EL SO DE LES SIRENES

Amb el grapadet de diners que havia guanyat durant l’estiu, en Hans va portar a casa una ràdio de segona mà.

—Així sabrem que s’acosta un atac aeri abans que sonin les sirenes —va dir—. Fan sonar el cant d’un cucut i anuncien les zones que estan en perill.

La va posar damunt la taula de la cuina i la va engegar. També van mirar si funcionava al soterrani, per a en Max, però dels altaveus només en sortien el brogit de l’electricitat estàtica i unes veus entretallades.

Aquell setembre dormien i no la van sentir.

Potser perquè la ràdio estava mig trencada o potser perquè el so planyívol de les sirenes la va engolir.

La Liesel dormia quan va sentir una mà damunt de l’espatlla.

La veu del Papa va venir a continuació. Espantada.

—Liesel, desperta’t. Ens n’hem d’anar.

El despertar havia estat tan brusc que la Liesel estava desorientada, i amb prou feines podia entrellucar el contorn de la cara del Papa. L’única cosa realment clara era la seva veu.

Es van aturar al rebedor.

—Espereu —va dir la Rosa.

Van baixar corrent al soterrani enmig de la foscor.

El llum estava encès.

En Max va sortir com va poder de darrere les llaunes i els llençols. Tenia la cara cansada i es ficava els polzes dins dels pantalons fet un sac de nervis.

—Us n’heu d’anar, oi?

En Hans va anar cap a ell.

—Sí, ens n’hem d’anar. —Li va donar la mà i un copet al braç—. Ja ens veurem quan tornem, d’acord?

—És clar.

La Rosa el va abraçar i la Liesel també.

—Adéu, Max.

Unes setmanes abans ja havien discutit si havien de quedar-se tots quatre junts al soterrani, o si valia més que ells tres anessin carrer avall, a casa d’una família que es deia Fiedler. Va ser en Max, qui els va convèncer.

—Van dir que aquest soterrani no era prou profund. Ja us he posat prou en perill.

En Hans va assentir.

—És una pena que no puguis venir amb nosaltres. És una desgràcia.

—Les coses són així.

A fora les sirenes udolaven contra les cases, i la gent en sortia corrent, ranquejant i reculant. La nit els sotjava, i la gent sotjava la nit buscant els avions de llauna que creuaven el cel.

El carrer Himmel era una processó de gent feta un garbuix, bregant amb les seves possessions més preuades. De vegades era un nadó. De vegades una pila d’àlbums de fotos familiars o una capsa de fusta. La Liesel portava els seus llibres, entre el braç i les costelles. Frau Holtzapfel carretejava una maleta per la vorera amb els seus ulls de granota i les seves passetes curtes.

El Papa, que s’ho havia deixat tot, fins i tot l’acordió, va recular corrents i li va arrencar la maleta de les mans.

—Jesús, Maria i Josep, però què hi porta, aquí dins? —li va preguntar—. Una enclusa?

Frau Holtzapfel caminava al seu costat.

—L’imprescindible.

Els Fiedler vivien sis cases més avall. Eren quatre de família, tots quatre amb cabells color de blat i uns ulls ben alemanys. I el que era més important, tenien un soterrani profund i fantàstic. S’hi amuntegaven vint-i-dues persones, allí baix. La família Steiner, Frau Holtzapfel, Pfiffikus, un jove, i una família que es deia Jenson. Pel bé de tothom, encara que hi havia coses que estaven per sobre de picabaralles absurdes, van mantenir separades Frau Holtzapfel i la Rosa Hubermann.

Una bombeta penjava del sostre i l’habitació era freda i humida. Les parets eren irregulars i les arestes es clavaven a l’esquena de la gent que s’hi repenjava xerrant de peu dret. En algun lloc gemegava el so esmorteït de les sirenes. En sentien una versió distorsionada que havia trobat la manera d’obrir-se pas fins allà dintre. Tot i que el fet que se sentissin originava una certa aprensió pel que feia a la qualitat del refugi, també els permetia sentir les tres sirenes que anunciaven el final de l’atac i la seguretat. No els calia cap Luftschutzwarte, cap supervisor d’atac aeri.

En Rudy es va afanyar a buscar la Liesel i a quedar-se al seu costat. Els seus cabells apuntaven cap al sostre.

