TRES ACCCIONS ESTÚPIDES D’EN RUDY STEINER

RUDY STEINER, UN AUTÈNTIC GENI

1. Va robar la patata més gran

de can Mamer, la botiga de queviures local.

2. Es va enfrontar a en Franz Deutscher

al carrer Munic.

3. Es va saltar totes les reunions de

les Joventuts Hitlerianes.

El problema amb el primer acte d’en Rudy va ser l’avarícia. Era una tarda típicament grisa de mitjan novembre de 1941.

Una mica abans s’havia obert pas entre les dones i els seus cupons d’una manera força brillant; m’atreviria a dir que quasi amb un toc de genialitat criminal. Gairebé no se’n va adonar ningú.

Tot i que actuava amb discreció, va anar a agafar la patata més grossa de la pila —precisament la que s’havien estat mirant unes quantes persones de la cua—. I mentre se la miraven va aparèixer una mà de tretze anys i la va agafar. Un cor de Helgues robustes el va assenyalar, i en Thomas Mamer va anar fet una fúria cap a la fruita enfangada.

—Meine Erdäpfel —va dir—. Les meves patates.

La patata encara era a les mans d’en Rudy (no la podia aguantar amb una sola mà), i les dones es van anar aplegant al seu costat com una troupe de lluitadors. Calia dir alguna cosa ràpidament.

—La meva família —va explicar en Rudy. Un regalim de líquid fluid va començar a regalar convenientment del seu nas. Va parar compte de no eixugar-se’l—. Ens estem morint de gana. La meva germana necessita un abric nou. El que tenia l’hi van robar.

En Mamer no era ximple. Encara subjectant en Rudy pel coll, va dir:

—I penses vestir-la amb una patata?

—No, senyor. —Va mirar en diagonal cap a l’únic ull del seu captor que podia veure. En Mamer era com un barril, amb dos petits forats de bala per ulls. Les seves dents s’amuntegaven com la gentada en un estadi—. Fa tres setmanes vam gastar tots els punts en l’abric i ara no tenim res per menjar.

El botiguer subjectava en Rudy amb una mà i la patata amb l’altra. Va cridar la paraula terrorífica a la seva dona.

—Polizei!

—No —va suplicar en Rudy—, si us plau. —Més tard diria a la Liesel que no estava gens espantat, però en aquell moment tenia el cor a punt d’esclatar, n’estic segura—. La policia no. Si us plau, la policia no.

—Polizei.

En Mamer continuava impassible mentre en Rudy s’agitava i forcejava amb l’aire.

Aquella tarda, a la cua també hi havia un professor, Herr Link. Formava part del percentatge de professorat de les escoles que no eren ni monges ni capellans. En Rudy el va descobrir i el va abordar amb la mirada.

—Herr Link! —Era la seva darrera oportunitat—. Herr Link, digui-l’hi, si us plau. Digui-li si no sóc pobre com una rata!

El botiguer va mirar el professor amb ulls inquisitius.

Herr Link va fer una passa endavant i va dir:

—Sí, Herr Mamer. Aquest nen és pobre. És del carrer Himmel.

La multitud, formada predominantment per dones, li va donar la raó en aquest punt. Sabien que el carrer Himmel no era precisament l’exemplificació de la vida idíl·lica de Molching. Tothom sabia que es tractava d’una barriada relativament pobra.

—Té vuit germans.

Vuit!

En Rudy va haver de reprimir un somriure, tot i que encara no era fora de perill. Com a mínim ja tenia al mestre mentint per ell. Se les havia empescat per afegir tres criatures més a la família Steiner.

—Molts dies ve a escola sense esmorzar.

La multitud de dones hi va tornar a estar d’acord. Era com una mà de pintura que afegia una mica més de potència i atmosfera a la situació.

—I això vol dir que li he de permetre que em robi les patates?

—I la més grossa de totes! —va exclamar una de les dones.

—Calli, Frau Metzing —la va avisar en Mamer, i la dona es va tranquil·litzar ràpidament.

Primer tota l’atenció estava posada sobre en Rudy i la seva nuca. Després va anar fluctuant amunt i avall, del nen a la patata i a en Mamer —del que tenia més bon aspecte al que el tenia pitjor—. Què va fer decidir el botiguer en favor d’en Rudy és una qüestió que va quedar sense resposta per sempre més.

Va ser la naturalesa patètica del nen?

La dignitat de Herr Link?

L’enuig de Frau Metzing?

