LA CAMPIONA DELS PESOS PESANTS DEL PATI DE L’ESCOLA

L’estiu de 1939 tenia molta pressa, o potser era la Liesel, qui en tenia. Se’l va passar jugant a futbol amb en Rudy i els altres nanos del carrer Himmel (el passatemps de tot l’any), repartint roba planxada per tota la ciutat amb la Mama i aprenent paraules. Semblava que s’hagués acabat pocs dies després de començar.

A l’última part de l’any van passar dues coses.

DE SETEMBRE A NOVEMBRE, 1939

1. Esclata la Segona Guerra Mundial.

2. Liesel Meminger es converteix en

la campiona dels pesos pesants del pati de l’escola.

Feia un dia molt fred a Molching quan va esclatar la guerra i a mi se’m va girar feina.

El món en parlava.

Els titulars dels diaris s’hi recreaven.

La veu del Führer baladrejava a les ràdios alemanyes. No ens rendirem. No descansarem. En sortirem victoriosos. Ens ha arribat l’hora.

Havia començat la invasió de Polònia i la gent s’aplegava pertot arreu per sentir les notícies. El carrer Munic, com tota la resta de carrers principals d’Alemanya, bullia de vida a causa de la guerra. L’olor, la veu. El racionament havia començat uns dies abans —les pintades a les parets— i ara ja era oficial. Anglaterra i oficial. Anglaterra i França havien declarat la guerra a Alemanya. Manllevant una frase de Hans Hubermann:

Comença la diversió.

El dia de la proclamació el Papa per sort tenia feina. De camí cap a casa va collir un diari llençat i, en comptes d’aturar-se i deixar-lo al carretó entre les llaunes de pintura, el va doblegar i se’l va ficar sota la camisa. Quan va arribar a casa i se’l va treure la suor havia fet córrer la tinta i li havia estampat la pell. El diari va anar a parar al damunt de la taula, però les notícies també li van quedar grapades al pit. Un tatuatge. Aguantant la camisa oberta, va mirar avall, a la incerta claror de la cuina.

—Què hi diu? —va preguntar la Liesel, que mirava d’una banda a l’altra; ara els negres subratllats de la pell, ara el diari.

—HITLER ENVAEIX POLÒNIA —va respondre Hans Hubermann i es va desplomar damunt d’una cadira—. Deutschland über alles —va murmurar, i la seva veu no era ni remotament patriòtica.

I ja hi tornava a ser aquella cara: la cara d’acordió.

El que acabava de començar era una guerra.

La Liesel aviat es trobaria enmig d’una altra.

Gairebé un mes després que tornés a començar l’escola la van canviar de classe i la van posar al curs que en realitat li pertocava. Potser et pensaràs que això es devia a la millora en la lectura, però no. Malgrat els avenços, encara llegia amb penes i treballs. Les frases se li dispersaven pertot arreu. Les paraules la confonien. El motiu pel qual l’havien pujat de curs tenia més a veure amb el fet que causava problemes a la classe dels petits. Responia en veu alta les preguntes formulades a altres nens. Unes quantes vegades va aconseguir que li clavessin un Watschen al passadís.

UNA DEFINICIÓ

Watschen = una bona pallissa

La mestra que la va fer alçar, la va posar al costat en una cadira i li va dir que tingués la boca tancada va resultar que, a més a més, era monja. En Rudy la va mirar des de l’altra punta de la classe i la va saludar amb la mà. La Liesel li va tornar la salutació i va procurar no somriure.

A casa, amb el Papa, anava avançant en la lectura del Manual de l’enterramorts. Ell li encerclava les paraules que ella no podia entendre i l’endemà les baixaven al soterrani. La Liesel es pensava que ja n’hi havia prou. No n’hi havia prou.

A començaments de novembre hi va haver unes proves d’avaluació a l’escola. Una de les proves era de lectura. Cada nen s’havia de posar de peu dret davant de la classe i llegir un passatge triat per la mestra. Era un matí glaçat però lluïa el sol. Els nens encongien els ulls. Un halo envoltava la parca monja: la germana Maria. (Per cert, m’agrada aquesta idea humana de la Parca. M’agrada la dalla. Em diverteix).

En aquella classe fortament assolellada es van anar cantant els noms de manera arbitrària:

«Waldenheim, Lehman, Steiner».

Tots es van posar de peu dret i van fer la lectura, tots tenien diferent nivell de capacitat. En Rudy era sorprenentment bo.

Des que havia començat la prova la Liesel seia amb una barreja d’expectativa i de pànic atroç. Desitjava amb totes les seves forces posar-se a prova per descobrir d’una vegada com progressava el seu aprenentatge. Estava preparada? Podria acostar-se al nivell d’en Rudy i de la resta de la classe?

Cada cop que la germana Maria mirava la seva llista, un manyoc de nervis es tensaven a les costelles de la Liesel. Havia començat a l’estómac però havia anat tirant amunt. Aviat arribaria al coll i se li faria una pilota.

