EL PETÓ

(Una decisió d’infantesa)

Com a la majoria de ciutats petites, Molching era plena de personatges. Al carrer Himmel n’hi vivien un grapat. Frau Holtzapfel tan sols era una més del repartiment.

Els altres eren tipus com ara:

• Rudy Steiner: El nano de la casa del costat, que estava obsessionat amb l’atleta negre americà Jesse Owens.
• Frau Diller: la propietària de la botiga de la cantonada, acèrrima defensora de la raça ària.
• Tommy Muller: un nen que a causa de les infeccions cròniques d’oïda havia hagut de passar per unes quantes operacions, tenia un riu rosat de pell que li creuava la cara i certa tendència als tremolins.
• I un home conegut bàsicament com Pfiffikus, la vulgaritat del qual feia que la Rosa Hubermann semblés una artista de la paraula i una santa.

En conjunt, malgrat l’aparent pujada de l’economia alemanya sota el mandat de Hitler, era un carrer habitat per gent relativament pobra. Encara existien els barris pobres de la ciutat.

Tal com ja he dit abans, la casa del costat de la dels Hubermann l’havia llogada una família anomenada Steiner. Els Steiner tenien sis fills. Un d’ells, el Rudy, d’infausta memòria, aviat es convertiria en el millor amic de la Liesel i, més endavant, en el seu company i de vegades catalitzador dels seus delictes. El va conèixer al carrer.

Pocs dies després del primer bany de la Liesel, la Mama la va deixar sortir a jugar amb els altres nanos. Al carrer Himmel les amistats es feien a l’exterior, sense tenir en compte per a res la climatologia. Els nens rares vegades visitaven les cases dels altres, ja que eren molt petites, i normalment hi havia ben poca cosa, a dintre. El seu passatemps favorit també el practicaven al carrer, com professionals. El futbol. Els equips estaven ben organitzats. Feien servir galledes d’escombraries per marcar les porteries.

Com que la Liesel era la nova del barri de seguida la van col·locar al bell mig d’un parell d’aquelles galledes d’escombraries. (Tommy Muller per fi en va ser alliberat, per bé que era el jugador de futbol més inútil que s’hagués vist mai al carrer Himmel).

Tot va anar molt bé durant una temporada, fins que va arribar aquell moment fatídic en què un rampell de frustració d’en Tommy Muller va deixar en Rudy Steiner esterrecat a la neu.

—Ostres! —va cridar en Tommy. La seva cara tremolejava a causa de la desesperació—. Però què he fet!

Tothom a l’equip d’en Rudy va estar d’acord que era penal. Era Rudy Steiner contra la nena nova, Liesel Meminger.

Va col·locar la pilota al damunt d’un pilonet de neu bruta, tot confiat, esperant el resultat habitual. Al capdavall, de divuit ocasions de penal, en Rudy no n’havia fallat mai cap, incloent-hi quan l’equip contrari va fer fora de la porteria Tommy Muller a puntades de peu. Tant li feia, per qui l’haguessin substituït, en Rudy marcaria.

En aquesta ocasió van intentar fer sortir la Liesel de la porteria. Com ja et deus imaginar, ella va protestar i en Rudy la va recolzar.

—No, no —va somriure—. Que s’hi quedi.

Es fregava les mans.

La neu havia parat de caure sobre el carrer llardós, i les petjades enfangades s’acumulaven al seu voltant. En Rudy s’hi va atansar arrossegant els peus, va xutar i la Liesel es va llançar a la piscina i sense saber com va desviar la pilota amb el colze. Es va quedar palplantada somrient, però el primer que va veure va ser una bola de neu esclafant-se-li a la cara. La meitat era fang. Coïa de valent.

—Què t’ha semblat, això? —va dir el nen tot enriolat abans d’arrencar a córrer buscant la pilota.

—Saukerl —va xiuxiuejar la Liesel.

El vocabulari de la seva nova llar se li encomanava de pressa.

ALGUNES DADES SOBRE RUDY STEINER

Era vuit mesos més gran que la Liesel i

tenia cames ossudes, dents esmolades, uns

ulls blaus malgirbats i els cabells de color llimona.

Un dels sis fills dels Steiner.

Sempre tenia un budell buit.

Al carrer Himmel el tenien

per mig boig.

