava el llibre amb la mà mesuradament tensa—. Agafa’l. Si us plau, agafa’l.

La Liesel, commoguda pel comportament estrany de la dona, no es va veure amb cor de tornar-la a decebre. El llibre de tapes grises i fulls grocs va anar a parar a la mà de la Liesel, que se’n va anar passadís enllà. Quan estava a punt de demanar la roba per rentar, la dona de l’alcalde li va fer una mirada embarnussada de pena. Se’n va anar cap a la calaixera i en va treure un sobre. La seva veu, grumollosa per manca d’ús, va estossegar les paraules.

—Ho sento. És per a la teva mama.

La Liesel va parar de respirar.

De cop i volta es va adonar de fins a quins punt els seus peus se sentien sols dins les sabates. Alguna cosa li ridiculitzava la gargamella. Tremolava. Quan finalment va allargar el braç i va prendre possessió de la carta, va sentir el so del rellotge de la biblioteca. Es va adonar amb tristesa que el so dels rellotges no s’assembla ni remotament a un tic-tac. Més aviat recordava el so d’un martell clavant metòdicament el mànec al terra. Era el so d’una tomba. Tant de bo la meva estigués a punt, va pensar. Perquè en aquells moments la Liesel Meminger es volia morir. Que els altres s’haguessin donat de baixa no li havia dolgut tant. Encara li quedava l’alcalde, la seva biblioteca, i la relació amb la seva dona. A més, aquesta era la darrera, l’última esperança que s’esvaïa. Aquest cop s’ho va prendre com la més gran de les traïcions.

Com podria mirar la seva mama a la cara?

A la Rosa aquells quatre xavos encara li farien algun servei. Un grapat extra de farina. Un tros de llard.

Ara la mateixa Ilsa Hermann es moria de ganes de desempallegar-se d’ella. La Liesel ho notava per la manera com s’estrenyia una mica més la bata. El sentiment de pena encara feia que es mantingués molt a prop, però es veia que desitjava que tot plegat s’acabés.

—Digues a la teva mama —va tornar a dir; la seva veu es va anar aclarint a mesura que la frase es va anar transformant en dues— que ens sap molt de greu.

Va començar a guiar la nena cap a la porta.

Ara la Liesel el sentia a les espatlles. El dolor, l’impacte del rebuig definitiu.

Això és tot? Es demanava interiorment. Em fots fora a cops d’escombra?

Lentament, va collir la bossa buida i a poc a poc va enfilar cap a la porta. Un cop a fora es va tombar i va mirar a la cara la dona de l’alcalde per segona i darrera vegada aquell dia. La va mirar als ulls amb un orgull gairebé salvatge.

—Danke schön —va dir.

I la Ilsa Hermann va somriure amb un gest de derrota força inútil.

—Si mai vols venir només per llegir —va mentir la dona (o així ho va percebre la nena en el seu estat de tristesa i de xoc)—, seràs molt benvinguda.

En aquell moment, la Liesel es va meravellar de l’amplada del portal. Hi havia tant d’espai! Per què la gent necessitava tant d’espai per travessar una porta? Si hi hagués estat en Rudy li hauria dit que era una imbècil, que era per poder-hi entrar totes les seves coses.

—Adéu —va dir la nena.

I a poc a poc, amb gran morositat, la porta es va tancar.

La Liesel no se’n va anar.

Es va quedar una bona estona asseguda a les escales mirant Molching. No feia ni fred ni calor i la ciutat es veia diàfana i tranquil·la. Molching era dins d’una campana de vidre.

Va obrir la carta. L’alcalde Heinz Hermann hi exposava diplomàticament els motius exactes que l’havien portat a donar per finalitzats els serveis de la Rosa Hubermann. Per damunt de tot adduïa que seria un hipòcrita si continuava mantenint els seus petits luxes mentre aconsellava als altres que es preparessin per a temps més difícils.

Quan finalment es va alçar, va marxar cap a casa i en passar pel carrer Munic hi va veure el cartell d’STEINER-SCHNEIDERMEISTER, li va tornar a venir un rampell. La tristesa la va abandonar i la va aclaparar la ràbia.

—Aquell malparit d’alcalde —va murmurar—, aquella dona patètica!

Si havien de venir temps més difícils, raó de més per no deixar la Rosa sense feina. Doncs no, l’havien despatxada. En qualsevol cas, va decidir, que se la rentessin i planxessin ells, la seva roba del carall. Com la gent normal. Com els pobres.

El xiulador se li enrampava a la mà.

