Procés interior

Vanda va tornar a sortir precipitadament de l’habitació.

—Mare! —cridà—. No hi és!

La dona, que preparava els esmorzars, va plantar-se al menjador.

—Què dius?

—Que no hi és; el llit és buit.

—Però què t’enredes? —féu la mare.

Va entrar al dormitori, la porta del qual s’havia quedat oberta. Vanda la va seguir. La dona avançà fins al llit i s’aturà, més sorpresa que si li hagués tocat la rifa sense posar-hi. La noia tenia raó. Paolo no hi era. El llit es veia desfet, tal com queda quan hi ha dormit una persona, però ara no hi havia ningú.

—No ho entenc —murmurà—. Quan se’n pot haver anat?

Aleshores, en moure’s, va veure que de sota sortia un extrem de peu. Es va inclinar sense pensar en el que feia. Darrera el peu hi havia una cama. Ja no va poder veure més enllà, perquè la seva corpulència la privava d’ajupir-se gaire. Però era Paolo, ho sabia.

La filla, que també s’havia inclinat, va descobrir el peu al seu torn.

—Oh! —va exclamar—. Què hi fa, aquí?

Totes dues estaven estranyadíssimes. Aquella extravagància no era pròpia de Paolo. La dona, culivada, va allargar la mà i estirà el peu del seu marit.

L’home, amagat, va protestar i enretirà el peu. Totes dues es van esperar. Al cap d’un moment, Paolo va treure el cap i, arrossegant-se, abandonà el seu refugi. Es va quedar assegut sobre la catifa arrugada pels seus moviments.

—Què hi feies, sota el llit? —li va preguntar la dona.

Ell es va redreçar en silenci. Després, sempre sense una paraula, féu un gest brusc per indicar que se n’anessin.

—Que potser no et trobes bé? —insistí ella.

Totes dues li trobaven quelcom de singular. No tan sols en el capteniment, sinó en el físic. Els trets de la cara semblava que se li haguessin alterat.

—Què us passa, pare? —va preguntar la noia.

Ell va repetir el gest de comiat i, en veure que elles continuaven palplantades al seu davant, sense decidir-se a deixar-lo sol, començà a empentejar-les.

—Però Paolo! —protestava la dona, angoixada—. Tu no ho ets, així… Les dues dones no se’n sabien avenir.

—Què us sembla que pot tenir? —va fer Vanda.

—No ho sé —digué la dona—. No les havia fet mai, aquestes coses.

—Voleu dir que no està malalt?

—No ho sé —va repetir la dona.

Però allò tot just era el començament. Al cap d’una estona, quan Paolo sortí de l’habitació, vestit, però visiblement sense haver-se rentat, en lloc d’asseure’s, com de costum, davant la taula on, normalment, l’esperava l’esmorzar, va agafar una cadira, la traslladà prop de la finestra i es va asseure. No pas a la cadira, sinó a terra, al seu costat.

Les dues dones el contemplaven sense atrevir-se a dir un mot. Es van mirar amb una expressió trasbalsada. Ell cridà:

—L’esmorzar!

La dona es va precipitar a la cuina, d’on tornà als pocs moments amb la truita que ell solia menjar-se cada matí. Va estendre el tovalló sobre la taula i hi deixà el plat.

—L’esmorzar! —repetí ell.

Amb un dit sever, assenyalà el seu davant, a terra.

—Però pare!… —va protestar Vanda.

Ell va continuar assenyalant amb el dit. Les dones es consultaren amb la mirada. Després, com que no s’atrevien a contrariar-lo, la mateixa Vanda va agafar el tovalló i el plat i ho anà a deixar a terra. La mare li portà el pa i la forquilla. Tot seguit, mentre Paolo menjava, aparentment amb la gana de sempre, mare i filla es van retirar a la cuina.

—Què farem? —digué la noia.

—Se’ns ha trastocat! —somiquejà la dona.

—Què pot haver-li passat? Voleu dir que així, tot d’una…

—No ho sé. No és natural, tot això…

—Potser que aviséssim el metge —suggerí la filla.

—Espera a veure què fa, després d’esmorzar.

