Tota una vida en comú

Encara no feia deu minuts que s’esperava quan Maria va sortir del corredor que menava a les habitacions. A la sala hi havia d’altres noies, soles, perquè encara era d’hora, però cap d’elles no li havia dit res en veure’l entrar; van continuar reunides entorn d’una companya que els contava alguna cosa en veu baixa. «Saben que no vinc per elles», es va dir. Va quedar-se doncs discretament a l’altre extrem, entre la porta del passadís i la finestra protegida de mirades tafaneres per una persiana curiosament pintada de color rosa. La sala era neta i agradable i, en la penombra, fins s’hi estava bé.

En veure la noia, va somriure sense moure’s. Ella, que el va distingir a l’acte, també li somrigué. Després se li reuní i es va asseure al seu costat.

—Hola, Maria —digué ell.

—Hola, Kurt.

Es miraven i, un moment, es van acariciar les mans en silenci. Tot seguit, sense que ella hagués fet cap gest d’invitació, van aixecar-se i Kurt se n’anà fins al taulell, on va pagar l’encarregada. La noia, per la seva banda, va passar cap a darrera i, en veu baixa, va dir uns mots a la dona. L’altra l’esguardà, va fitar després el xicot i, sense pronunciar cap paraula ni somriure, assentí sense gaire convenciment i amb una expressió vagament encuriosida.

Kurt i Maria van endinsar-se per la casa i ella el precedí cap a la seva habitació. El xicot va mirar al seu entorn, però la cambra era impersonal, anònima, la qual cosa més aviat el va complaure; d’un dormitori com aquell se’n podia fer el que es volgués —amb la imaginació.

—Vols cafè? —va preguntar-li ella.

I quan Kurt assentí, la noia retrocedí de nou cap a la porta i el deixà sol. Ell va atansar-se a la finestra, que donava en un pati interior, alçà la persiana per tal d’il·luminar l’indret i s’assegué en una cadira. Es va treure un diari d’una de les butxaques del seu gec, ja molt envellit, i, sense desplegar-lo, el deixà en un costat. Ara tenia una mirada remota i trista, ben desolada.

Maria va tornar a entrar amb el cafè. En duia dos gots. Ell, en veure-ho, li va somriure, satisfet que no s’hagués servit de tasses, com es feia arreu. Es va aixecar per ajudar-la i només aleshores, quan els vasos ja eren sobre la taula, es van besar. Una besada lleu, als llavis.

—Maria… —mormolà ell.

Kurt es va treure una cigarreta i la va encendre sense donar-ne cap a la seva companya. Ella va ensucrar el cafè i tots dos començaren a beure lentament, a petits glops, mentre s’iniciava una conversa banal que progressava entre tot de silencis.

—Com va, això, Kurt? —va interessar-se ella.

El noi va arronsar les espatlles amb un gest descoratjat.

—Si fa no fa com sempre.

Va mostrar el seu vestit desllustrat i afegí:

—Ja ho pots veure… I a tu?

—També com de costum. Tot és tan trist…

Ell va assentir gairebé amb solemnitat.

—Disposes de gaire temps? —va preguntar-li aleshores.

—Sí. La feina no comença mai fins al vespre —i va defugir els ulls del seu company.

Van tornar a beure i ell s’anà fumant la cigarreta sense pressa, amb la intenció deliberada de fer-la durar.

La noia es va aixecar, s’atansà al tocador i, d’un calaix, va treure una peça de combinació i una capsa de costura. Ell la mirava.

—Encara la conservo —digué Maria.

Kurt va tornar a somriure i assentí de nou, sense dir res.

La noia va dur la capsa i la peça fins al llit, als peus del qual es va asseure. Era una peça usada, amb un descosit a la banda dreta. Tot i que indicava una autèntica misèria, ell va voler suposar que, si l’aprofitava tant, no era precisament per necessitat, sinó més bé per esperit d’economia. I el fet de posar-se a cosir-la en aquell instant indicava el seu desig de contribuir a la creació de l’ambient que tots dos anhelaven. És per això que, al cap d’uns moments, va agafar el diari i el va obrir.

—Quines novetats hi ha? —va preguntar-li ella sense deixar de cosir.

Kurt va tombar pàgina i es va treure la cigarreta de la boca.

—Els desastres de costum: guerres, revolucions, conferències internacionals…

Va fer una pausa mentre deixava caure la cendra a terra, i digué:

—Però a nosaltres no ens afecta.

—No —va concedir ella.

El xicot es va beure l’últim glop que quedava al cul del got.

—Nosaltres —va afegir aleshores lentament—, som més enllà de tot això.

Maria assentí, sense mirar-lo. Ell va tornar a deixar el diari en una banda i s’inclinà lleugerament endavant.

—De vegades —va dir—, tinc por que acabarem per oblidar-ho tot. Sobretot, tu…

Ella va continuar cosint, però el xicot es va adonar que ni es fixava on clavava l’agulla.

—No, Kurt; mai —va contestar-li.

—Mai… És dir molt.

—Mai —repetí ella—. Per coses que passin.

Però el noi semblava cada cop més descoratjat. No pas perquè dubtés de la veracitat de la noia, potser, però sabia que les circumstàncies eren més fortes que tot i, per tant, que la sinceritat d’ella no garantia res de cara al futur.

—I no pot passar res que sigui pitjor que això —prosseguí ella.

«Això» quedava perfectament resumit per la cambra anònima, en la qual, ben a l’inrevés del que li havia semblat de primer, no era possible de crear res de càlid, d’íntim.

