Un escriptor al tren

Quan els dos homes hi penetraren, un moment abans d’arrancar el tren, al departament ja hi havia quatre persones: dues noies que s’assemblaven massa perquè fossin verament germanes, una senyora grassoneta i força mudada que de cap de les maneres no podia ésser llur mare i un senyor, també de mitja edat, que no tenia res a veure ni amb les noies ni amb la dona. Cap d’ells no parlava. Provisionalment, vivien en aquest curiós estat de desequilibri tan propi dels desconeguts que per primer cop, brutalment, es troben encarats en un espai reduït i encara no han trobat els mots que l’eixamplaran.

Una de les noies, la més eixerida, asseguda al costat de la finestreta, mirava cap a l’andana plena d’animació; l’home, al seient oposat, es lliurava a la mateixa activitat, si bé amb més indiferència que la noia. Devia haver viatjat més. La dona i l’altra xicota es llambregaven furtivament i, cada cop que els ulls coincidien, s’adreçaven un petit somrís, més acusat el de la noia, més reticent el de la senyora.

L’entrada dels dos homes va alterar de seguida l’ambient. Tots quatre se’ls van mirar. Un d’ells, que anava davant, era alt i gros, d’una quarantena d’anys, i desbordava de vitalitat animal; el seu company, en canvi, era insignificant: menut i primet, potser una mica més jove, però vestit amb una severitat que li posava anys damunt.

L’alt i gros saludà afablement:

—Bon dia, bon dia tothom!

El petit es va limitar a pronunciar uns mots apagats mentre s’asseia al costat de les noies. L’altre ocupà el seient de davant. Gairebé va caure sobre els genolls de la senyora, car el tren engegava. Es va excusar amb un somrís prolongat i faceciós que tothom acceptà amb una expressió complaguda.

Tot just instal·lat, es va tornar a alçar per tal de col·locar una petita maleta a la xarxa porta-equipatges. Després, assegut de nou, es va treure un llibre de la butxaca i es posà a fullejar-ho en una posició una mica forçada que assegurava una bona visibilitat de la coberta. Els altres van llegir:

Quan va tenir l’absoluta certesa que ningú no ignorava ja de quina mena de llibre es tractava, el va deixar en un costat, s’alçà per segon cop, despenjà la maleta, la va obrir i en va treure una bossa de bombons. En seure, convidà al seu entorn.

De primer, tothom regracià, sense atrevir-se a acceptar les llepolies, però ell insistí:

—Agafi’n, agafi’n, la literatura paga!

I, amb l’altra mà, va palpar afectuosament el llibre mentre adreçava una mirada còmplice al seu petit company.

Una de les noies va allargar la mà amb una rialleta i, tot seguit, la seva amiga i la senyora es van decidir a imitar l’exemple. L’home del costat de la finestra, però, va continuar refusant. Avergonyit, al·legà discretament que l’estat de la seva dentadura no li permetia de menjar coses dolces.

L’alt i gros hi va respondre amb una mirada de simpatia que no el privà, d’altra banda, de pouar també en les profunditats de la bossa, la qual oferí novament al seu entorn.

—La literatura paga, senyores! —repetí tot rialler.

Recollí el llibre i, en equilibri inestable, el reposà sobre els genolls.

—És el seu darrer llibre senyor Morceaux? —va preguntar la dona.

Les noies també el miraven àvidament, interessades. La que seia prop de la finestra assegurà:

—Jo li ho he llegit tot…

L’home semblà d’allò més afalagat. Es va treure un diari de la butxaca i digué:

—Mirin…

Els va mostrar un article el títol del qual deia:

«Morceaux, ou la totalité»

—Em permet? —demanà la noia cada cop més excitada. Fins i tot havia obert les cames i, sobre les mitges, se li veia un fragment de carn.

—Naturalment! —va assentir l’home, i li allargà el diari. La senyora va fer:

—Estic molt contenta de conèixer-lo. Sempre m’havia preguntat com devia ser… També li he llegit tots els llibres, sap? O gairebé tots… Però d’on les treu, aquestes coses? Perquè hi ha detalls que cal haver viscut…

I es va interrompre, interrogativa i xafardera.

