On deu ser el cafè Parsi

La primera vegada que el va veure, un matí, ella entrava a casa quan ell en sortia. Es van trobar per les escales i Frau Glotz, Greta per als amics i familiars, el va remarcar amb aquesta mena d’indiferència gairebé ofensiva tan natural entre persones que viuen en edificis de massa veïnat perquè els llogaters s’identifiquin degudament entre ells. Més tard, reflexió feta, va haver de concedir que aquesta indiferència fou més aparent que real, ja que ell no es deixava ignorar tan fàcilment. A part d’això, hi havia la manera com l’havia mirada. Un esguard perllongat, insistent, que no l’abandonà fins que es van haver creuat. Curiosament, el xicot no la va saludar. És a dir, tots dos van inclinar lleugerament el cap, amb un moviment gairebé tímid que ben just si podia passar per una salutació. Després, ell va continuar escales avall i ella va entrar al seu pis, el principal. I ja no hi va pensar més.

L’endemà, però, la situació canvià. L’encontre es va repetir exactament a la mateixa hora, al mateix indret, sinó que aquesta vegada el noi, a més de mirar-se-la com ho havia fet el dia abans, li va somriure. Era un somrís insinuant, intencionat, darrera el qual es veia de seguida que s’ocultaven d’altres intencions. La inclinació de cap, ara, també va ser més pronunciada, si bé no l’acompanyà cap paraula.

Aquell somrís, com era lògic, obligà la noia a tornar a pensar en l’home. Un mot que, fet i fet, potser no li esqueia gaire, perquè el xicot no devia tenir més de vint-i-quatre o vint-i-cinc anys, si és que hi arribava. Sigui com sigui, era molt més jove que ella. «Aquest hivern en faig quaranta», es va dir. I després s’admirà d’haver-hi pensat, ja que res no semblava justificar que s’ho digués a propòsit de la probable edat del noi.

El dia següent, ell ja va saludar-la amb un bon dia que acompanyava el somriure, tan insistent, o més, que el de la vetlla. Greta va contestar a la salutació verbal, potser una mica molestada per aquella manera que ell tenia de fitar-la i de somriure-li, però això no va privar-la, un cop dins del pis, d’alterar lleugerament els seus costums i de fer quelcom que, normalment, evitava: contemplar-se al mirall. Feia temps que se n’estava tant com podia, perquè li desagradava de comprovar els estralls que el temps havia fet en la seva aparença. Tot i que encara estava ben conservada i, amb una mica d’esforç, podia fer-se la il·lusió de gaudir d’una joventut que ja no tenia, hi havia detalls que s’imposaven prou cruelment. El cutis ja no era tan fresc, calia reconèixer-ho, i en els ulls s’observava una fatiga perfectament avinguda amb els dos solcs que, a banda i banda, començaven a unir les vores del nas amb les comissures dels llavis. Els pits ja no tenien tampoc aquella consistència de la qual s’havia enorgullit tant anys enrera, quan als vestidors del gimnàs li agradava de deixar-los veure i fins i tot tocar a les seves companyes…

En arribar aquí va suspendre el seu examen mentre es tractava de folla. Sí, era boja, no hi havia cap més explicació. I no tan sols per haver-se mirat a l’espill tota nua, o gairebé nua, sinó també pel fet de continuar pensant en aquell jove mentre, després, ja novament vestida, ordenava la casa. No era lògic que un somrís la torbés fins a aquest extrem. Perquè això era el pitjor de tot: havia de reconèixer que, en algun lloc d’ella mateixa, estava realment torbada. I no sabia per què. O potser és que no gosava dir-s’ho.

L’endemà, en tornar de la plaça, va començar a preguntar-se qui devia ésser. No recordava haver-lo vist mai. «Potser és un veí nou», es va dir. Si era així, havia de viure cap als pisos alts, ja que ni en el seu replà ni en els replans immediats no hi havia hagut cap canvi de llogaters. De vista, coneixia tots els veïns propers.

Va entrar a l’escala amb un vague sentiment de culpabilitat, gairebé com si acudís a una cita. És clar que mirà de foragitar aquest pensament tan estúpid i que res no justificava, però la impressió, malgrat tot, s’obstinava a durar. I quan el va veure al capdamunt del tram d’escales que davallava lentament, com per poder contemplar-la més estona, fins i tot va envermellir una mica.

