EL CAMÍ A CASA

Mein Kampf.

El llibre escrit pel mateix Hitler.

Va ser el tercer llibre de gran importància que va aconseguir la Liesel Meminger, però aquest cop no el va robar. El llibre va aparèixer al 33 del carrer Himmel quan feia aproximadament una hora que la Liesel s’havia a adormit després del malson de rigor.

Algú dirà que va ser un miracle que arribés a tenir aquell llibre.

El seu periple va començar de camí a casa la nit de la foguera.

Ja eren gairebé a mig camí de tornada, quan la Liesel no va poder més. Es va doblegar i es va treure el llibre fumejant, fent-lo saltar d’una mà a l’altra, morta de vergonya.

Quan es va haver refredat prou, se’l van mirar un moment tots dos mentre esperaven les paraules.

Papa:

—Com dimonis en dius, d’això?

Va allargar la mà i va agafar L’arronsament d’espatlles. No calien explicacions. Era obvi que la nena l’havia robat del foc. El llibre era calent i humit, blau i vermell, avergonyit, i en Hans Hubermann el va obrir. Pàgines trenta-vuit i trenta-nou.

—Un altre?

La Liesel es va refregar els llavis.

—Sí.

Un altre.

—Veig que ja no em cal canviar més cigarrets —va suggerir el Papa—. Oi que no? Almenys mentre tu els robis a la mateixa velocitat que jo els puc comprar.

La Liesel, per la seva banda, no va dir res. Potser va ser el primer cop que es va adonar que els crims parlen per si mateixos. Irrefutables.

El Papa va estudiar el títol, preguntant-se probablement quina mena d’amenaça suposava aquell llibre per als cors i les ments dels alemanys. L’hi va tornar. Va passar una cosa.

—Jesús, Maria i Josep. —Les paraules s’escrostonaven per les vores. S’estroncaven per formar la següent.

La delinqüent no va resistir més.

—Què Papa? Què passa?

—És clar.

Com la majoria dels humans en el moment de tenir una revelació, Hans Hubermann es va quedar com estabornit. Les properes paraules tant pot ser que les hagués cridat o que no li passessin de la punta de les dents. Molt probablement van ser la repetició del que acabava de dir feia uns moments.

—És clar.

Aquest cop la seva veu era com un cop de puny acabat de clavar a la taula.

L’home estava veient alguna cosa. Ho mirava ràpidament, de punta a punta, però era massa enlaire i massa lluny perquè la Liesel ho pogués veure i li va pregar:

—Vinga, Papa, què passa?

Tenia por que parlés del llibre a la Mama. Com sempre els passa als humans, es pensava que tot girava entorn d’ella.

—L’hi penses dir?

—Com dius?

—Sí, home, que si ho penses dir a la Mama?

Hans Hubermann encara mirava, alt i distant.

—El què?

La nena va alçar el llibre.

—Això.

El va brandar enlaire com si empunyés una pistola.

El Papa estava desconcertat.

—Per què ho hauria de fer?

La Liesel odiava aquella mena de preguntes. L’obligaven a admetre la crua realitat, a revelar la seva fastigosa naturalesa de lladre.

—Perquè he tornat a robar.

El Papa es va ajupir, va alçar la mà i l’hi va posar al damunt del cap. Li va sacsejar els cabells amb els seus dits llargs i aspres i va dir:

—És clar que no, Liesel, estàs fora de perill.

—Doncs així què penses fer?

Aquella era la qüestió.

Quin acte meravellós estava a punt de treure’s del barret Hans Hubermann, enmig del carrer Munic?

Abans de mostrar-t’ho, crec que primer hauríem de fer un cop d’ull al que estava veient abans d’aquella decisió.

LES VISIONS DEL PAPA A CÀMERARÀPIDA

Primer, veu els llibres de la nena: El manual de l’enterramorts, El gos Faust, El far, i ara L’arronsament d’espatlles.

Després ve una cuina i un voluble Hans

fill, mirant-se els llibres que hi ha damunt la taula

on la nena llegeix sovint. En Hans fill diu:

«I quina porqueria llegeix aquesta nena?».

El seu fill repeteix la pregunta tres vegades

i després suggereix un material de lectura

més apropiat.

—Escolta, Liesel. —El Papa la rodeja amb el braç i continuen caminant—. Aquest llibre serà el nostre secret. El llegirem de nit, o al soterrani, igual que els altres… però m’has de prometre una cosa.

—El que sigui, Papa.

La nit era suau i tranquil·la. Tot els escoltava.

—Si mai et demano que em guardis un secret, el guardaràs?

—T’ho prometo.

—Molt bé. Va, afanyem-nos. Si fem gaire més tard la Mama ens matarà, i no ho volem pas, això, oi que no? Prou de robar llibres, entesos?

La Liesel va somriure.

Fins més endavant no va saber que al cap d’uns dies el seu pare d’acollida se les apanyaria per bescanviar uns cigarrets per un altre llibre, només que aquesta vegada no havia de ser per a ella. Va trucar a la porta de la seu del Partit Nazi de Molching i va aprofitar l’oportunitat per preguntar sobre la seva sol·licitud d’ingrés. Un cop van haver discutit el tema, va procedir a lliurar-los els quatre rals que li quedaven i una dotzena de cigarrets. A canvi, va rebre un exemplar de segona mà del Mein Kampf.

—Que el gaudeixi —va dir un dels membres del partit.

—Gràcies —va assentir en Hans.

Quan va arribar al carrer encara sentia els homes que hi havia dins. Una de les veus era particularment clara.

—Mai no l’admetran —deia—, encara que compri cent còpies del Mein Kampf.

La constatació va ser unànimement secundada.

Hans portava el llibre a la mà dreta, anava pensant en els diners del franqueig, en una existència sense cigarrets i en la filla d’acollida que li havia donat aquella brillant idea.

—Gràcies —anava repetint.

Un vianant va preguntar-li si li havia volgut dir res, i ell, amb la seva típica afabilitat, li va respondre:

—No res, bon home, no res. Heil Hitler.

I va baixar carrer Munic avall sostenint les planes del Führer.

Hi devia haver una bona dosi de sentiments barrejats, en aquell moment, ja que la idea d’en Hans Hubermann no havia sortit només de la Liesel, sinó també del seu fill. Ja li feia por no tornar-lo a veure mai més? D’altra banda, també estava assaborint l’èxtasi d’una idea, sense atrevir-se encara a preveure les seves complicacions, perills i depravades absurditats. Per ara, amb la idea n’hi havia prou. Era indestructible. Convertir-la en realitat sí que ja era tota una altra història. Per ara, però, deixem-lo gaudir.

Li donarem sis mesos.

Aleshores anirem per ell.

I de quina manera!