LA BANDERA

L’últim cop que el vaig veure era vermell. El cel era com una sopa que bullia i borbollejava. S’havia recremat en alguns llocs. Molles negres i pebre empastifaven la vermellor.

Abans d’això, els nens havien estat jugant a la xarranca en aquell carrer que semblava un full tacat d’oli. Quan hi vaig arribar encara vaig poder sentir-ne l’eco. Els peus repicant al carrer. Les veus infantils rient, i els somriures com sal, però desintegrant-se ràpidament.

Llavors les bombes.

Aquest cop tot era massa tard.

Les sirenes. La piuladissa de cucut a la ràdio. Tot massa tard.

En uns minuts es van apilar i amuntegar muntanyes de terra i formigó. Els carrers eren venes rebentades. La sang va rajar fins que es va assecar a l’asfalt, i els cossos hi van quedar encallats com fustots a la deriva després de la riuada.

Van quedar enganxats tots, del primer a l’últim. Un fotimer d’ànimes.

Va ser el destí?

Una desgràcia?

Va ser això, el que els va deixar enganxats d’aquella manera?

És clar que no.

No siguem estúpids.

Probablement tenia més a veure amb les bombes que havien caigut. Les que els homes amagats als núvols havien llançat.

Durant hores el cel va continuar d’un vermell devastador cuinat a casa. La petita ciutat alemanya havia quedat esqueixada en dos un cop més. Queien flocs de neu de cendra d’una manera tan encisadora que tenies temptacions de treure la llengua per atrapar-los i tastar-los. Només que t’haurien socarrat els llavis. T’haurien cuit la boca.

Ho veig amb tota claredat.

Estava a punt de marxar quan la vaig veure agenollada allà. Una serralada de runa havia estat escrita, dissenyada i erigida al seu voltant. Ella s’aferrava a un llibre.

Al marge de tot plegat, la lladre de llibres desitjava desesperadament tornar al soterrani per escriure o per llegir la seva història per darrera vegada. Ara que ha passat el temps l’hi llegeixo claríssimament a la cara. Se’n moria de ganes —per la seguretat i la tranquil·litat que li proporcionava—, però no es podia moure. A més, el soterrani ja no existia. Formava part del paisatge destrossat.

T’ho torno a demanar, si us plau, creu-me.

Jo em volia aturar. Em volia ajupir.

Volia dir-li:

—Ho sento, nena.

Però no està permès.

No em vaig ajupir. No vaig parlar.

En comptes d’això, me la vaig mirar una estona. Quan va ser capaç de bellugar-se, la vaig seguir.

Va deixar caure el llibre.

Es va agenollar.

La lladre de llibres va udolar.

Quan va començar la neteja van trepitjar el seu llibre unes quantes vegades i, encara que havien donat ordres de netejar només el merder de formigó, l’objecte més preuat de la nena va ser llençat a un camió d’escombraries. Arribats a aquest punt, no em va quedar més remei. M’hi vaig enfilar i el vaig agafar sense ser conscient que al llarg dels anys acabaria llegint la història de la nena centenars de vegades durant els meus viatges. Rememoraria els llocs on ens havíem encreuat i em meravellaria pensant en tot el que la nena havia vist i en com havia sobreviscut. És el millor que puc fer: sumar aquesta informació al que jo m’havia afigurat llavors, i veure com tot encaixa.

Quan la recordo, veig una llarga llista de colors, però els que ressonen amb més força són els tres de quan la vaig veure en persona. A vegades aconsegueixo flotar per damunt d’aquells tres moments. I em quedo suspesa fins que la sèptica veritat es dessagna fins esdevenir diàfana.

Aleshores és quan els veig expressats com una fórmula.

ELS COLORS

Cauen l’un damunt de l’altre. La negra rúbrica gargotejada, al damunt de l’enlluernador blanc planetari, al damunt del vermell espès com de sopa.

Sí, tot sovint em recordo d’ella. I en una de les meves múltiples butxaques hi he guardat la seva història per poder explicar-la de nou. N’és una d’entre la petita legió que porto, cadascuna de les quals és extraordinària per mèrits propis. Cadascuna un intent —tot un salt qualitatiu pel que fa als intents— de demostrar que vosaltres i la vostra existència humana valeu la pena.

Aquí la tens. Una d’entre un grapat.

La lladre de llibres.

Si et ve de gust, vine amb mi. T’explicaré una història.

T’ensenyaré una cosa.