Quan en Tommy va acabar la seva mediocre intervenció, la Liesel va fer un cop d’ull al seu voltant. Tothom havia llegit. Ella era l’única que faltava.

—Molt bé —va dir la germana Maria repassant la llista—. Ja està tothom.

Què?

—No!

Aleshores va sorgir una veu a l’altra punta de l’habitació. Unit a ella hi havia un nen amb els cabells groc llimona, els ossuts genolls del qual repicaven dins dels seus pantalons per sota del pupitre. Va alçar la mà i va dir:

—Germana Maria, crec que s’ha deixat la Liesel.

La germana Maria.

No estava impressionada.

Va deixar caure la llista damunt la taula que tenia al davant i va mirar-se en Rudy amb un sospir de resignació. Gairebé malencònic. Per què, es lamentava, havia de suportar en Rudy Steiner?

Aquella criatura no podia tenir la boca tancada! Per què, Senyor, per què?

—No —va dir de manera categòrica. La seva panxeta es va inclinar cap endavant, i la resta hi va anar al darrere—. Em fa l’efecte que la Liesel no pot fer-ho, Rudy. —La mestra va mirar la nena esperant una confirmació—. Ja llegirà per a mi més tard.

La nena es va escurar la gola i va parlar amb un to calmat de desafiament.

—Ho puc fer ara, germana.

La majoria de nens s’ho miraven en silenci. Uns quants es dedicaven al bonic art infantil de riure per sota el nas.

La monja ja n’havia tingut prou.

—No, no pots!… Què fas?

I és que la Liesel s’havia aixecat de la cadira i anava avançant lentament, tota garratibada, cap al davant de l’aula. Va agafar el llibre i el va obrir per una pàgina qualsevol.

—Molt bé —va dir la germana Maria—. Vols fer-ho? Doncs fes-ho.

—Sí, germana.

Després d’una ràpida llambregada a en Rudy, la Liesel va abaixar els ulls i va examinar la pàgina.

Quan va tornar a alçar la vista, era com si haguessin trinxat l’habitació i l’haguessin pastat per tornar-la a compondre. Davant mateix dels nassos hi tenia una pasterada de nens. I es va imaginar a si mateixa en un moment d’esplendor, llegint la plana sencera sense fer cap falta, amb una fluïdesa triomfal.

UNA PARAULA CLAU

Imaginari

—Vinga, Liesel!

En Rudy va trencar el silenci.

La lladre de llibres va tornar a mirar avall, a les paraules.

Vinga. Aquest cop en Rudy ho digué només movent els llavis. Vinga, Liesel.

Li brunzia la sang. Les frases es van tornar borroses.

La pàgina blanca de cop i volta estava escrita en una altra llengua, i no va poder evitar que els ulls se li neguessin de llàgrimes. Ja ni tan sols podia veure les paraules.

I el sol. Aquell sol terrible. Rebentava a la finestra —hi havia vidres pertot arreu— i brillava directament al damunt de la nena inútil. Li cridava a la cara: «Pots robar un llibre, però no ets capaç de llegir-ne cap!».

Se li va acudir. Una solució.

Tot respirant, respirant, va començar a llegir, però no el llibre que tenia al davant. Era alguna cosa del Manual de l’enterramorts. Capítol tres: «En cas de neu». Havia memoritzat la veu del seu papa.

—En cas de neu —va dir—, hom s’ha d’assegurar de fer servir una bona pala. S’ha de cavar profundament, no es pot ser mandrós. No es pot tallar en angle. —Va empassar-se una altra glopada d’aire—. És més senzill, és clar, esperar el moment més càlid del dia, quan…

Es va acabar.

Algú li va arrencar el llibre de les mans i li va dir:

—Liesel: al passadís.

Mentre rebia un petit Watschen, entre plantofada i plantofada de la germana Maria, va sentir com tota la classe es reia d’ella. Els va veure. Tota aquella pasterada de nens. Rient i burlant-se’n. Banyats per la llum del sol. Tothom reia, tret d’en Rudy.

A l’hora de pati la van escarnir. Un nen que es deia Ludwig Schmeikl va aparèixer amb un llibre.

—Ei, Liesel —li va demanar—. No me’n surto, amb aquesta paraula. Me la pots llegir? —va riure, amb una rialla de suficiència de nen de deu anys—. Tu, Dummkopf (tros d’idiota).

Havien començat a aparèixer núvols, grossos i maldestres, i més nens es ficaven amb ella i miraven com s’enrabiava.

—No te’ls escoltis —l’aconsellava en Rudy.

—Per a tu és molt fàcil de dir. L’idiota no ets tu.

Cap al final de l’hora de pati el recompte de pulles arribava a dinou. Amb la vintena, va esclatar. Va ser l’Schmeikl, que en volia més.

