BRIVALLS

Podries argüir que la Liesel Meminger ho tenia fàcil. Sí que ho tenia fàcil, comparat amb en Max Vanderburg. És cert que el germà se li havia mort pràcticament als braços. La mare l’havia abandonat.

Però qualsevol cosa era millor que ser un jueu.

Abans que arribés en Max ja van perdre un altre client de bugada, aquest cop van ser els Weingartner. El Schimpfen de rigor va tenir lloc a la cuina, la Liesel s’hi va sobreposar pensant que encara els en quedaven dos i sobretot que un d’ells era l’alcalde, la seva dona, els llibres.

Pel que fa a les altres activitats de la Liesel, continuava causant estralls amb en Rudy Steiner. M’atreviria a dir que anaven perfeccionant les seves malifetes.

Van fer uns quants viatges més amb l’Arthur Berg i companyia, orgullosos de demostrar la seva vàlua i d’ampliar el seu repertori de robatoris. Van robar patates en una granja, cebes en una altra… Però la seva victòria més important la van aconseguir tots dos sols.

Com ja s’ha vist abans, un dels avantatges de recórrer la ciutat era la perspectiva de trobar coses a terra. Un altre era constatar que la gent, i important encara, que la mateixa gent, feia les mateixes coses setmana rere setmana.

Una d’aquestes persones era un nen de l’escola, l’Otto Sturm. Cada divendres a la tarda anava en bicicleta a l’església a portar productes als capellans.

El van estar observant durant un mes mentre començava a arribar el mal temps, i va ser en Rudy en particular qui va decidir que aquell divendres d’una setmana anormalment gèlida d’octubre l’Otto no se’n sortiria.

—Aquells capellanots —va dir en Rudy mentre creuaven la ciutat—. Estan massa grassos, de tota manera. Es poden estar una setmana o així sense menjar.

La Liesel no podia estar-hi més d’acord. Per començar, no era catòlica. Segon, ella també tenia força gana. Com sempre, la bugada la portava ella. En Rudy portava dues galledes d’aigua freda o, tal com deia ell, dues galledes de futur gel.

Just abans de les dues, es va posar en acció.

Sense dubtar ni un moment, va abocar l’aigua al carrer en el lloc precís per on l’Otto havia de passar pedalant per tombar la cantonada.

La Liesel ho va haver d’admetre.

Malgrat el sentiment de culpabilitat inicial, el pla era perfecte; o si més no, tan perfecte com podia ser. Cada divendres, tot just tocaven les dues, l’Otto Sturm girava el carrer Munic amb una cistella plena de queviures penjada del manillar. Pel que feia a aquell divendres, no passaria d’allí.

El carrer ja estava glaçat, però en Rudy hi va afegir una capa extra, sense poder evitar un somriure. Li creuava la cara com una derrapada.

—Au, va —va dir—, a aquell matoll d’allà.

Al cap de quinze minuts el pla diabòlic va donar els seus fruits, per dir-ho d’alguna manera.

En Rudy va assenyalar a través d’un forat que hi havia a l’arbust.

—Aquí el tenim.

L’Otto va girar la cantonada pallús com un gamarús.

No va trigar gens a perdre el control de la bicicleta, va relliscar per damunt del glaç i va anar a petar de morros a l’asfalt.

En veure que no es bellugava en Rudy va mirar la Liesel alarmat.

—Ai, redéu —va dir—. Em penso que l’hem matat!

En Rudy va sortir lentament de darrere l’arbust, va agafar la cistella i van fugir.

—Respirava? —va preguntar la Liesel mentre anaven carrer avall.

—Keine Ahnung —va dir en Rudy aferrat a la cistella. No en tenia ni idea.

Quan ja eren molt avall del turó van veure com l’Otto s’alçava, es gratava el cap, es gratava l’entrecuix i buscava la cistella pertot arreu.

—Scheisskopf d’idiota —va riure en Rudy sorneguer, i van mirar-se el botí.

