Els veïns

Cork i el matrimoni Norris s’havien assegut a les chaises-longues de coberta. Mister Norris, com de costum, duia tot un manat de revistes, un tractat de psiquiatria i Les illuminations de Rimbaud. Cork, que secretament menyspreava la lletra impresa, tot i que per res del món no s’hauria atrevit a confessar-ho, llambregava Amy, instal·lada al seu costat. Des de l’endemà de la sortida de la nau que sempre se’ls veia tots tres plegats, fins a l’extrem que alguns passatgers ja havien començat a fer córrer la imaginació. Però ningú no acabava de veure gaire clar de quina mena podien ésser llurs relacions. Els parers estaven dividits.

Mister Bowie i mister Rankie, tots dos ja de mitja edat, no paraven de passar i de repassar, submergits en una conversa seguida que, aparentment, no els permetia ni d’adonar-se que el sol ja cremava. Cork els observava distretament cada cop que es decidia a treure els ulls de sobre l’Amy, la qual, al seu torn, el llambregava amb la mateixa constància.

Tot d’una, els dos homes es van aturar, es van dir uns mots plens d’excitació, com si acabessin de fer una descoberta i, tot seguit, s’adreçaren també a les chaises-longues. Mister Rankie es deixà caure dues cadires més enllà i el seu company se li assegué al costat.

—I com us ho expliqueu? —deia el primer—. Perquè entre Boris Street i Glovis Square no hi ha pas tanta distància…

—Oh, i Glenville no és pas una ciutat tan gran…

—Bé, això… Quaranta mil habitants bé els deu tenir…

—Trenta-vuit, segons les darreres estadístiques —digué mister Bowie.

—De tota manera, és estrany que mai no hàgim coincidit. Si tots ens coneixem, allí! Mira que haver de trobar-nos en ple oceà!…

Cork es va tornar a mirar l’Amy, però ara ho feia amb un somrís irònic que ella no va saber interpretar. Mister Norris, per la seva banda, capmassat en l’estudi de les seves Illuminations, devia haver fet una descoberta, car va proferir un petit glapit de satisfacció.

—Tant com estrany… —deia ara mister Bowie—. Al capdavall ja fa deu o dotze anys que visc a Londres, jo.

—Així i tot —objectà el seu company—. Em sembla que ens hauríem d’haver vist. Com us ho expliqueu, vós?

Mister Bowie no s’ho devia explicar de cap manera, perquè va fer un gest que es podia interpretar de vint maneres diferents.

—Qui freqüentàveu, a la vila? —va tornar mister Rankie.

El seu company va pronunciar una sèrie de noms. L’altre anava assentint.

—Sí, els conec —va manifestar després—. Els conec tots. Amb William Bare fins i tot vam tenir relacions comercials seguides.

—Jo també —va riure mister Bowie—. Anys enrera havíem parlat d’associar-nos. Ja deveu recordar que va tenir algunes dificultats, oi?

—Sí, sí! Va estar a punt de perdre-ho tot. És un xicot hàbil, però una mica eixelabrat.

—Així és. Però el negoci, en el fons, era bo, i ell hi entenia. Amb una persona assenyada al costat, perquè llaurés dret, podia ser un bon assumpte.

—N’estic segur.

—En vam parlar, doncs, però precisament aleshores vaig rebre una proposta de Londres i, la veritat, vaig preferir instal·lar-me allí. La meva dona hi tenia la família, compreneu? Més ens hauria valgut no anar-hi!

—I això! —s’interessà l’altre—. Va passar alguna cosa?

—Sí, un accident d’aquests tan absurds. Una tarda de boira… un autobús… Només va viure unes hores.

—Si que ho sento —va dir mister Rankie sense molestar-se a acordar el to de la veu a les seves paraules.

—Són coses que han de passar —reflexionà mister Bowie, fatalista—. En aquell moment potser hi hauria tornat, jo, a Glenville, però és el que passa, hi havia els interessos creats… A més, els afers marxaven satisfactòriament.

—Es comprèn.

Mister Norris va tornar a fer uns sorollets que probablement indicaven una segona descoberta, però la seva muller i Cork es van limitar a donar-li una llambregada distreta. Estaven acostumats a les seves descobertes, les quals, d’altra banda, no s’explicaven, perquè si l’interès que mister Norris pels altres llibres era intermitent, el que experimentava per Rimbaud era constant. Les illuminations, concretament, devia haver-les llegides ben bé dues o tres dotzenes de vegades.