—Vinga, Liesel. —Li va entaforar el llibre als nassos—. Ajuda’m, vols?

I la Liesel i tant que el va ajudar!

Es va alçar i li va prendre el llibre i, mentre ell somreia a uns nens pel damunt de l’espatlla, va llançar el llibre i li va clavar una guitza prop de l’engonal amb totes les seves forces.

Com ja et deus imaginar, Ludwig Schmeikl es va doblegar, i mentre s’ajupia li van clavar un cop de puny a l’orella. Quan va caure a terra, va ser atacat. Quan va ser atacat, va ser estomacat, esgarrapat i aniquilat per una nena que estava absolutament encesa per la ràbia. La pell del nen era tan suau i tèbia. Malgrat ser tan poca cosa, les ungles i els artells de la nena eren tan durs!

—Tros de Saukerl —la seva veu també l’esgarrapava—. Tros d’Arschloch. Em pots lletrejar Arschloch?

Els núvols van congriar-se ensopegant els uns amb els altres.

Grans núvol obesos.

Foscos i grassos.

Topant els uns amb els altres. Demanant-se disculpes, tot bellugant-se per trobar espai.

Els nens ja eren allà, ràpids com… bé, tan ràpids com solen gravitar els nens al voltant d’una baralla. Un poti-poti de cames i braços, de xiscles i crits d’encoratjament, s’anava espessint al seu voltant. Observaven com la Liesel Meminger clavava a Ludwig Schmeikl la pallissa de la seva vida.

—Jesús, Maria i Josep —va comentar una nena amb veu d’espinguet—, el matarà!

La Liesel no el va matar.

Però hi va estar a punt.

De fet, potser l’única cosa que la va aturar va ser la cara somrient, patètica i plena de tremolins d’en Tommy Muller. Encara amb l’adrenalina disparada, la Liesel va veure’l somrient d’una manera tan absurda que el va engrapar i va començar a estomacar-lo a ell també.

—Què fas? —va gemegar el nen, i només llavors, després de la tercera o quarta plantofada i d’un regalim de sang brillant que li rajava del nas, la nena es va aturar.

Agenollada, inhalava l’aire i escoltava els gemecs de dolor que sortien de sota d’ella. Es va mirar el remolí de cares, a dreta i esquerra, i va sentenciar:

—No sóc idiota.

Ningú l’hi va discutir.

Fins l’hora de tornar a entrar la germana Maria no es va adonar de l’estat d’en Ludwig Schmeikl, que resumia la baralla. Les sospites van recaure primer en Rudy i uns quants més. Sempre se les tenien.

—Mans —va ordenar als nens un per un.

Però les tenien netes.

—No m’ho puc creure —va murmurar la germana Maria—. No pot ser.

Perquè no hi havia dubte: la Liesel va fer una passa endavant i va mostrar les mans; les duia empastifades de Ludwig Schmeikl, oxidant-se per moments.

—Al passadís —va proclamar la germana, per segona vegada en un dia.

Per segona vegada en una hora, de fet.

Aquell cop no va ser un Watschen petit. No va ser un dels habituals. Aquell cop va ser la mare de tots els Watschens de passadís, una fuetada amb la vara rere l’altra, de manera que la Liesel amb prou feines va poder seure durant una setmana. I no se sentien rialles a la classe. Més aviat un silenci atemoritparant atenció.

Quan va acabar l’escola, la Liesel va tornar caminant cap a casa amb en Rudy i la resta de nens Steiner. Prop del carrer Himmel un tropell de sentiments, la culminació de tanta desgràcia, la va aclaparar —el recital fallit del Manual de l’enterramorts, la destrucció de la seva família, els malsons, la humiliació d’aquell dia—. Es va arraulir a la vorera i va plorar. Tot l’hi portava.

En Rudy es va quedar al seu costat, mirant avall.

Va començar a ploure, amb ganes.

Kurt Steiner els va cridar, però cap dels dos no es va moure. L’una es va asseure plena de dolor enmig dels gavadals de pluja, i l’altre es va quedar de peu dret, prop d’ella, esperant.

—Per què s’havia de morir? —va preguntar, però en Rudy no va fer res, no va dir res.

Quan finalment va acabar i es va posar dreta la va rodejar amb el braç, com ho fan els millors amics, i van continuar caminant. Ningú no va demanar cap petó. Ni res semblant. A en Rudy se’l pot estimar per això, si es vol.

No em clavis cap puntada als ous.

Això és el que ell estava pensant, però no n’hi va dir res a la Liesel. Va trigar gairebé quatre anys a passar-li aquella informació.

De moment, en Rudy i la Liesel feien via pel carrer Himmel sota la pluja.

Ell era el sonat que s’havia pintat de negre i havia derrotat el món.

Ella era la lladre de llibres sense paraules.

Però, creu-me, les paraules anaven fent camí, i quan arribessin la Liesel les agafaria amb les mans com els núvols i les escorreria com la pluja.