CÀSTIG

A les cartilles de racionament de l’Alemanya nazi no hi figurava el càstig, però a tothom li arribava el torn. Per a alguns va ser morir a la guerra, en un país estranger. Per a d’altres va ser la misèria i la culpabilitat un cop acabada la guerra, quan arreu d’Europa es van fer sis milions de troballes. Molta gent es va veure a venir el càstig, però només un percentatge molt petit el va rebre amb els braços oberts. Un d’ells va ser en Hans Hubermann.

No pots ajudar jueus pel carrer.

No n’hauries d’amagar cap al soterrani de casa teva.

Primer, el càstig va ser la mala consciència. El turmentava haver deixat en Max Vandenburg desemparat. La Liesel ho veia quan seia al costat del plat que en Hans no havia ni tocat o quan li feia companyia sobre el pont del riu Amper. Ja no tocava l’acordió. El seu optimisme d’ulls d’argent estava malferit i paralitzat. Això ja era prou dur, però era només el principi.

El càstig de debò li va arribar a la bústia un dimecres de començaments de novembre. Aparentment semblaven bones notícies.

UN PAPER A LA CUINA

«Ens plau informar-lo que la seva

sol·licitud per ingressar al NSDAP

ha estat finalment aprovada…».

—El Partit Nazi? —va preguntar la Rosa—. Em pensava que no t’hi volien.

—I no m’hi volien.

El Papa es va asseure i va tornar a llegir la carta.

No se l’enduien acusat de traïció, ni per haver ajudat un jueu ni res per l’estil. Hans Hubermann havia estat recompensat, almenys segons el parer de determinades persones. Com era possible?

—Hi ha d’haver alguna cosa més.

Efectivament.

El divendres va arribar un comunicat informant que Hans Hubermann s’havia d’enrolar a l’exèrcit alemany. Acabava dient que un membre del Partit s’alegraria de poder participar en els esforços de la guerra. Si no ho feia, allò tindria conseqüències.

La Liesel acabava de tornar de llegir a Frau Holtzapfel.

La cuina estava afeixugada pel baf de la sopa i per les cares absents d’en Hans i de la Rosa Hubermann. El Papa seia. La Mama s’estava dreta al seu costat i la sopa començava a agafar-se.

—Si us plau, Déu meu, no m’enviïs a Rússia —va dir el Papa.

—Mama, la sopa s’està recremant.

—Què?

La Liesel es va afanyar a enretirar-la del fogó.

—La sopa.

Després de rescatar-la es va tombar i es va mirar les cares dels seus pares d’acollida. Cares com pobles fantasma.

—Papa, què passa?

En Hans li va allargar la carta i les mans de la Liesel van començar a tremolar mentre estirava el braç per agafar-la. Les paraules havien estat gravades amb violència al paper.

EL CONTINGUT DE LA IMAGINACIÓ

DE LA LIESEL MEMINGER

A la cuina traumatitzada per la guerra, prop del

fogó, hi ha la imatge d’un mecanògraf solitari i superat

per la feina. Seu en una cambra remota, gairebé buida.

Les tecles estan desgastades i un full en blanc, vertical, espera pacientment. Voleia lleument

per la brisa que entra per la finestra. Gairebé s’ha acabat

la pausa per esmorzar. Una pila de papers de l’alçada

d’una persona descansa indolent al costat de la porta.

Fins i tot podria estar fumant.

En realitat, la Liesel no va veure la màquina d’escriure fins més tard, quan es va posar a escriure. Es va preguntar quantes d’aquelles cartes s’havien enviat com a càstig als Hans Hubermann i als Alex Steiner d’Alemanya. Als qui havien defensat els indefensos, als qui s’havien negat a lliurar els seus fills.

Era un símptoma que l’exèrcit alemany estava cada cop més desesperat.

Estaven perdent a Rússia.

Les seves ciutats eren bombardejades.

Calien més homes, i més maneres de reclutar-los, i en la majoria dels casos les pitjors feines eren assignades a les pitjors persones.

Mentre els seus ulls escanejaven el paper, la Liesel veia la taula de fusta a través dels forats de les lletres perforades. Al paper hi havia trepades paraules com ara obligatòriament i deure. Va començar a segregar saliva. Tenia ganes de vomitar.

—Què és això?

La resposta del Papa va ser molt reposada.

—Em pensava que t’havia ensenyat a llegir, reina.

No ho va dir ni enfadat ni amb sarcasme. Ho va dir en un to absent, a joc amb la seva cara.

Llavors la Liesel es va mirar la Mama.

La Rosa tenia un petit estrip a sota de l’ull dret, i al cap d’un minut la seva cara de cartró es va trencar. No pel mig, sinó per la part de la dreta. Se li havia fet una clivella que li travessava tota la galta formant un arc i s’acabava a la barbeta.

VINT MINUTS MÉS TARD: UNA NENA AL

CARRER HIMMEL

Mira enlaire. Parla en un murmuri.

—Avui el cel és suau, Max. Els núvols

són tan suaus i tristos, i… —Aparta

la mirada i encreua els braços. Pensa

en el seu papa, que se’n va a la guerra,

i s’arrapa la jaqueta al cos.—

I fa fred. Max. Fa tant de fred…

Cinc dies més tard, quan va intentar mirar el cel, com feia sempre, la Liesel no el va poder veure.

A la casa del costat, la Barbra Steiner seia al graó de l’entrada tota repentinada. Fumava un cigarret i tremolava. Mentre s’hi acostava, a la Liesel la va sorprendre l’aparició d’en Kurt. Acabava de sortir i s’havia assegut amb la seva mare. Quan va veure que la nena s’aturava, la va cridar.

—Vine, Liesel. En Rudy sortirà aviat.

Després d’una petita pausa, la Liesel va continuar caminant cap al graó.

La Barbra fumava.

Una arruga de cendra feia tentines a la punta del cigarret. En Kurt l’hi va agafar, va espolsar la cendra, va fer una pipada i l’hi va tornar.

Quan el cigarret es va consumir, la mare d’en Rudy va alçar la vista. Es va passar la mà per aquells cabells tan ben endreçats.

—El nostre pare també hi va —va dir en Kurt.

Quietud.

Més amunt, prop de la botiga de Frau Diller, uns nens jugaven a pilota.

—Es veu que quan vénen i et demanen un dels teus fills —va explicar la Barbra a ningú en particular— els has de dir que sí.