—Oi que és fantàstic?

La Liesel no va poder evitar el sarcasme.

—Preciós.

—Au, vinga, Liesel, no siguis així. Què és el pitjor que ens pot passar, a banda que ens esclafin o ens fregeixin, o el que sigui que facin les bombes?

La Liesel va fer un cop d’ull al seu voltant estudiant les cares. Va començar a fer una llista de qui era el que estava més espantat.

LA LLISTA D’OBJECTIUS

1. Frau Holtzapfel

2. El senyor Fiedler

3. El jove

4. Rosa Hubermann

Frau Holtzapfel feia uns ulls com unes taronges. La seva carcassa eixarreïda estava tota encongida cap endavant, i la seva boca era una rodona. Herr Fiedler es mantenia ocupat preguntant a la gent, sovint més d’una vegada, com estaven. El jove, que es deia Rolf Schultz, s’estava en un racó parlant silenciosament a l’aire que l’envoltava; el criticava. Tenia les mans soldades a les butxaques. La Rosa es gronxava endavant i endarrere, encara que molt lleument.

—Liesel —va xiuxiuejar—, vine aquí.

Va agafar la nena per darrere i la va estrènyer amb força.

Cantava una cançó, però ho feia tan baixet que la Liesel no la reconeixia. Les notes li naixien als pulmons i se li morien als llavis. Al costat hi havia el Papa, quiet i callat. En un moment donat, va posar la seva mà tèbia damunt del crani fred de la Liesel. El gest deia: viuràs. I tenia raó.

A l’esquerra hi tenien l’Alex i la Barbra Steiner amb les seves filles petites, la Bettina i l’Emma. Les dues nenes s’aferraven a la cama dreta de la seva mare. El noi més gran, en Kurt, mirava endavant en una actitud de Joventuts Hitlerianes perfecta i agafava la mà de la Karin, massa menuda per tenir set anys. L’Anne-Marie, que en tenia deu, jugava amb la superfície pastosa de la paret de ciment.

Més enllà dels Steiner hi havia en Pfiffikus i la família Jenson.

En Pfiffikus s’abstenia de xiular.

El senyor Jenson portava barba i abraçava amb força la seva dona. Els seus dos nens tant aviat xerraven com callaven. De tant en tant es feien la punyeta, però quan la cosa derivava cap a una baralla de debò ho deixaven estar.

Al cap d’uns deu minuts, el que més es notava al celler era una mena de no-moviment. Els cossos estaven soldats els uns als altres i només es movien els peus, per canviar de posició o per passar-se el pes de l’un a l’altre. La quietud els encadenava les cares. Es miraven els uns als altres i esperaven.

DICCIONARI DUDEN

DEFINICIÓ N. 3

Angst: por.

Desagradable i sovint forta

emoció provocada per l’anticipació

o la consciència d’un perill.

Paraules afins: terror, horror,

pànic, temor, alarma.

Deien que en alguns refugis cantaven Deutschland über Alles, o que enmig de les respiracions resclosides s’hi produïen discussions. Al refugi Fiedler no hi passava res de tot allò. Allà només hi havia por i aprensió, i la cançó morta als llavis de cartró de la Rosa Hubermann.

Poc abans que les sirenes anunciessin el final, l’Alex Steiner —l’home de la impassible cara de fusta— va aconseguir que les nenes es desenganxessin de la cama de la seva dona. Després va trobar la manera d’allargar una mà i abastar la mà que li quedava lliure al seu fill. En Kurt, que continuava estoic i amb la mirada perduda, va estrènyer suaument la mà de la seva germana. Ben aviat no quedava ningú que no agafés la mà d’algú altre, i aquell grup d’alemanys van formar una rotllana abonyegada. Les mans fredes es fonien dintre de les més càlides i, en alguns casos, el batec d’un ésser humà passava d’una mà a l’altra. Es filtrava a través de les capes de pell pàl·lida i endurida. N’hi havia que tancaven els ulls tot esperant la seva desaparició o bé el senyal que anunciava que l’atac aeri s’havia acabat.

Es mereixien aquella gent alguna cosa millor?