—Ah! —va exclamar l’home, rient, però no oferí cap explicació.

—Jo només he llegit Demain au creux de l’estomac —confessà l’altra noia, i es va ruboritzar tímidament en adonar-se que tots se la miraven.

—Un bon llibre, un bon llibre —assegurà l’alt i gros—. Un llibre d’aquells que donen satisfacció a l’autor.

—No m’ha defraudat gens, la veritat —va reconèixer la senyora, que seguia el curs de les seves pròpies idees—. Tots els seus llibres són tan vitals, tan… dinàmics… Són com vostè…

L’home va assentir amb un cop de cap. Tota la vitalitat de què havia donat mostres des que entrà al departament era força limitada, però la cosa es comprenia molt bé. Era un indret reduït on treure’s un llibre de la butxaca, desplegar un diari, penjar i despenjar la maleta, obrir-la, treure’n una bossa de bombons, oferir-ne al seu volt, i tot això en l’espai de pocs moments, es podia considerar com una activitat desbordant.

—I veu? —prosseguia la senyora—. De primer no el volia llegir… Sóc sòcia d’una biblioteca, sap?, però quan veia aquests títols seus… Em feien una mica de por, una certa angúnia…

—Ah, els títols! Sí, els títols —digué l’home, i es ficà un altre bombó a la boca.

La noia que només havia llegit un dels llibres del gran home, s’havia quedat callada. Devia comprendre que no podia competir amb la senyora.

L’altra noia, que ara havia encreuat una cama sobre el genoll i, per tant, mostrava un altre fragment de cuixa, ara per sota, va acabar l’article i anà per restituir-lo al seu propietari, però l’home instal·lat al seu davant i que no intervenia en la conversa, va allargar la mà.

—Si no li fa res…

—No, no, i ara! Llegeixi, llegeixi —el va animar l’alt i gros. S’adreçà a la noia—: Què li ha semblat?

—Diu que és la seva millor novel·la… Ja tinc ganes de llegir-la. Hi passo unes estones tan bones, senyor Morceaux…

El tren s’aturava i la xicota es va interrompre sobtadament. S’alçà i va travessar entre les cames que els altres recollien contra els seients. En passar, va trepitjar l’home petit, que no havia estat prou amatent a enretirar el peu.

—Oh, perdó!

L’homenet va mormolar quelcom i la noia sortí al passadís. Al cap d’uns segons, la van veure córrer per l’andana.

—Va ser el meu marit qui em va convèncer. «Ja ho veuràs —em va dir, perquè ell ho llegeix tot—; ja ho veuràs», em va dir un vespre que no teníem cap compromís i ens havíem quedat a casa. I me’n va llegir unes quantes pàgines… Ara no recordo el títol… era aquella de la cunyada tan mal intencionada que cobeja l’herència de l’orfeneta…

—Jour du sang —aclarí l’home.

—Exacte! Quina memòria que té, vostè. —Immediatament, va esclafir la rialla—. Però és clar, si vostè les escriu!

Van riure tots dos i la noia silenciosa s’hi afegí, més discretament.

—Què és el que li agrada més, d’aquests llibres? Vull dir considerats així, en conjunt… —va preguntar aleshores el gros.

La senyora va posar cara de veure’s en un compromís i l’home que llegia l’article la va mirar de cua d’ull amb un somrís entre divertit i cruel.

—Doncs, veurà… Jo… m’ha fet també una pregunta, vostè! No ho sé, però… els caràcters… són tots tan precisos, tan reals i…

L’home del diari encadenà:

—La precisió i la realitat dels personatges assoleixen en aquest darrer llibre del nostre gran escriptor…

De moment, tots es van quedar sobtats de la solemnitat de la seva veu, però a l’acte van veure que l’home s’havia limitat a llegir unes ratlles de l’article. Després, amb veu més natural, afegí:

—Vostè i el crític, coincideixen…

La senyora no va saber copsar la intenció irònica, però l’alt i gros arrufà el nas, disgustat.

La noia que havia sortit tornà a entrar al compartiment. Semblava desolada.

—No n’he pogut trobar cap! Les han acabades!

Els altres la miraren.

—M’hauria agradat tant, de tenir un llibre firmat per vostè… —va dir aleshores.