—No —va concedir amb una petita vacil·lació. Quina seguretat podia tenir si els esdeveniments el sobrepassaven contínuament?—. Però hi ha dies que no puc ni pensar-hi…

Ella va deixar la combinació, s’aixecà i s’assegué al seu costat, a l’altra cadira. Va amoixar-li la cara.

—Kurt, Kurt… —implorà.

El xicot va dissimular la seva emoció darrera el fum de la cigarreta i, amb la seva, engrapà aquella mà que l’acaronava.

—Maria…

Què més podia dir? No n’hi havia prou amb què pronunciessin llurs noms? «En el fons, però, estem perduts —va pensar—. I ella també ho sap».

—Ah, m’agradaria tant que fóssim vells! —va sospirar tot d’una sense deixar-li anar la mà que havia enllaçat.

Ella va somriure des del fons de la seva joventut triomfant a desgrat de tot, de la tristesa, de l’avorriment, del record de tots aquells homes que havien pesat damunt seu; va somriure i, sense creure-hi ben bé, contestà:

—Un dia ho serem.

«No, no hi creu —va endevinar ell—. I jo tampoc. En el fons, no podem creure-hi. Encara no tenim trenta anys!».

Van continuar amb les mans unides. A despit dels mots pronunciats i de llur incredulitat íntima, ara tots dos se sentien una mica confortats. Ell atansà de nou el palmell de Maria a la seva cara; la noia l’amoixà tendrament.

«Si ell volia…», va dir-se. Una mena de passió dolça i càlida s’obria pas dintre seu des dels anys primers de llur amor, el record dels quals, de vegades, la feia plorar en silenci a l’hora de despertar-se o l’obligava, tot d’una, a interrompre una frase començada. Però no podia parlar-li’n a Kurt. Ho comprendria, sí, però no per això cediria. Ho havia dit ben clar: només ens podem salvar a través de la renúncia…

Va continuar acariciant-li la cara, pensarosa i absent, però estranyament unida a ell. Perquè sabia que tenia raó, que ara tota intimitat s’havia fet impossible. La va entendrir que fos tan fort i, sobtadament, els ulls se li van omplir de llàgrimes.

—Kurt, estimat… —va dir.

Ell no va contestar, però li va prémer la mà amb més força. I ella, vençuda, va tenir unes paraules indesitjades:

—Recordes, Kurt?

Ell no volia recordar. No pas allí, en aquella habitació on els homes passaven al galop per damunt del seu cos. La noia va sospirar i una llàgrima se li esmunyí galta avall.

—Maria —digué ell—. Plores?

Va assentir amb el cap, incapaç de pronunciar una sola paraula. Ell l’acaronà al seu torn i la va atreure contra el seu pit. La cara d’ella, però, s’alzinà i van quedar-se galta contra galta.

Passava el temps i no es deien res més. Els mots sobraven en aquell instant gairebé feliç, quan ell obtenia, i li donava, allò que potser havia vingut a trobar i a concedir, unes llàgrimes.

L’habitació s’anava enfosquint sense que se n’adonessin. Fora es van sentir unes veus i una rialla de noia, i aleshores tot canvià. La realitat va submergir-los de nou i el temps se’ls endugué altre cop en la seva onada i els situà al bell mig dels esdeveniments, minúsculs i familiars per a ella, que es precipitaven.

La rialla i les veus es van perdre cap a l’extrem del corredor mentre ells se separaven amb un gest de recança. La noia va recollir la combinació i el costurer i ho tornà a desar tot al calaix d’on ho havia tret.

El xicot va encendre una altra cigarreta, s’aixecà i va atansar-se a la finestra. Cel amunt encara hi havia força llum, però la cambra no se n’aprofitava. Maria se li va acostar per darrera i, sense tocar-lo, restà a frec seu, mirant orbament cap a fora.

Al corredor es van sentir més passes, ara silencioses i sense acompanyament de veus. Una mà va tustar la porta del dormitori i l’encarregada cridà:

—Mary! Mary!

—Sí —féu la noia desmaiadament.

—Hauràs de baixar…

—De seguida.

La dona s’allunyà i ells dos es van trobar cara a cara. «No havia d’haver esperat tant», va pensar ell amb amargor. La noia, que s’adonava dels seus sentiments, els hi hauria volgut agrair amb una besada, però ara no gosava.

—Més valdrà que baixi… —mormolà.

Ell va assentir, agafà el diari, va plegar-lo i se l’entaforà a la butxaca. Va donar un cop d’ull circular al seu entorn, com si cerqués quelcom que s’havia oblidat, i digué:

—Anem.

La noia va obrir la porta i van sortir al corredor.

—Tornaràs? —va preguntar-li baixet.

Kurt va moure les espatlles sense dir ni sí ni no. Ella va allargar precipitadament la mà i s’apoderà de la seva.

—Kurt…

El xicot va intentar de somriure, li enllaçà els dits i els hi premé amb força.

—No em vols besar? —va preguntar a la fi ella.

—Sí, Maria.

Eren prop de la porta que menava a la sala i es van aturar. Ella va passar-li les mans pel coll i les uní darrera la nuca. El xicot, sobtat, va tardar una mica a rebutjar-la.

—Kurt, Kurt… —es va queixar Maria.

Ell va subjectar-la per la cintura i superficialment, dolçament, com havia fet en entrar a la cambra, va besar-li els llavis.

—Adéu, Maria —va dir.

I, de pressa, va sortir a la sala, la travessà, obrí la porta del carrer i va precipitar-se vorera amunt. Ella, que l’havia seguit, es va quedar al llindar i el va anar mirant, mirant, fins que ell ja no hi era, fins que l’encarregada acudí a buscar-la perquè els clients s’impacientaven…

Quan va entrar, ja tenia una expressió riallera.