Això es devia a un esdeveniment del qual

rarament se’n parlava, però conegut

popularment com «l’incident Jesse Owens»,

en el qual es va pintar la cara de color negre

com el carbó, i una nit va córrer

els cent metres al camp d’esports local.

Sonat o no, en Rudy estava destinat a ser el millor amic de la Liesel. Una bola de neu a la cara és probablement el començament perfecte per a una amistat duradora.

Uns dies després que la Liesel comencés l’escola, hi va anar amb els Steiner. La mare d’en Rudy, la Barbra, va fer prometre al seu fill que acompanyaria la nena nova, principalment perquè havia sentit a parlar de la bola de neu. En honor d’en Rudy s’ha de dir que va obeir prou content. No era de cap manera el típic nen misogin. Li agradaven molt les nenes, i li agradava la Liesel (d’aquí la bola de neu). De fet, en Rudy Steiner era un d’aquests cabronets que van de gallets i es creuen qui sap què amb les senyores. Enmig de la boirina de tota infantesa sembla que sempre hi hagi d’haver aquest prototip de barrut. És el nen que es nega a tenir por del sexe contrari únicament perquè tota la resta tria acollir-se a aquesta por particular; i és de la mena dels que no els fa por prendre una decisió. En aquest cas, en Rudy ja s’havia decidit sobre la Liesel Meminger.

De camí cap a l’escola va intentar assenyalar determinats punts rellevants de la ciutat, o almenys se les va apanyar perquè sortissin a la conversa mentre deia als seus germans petits que tanquessin la boca i els grans li deien que la tanqués ell. El seu primer punt d’interès va ser una petita finestra del segon pis d’un bloc d’apartaments.

—Allà és on viu en Tommy Muller.

Es va adonar que la Liesel no el recordava.

—El tremolins! Quan tenia cinc anys es va perdre al mercat el dia més fred de l’any. Tres hores més tard, quan el van trobar, estava completament congelat i tenia un mal d’oïda espantós per culpa del fred. Al cap de poc se li van infectar les orelles per dintre i li van haver de fer tres o quatre operacions i els metges li van destrossar els nervis. I ara tremola.

La Liesel hi va ficar cullerada.

—I és molt dolent jugant a futbol.

—Horrorós.

El següent punt d’interès va ser la botiga que hi havia a la cantonada, al final del carrer Himmel. Ca Frau Diller.

UNA NOTA IMPORTANT SOBRE FRAU DILLER

Tenia una regla d’or.

Frau Diller era una dona cantelluda amb ulleres de cul de got i una mirada nefanda. Havia desenvolupat aquesta malèfica manera de mirar per desencoratjar qualsevol de ni tan sols plantejar-se la idea d’intentar robar a la seva botiga, que ella ocupava amb actitud soldadesca, veu glacial i una respiració compassada que feia olor de Heil Hitler. La botiga era blanca, freda i sense cap mena de vida. La caseta que tenia comprimida al costat s’estremia amb més intensitat que la resta de cases del carrer Himmel. Frau Diller provocava aquest sentiment. Era l’única cosa que se servia de franc al seu establiment. Ella vivia per a la botiga i la botiga vivia per al Tercer Reich. Fins i tot quan, ja ben entrat l’any, va començar el racionament, se sabia que ella venia productes difícils de trobar, que amagava sota del taulell, i feia donació dels diners que en treia al Partit Nazi. A la paret que hi havia al darrere d’on seia ella normalment hi havia una foto emmarcada del Führer. Si en entrar a la botiga no deies Heil Hitler, no et despatxava. En passar per davant en Rudy va fer que la Liesel es fixés en els ulls que els miraven lascivament des de l’altra banda de l’aparador.

—Quan hi entris, digues Heil —va advertir-la formalment—. Si no és que tens ganes de caminar una mica més enllà.

Quan ja havien deixat la botiga enrere la Liesel va tornar a mirar i els ulls augmentats encara hi eren, enganxats a l’aparador.

En tombar la cantonada, el carrer Munic (l’artèria principal de Molching) estava fet un desastre.

Com passava sovint, unes quantes rengleres de soldats que estaven de maniobres els van passar per davant tot desfilant. Els seus uniformes avançaven enravenats i les seves botes anaven embrutant la neu. Les seves cares concentrades miraven fixes endavant.