Quants n’hi havia que haguessin perseguit activament altra gent, drogats amb el perfum de la mirada de Hitler, repetint les seves màximes, els seus discursos, la seva obra? N’era responsable la Rosa Hubermann? La dona que amagava un jueu? O en Hans? Tots mereixien morir? Els nens també?

La resposta a totes i cadascuna d’aquestes preguntes m’interessa moltíssim, però no puc permetre que em sedueixin. Jo només sé que tots em van sentir, aquella nit; tots, tret dels nens més petits. Jo era el suggeriment. El consell. S’imaginaven els meus peus entrant a la cuina i enfilant el passadís.

Com sempre em passa amb els humans, quan llegeixo el que en va escriure la lladre de llibres em fan pena, però no tanta com els que em vaig endur en braços d’uns quants camps en aquella època. Els alemanys dels soterranis eren de plànyer, per descomptat, però com a mínim tenien una oportunitat. Un soterrani no era una cambra de bany. No els hi enviaven perquè es dutxessin. Per a aquella gent, la vida encara era una possibilitat.

A la rotllana torta, els minuts anaven calant.

La Liesel agafava la mà d’en Rudy i la de la seva mama.

Només hi havia un pensament que l’entristia.

En Max.

Com sobreviuria en Max si les bombes arribaven al carrer Himmel?

Va passejar la vista pel soterrani dels Fiedler. Era molt més resistent i força més profund que el del número 33 del carrer Himmel.

Ho va preguntar en silenci al seu papa.

També hi penses, tu?

Tant si va copsar la seva pregunta com si no, li va respondre afirmativament amb un ràpid cop de cap. El gest va anar seguit, al cap d’uns minuts, de les tres sirenes que anunciaven una pau temporal.

Els del número 45 del carrer Himmel van respirar alleujats.

Alguns tancaven els ulls amb força i els tornaven a obrir.

Va circular un cigarret.

Tan bon punt va arribar als llavis d’en Rudy Steiner, el seu pare l’hi va arrencar.

—Tu no, Jesse Owens.

La canalla abraçava els seus pares. Tothom va trigar uns minuts a adonar-se que eren vius i que continuarien vius. I aleshores, finalment, els seus peus van començar a pujar les escales cap a la cuina dels Fiedler.

Al carrer hi havia una silenciosa processó de gent. N’hi havia molts que miraven enlaire i donaven gràcies a Déu perquè eren vius.

Quan els Hubermann van arribar a casa van baixar directament al soterrani, però semblava que en Max no hi era. El llum era petit i taronja, i ni el veien ni rebien cap resposta.

—Max?

—Ha desaparegut.

—Max, ets aquí?

—Sóc aquí.

Primer es van pensar que la veu havia sortit de darrere dels llençols i els pots de pintura, però llavors la Liesel el va veure, just al davant d’ells. La seva cara fatigada estava camuflada entremig de la roba i dels estris de pintura. Seia amb els ulls esporuguits i la boca esverada.

Quan s’hi van acostar, va tornar a parlar.

—No ho he pogut evitar —va dir.

Va ser la Rosa qui va respondre. Es va ajupir i el va mirar a la cara.

—De què parles, Max?

—Jo… —Li costava respondre—. Quan s’ha encalmat tot, he pujat al passadís, i a la cortina de la sala hi havia una escletxa oberta… es veia l’exterior. Només he mirat uns segons.

Feia vint-i-dos mesos que no veia el món exterior.

No hi va haver ni enuig ni retrets.

Va ser el Papa, qui va parlar.

—I què t’ha semblat?

En Max va alçar el cap molt trist i sorprès.

—Hi havia estrelles —va dir—. Em cremaven els ulls.

Eren quatre.

Dos de peu dret. Els altres dos asseguts.

Tots quatre havien vist alguna cosa, aquella nit.

Aquell era el soterrani autèntic. Aquella era la por autèntica. En Max es va sobreposar i es aixecar per tornar altre cop darrere dels llençols. Els va desitjar bona nit, però no va arribar a passar-la sota l’escala. Amb el permís de la Mama, la Liesel li va fer companyia fins al matí llegint Una cançó en la foscor mentre ell escrivia i dibuixava al seu quadern.

«Des de la finestra del carrer Himmel —va escriure—, les estrelles van calar foc als meus ulls».