—Per això m’has regalat el llibre —va dir la nena—, perquè et faig pena, per sentir-te millor…

Tant era, que ja li hagués ofert el llibre abans d’aquell dia.

Com ja havia fet en una altra ocasió, va fer mitja volta i se’n va tornar cap al 8 de la Grande Strasse. La temptació de córrer era immensa, però es va refrenar per reservar-se per a les paraules.

Quan hi va arribar va tenir una desil·lusió, perquè l’alcalde no hi era. No hi havia cap cotxe aparcat magníficament al carrer, i potser valia més així. Si hi hagués estat, vés a saber què li hauria fet, en aquell moment de confrontació de rics contra pobres.

Va pujar els graons de dos en dos, va arribar fins a la porta i la va colpejar fins que es va fer mal. Va gaudir de les miques de dolor.

Evidentment, la dona de l’alcalde es va sorprendre de tornar a veure-la. Els seus cabells bufats estaven molls i les seves arrugues es van eixamplar quan es va adonar de la fúria evident en el rostre habitualment pàl·lid de la Liesel. Va obrir la boca, però no en va sortir res. Molt millor, ja que li tocava parlar a la Liesel.

—Es pensa —va dir— que em pot comprar amb aquest llibre?

La seva veu, alterada, es va llançar al coll de la dona. La fúria centellejant era densa i desconcertant, i la Liesel s’hi va escarrassar. Encara es va fer més mala sang, fins al punt que es va haver d’eixugar les llàgrimes dels ulls.

—Em dóna aquest Saumensch de llibre i es pensa que ho arreglarà tot quan arribi a casa i li digui a la meva mama que hem perdut el nostre últim client? Mentre vostè seu aquí, a la seva mansió?

Els braços de la dona de l’alcalde.

Penjaven.

La seva cara relliscava.

La Liesel, de tota manera, no va afluixar. Li va ruixar els ulls amb les seves paraules.

—Vostè i el seu marit… aquí asseguts. —No hauria dit mai que pogués parlar amb tant de despit i maldat.

El mal que fan les paraules.

Sí, la brutalitat de les paraules.

Les pouava d’algun lloc que només ara coneixia i les etzibava a l’Ilsa Hermann.

—De tota manera —li va fer saber—, ja era hora que es rentés vostè mateixa la seva roba pudent. Ja era hora que s’enfrontés al fet que el seu fill és mort. El van matar! El van estrangular i el van tallar a trossets fa més de vint anys! O potser va morir congelat? En qualsevol cas, és mort! És mort i és patètic que vostè s’assegui aquí tremolant, a casa seva mateix, a patir per això. Es pensa que és l’única?

Immediatament.

El seu germà era al seu costat.

Li xiuxiuejava que parés, però ell també era mort, i no valia la pena escoltar-se’l.

Havia mort en un tren.

L’havien enterrat a la neu.

La Liesel se’l va mirar, però no va aconseguir aturar-se. No encara.

—Aquest llibre —va continuar; va clavar una empenta al nen i el va fer caure escales avall—, no el vull. —Ara les paraules eren més calmades, però igual d’enceses. Va llançar El xiulador als peus emplantofats de la dona i va sentir el clac que va fer en aterrar sobre el ciment—. No el vull, el seu llibre de merda…

Ara ho havia aconseguit. Va callar.

La seva gargamella havia quedat erma. Ni una paraula en quilòmetres i quilòmetres.

El seu germà va desaparèixer agafant-se el genoll.

Després d’una pausa frustrada la dona de l’alcalde es va ajupir lentament i va collir el llibre. Estava tota abatuda, com si hagués rebut una pallissa, i aquesta vegada no era pel somriure. La Liesel l’hi veia a la cara. Li rajava sang del nas i se la llepava als llavis. Els ulls se li havien ennegrit. Se li havien obert talls i tot de ferides li afloraven a la pell. Tot per culpa de les paraules. Per culpa de les paraules de la Liesel.

Amb el llibre a la mà i redreçant-se, passant d’estar ajupida a estar encorvadament dreta, l’Ilsa Hermann va reprendre el procés de dir em sap greu, però la frase no li va sortir.

Pega’m, va pensar la Liesel. Vinga, pega’m.

La Ilsa Hermann no li va pegar. Es va limitar a retirar-se marxa enrere dins de l’ambient repulsiu de la seva preciosa casa, i la Liesel es va tornar a quedar sola aferrada a les escales. Li feia por girar-se, perquè sabia que quan ho fes es trobaria la coberta de vidre de Molching feta miques, i que se n’alegraria.