El grup dels Steiner i la Liesel van quedar-se mirant com desapareixien els soldats i després van passar per davant d’uns quants aparadors i de la imponent casa de la vila, que més endavant quedaria amputada de genolls en amunt i enterrada. Hi havia unes quantes botigues abandonades que encara tenien l’etiqueta de l’estrella groga i injúries antijueves. Una mica més avall, l’església apuntava cap al cel amb una teulada que era tota una lliçó d’encaix de teules. El carrer, en conjunt, era un tub allargassat i gris: un passadís d’humitat, gent arrupida pel fred i xipolleig de passes.

En un moment donat en Rudy va arrencar a córrer arrossegant la Liesel amb ell.

Va trucar a l’aparador d’una sastreria.

Si la Liesel hagués tingut temps de llegir el rètol s’hauria adonat que era del pare d’en Rudy. La botiga encara no era oberta, però a dins hi havia un home que preparava peces de roba darrere del taulell. Va aixecar el cap i va saludar amb la mà.

—El meu papa —va informar-la en Rudy.

I al cap d’un moment eren enmig d’una multitud d’Steiners de totes les mides cadascun dels quals feia una salutació amb la mà al seu pare, li enviava petons o el saludava simplement amb el cap (en el cas dels més grans). Llavors es van posar en marxa cap a la darrera fita abans d’arribar a l’escola.

L’ÚLTIMA PARADA

El carrer de les estrelles grogues.

Era un lloc que ningú no volia mirar però que gairebé tothom anava a veure. Amb la forma d’un llarg braç trencat el carrer contenia diverses botigues amb aparadors lacerats i parets macades. Aquelles cases eren gairebé com leprosos. I si no, com a mínim eren nafres purulentes del ferit territori alemany.

—El carrer Schiller —va dir en Rudy—. El carrer de les estrelles grogues.

Més avall hi havia moviment de gent. El plugim feia que semblessin fantasmes. No éssers humans, sinó siluetes que es bellugaven per sota dels núvols color de plom.

—Ei, vosaltres dos, veniu cap aquí —els va cridar en Kurt (el més gran dels nens Steiner).

En Rudy i la Liesel es van afanyar a reunir-se amb ell.

A l’escola en Rudy es va preocupar de buscar la Liesel durant les pauses. No l’importava que els altres fessin escarni de l’estupidesa de la nena nova. Va estar per ella al principi i hi estaria més endavant, quan la frustració de la Liesel es desbordés. Però no ho faria de franc.

L’ÚNICA COSA PITJOR QUE UN NEN

QUE T’ODIA:

Un nen que t’estima.

A finals d’abril, havent tornat de l’escola, en Rudy i la Liesel esperaven al carrer Himmel l’habitual partit de futbol. Havien arribat una mica d’hora i encara no s’hi havia presentat cap altre nen. L’única persona que van veure va ser en Pfiffikus, que tenia una boca com una claveguera.

—Mira-te’l —va assenyalar en Rudy.

UN RETRAT D’EN PFIFFIKUS

Tenia un cos delicat.

Tenia uns cabells blancs.

Tenia una gavardina negra,

uns pantalons marrons, unes sabates

atrotinades, i una boca…

i quina boca!

—Ei, Pfiffikus!

Quan la figura llunyana es va tombar en Rudy es va posar a xiular.

Simultàniament el vell es va redreçar i va procedir a renegar amb una ferocitat que només podia qualificar-se de talentosa. Ningú semblava conèixer el seu nom de debò i, si el coneixien, almenys no el feien servir mai. Senzillament li deien Pfiffikus, perquè és com s’anomena algú a qui li agrada xiular, que és el que invariablement feia ell. Xiulava constantment una melodia que es deia La marxa Radetzky, i la canalla de la ciutat el cridava i repetia la tonada. Aleshores en Pfiffikus abandonava la seva característica manera de caminar (doblegat cap endavant, amb gambades desmanegades i els braços agafats a l’esquena de la seva gavardina negra), es dreçava i començava a repartir insults. Era llavors quan tota impressió de serenitat s’interrompia violentament, perquè la seva veu es desbordava de ràbia.

En aquesta ocasió la Liesel va secundar la mofa d’en Rudy gairebé com un acte reflex.

—Pfiffikus! —va repetir com un eco adoptant ràpidament l’adequada crueltat que pel que sembla requereix la infantesa.

La Liesel xiulava molt malament, però no hi havia temps per perfeccionar res.