Fos el que fos, en Mamer va deixar caure la patata altre cop a la pila i va arrossegar en Rudy fora del seu local. Li va clavar una bona empenta amb la bota dreta i va dir:

—No tornis per aquí.

En Rudy es va quedar a fora mirant com en Mamer se’n tornava al taulell per despatxar una mica de fruita i sarcasme al seu següent client.

—Em pregunto quina patata em penses demanar —va dir tot controlant el nen de cua d’ull.

Per a en Rudy allò suposava un altre fracàs.

El segon acte d’estupidesa va ser igual de perillós, però per raons diferents. D’aquest altercat en concret en Rudy en sortiria amb un ull de vellut, les costelles esquerdades i una esquilada.

En Tommy Muller tornava a tenir problemes a les Joventuts Hitlerianes i en Franz Deutscher esperava que en Rudy s’hi fiqués. No va trigar gaire.

A en Rudy i a en Tommy els havien posat una altra sessió d’instrucció mentre els altres eren a dins aprenent tàctiques. Mentre corrien enmig del fred veien els caps i les espatlles calentonetes a través de les finestres. Es van tornar a reunir amb el grup que encara no havien acabat les maniobres. Mentre en Rudy es deixava caure a terra en un racó a tocar de la finestra i s’espolsava el fang de la màniga en Franz li va engegar la pregunta favorita de les Joventuts Hitlerianes.

—Quan va néixer el nostre Führer, Adolf Hitler?

En Rudy va alçar la mirada.

—Perdona?

Li van repetir la pregunta, i l’estúpid rematat d’en Rudy Steiner, que sabia de sobres que era el 20 d’abril de 1889, va respondre amb el naixement de Crist. Fins i tot hi va afegir Betlem com a informació addicional.

En Franz es va fregar les mans.

Era molt mal senyal.

Es va acostar a en Rudy i li va ordenar que tornés a sortir a fora a fer unes quantes voltes més al camp.

En Rudy les va fer tot sol. Després de cada volta li preguntaven altre cop la data de l’aniversari de Hitler. Va fer set voltes abans d’encertar-la.

El problema més gros va passar uns dies després de la reunió.

En Rudy va veure en Deutscher caminant amb una colla d’amics per la vorera del carrer Munic i va sentir la necessitat de llançar-li un roc. Segurament et preguntaràs en què dimonis estava pensant. La resposta probablement seria «en no res». Ell segurament respondria que estava exercint el dret que Déu li havia atorgat de cometre estupideses. Fos això o la simple visió d’en Franz Deutscher, el cas és que li va venir la necessitat imperiosa d’autodestruir-se.

El roc li va fer diana a l’espinada, tot i que no tan fort com en Rudy s’esperava. En Franz Deutscher es va girar en rodó i va semblar content de trobar-lo allà, amb la Liesel, en Tommy i la germana petita d’en Tommy, la Kristina.

—Correm —el va apressar la Liesel, però en Rudy no es va moure.

—Ara no som a les Joventuts Hitlerianes —li va fer saber.

Els nens més grans ja havien arribat. La Liesel es va quedar al costat del seu amic, així com en Tommy l’espasmòdic i la delicada Kristina.

—Senyor Steiner —va dir en Franz abans d’agafar-lo i d’estampar-lo a terra.

En Rudy es va tornar a alçar, la qual cosa només va servir per posar encara més furiós en Deutscher, que el va tirar a terra per segona vegada i li va clavar el genoll a la caixa toràcica.

En Rudy es va tornar a posar dempeus i el grup de nens més grans va començar a riure’s del seu amic. Allò no va beneficiar a en Rudy.

—Ets incapaç de fer que ho noti? —va dir el més alt de tots.

Els seus ulls eren tan blaus i tan freds com el cel, i les seves paraules van ser tot l’incentiu que en Franz va necessitar. Havia decidit que en Rudy besés el terra i s’hi quedés.

La multitud es va anar congregant al voltant seu mentre en Rudy s’abraonava contra l’estómac d’en Franz Deutscher i l’altre l’esquivava. Simultàniament va sentir la cremor d’un cop de puny a la conca de l’ull esquerre. Va veure guspires i abans d’adonar-se’n ja era a terra. El van tornar a estomacar al mateix lloc i va notar com l’ull se li anava posant groc, blau i negre, tot de cop. Tres capes d’un dolor tonificant.