Van tornar a sortir i, sense abandonar del tot el curt passadís que hi havia entre la cuina i el menjador, l’observaren. Ell, tranquil·lament assegut a la gatzoneta, continuava endrapant la seva truita de cada dia. De cop, va cridar:

—Vi!

Totes dues van córrer a la cuina. Atabalades com estaven pel seu capteniment, s’havien oblidat d’aquest detall. Mentre agafava l’ampolla i el got, la noia va fer:

—Bé sembla que raoni normalment… Ha demanat l’esmorzar i el vi…

La dona es va eixugar dues llàgrimes que li penjaven dels ulls i, darrera la filla, se n’anà també al menjador. Van deixar-li el vi en un costat i es van quedar mirant-lo. Ell les ullà de mala manera.

—Què cony mireu?

—Paolo… —va dir la seva muller.

Va fer un esforç desmesurat, s’ajupí prop seu i li va passar el braç per l’espatlla.

—Paolo, què tens? —preguntà, desconhortada—. Per què no em vols dir què et passa?

Ell se la va treure de damunt amb un gest brusc.

—Fora! —va cridar—. On s’han vist, aquestes llibertats!

La dona es va quedar amb la boca oberta.

—Però pare! —protestà Vanda—. Que no ens coneixeu?

Ara ho semblava ell, de sorprès. L’esmorzar li havia deslligat una mica la llengua i va dir:

—Per què no us he de conèixer? Però no us vull tot el sant dia al meu damunt. Us sembla que encara no duc prou pes?

—Fas unes coses tan estranyes! —es va queixar la dona—. Dormies sota el llit…

La resposta les deixà mudes.

—Tu no deus estar bona! —va dir.

Va aixecar se, rebutjant definitivament la seva muller, i s’adreçà de nou al dormitori, d’on tornà a sortir amb l’americana. S’encaminà a la porta.

—Te’n vas a treballar? —féu la dona.

Ell s’empipà:

—Em voleu explicar què passa, avui, en aquesta casa? Que no hi vaig cada dia, a la feina?

A elles dues els va fer por d’encetar una discussió.

—Sí, sí!… —van fer apressadament.

Paolo proferí un esbufec, obrí la porta del pis i se n’anà escales avall. La dona començà a plorar.

—Se’ns ha trastocat, no hi ha dubte! —repetia—. Quina desgràcia, Déu meu, quina desgràcia!

—Avisarem el doctor Loris —va dir Vanda, més pràctica.

—Però ara se n’ha anat —va recordar-li la mare, sempre somiquejant—. I si no torna? Qui sap què li pot passar…

—No us preocupeu —va fer la filla—. El seguiré.

—Sí, sí —va aprovar la mare, una mica alleujada.

La noia, tal com anava, sense empolainar-se, perquè hauria perdut massa temps, va córrer immediatament cap a l’entrada. En sortir al carrer, va veure que el seu pare tombava la cantonada. Caminava amb el pas de sempre, tibat malgrat els anys.

El va seguir fins a la via Babiloni, on l’home es va aturar una estona, com si de sobte no sabés on havia d’anar. De fet, en aquell moment ja havia abandonat el seu trajecte acostumat. Vanda sabia que, per anar a la feina, no li calia passar per la via Babiloni. Ell mateix se’n devia adonar, car se’l veia desconcertat. Mirava d’una banda a l’altra, com si el carrer li fos desconegut.

«S’ha perdut», va pensar Vanda, sorpresa. Era francament insòlit, ja que el seu pare sempre havia viscut en aquell barri, d’on era fill. Tots ells el coneixien com el palmell de la mà.

Però avui era diferent. Després d’aquella consirosa indecisió, Paolo va retrocedir. Vanda es dissimulà en una entrada. L’home va passar pel seu davant sense veure-la. A la cantonada, s’aturà de nou.

«Busca el camí de casa», es va dir la noia, cada cop més angoixada. I ja anava a avançar per tal d’ajudar-lo quan ell es posà a caminar altre cop. Molt lentament, com si ho recordés d’una manera confusa, va anar travessant carrers fins que, després d’unes quantes marrades, desembocà davant de casa.