Els va perseguir escridassant-los. Va començar amb un «Geh’ scheissen!» i a partir d’allà la cosa va començar a anar cada cop pitjor. Al començament els insults només anaven dedicats al nen, però ben aviat va arribar-li el torn a la Liesel.

—Tu, puteta —va bramar-li.

Les paraules se li van clavar a l’esquena.

—A tu no et tinc vista!

Imagina’t, dir puta a una nena de deu anys. Així era en Pfiffikus. Tothom hi estava d’acord, que ell i Frau Holtzapfel haurien fet molt bona parella.

—Torneu! —van ser les darreres paraules que van sentir la Liesel i en Rudy mentre continuaven corrent.

Van córrer fins arribar al carrer Munic.

—Vinga! —va dir en Rudy un cop van haver recuperat l’alè—. Una mica més avall i prou.

La va portar a l’Hubert Oval, l’escenari de l’incident Jesse Owens, i es van quedar allà dempeus amb les mans a les butxaques. La pista s’estenia al davant seu. Només podia passar una cosa. Va ser en Rudy, qui va començar.

—Cent metres —la va provocar—. M’hi jugo el que vulguis que no em guanyes.

La Liesel no estava disposada a acceptar-ho de cap de les maneres.

—Jo m’hi jugo que sí.

—Què t’hi jugues, tros de Saumensch? Tens diners?

—És clar que no. I tu?

—No.

Però en Rudy va tenir una idea. Estava sortint enfora l’enamorat que duia a dins.

—Si guanyo jo, et faig un petó.

Es va ajupir i va començar a arromangar-se els camals dels pantalons.

La Liesel es va inquietar, per dir-ho d’una manera suau.

—I per què em vols fer un petó? Vaig molt bruta.

—I jo també.

En Rudy tenia ben clar que una mica de brutícia no era cap inconvenient. Feia una temporadeta que cap dels dos no es banyava.

Era justament el mateix que estava pensant ella mentre observava les cames escarransides del seu adversari. Eren si fa no fa com les seves. «No em pot guanyar de cap manera», va pensar. Va assentir tota seriosa. Es tractava de negociar.

—Si guanyes tu, em pots fer un petó. Però si guanyo jo, deixo de fer de portera al futbol.

En Rudy ho va considerar.

—És prou just.

I van fer una encaixada.

El cel estava fosc i emboirat i començava a espurnejar.

La pista estava més enfangada del que semblava.

Els dos rivals estaven en posició.

En Rudy va llançar un roc enlaire a tall de tret de sortida. Quan colpegés el terra, podrien començar a córrer.

—Ni tan sols veig la línia d’arribada —es va queixar la Liesel.

—I et penses que jo sí?

El roc es va encastar a terra.

Van córrer enganxats l’un a l’altra clavant-se cops de colze i mirant de passar-se al davant. El terra relliscós els xuclava els peus i els va fer caure a uns vint metres del final.

—Jesús, Maria i Josep! —va cridar en Rudy—. Vaig cobert de merda!

—No és merda —el va corregir la Liesel, tot i que ella també tenia els seus dubtes—, és fang.

Van lliscar uns cinc metres més cap a la meta.

—Què, ho deixem en empat?

En Rudy, amb les seves dents esmolades i els seus ulls blaus malgirbats, va temptejar-la.

—Si és un empat, et puc fer un petó igualment?

—Treu-t’ho del cap.

La Liesel es va alçar i es va espolsar una mica el fang de la jaqueta.

—Et trauré de la porteria.

—Ja te la pots confitar, la teva porteria.

Mentre tornaven cap al carrer Himmel en Rudy va vaticinar:

—Un dia et moriràs de ganes de fer-me un petó.

Però la Liesel ja ho sabia.

Va fer un jurament.

Per més anys que visquessin ella i en Rudy, mai de la vida besaria aquell fastigós i miserable Saukerl, i encara menys aquell dia. Hi havia coses més importants que requerien la seva atenció. Va mirar-se el vestit ple de fang i va constatar l’obvietat.

—Em matarà.

Evidentment, es referia a la Rosa Hubermann, altrament coneguda com la Mama, que no la va matar d’un pèl. L’adjectiu Saumensch va tenir una intervenció estel·lar, durant l’administració del càstig. En va fer mandonguilles, de la Liesel.