EL LLUITADOR, CONTINUACIÓ

Ara tirem endavant, fins a la lluita d’una freda nit. Deixarem que la lladre de llibres ens atrapi més tard.

Era tres de novembre i el terra del tren li sostenia els peus. Llegia l’exemplar del Mein Kampf que tenia al davant. La seva salvació. Li regalimava la suor de les mans. Tot de ditades engrapaven el llibre.

PRODUCCIONS LA LLADRE DE LLIBRES

PRESENTA OFICIALMENT

Mein Kampf

()

d’Adolf Hitler

Darrere d’en Max Vandenburg la ciutat d’Stutgart obria els braços burleta.

Allà, no hi era benvingut, i va intentar no mirar enrere mentre el pa sec se li anava desintegrant a l’estómac. Va cedir unes quantes vegades i va veure com de totes les llums només en quedava un grapat, que finalment també va desaparèixer.

Mostra’t orgullós, es va aconsellar a si mateix. No pots semblar espantat. Llegeix el llibre. Somriu-li. És un gran llibre, el llibre més bo que hagis llegit mai. Ignora la dona que hi ha a l’altra banda. De totes maneres, ara dorm. Au Max, que només ets a cinc hores de distància.

Al final la visita promesa a l’habitació de la foscor no es va fer fins al cap d’una setmana i mitja. Llavors, una setmana més fins la següent, i encara una altra, fins que va perdre la noció dels dies i les setmanes que passaven. El van recol·locar altre cop en un altre petit traster, on hi havia més llum, més visites i més menjar. De tota manera, el temps s’acabava.

—Me’n vaig aviat —li va dir el seu amic Walter Kugler—. Ja saps com va: l’exèrcit.

—Ho sento, Walter.

Walter Kugler, l’amic d’infantesa d’en Max, va posar la mà damunt l’espatlla del jueu.

—Podria ser pitjor. —Va mirar als ulls jueus del seu amic—. Podries haver estat tu.

Va ser la seva darrera trobada. Un últim paquet va quedar al racó, i aquella vegada hi havia un bitllet. Walter va obrir el Mein Kampf i el va ficar a dintre, al costat del mapa que li havia portat amb el llibre.

—La pàgina tretze, que porta sort, eh? —Va somriure.

—Sí, que porta sort.

I es van abraçar.

Quan es va tancar la porta en Max va obrir el llibre i va examinar el bitllet. Stutgart-Munic-Pasing. Sortia al cap de dos dies, de nit, just a temps de fer l’últim enllaç. Un cop allí hauria de caminar. Ja tenia el mapa al cap, doblegat en quatre. La clau encara era enganxada a la guarda.

Es va estar mitja hora assegut abans d’anar a obrir la bossa. A banda de menjar, a dins hi havia uns quants articles.

EL CONTINGUT EXTRA

DEL REGAL D’EN WALTER KUGLER

Una maquineta d’afaitar petita.

Una cullera (la cosa que més s’assemblava a un mirall).

Crema d’afaitar.

Unes tisores.

Quan ell se’n va anar, el traster va quedar completament buit, llevat del terra.

—Adéu —va murmurar.

La darrera cosa que va veure en Max va ser una pila de cabells amuntegats com per casualitat a tocar de la paret.

Adéu.

Amb la cara ben afaitada i uns cabells desiguals però pulcrament pentinats, un home nou va sortir de l’edifici. De fet, en va sortir alemany. Espera’t un moment, ell era alemany. O, per ser més exactes, ho havia estat.

A l’estómac hi tenia l’elèctrica combinació de nutrició i nàusea.

Va tirar cap a l’estació.

Va ensenyar el bitllet i el carnet d’identitat, i llavors es va asseure en un petit compartiment del tren, directament sota els focus del perill.

«Papers».

L’horroritzava sentir allò.

Ja havia estat prou terrible quan el van aturar a l’andana. Sabia que no ho podria resistir per segona vegada.

La tremolor de les mans.

L’olor —no: la fortor— de culpabilitat.

Simplement no ho podria suportar.

Afortunadament van passar d’hora i només van demanar el bitllet, i ara tot el que quedava era un aparador de petites ciutats, aplecs de llumenetes, i la dona que roncava a l’altra banda del compartiment.

Es va passar gairebé tot el viatge avançant en el llibre i procurant no alçar-ne la vista.

Les paraules li romancejaven a la boca.

Estranyament, mentre anava passant planes i anava avançant capítols, només hi havia dues paraules que assaboria.

Mein Kampf. La meva lluita.

El títol, una altra vegada, i una altra, mentre el tren anava garlant d’una estació alemanya a la següent.

Mein Kampf.

D’entre totes les coses que el podien salvar.