Pa, ous trencats, i el premi gros: Speck. En Rudy es va acostar el greixós pernil al nas i el va ensumar gloriosament.

—Preciós.

Per molt temptador que fos guardar-se la victòria per a ells sols, va poder més el sentiment de lleialtat envers Arthur Berg. Es van encaminar cap a la miserable casa de Kempf Stasse on vivia i li van ensenyar el botí. L’Arthur no va poder reprimir la seva aprovació.

—A qui ho heu pres?

Va ser en Rudy qui va respondre.

—A l’Otto Sturm.

—Molt bé —va assentir—, sigui qui sigui, li estic molt agraït.

Va entrar dins, va tornar amb un ganivet del pa, una paella i una jaqueta, i els tres lladres van travessar l’entrada dels apartaments.

—Anem a buscar els altres —va sentenciar l’Arthur Berg mentre sortien—. Potser som criminals, però no som completament immorals. —Molt en la línia de la lladre de llibres, ell també havia establert uns límits.

Van picar a unes quantes portes més. Van cridar uns quants noms des del carrer i ben aviat tot el conglomerat de la trepa de lladres de fruita es dirigia cap al riu Amper. En un clar de l’altra riba van encendre un foc i van rescatar el que quedava dels ous i els van fregir. Van tallar el pa i l’Speck. Amb les mans i amb els ganivets, es van cruspir tota la comanda de l’Otto Sturm. Cap capellà a la vista.

Només a última hora hi va haver una discussió referent a la cistella. La majoria de nanos la volien cremar. En Fritz Hammer i l’Andy Schmeikl se la volien quedar, però l’Arthur Berg, fent gala de la seva incongruent moral, tenia una idea millor.

—Vosaltres dos —va dir a en Rudy i a la Liesel— potser l’hauríeu d’anar a tornar al Sturm aquell. Trobo que és el mínim que es mereix aquell malparit.

—Au vinga, Arthur.

—No et vull ni sentir, Andy.

—Mare de Déu!

—Ella tampoc no et vol ni sentir.

La colla va riure i Rudy Steiner va recollir la cistella.

—L’hi tornaré; l’hi deixaré penjada a la bústia.

Devia haver fet només uns vint metres quan la nena el va atrapar. Tindria problemes, perquè allò la faria arribar tard a casa, però era conscient que havia d’acompanyar en Rudy Steiner, creuar la ciutat i anar a la granja dels Sturm, que era just a l’altra punta.

Durant una bona estona van caminar en silenci.

—Et sents malament? —va preguntar finalment la Liesel quan ja tornaven cap a casa.

—Per què?

—Ja ho saps.

—És clar que sí, però ja no tinc gana, i m’hi jugo el que vulguis que ell tampoc. No et pensis ni per un moment que portarien menjar als capellans si a ells els en faltés a casa.

—És que s’ha clavat una patacada tan forta.

—No m’ho recordis.

Però en Rudy Steiner no va poder evitar somriure. Anys després es dedicaria a repartir pa en comptes de robar-ne, la qual cosa demostra un cop més com n’és de contradictori l’ésser humà. Meitat bondat, meitat maldat. Afegeix una mica d’aigua i remena.

Cinc dies després d’aquesta agredolça i petita victòria va aparèixer per darrer cop l’Arthur Berg i els va convidar al seu proper robatori. Se’l van trobar al carrer Munic un dimecres en tornar de l’escola. Ja portava l’uniforme de les Joventuts Hitlerianes.

—Hi tornem demà a la tarda. Hi esteu interessats?

No s’hi van poder resistir.

—On?

—Al lloc de les patates.

Vint-i-quatre hores després, la Liesel i en Rudy van tornar a enfrontar-se amb el filat espinós i van omplir el sac.

Els problemes van sorgir quan emprenien la fugida.

—Merda! —va cridar l’Arthur—. El pagès! —va ser aquesta segona paraula, però, la que els va espantar.