Un cop allí, però, semblava que no sabés identificar el portal que, durant prop de seixanta anys, havia franquejat quatre vegades cada dia. Vanda, en veure que anava a interpel·lar un transeünt, es va precipitar de nou. En el darrer moment, però, l’home es repensà. Devia haver vençut aquell lapsus de la memòria, perquè ara, decidit, s’encaminà al número 7, on vivien. Vanda va respirar, tranquil·litzada.

Va seguir-lo escales amunt. Ell, en sentir les passes, es girà a esperar-la.

—D’on véns? —li va preguntar en veure que era ella.

—Anava a comprar quan he vist que tornàveu —digué ella.

—Mentidera! M’espiaves…

—Us asseguro que no. Per què us havia d’espiar?

Ell reflexionà un breu instant.

—És veritat —confessà—. Per què m’havies d’espiar?

Van continuar pujant i dalt, sense recordar-se que sempre duia les claus, l’home trucà.

Grazia, la seva muller, que acudí a obrir amb els ulls encara vermells d’haver plorat, gairebé se sobresaltà en veure’l, però no li va fer cap pregunta. Ell, per la seva banda, entrà sense badar boca.

S’encaminà directament a la seva habitació. La mare, amb els ulls, consultà la noia.

—Ha arribat fins a la via Babiloni —va explicar Vanda—. Per a mi, que no sabia on anava. Com si s’hagués perdut en una ciutat desconeguda, sabeu? Després, no trobava casa…

Va callar, perquè Paolo tornava a sortir del dormitori, ara amb una guia i un plànol de la ciutat. Com havia fet a l’hora d’esmorzar, es va asseure a terra per estudiar aquests documents. Les dues dones es van llambregar intencionadament.

Després, Grazia se li atansà.

—Què busques, Paolo? —va preguntar-li.

Ell alçà els ulls.

—No us diré res —va manifestar—. Ja ho trobaré tot sol.

Des d’aquell moment es va negar a contestar cap pregunta. Les va deixar parlar com si no hi fos. Només va sortir de la seva abstracció en sentir que Vanda deia:

—Vaig a buscar el doctor Loris.

Aleshores tornà a fitar-les, vagament interessat.

—Per què? Qui està malalt?

Les dues dones van vacil·lar davant d’aquella pregunta inesperada, però a la fi la noia digué:

—La mare.

—Què tens? —va voler saber ell.

Elles no ho entenien. Ara parlava amb tota normalitat, amb la veu i el to de costum. La dona balbucejà:

—Es… bé… uns dolorets… no em trobo gaire fina i…

—Però pots caminar, oi?

Ella assentí.

—Doncs vés al consultori. De quatre a sis, ja ho saps. Aquí, a casa, no hi ha de fer res, el metge.

Es va tornar a submergir en l’examen del plànol i la guia. Ni la mare ni la filla no es van atrevir a contradir o discutir les seves ordres. Es van retirar novament a la cuina, a fer lamentacions. Vanda va decidir que aquell matí no aniria a treballar. D’altra banda, ja era molt tard. La dona va tornar a plorar, desconsolada per aquella tragèdia familiar.

—Però què li deu passar? Què li deu passar, Déu meu? No ho resistiré, jo…

—Calmeu-vos, mare, calmeu-vos —li demanà la noia—. Vós us n’aneu a comprar com cada dia. Estic segura que ell no hi dirà res. I ho aprofiteu per avisar el metge…

—Ja has sentit que ha dit…

—Vós deixeu-lo dir. Som nosaltres, que hem de veure què cal fer.

Tot d’una, es va interrompre. Ell les cridava:

—Grazia! Vanda!

Van acudir al seu costat amb el cor encongit. Ell s’havia redreçat amb els papers a la mà. Va allargar els braços, com si les invités a atansar-se, o potser amb la intenció d’abraçar-les, i aleshores tot el cos se li inclinà endavant, d’una sola peça, mentre la cara se li enfosquia. El front va colpejar secament els rajols, la testa es va desprendre del coll i, rodolant, anà a aturar-se als peus de la seva muller.

Grazia va xisclar.