EL LLUITADOR, CONCLUSIÓ

Aquí acaben els malabarismes, però no la lluita. A una mà hi tinc la Liesel Meminger, i el Max Vandenburg a l’altra. Aviat en faré una pilota. Deixa’m només unes quantes pàgines.

El lluitador:

Si el matessin aquesta nit, com a mínim moriria sent viu.

El tren ja havia arribat molt lluny. La roncadora s’havia anat acotxant al vagó i l’havia convertit en el seu llit sobre rodes. Ara en Max només era a unes passes de la supervivència. A unes passes, a uns pensament i a uns dubtes.

Anava resseguint el mapa dins del seu cap, de Pasing a Molching. Era tard quan va veure la ciutat. Les cames li feien molt de mal, però gairebé ja hi era; el lloc més perillós on es podia ser. Prou a prop per poder-lo tocar.

Tal com deien les indicacions, va trobar el carrer Munic i va continuar caminant per la vorera.

L’ambient es tensava.

Les finestres brillants dels fanals.

Els edificis foscos i passius.

L’ajuntament s’erigia com un gegant, jovenalla maldestra, massa gran per la seva edat. Com més amunt mirava, més desapareixia l’església enmig de la foscor.

Tot l’observava.

Ell tremolava.

Es va advertir a si mateix: «Tingues els ulls ben oberts».

(Els nen alemanys anaven buscant monedes perdudes. Els jueus alemanys vigilaven que no els capturessin).

Continuant amb la superstició que el número tretze li portaria sort, anava comptant les passes en grups de tretze. Només tretze passes, es deia. Au va, tretze més i prou. Ho devia fer unes noranta vegades abans d’arribar a la cantonada del carrer Himmel.

En una mà hi duia la maleta.

L’altra encara subjectava el Mein Kampf.

Tots dos pesaven, i tots dos estaven coberts d’una lleu pàtina de suor.

Llavors va girar la cantonada i es va dirigir cap al número trenta-tres reprimint les ganes de somriure, reprimint les ganes de somicar o fins i tot d’imaginar la seguretat que l’estava esperant. Es va recordar a si mateix que no eren temps per l’esperança. Certament, gairebé la podia tocar. La podia sentir en algun lloc fora del seu abast. En comptes d’admetre-ho, va continuar amb el dilema de tornar a decidir un cop més què faria si l’agafaven en l’últim moment o si per casualitat allà a dins l’esperava la persona equivocada.

També hi havia, és clar, la desficiosa sensació de pecat.

Com podia fer allò?

Com podia aparèixer així com així i demanar a algú que arrisqués la vida per ell? Com podia ser tan egoista?

Trenta-tres.

Es van mirar l’un a l’altre.

La casa era pàl·lida, amb un aspecte gairebé malaltís, amb un reixat de ferro i una porta marró empastifada d’escopinades.

Es va treure la clau de la butxaca. No brillava, es veia mústiga i apagada a la seva mà. La va esprémer uns moments gairebé convençut que li regalimaria canell avall. Però no. El metall era dur i pla, amb una renglera de dents saludables, i la va prémer fins que li va perforar la mà.

Llavors, a poc a poc, el lluitador es va inclinar endavant, va repenjar la galta contra la fusta, i es va treure la clau de dins del puny.