—Però encara no dic que no hi torni, un dia —va afegir mister Bowie—. Hi vaig deixar tants amics excel·lents… I després… recordeu el bar de Johnny?

—I tant! Una estona o altra, m’hi deixo caure gairebé cada dia.

—Som vagament parents, amb en Johnny. Hi anava molt, al seu local. Parentiu a part, sempre he cregut que era el millor establiment de la vila. Anys enrera, quan era solter, resultava un bon terreny de caça —i féu l’ullet.

L’altre va riure.

—No ha canviat gens —va dir—. De segur que ens hi vam veure més de quatre cops, encara que ara no ens en recordem. Jo, de tota manera, tinc molt mala memòria per les cares…

—El mateix em passa a mi —féu el seu company—. No sóc gens fisonomista.

Cork, que continuava escoltant-los amb un somrís vagament burleta, es va treure un paquet de Camel de la butxaca i va oferir una cigarreta a la noia, la cual refusà.

Ara mister Bowie i mister Rankie havien fet una pausa, però fou de curta durada. El primer va dir:

—Estic content, estic molt content que ens hàgim trobat. Sempre és agradable veure’s amb algú que coneix els llocs que estimem.

—És ben cert. No us hi queda ningú, ara, a Glenville?

—Sí, una germana. No havia pensat a dir-vos-ho. Probablement la coneixeu. És mistress Conly. Està casada amb Fred Conly, el dels queviures…

Mister Rankie mostrà una expressió extraordinàriament satisfeta.

—Si no en conec d’altre! Fred i jo som molt bons amics. Però jo tenia entès que la seva muller era de Glasgow…

—Bé, de fet ho és. Vull dir que hi va néixer. És força més jove que jo i, en aquell temps, els meus pares van passar dos o tres anys a Glasgow. Però tota la vida que ha viscut a Glenville.

—Ja entenc. Fins i tot a les noces que vaig anar, com a invitat d’en Fred. I veieu? És allò que dèiem: sóc tan poc fisonomista que no recordava haver-vos-hi vist.

—Ni jo a vós! —va riure l’altre.

Cork se’ls mirava cada cop més despectivament. Semblava fastiguejat. Amy, potser queixosa que ara li prestés tant poca atenció, va fregar-li el braç amb la seva mà en un moviment en aparença involuntari, i ell se li girà. Li va somriure mentre el seu marit es repetia en veu baixa uns quants versos que l’havien colpit.

Els dos homes continuaven parlant.

—Fred és un gran xicot, també. Tinc entès que darrerament ha fet molt bons negocis…

—Sí —l’informà mister Rankie—. Va construir-se aquella casa a Bara Street que devia costar-li una fortuna…

—Així m’ho va dir. Jo encara no l’he vista.

—No està bé, això —recriminà mister Rankie—. Ens teniu massa oblidats.

—No, no! —protestà l’altre—. Però ja sabeu el que passa. Hom es diu: l’any vinent hi faré una escapada. Però arriba l’any vinent i els negocis t’obliguen a ajornar-ho per una altra ocasió…

—Sí, és veritat.

—Però això no vol dir que hom oblidi l’indret on ha nascut i ha viscut els anys feliços de la infància. I menys quan és un indret com Glenville. No crec que hi influeixi gens ni mica el fet de ser fill d’allí, però em sembla fora de dubte que es tracta d’una de les ciutats més agradables del país… Els meus negocis m’han obligat a viatjar força, ja us ho podeu pensar, i de ciutats n’he vistes un grapat. Cap, però, que fos comparable a Glenville.

—És un indret progressiu, no es pot negar —va confirmar el seu company—. I ara, després de tant de temps de no haver-hi estat, encara us n’adonaríeu més. Ha canviat força des dels vostres temps… S’hi ha construït molt.

—Sí, m’ho han dit. També sé que van pavimentar de nou tots els carrers…

—I vam construir un altre escorxador —afegí mister Rankie amb orgull—. Això va ser quan era alcalde Baker.

