EL DIARI: PRINCIPIS DE MAIG

—Hi ha un jueu al meu soterrani.

Hi ha un jueu. Al meu soterrani.

Asseguda al terra de l’habitació plena de llibres de l’alcalde, la Liesel Meminger va sentir aquelles paraules. Tenia una bossa de bugada al costat i la figura fantasmal de la dona de l’alcalde seia encorbada com un borratxo davant l’escriptori. Enfront d’ella, la Liesel llegia El xiulador, pàgines vint-i-dos i vint-i-tres. Va alçar la mirada. Es va imaginar a si mateixa acostant-se-li, enretirant-li delicadament els cabells bufats i xiuxiuejant-li a cau d’orella:

—Hi ha un jueu al meu soterrani.

Mentre el llibre li tremolava a la falda, el secret es va aclofar a la seva boca. Es va posar còmode. Va encreuar les cames.

—Me n’hauria d’anar cap a casa.

Aquest cop sí que va parlar de debò. Les mans li tremolaven. Malgrat les traces de sol a la llunyania, per la finestra oberta s’escolava una brisa suau acompanyada d’una pluja que entrava com serradures.

Quan la Liesel va tornar a col·locar el llibre al seu lloc, la cadira de la dona va donar un cop a terra. La dona de l’alcalde va anar cap a la Liesel. El final sempre anava així. Les tènues arrugues de tristor que li encerclaven els ulls s’inflaven un instant mentre allargava el braç i recuperava el llibre.

El va oferir a la nena.

La Liesel va recular.

—No —va dir—, gràcies. Ja hi tinc prou llibres, a casa. Potser un altre dia. N’estic rellegint un altre amb el meu papa. Ja ho sap, el que vaig robar del foc aquella nit.

La dona de l’alcalde va assentir. Si la Liesel tenia una cosa, era que els seus robatoris no eren gratuïts. Ella només robava els llibres que li eren bàsicament necessaris. En aquell moment en tenia prou. Ja havia llegit quatre vegades L’home de fang, i ara gaudia del seu retrobament amb L’arronsament d’espatlles. A més, cada vespre, abans d’anar al llit, obria una guia per excavar tombes sense cometre cap error. I enterrat ben endins, hi havia El guardià. La Liesel dibuixava les paraules amb els llavis i tocava els ocells. Passava les sorolloses planes, lentament.

—Adéu, Frau Hermann.

Va sortir de la biblioteca, va recórrer el passadís del terra de fusta i va sortir per la monstruosa porta del carrer. Com sempre, va quedar-se una estona a les escales mirant Molching als seus peus. Aquella tarda la ciutat estava coberta d’una broma groguenca que acariciava els teulats com si fossin gossets i omplia els carrers com si fossin banyeres.

Mentre baixava pel carrer Munic, la lladre de llibres anava esquivant els homes i les dones amb paraigües: una nena amb una capa de pluja que s’obria pas sense vergonya amb una galleda d’escombraries a l’altra. Com un rellotge.

—Guaita!

Va riure als núvols d’aram per celebrar-ho i va agafar un diari tot fet malbé. Encara que la primera i l’última plana estaven tacades de gotes de pintura negra, el va doblegar en dos acuradament i se’l va ficar sota el braç. Com cada dijous des de feia dos mesos.

La Liesel Meminger ja només repartia roba els dijous, i normalment sempre li proporcionava alguna mena de dividend. Mai no podia apaivagar la sensació de victòria que tenia cada vegada que trobava un Molching Express, o qualsevol altra publicació. Si trobava un diari, era un bon dia. Si els mots encreuats estaven sense fer, era un gran dia. Se n’aniria cap a casa, tancaria la porta darrere seu i el baixaria a en Max Vandenburg.

—Encreuats? —preguntaria ell.

—Sense fer.

—Fantàstic.

El jueu acceptaria el paquet de paper amb un somriure i el començaria a llegir a la llum racionada del soterrani. Sovint la Liesel se’l mirava mentre llegia el diari, feia els encreuats i després tornava a rellegir-lo de cap a peus.

Com que ja havia afluixat el fred, en Max es quedava sempre al pis de baix. De dia deixaven la porta del soterrani oberta perquè li arribés la petita clapa de llum provinent del passadís. No és que el passadís estigués precisament banyat per la llum del sol, però, en determinades situacions, aprofites el que sigui. Una claror esquerpa era millor que no res, i els calia ser frugals. Les reserves de querosè encara no havien arribat a un nivell perillosament baix, però valia més reduir-ne el consum al mínim.

La Liesel solia seure sobre una pila de llençols. Llegia mentre en Max acabava els encreuats. Seien a uns metres de distància l’una de l’altre i rarament parlaven; en realitat només se sentia la remor que feien en passar les pàgines. Sovint, mentre era a l’escola, també deixava els seus llibres a en Max perquè se’ls llegís. Si en el fons el que va unir en Hans Hubermann i l’Erik Vandenburg va ser la música, a en Max i a la Liesel els va agermanar el seu afany silenciós d’arreplegar paraules.

—Ei, Max.

—Ei, Liesel.

S’asseien i llegien.

De vegades ella se’l mirava. Va arribar a la conclusió que com millor se’l podia sintetitzar era com un quadre amb la pintura aigualida. La pell de color beix. Un aiguamoll a cada ull. I respirava com un fugitiu. Desesperadament, però sense emetre cap so. El pit era l’únic que revelava que era un ésser viu.

Cada vegada amb més freqüència, la Liesel tancava els ulls i demanava a en Max que li preguntés les paraules que sempre confonia, i renegava si continuava equivocant-se. Llavors s’alçava i les escrivia amb pintura a la paret fins a dotze vegades. Junts, en Max Vandenburg i la Liesel Meminger respiraven l’olor dels vapors de la pintura i el ciment.

—Adéu, Max.

—Adéu, Liesel.

Al llit, jeia desperta imaginant-se’l al soterrani. En les seves visions de l’hora d’anar a dormir ell sempre dormia completament vestit, amb sabates i tot, no fos cas que hagués de tornar a fugir. En Max dormia amb un ull obert.