El noi va tornar a somriure, va arranar-se al passamà exterior per tal de deixar-la passar i, al moment que coincidien, la saludà:

—Bon dia, Greta —digué afectuosament.

Es va quedar tan sorpresa que gairebé no va tenir esma de correspondre a l’atenció. Si és que ho era, per què no ho acabava de semblar. Si més no, va trobar una mica massa atrevit allò d’anomenar-la pel seu nom de fonts quan no es coneixien de res. Aquella familiaritat, pel cap baix, era desplaçada. Sobretot si es tenia en compte que, a més de dur-li potser quinze anys, ella ja no era una noia en estat de merèixer; estava casada.

La seva emoció, que no va voler destriar amb exactitud d’on procedia, l’obligà a aturar-se un moment abans de ficar la clau al pany del seu pis. Va mirar escales avall, però ell ja havia desaparegut, naturalment. «Més valdrà que ho conti al meu marit», es va dir. No era una dona honesta i franca? De seguida, però, va comprendre que havia pensat una bestiesa. Què li havia de contar? No seria ximplet explicar-li que cada matí es trobava per l’escala amb un jove que la saludava i que avui li havia dit Greta? Al capdavall, no hi havia res de reprobable, en allò. Més ho era aquella emoció que experimentava i que, amb honestedat o sense, no podia comunicar a ningú.

«I com ho deu haver sabut que em dic Greta?», es va preguntar després. Ben cert que el seu nom no era cap secret; a l’escala el sabien tota una colla de veïns, prop d’algun dels quals es podia haver informat fàcilment. No era curiós, però, que haguessin parlat d’ella? El xicot devia haver fet preguntes, naturalment. Però per què?

La resposta, una resposta si més no, la va obtenir quan associà aquests pensaments amb una altra reflexió que ja no era nova: «Però si ens separen quinze anys!». I ara es va espantar. Els separaven quinze anys, sí, però hi havia moltes altres persones en relació a les quals es trobava en la mateixa situació, i no hi pensava! En adonar-se de les implicacions d’aquella distinció va envermellir fins a l’arrel dels cabells. Després gairebé sanglotà en sentir que els mugrons se li endurien.

Ben entès, no va contar res de l’esdevingut al seu marit. En canvi, va prendre una decisió: «Demà canviaré el meu horari. N’hi haurà prou que em retardi cinc minuts».

I potser sí que això hauria estat suficient per evitar l’encontre. Només que la voluntat la va trair i, l’endemà, es va trobar pujant novament les escales a l’hora de sempre. No hi feia res que se sentís avergonyida, pregonament disgustada amb ella mateixa; les cames es negaven a escurçar el pas, a aturar-se prop dels aparadors, a entretenir-se amb l’espectacle dels carrers. Els corria pressa d’arribar a casa.

Es van tornar a trobar, doncs, a mitges escales. Ella, ara ni gosava mirar-lo, com si tingués por de revelar més que no estava disposada a concedir. Passaria amb un bon dia ràpid i distret, de persona aqueferada…

Avui, però, el noi es va aturar. Pitjor que això: li barrava el pas d’una manera tan natural, tan aparentment poc intencionada, que ni li permetia de protestar. Va alçar els ulls.

Ell somreia càlidament, amical, i va dir:

—Sóc Otto Schneider… M’ha semblat —afegí— que, com que ens trobem cada dia, valdria més que ens coneguéssim una mica.

La noia va assentir sense saber que ho feia. Pensava precisament en allò que no hauria hagut de pensar: «Quinze anys… ens portem quinze anys…». I era terrible no saber si se n’alegrava o ho lamentava.

Ell, en veure que no contestava, prosseguí:

—Ja sé que et dius Greta.

I li va allargar la mà, com per segellar la coneixença. Era una mà fina i de dits llargs, però plena d’una força continguda, vivent, abassegadora, que la privava de refusar se a l’encaixada.

—No saps com estic de content d’haver-te conegut —va dir ell encara.