La multitud creixent els envoltava i somreia amb lascívia. Volien veure si en Rudy es tornava a posar de peu dret. No ho va fer. Aquesta vegada es va quedar a terra sentint com la fredor i la humitat li pujaven per la roba i se li anaven escampant.

Encara tenia guspires als ulls i no es va adonar fins que va ser massa tard que en Franz era al seu costat amb una navalla nova de trinca, a punt d’ajupir-se i de ferir-lo.

—No! —va protestar la Liesel, però el paio alt la va retenir.

A l’oïda de la Liesel les paraules del noi van sonar velles i greus.

—No t’amoïnis —li va assegurar—. No ho farà. No té pebrots.

S’equivocava.

En Franz es va agenollar, va inclinar-se damunt d’en Rudy i li va xiuxiuejar:

—Quan va néixer el nostre Führer? —Cada paraula va ser acuradament articulada i introduïda a l’oïda d’en Rudy—. Vinga, Rudy, quan va néixer? Pots dir-m’ho, no passa res, no tinguis por.

I en Rudy?

Què va respondre?

Va respondre amb prudència, o va deixar que la seva estupidesa l’acabés d’enfonsar encara més dins del fang?

Va mirar alegrement els ulls blau cel d’en Franz Deutscher i va respondre:

—Dilluns de Pasqua.

Al cap d’uns segons el ganivet feia via als cabells d’en Rudy. Va ser la tallada de cabells número dos d’aquesta època de la vida de la Liesel. Els cabells d’un jueu els havien tallat unes tisores rovellades. Els del seu millor amic, un ganivet resplendent. De fet, no coneixia ningú que pagués per tallar-se els cabells.

Pel que feia en Rudy, a aquelles altures de l’any havia empassat fang, s’havia arrebossat en fertilitzant, havia estat estomacat per un criminal en vies de desenvolupament, i ara, com si fos la cirereta del pastís, rebia una humiliació pública al carrer Munic.

En general el serrell es deixava esquilar de bon grat, però a cada tall sempre hi havia uns quants pèls que s’hi resistien com si els hi anés la vida, i eren arrencats de soca-rel. Amb cada una de les estrebades en Rudy s’estremia, el seu ull de vellut palpitava i sentia fiblades a les costelles.

—Vint d’abril de mil vuit-cents vuitanta-nou! —l’alliçonava en Franz.

Quan es va emportar les seves cohorts, el públic es va dispersar. Només hi van quedar la Liesel, en Tommy i la Kristina, fent companyia al seu amic.

En Rudy jeia al terra humit.

Després d’això només queda l’estupidesa número tres: saltar-se les reunions de les Joventuts Hitlerianes.

No va deixar d’anar-hi immediatament, bàsicament per demostrar a en Deutscher que no li tenia por, però al cap d’unes setmanes en Rudy va deixar de participar-hi.

Guarnit amb el seu uniforme, sortia del carrer Himmel i continuava caminant orgullós amb el seu súbdit lleial, en Tommy, al costat.

En comptes d’assistir a les Joventuts Hitlerianes, sortien de la ciutat i vorejaven el riu Amper fent-hi rebotar pedretes, llançant-hi rocs enormes i en general no fent res de bo. S’assegurava d’embrutar-se prou l’uniforme per enredar la seva mare, com a mínim fins que va arribar la primera carta. Llavors va ser quan va sentir la tan temuda crida que venia de la cuina.

Primer, els seus pares el van amenaçar. No en va fer cas.

Li van suplicar que hi anés. S’hi va negar.

Finalment, la possibilitat d’apuntar-se a una altra divisió va empènyer en Rudy en la direcció correcta. Va ser una sort, perquè si no li veien el pèl aviat, posarien una multa als Steiner per la seva manca d’assistència. El seu germà gran, en Kurt, va preguntar si en Rudy es podia apuntar a la Flieger Division, que estava especialitzada en aeronàutica. Es dedicaven sobretot a construir maquetes d’avions, i no hi havia cap Franz Deutscher. En Rudy ho va acceptar, i en Tommy també s’hi va apuntar. Va ser l’única vegada a la vida que el seu comportament idiota li va reportar algun benefici.

A la seva divisió, cada vegada que li preguntaven la famosa pregunta del Führer, en Rudy sempre somreia i deia:

—Vint d’abril de 1889.

I llavors a en Tommy li xiuxiuejava una data diferent, com ara l’aniversari de Beethoven, de Mozart o d’Strauss. A l’escola havien estudiat els compositors i, malgrat la seva òbvia estupidesa, en Rudy hi excel·lia.