La va cridar com si la paraula mateixa l’hagués atacat. La boca se li va estripar. La paraula va sortir disparada com una destral.

No cal dir que quan es van girar van veure el pagès que els empaitava brandant una arma.

Tot el grup va córrer cap al filat i tothom va saltar a l’altra banda. Tot i que en Rudy era més lluny que els altres els va atrapar ràpidament, però no prou ràpidament per evitar ser l’últim. Quan va aixecar la cama, es va quedar enredat.

—Ei!

El so de l’immobilitzat.

El grup es va aturar.

La Liesel va fer marxa enrere instintivament.

—Afanya’t! —va cridar l’Arthur.

La veu sonava llunyana, com si se l’hagués empassat abans que li sortís de la boca.

Un cel blanc.

La resta va córrer.

La Liesel hi va arribar i va començar a estirar-li la roba dels pantalons. En Rudy tenia els ulls esbatanats de terror.

—Ràpid —va dir—, que ve.

Els arribava de lluny el soroll dels peus que fugien, una mà addicional va engrapar el filat i el va arrencar dels pantalons d’en Rudy Steiner. En va quedar un tros en una de les pues, però el nen va poder escapar.

—I ara moveu el cul! —els va aconsellar l’Arthur abans que arribés el pagès renegant i panteixant.

Duia la destral abaixada. Va deixar anar les vanes paraules de les víctimes d’un robatori:

—Us he enxampat! Ja sé qui sou! Ja he descobert qui sou!

Aquí va ser quan l’Arthur Berg va respondre.

—Es diu Owens —va dir mentre corria per atrapar la Liesel i en Rudy—, Jesse Owens!

Quan van arribar a un lloc segur, lluitant per omplir d’aire els pulmons, van seure i l’Arthur s’hi va acostar. En Rudy no gosava mirar-lo.

—Ens ha passat a tots —va dir l’Arthur en adonar-se de la seva decepció.

Estava mentint? No en podien estar segurs i mai no ho descobririen.

Unes setmanes més tard l’Arthur Berg es va traslladar a Colònia.

El van tornar a veure un cop més, en una de les expedicions de la Liesel per lliurar roba. En un carreró que anava a parar al carrer Munic va donar a la Liesel una paperina marró amb una dotzena de castanyes. Li va fer un somriure de complicitat.

—Un contacte a la indústria del torrat.

Després d’informar-los que marxava se les va apanyar per oferir-los un darrer somrís ple de grans i ventar-los un calbot a cadascun.

—I ara no us les mengeu totes de cop!

I no van tornar a veure l’Arthur Berg mai més.

Jo sí que el vaig tornar a veure, em podeu ben creure.

PETIT HOMENATGE A L’ARTHUR BERG

UN HOME QUE ENCARA ÉS VIU

El cel de Colònia era groc i s’estava podrint i

escrostonant-se pels costats.

Seia apuntalat contra una paret amb una nena

als braços. La seva germana.

Quan la nena va deixar de respirar es va quedar amb ella

i vaig notar que l’aguantaria durant hores.

Duia dues pomes robades a la butxaca.

Aquest cop van ser més espavilats. Es van menjar una castanya cadascun i van anar a vendre les altres de porta a porta.

—Si teniu algun pfennig —deia la Liesel casa per casa—, tinc castanyes.

Van acabar amb setze monedes.

—I ara —va somriure en Rudy maliciós—, venjança!

Aquella tarda mateix van tornar a la botiga de Frau Diller, van heilhitlerejar i van esperar.

—Més piruletes variades?

Va somriure amb sarcasme i ells van assentir. Els diners van rodolar sorollosament per damunt del taulell i el somrís de Frau Diller es va petrificar.

—Sí, Frau Diller —van dir a l’uníson—. Piruletes variades, si us plau.

El Führer emmarcat se’ls mirava amb orgull.

Un triomf abans de la tempesta.