Ella va llambregar escales amunt, no sabia si amb ganes de veure-hi algú que acudia a salvar-la o amb por que qualque veí, amb la seva presència, posés terme a l’escena. Aleshores va enretirar la mà que ell encara premia i es van quedar l’un davant de l’altre, tots dos immòbils. La noia encara no havia pronunciat ni una sola paraula, i Otto li’n féu retret:

—No dius res, Greta? —demanà.

—Molt de gust —mormolà ella, atabalada.

Ell va tornar a somriure i proposà:

—Ens hauríem de veure sovint. No pas aquí, a l’escala, és clar —va aclarir.

El cor li va fer un salt i, angoixada, s’adonà que els mugrons se li tornaven a endurir.

—No —va tenir la força de negar-se.

—No ho diguis, això —va replicar ell, ràpid.

—Gairebé tinc quaranta anys —va dir aleshores Greta.

Tots dos se’n van sorprendre, ell potser perquè no havia esperat que confessaria els anys amb tanta franquesa, i ella perquè comprenia que acabava de trair-se.

—I això què hi fa? —va preguntar Otto.

—Podria ser la teva mare —digué ella. Ara que ja havia començat, no hi havia cap motiu perquè no continués.

El noi, però, denegà amb una expressió decidida i segura d’ella mateixa:

—Això no —féu—. De mare ja en tinc una, i no en necessito cap més.

Ella no va saber què contestar-li. Otto explicà:

—A les cinc, cada dia vaig al cafè Parsi. És un indret agradable i discret, on es pot parlar…

—No vindré —va interrompre’l ella.

Algú, dels pisos alts, davallava les escales. Tots dos van sentir la remor dels passos alhora i, simultàniament, van alçar els ulls. Otto va fer un pas de costat.

—Hi vaig cada tarda —repetí—. I avui també…

Li va tornar a somriure i començà a baixar les escales. Ella s’enfilà lentament cap al principal. Distreta, va saludar a la persona que baixava i entrà al pis. Les cames no l’aguantaven.

«Ho he de dir al meu marit», va pensar. Ell l’alliberaria d’Otto. No sabia com, però estava segura que, d’una manera o altra, ho faria. Per això era el seu marit, per ajudar-la. «I no he fet res que em pugui avergonyir», es digué tot seguit. Però no n’estava gaire segura, i encara en va dubtar més al cap de cinc minuts, quan es va trobar altre cop davant del mirall i, esbalaïda, s’adonà que tenia els pits tan forts i compactes com quan era joveneta.

Va fugir, vermella com un perdigot, i es deixà caure en una cadira del menjador. «Li ho he de dir, li ho he de dir!», es repetia, trasbalsada, però tot d’una va comprendre que aquesta insistència era senyal, precisament, que no s’hi atreviria. Al cafè Parsi, però, d’això sí que en podia respondre, no hi aniria. Ni avui ni mai. I aleshores, sobtadament, va alçar el cap i esclafí la rialla. Si ni que volgués no podria anar-hi! No sabia on era!

Es va alçar i, més tranquil·litzada, va emprendre la neteja diària del pis. És clar que no havia deixat de pensar en Otto, però ara ja no li feia cap por. Tot plegat era ben ridícul! I demà, ara sí que n’estava ben segura, demà l’evitaria de totes passades. Era ben senzill: si es llevava ni que només fossin deu minuts més tard, tot el seu horari quedaria alterat…

Aquests bons propòsits, ara tan afermats, van acabar per restituir-li el bon humor, que era el seu humor natural. Sí, havia recobrat la calma. Ara ja no podia passar-li res de dolent, perquè el mal no depèn exclusivament de les intencions dels altres, sinó sobretot de les pròpies.

«No entenc el per què d’aquesta feblesa», es va dir sincerament admirada. De tota manera, va decidir, al seu marit no li contaria res de l’esdevingut. Quina necessitat d’enquimerar-lo?

Algú trucava a la porta del pis i va córrer a obrir. Era una comanda que havia fet aquell matí. Va agafar-la de mans del noi, li va donar una propina i tancà altre cop la porta.

Aleshores, impremeditadament, i encara amb el paquet a les mans, els ulls se li van aturar en el telèfon que hi havia en un costat del rebedor, sobre una tauleta. La guia era a la lleixa de sota. Va ser com si l’hagués colpida un llamp. «Si —es va dir mentre es premia les sines per aturar el cor desbocat— tots els cafès de Nuremberg són aquí…».