L’ACCIDENT

Era una tarda sorprenentment clara i els homes s’estaven enfilant dalt del camió. Hans Hubermann acabava de seure al seient que li havien assignat. Reinhold Zucker s’estava dret al seu costat.

—Mou el cul —va dir-li.

—Bitte? Perdona?

En Zucker estava tot encorbat sota el sostre del camió.

—Et dic que moguis el cul, Arschloch. —La selva greixosa del serrell li queia a blens damunt del front—. Et canvio el lloc.

En Hans estava desconcertat. El seient del darrere segurament era el més incòmode de tots. Era el més fred i on passava més corrent d’aire.

—Per què?

—T’importa gaire? —En Zucker començava a perdre la paciència—. Potser és que vull sortir primer per anar a la cagadora.

En Hans ràpidament va pensar que la resta de la unitat estava presenciant aquella discussió tan lamentable entre dos homes suposadament adults. No tenia ganes de perdre, però tampoc no volia semblar mesquí. A més, tot just havien acabat un torn esgotador i no tenia esma per continuar amb aquella discussió. Va avançar amb l’esquena ajupida cap al seient que quedava lliure al centre del camió.

—Per què has claudicat davant d’aquell Scheisskopf? —li va preguntar l’home que tenia al costat.

En Hans va encendre un misto i li va oferir una pipada del cigarret.

—El corrent d’aire em forada les orelles.

El camió verd oliva anava de camí cap al camp, que devia ser a uns quinze quilòmetres de distància. Brunnenweg estava explicant un acudit d’una cambrera francesa quan es va punxar la roda esquerra del davant i el conductor va perdre el control. El camió va fer unes quantes voltes de campana. Els homes renegaven i feien tombarelles enlaire entre la llum, la brutícia i el tabac. Mentre buscaven un lloc on aferrar-se, a fora el cel blau passava del sostre al terra.

Quan es va aturar estaven tots amuntegats a la paret dreta del camió, amb la cara amorrada a l’uniforme ronyós que tenien al costat. Es preguntaven els uns als altres si s’havien fet mal, fins que un dels homes, l’Eddie Alma, va començar a cridar.

—Traieu-me aquest malparit del damunt!

Ho va dir tres vegades, molt de pressa. Es mirava els ulls estàtics d’en Reinhold Zucker.

ELS DANYS, ESSEN

Sis homes amb cremades de cigarrets.

Dues mans trencades.

Uns quants dits trencats.

En el cas de Hans Hubermann, una cama trencada.

En el cas de Reinhold Zucker, un coll trencat,

partit a l’alçada dels lòbuls de les orelles.

Es van arrossegar els uns als altres fora del camió. A dins només hi va quedar el cadàver.

El conductor, Helmut Brohmann, seia a terra gratant-se el cap.

—S’ha rebentat el pneumàtic —va explicar.

Uns quants homes van asseure’s amb ell i van assegurar-li que no havia estat culpa seva. N’hi havia que havien encès un cigarret i caminaven amunt i avall preguntant als altres si trobaven que les ferides que tenien eren prou greus per ser rellevats del servei. Un altre grupet s’aplegava al darrere del camió i miraven el cos.

Més enllà, al costat d’un arbre, una fina franja de dolor intens encara esberlava la cama d’en Hans Hubermann.

—Hauria d’haver estat jo —deia.

—Què? —va cridar el sergent des del camió.

—Seia al meu lloc.

Helmut Brohmann va refer-se i es va tornar a enfilar a la cabina del conductor. Completament estirat, intentava engegar el motor, però no hi havia manera d’arrencar-lo. Van demanar que els enviessin un altre camió i una ambulància. L’ambulància no va arribar.

—Sabeu què vol dir, oi? —va dir en Boris Schipper.

Ho sabien.

Quan van reprendre el viatge cap al campament, els homes van procurar no mirar el somriure d’orella a orella d’en Reinhold Zucker.

—Jo ja us deia que l’havíem de posar bocaterrosa —va dir algú.

De tant en tant algú se n’oblidava i posava els peus damunt del cadàver. Un cop al campament tothom va intentar escapolir-se per no haver de baixar-lo del camió. Quan va haver enllestit aquella feina, en Hans Hubermann va tenir temps de fer quatre passes curtes abans que el dolor de la cama fracturada el tirés a terra.

Una hora més tard, el metge l’examinava i li deia que la tenia trencada. El sergent era a la vora i va fer un mig somriure.

—Bé, Hubermann, sembla que te n’has escapat, oi? —Anava sacsejant la seva cara rodona, fumant i fent una llista del que passaria a continuació—. Descansaràs. Em preguntaran què n’hem de fer, de tu, i jo els diré que has fet molt bona feina. —Va exhalar una mica més de fum—. I em penso que els diré que ja no encaixes a la LSE i que t’haurien de tornar a Munic i posar-te a treballar en una oficina o a netejar allà on faci falta. A tu què et semblaria?

Incapaç de reprimir la rialla que li sortia de darrere la ganyota de dolor, en Hans va respondre:

—A mi em semblaria bé, sergent.

Boris Schipper es va acabar el cigarret.

—Ja ho pots ben dir. Tens sort de caure’m bé, Hubermann. Tens sort de ser un bon home, i de ser generós amb els cigarrets.

A l’habitació del costat ja preparaven el guix.