—No m’estranya. Que jo sàpiga, Baker sempre havia tingut moltes ganes de ser alcalde, de manera que calia esperar que s’hi lluiria.

—Sí —concedí mister Rankie—. La seva és una de les gestions més encertades que es recorden. I encara seria al seu lloc si no hagués preferit retirar-se. És una cosa que mai no he entès perquè, com dieu, no tenia cap més il·lusió…

—Bé —féu mister Bowie—, Baker sempre ha estat un xicot força especial, d’aquests als quals interessa sobretot la lluita. Un cop ha aconseguit el que volia, sempre se n’ha cansat. És el que va passar-li amb la seva dona…

—Què voleu dir?

Amy agafà una de les revistes del seu marit i es posà a fullejar-la. Però es comprenia que només ho feia per ocupar els dits. De fet, li abellia més aquella conversa xafardera que no pas la lletra impresa, assenyaladament ara, quan la conversa prometia una revelació potser picant.

—M’estranya que m’ho pregunteu. Per força heu de saber que Grace és de bona família, la qual cosa no podria pas dir-se de Baker…

—Sí, això sí. Tothom sap que el pare de Grace era l’home més ric de Glenville, mentre Baker no passava de ser un pobre advocat.

—Doncs bé, ni ella ni la família no en volien sentir parlar. Perquè Grace també és orgullosa, cal dir-ho. Jo, és clar, no l’havia pas tractada gaire, però hi ha coses que es veuen de sobres. Festejava amb aquell xicot, com se deia?…

—Phil Murray, voleu dir?

—Exacte. Phil Murray. I estic segur que, si no l’haguessin matat a la guerra, Baker no hauria tingut cap oportunitat. I, si la va tenir, encara fou perquè la va saber comprometre. Ja deveu haver sentit parlar d’aquella excursió que tant va fer treballar les llengües, aleshores que van anar a l’illa de Harris?

—Sí, sí, recordo bé que se’n va parlar…

—No sé pas com s’ho devia fer, ell, però pel que es veu es van quedar sols tota una nit.

—Em sembla que hi va haver un temporal que els separà dels altres.

—Sí. La noia, entre això i que ja anava posant anys, sense comptar que el seu pare, darrerament, havia perdut molts diners, va acabar per accedir a casar-s’hi. És clar, tot plegat sempre ha estat una mica confús, perquè ell no ho ha explicat mai en detall. Ni ella, no cal dir-ho. El fet, i això us volia assenyalar, és que Baker li anà darrera molt de temps i que no va parar fins que l’aconseguí. I després, tot d’una, se’n va desinteressar.

—Sí, ja sé a què us referiu. Jo fins i tot em pensava que el perjudicaria, atesa la situació que aleshores ocupava a la ciutat, però se’n va saber sortir bé.

—Parleu de l’embolic aquell amb la xicota del Luxi?

—Sí.

—És que n’hi va haver d’altres. Em consta positivament que, durant anys, ha tingut un pis a Londres. I que el pis no estava pas desocupat!…

Mister Rankie va riure benèvolament, i el seu company l’imità.

—… i que no l’ocupava pas sempre la mateixa persona!

—Això no priva que sigui un gran xicot —va dir mister Rankie.

—No, no té res a veure. D’altra banda, a Glenville sempre hem tingut gent intel·ligent.

—És una gran ciutat, no cal fer-hi voltes!

Mister Rankie es va alçar.

—Què us sembla si passegem una mica més, abans de dinar?

—Sí —va acceptar mister Bowie distretament—. I ara, ja que parlàvem de Baker, us contaré…

Però els dos homes ja s’allunyaven i Cork i Amy es van quedar sense saber la història.

—Ho heu sentit? —va preguntar la noia.

Ell assentí sense gens d’entusiasme.

—I no trobeu curiós que no s’haguessin vist mai, si són de la mateixa ciutat?

Cork va proferir una rialleta entre despectiva i amoïnada. De fet, semblava una mica indignat.

—No, gens —va dir.

—No? —s’admirà Amy.

—No; l’estrany fora que s’haguessin conegut. Són uns farsants!

—Per què?

—Perquè Glenville no existeix.

—Ah! —va exclamar ella—. I com ho sabeu, això?

Cork fità al seu davant, enfastidit.

—Perquè jo sóc del poble del costat —digué.