Finalment, va llegir la carta un cop més i quan va ser a prop del reixat la va rebregar tan fort com va poder i la va llançar contra la porta com si fos un roc. No tinc ni idea de què s’esperava la lladre de llibres, però la bola de paper va tocar la impressionant planxa de fusta i va rebotar enrere, escales avall. Va anar a parar als seus peus.

—Típic —va sentenciar clavant-li una puntada de peu i enviant-la a la gespa—. Inútil.

Aquesta vegada va fer el camí de tornada imaginant-se el destí d’aquell tros de paper la propera vegada que plogués, quan l’hivernacle apedaçat de Molching estigués cap per avall. Veia les paraules dissolent-se lletra a lletra, fins que ja no en quedés res. Només paper. Només terra.

A casa, la sort va voler que quan la Liesel entrés per la porta la Rosa fos a la cuina.

—Què? —va preguntar—. On és la bugada?

—No. Avui no hi ha bugada —li va dir la Liesel.

La Rosa va anar a seure a la taula de la cuina. Ho sabia. De cop i volta va semblar molt més vella. La Liesel es va imaginar quin aspecte tindria si es deixés anar el monyo i es deixés caure els cabells per damunt de les espatlles. Una tovallola grisa de cabells elàstics.

—Es pot saber què hi has fet, allà dalt, petita Saumensch?

La pregunta era atordida. No contenia el verí habitual.

—Ha estat culpa meva —va respondre la Liesel—. Completament. He insultat la dona de l’alcalde i li he dit que parés de plorar pel seu fill mort. Li he dit que era patètica. Llavors t’han despatxat. Té. —Se’n va anar cap a les culleres de fusta, en va agafar un grapat i les va col·locar davant de la Mama—. Agafa la que vulguis.

La Rosa en va tocar una i la va agafar, però no la va brandar.

—No et crec.

La Liesel estava dividida entre l’angoixa i la perplexitat. Un dia que desitjava desesperadament un Watschen, i no l’hi volien donar!

—És culpa meva.

—No ho és —va dir la Mama, i fins i tot es va alçar i va acaronar els cabells encarcarats sense rentar de la Liesel—. Sé que tu no les diries, aquestes coses.

—Les he dites!

—D’acord, les has dites.

En allunyar-se la Liesel va sentir el soroll que feien les culleres de fusta tornant a la seva posició habitual dins el pot metàl·lic on eren. Quan va arribar a l’habitació, tot plegat, pot inclòs, havia anat a petar a terra.

Al cap d’una estona va baixar al soterrani. En Max estava a les fosques, segurament boxejant amb el Führer.

—Max? —La llum es va atenuar (una moneda vermella surant a la cantonada)—. M’ensenyes a fer flexions?

En Max n’hi va ensenyar. De tant en tant li alçava el tors per ajudar-la, però, malgrat l’aparença escardalenca, la Liesel era forta i aguantava el seu pes corporal molt bé. No va comptar quantes flexions va fer, però aquell vespre, a la claror del soterrani, en va fer prou perquè els braços li fessin mal uns quants dies. Encara que en Max la va advertir que ja n’havia fet massa, ella va continuar.

Al llit va llegir amb el Papa, que havia notat que hi havia alguna cosa que no rutllava. Era el primer cop en un mes que hi anava i s’asseia amb ella, i allò la va confortar ni que fos una mica. En Hans Hubermann sempre sabia què dir, quan ho havia de dir i quan havia de deixar-la estar. Potser la Liesel era l’única cosa sobre la qual era un autèntic expert.

—És per la bugada? —va preguntar.

La Liesel va fer que no.

El Papa feia dies que no s’afaitava, i es fregava els pèls rasposos cada dos o tres minuts. Els seus ulls argentats eren plans i encalmats, com sempre que miraven la Liesel.

Quan la lectura va anar decaient, el Papa es va adormir. Va ser llavors quan la Liesel va dir el que havia volgut dir tota l’estona.

—Papa —va xiuxiuejar—, crec que aniré a l’infern.

Tenia les cames calentes. Tenia els genolls freds.

La Liesel recordava les nits que havia mullat el llit i el Papa havia rentat els llençols i li havia ensenyat les lletres de l’alfabet. Ara li arribava la respiració d’ell a través de la manta i va fer un petó a aquella galta que punxava.

—T’has d’afaitar —va dir.

—No hi aniràs, a l’infern —va respondre el Papa.

La Liesel va mirar-li la cara un moment. Llavors es va reclinar, es va recolzar al damunt d’ell i es van adormir tots dos. Encara eren a Munic, però eren en algun lloc de la setena cara del dau alemany.