—Si que és llàstima —corroborà l’alt i gros amb una cara compungida.

Després, però, es mirà irònicament el seu company de viatge, car la noia afegia:

—Totes les amigues m’haurien envejat!

L’home que seia al costat de la finestra va plegar el diari i, per darrera l’esquena de la senyora, l’allargà al seu propietari. L’home alt i gros el va agafar, però immediatament li calgué cedir-lo a la dona, que també hi volia donar un cop d’ull.

Es va fer un petit silenci, fins que la noia va preguntar:

—Vostè és solter, senyor Morceaux?

—Solter i sense compromís —digué l’home.

Les dues noies van envermellir sota el cop de l’emoció i, instintivament, s’estarrufaren els cabells. L’home que seia prop de la finestra va fer un petit soroll despectiu amb els llavis, però ningú no s’hi fixà. La noia que havia fet la pregunta, però, devia haver-se adonat del que podien pensar els altres, i el mateix autor, perquè afegí:

—Li ho preguntava per la manera que parla del matrimoni, amb tanta autoritat…

—Intuïció —va dir l’home—; pura intuïció.

—Però vostè deu tenir molta experiència, senyor Morceaux —féu la senyora, que escoltava i llegia alhora—. Estic segura que ha conegut moltes dones…

—Cap de tan gentil com les presents —replicà l’home alt i gros.

—Oh! —van exclamar totes tres.

La noia que havia sortit a comprar un llibre va tornar a encreuar les cames i l’home, potser per recompensaria de la renovada exhibició de cuixes, obrí encara la bossa de bombons i li n’oferí un altre. La seva amiga també en va agafar un i, després de regraciar, es girà a la seva companya i li va dir quelcom a cau d’orella. Van somriure totes dues i la de prop de la finestra preguntà en veu alta:

—Ens agradaria de saber, senyor Morceaux, si aquella noia, la Jeanne que surt a Demain au creux de l’estómac… Vull dir, vostè l’ha coneguda una noia com aquella?

—Jeanne? —féu l’home. És curiós. Per què ho pregunta?

—És una persona tan real…

L’home que no podia menjar bombons es va inclinar una mica endavant.

—Ja ho veu, senyor Morceaux, no es podrà queixar. Tothom està d’acord, el diari, la senyora, les senyoretes… Unanimitat!

L’altre, probablement molestat pel to irònic, preferí adreçar-se a la noia.

—Confesso que Jeanne existeix. No ben bé com és al llibre, però…

El somrís que li dilatava la boca permetia als seus interlocutors de completar la frase a llur grat.

Ara també la dona havia acabat l’article, i allargà el diari al gran home.

—Molt just —va dir amb aire competent—. Sí, molt just!

L’alt i gros es va desar el diari a la butxaca i, darrera d’ell, hi enquibí el llibre. Aleshores s’alçà.

—Bé —va dir—. Si no vaig errat, entrem a Angers… Ja he arribat, doncs.

—Oh! —van fer les dones, desencisades.

—Ho he passat molt bé… —complimentà ell.

Es va acomiadar llargament mentre el comboi s’aturava amb un esgarip de frens. Després va sortir al passadís, encara somrient, saludant. L’home petit el va seguir sense dir res. Gairebé ni se’n van adonar.

Al cap de cinc minuts, entrava de nou. Tots el van mirar, estranyats.

—Vaig fins a Nantes —es va sentir obligat a explicar, i ara va parlar amb la veu ben intel·ligible.

Als altres, però, no els interessava. L’home que seia prop de la finestra, deia amb el to d’algú que prossegueix una conversa interrompuda:

—A mi, la veritat, em sorprèn una mica…

—Però per què? —el va tallar la senyora grassoneta.

—Li ho diré: un dia vaig veure una fotografia seva i trobo que no s’hi assembla gens, però allò que se’n diu gens.

La noia que mostrava les cuixes es va estirar les faldilles avall, nerviosa i gairebé escandalitzada, però fou la seva companya qui preguntà:

—Vol dir que no és ell?

—Exacte. Per a mi que no és en Morceaux.

L’home petit, en el seu racó, va somriure i encengué una cigarreta.