La carnisseria del doctor Fèdor Kovinkho

L’infant, ben entès, va néixer mort. Era una cosa prevista, després de tantes hores de maldar per situar-lo en una posició correcta, de manera que no va sorprendre ni amoïnar ningú. L’única persona que hauria pogut lamentar-ho, la mare, encara era inconscient sobre la taula d’operacions.

—Un noi… —va comentar l’ajudanta, una xicota força jove.

El doctor Fèdor Kovinkho no va contestar i es girà de nou cap a la pacient, però la sorpresa que no havia tingut abans, la va tenir ara. Tot i els estreps de la taula, que subjectaven els peus a banda i banda, la dona havia ajuntat les cuixes. El fet era tan incomprensible que el doctor es quedà bocabadat. Després mormolà:

—Si no pot ser!

La llevadora i l’ajudanta es van tombar.

—Què passa, doctor?

Ell es va limitar a mostrar-los, amb el gest, la positura de la partera. Totes dues dones es van atansar més, també estranyades.

—Sí que és curiós —va dir la llevadora—. Com us ho expliqueu, doctor Kovinkho?

El doctor, que no s’ho explicava de cap manera, evità de contestar. En canvi, va dir:

—I bé cal netejar-la. Encara duu la placenta…

Per sota les seves cuixes unides, la dona sagnava lentament i amb continuïtat. El doctor engrapà un genoll i intentà de separar els membres. En veure que es resistien, es va posar a la tasca amb l’altra mà, però les cuixes continuaven sense separar-se. Ho va deixar córrer.

—Mai no havia vist res de semblant —digué—. La mateixa posició de les cames l’hauria de privar d’ajuntar-les…

Les dues dones el miraven i ell començà a donar tot d’explicacions que ningú no li demanava i que suposaven una enumeració completa dels músculs i dels ossos de les extremitats inferiors. Va deixar escapar el mot húmer, probablement referint-se al fèmur, tota vegada que no esmentà aquest os. Més que de veritable ignorància, es devia tractar d’un lapsus ocasionat per la mateixa sorpresa. En tot cas, ni la llevadora ni l’ajudanta no hi van donar importància.

—I ara, què cal fer? —va preguntar la noia.

—Separar-les —va dir ell—. Si no la netegem, se’ns quedarà a les mans.

Kàtia, l’ajudanta, subjectà els genolls de la dona i, al seu torn, provà de separar-los-hi. Sense resultat.

—Ni que tingués les cuixes soldades… —va fer.

El doctor va prendre una decisió:

—Vostè, Matriona, i vostè, Kàtia, estiraran per un costat; jo, per l’altre. No pot ser que es resisteixi.

Les dues dones van prendre posicions en una banda de taula, mentre el doctor es col·locava a l’altra. Amb el peu, va apartar la cubella de pedra on llençaven les gases i cotons, ja que l’hospital era en una contrada rural i mai no havien disposat d’un equip convenient.

—Quan digui ara, estireu —manà.

Totes dues van engrapar amb fermesa el genoll de la partera que els corresponia.

—Quan vulgueu, Fèdor Kovinkho —va dir la llevadora.

—Ara! —va cridar ell.

I van estirar tots tres. Les cuixes, però, no van cedir gens.

—Tornem-hi —digué el doctor.

La resistència de la dona, però, era més forta que tots llurs esforços conjugats.

El doctor es va eixugar la suor del front amb el dors de la mà i, estúpidament, es va quedar mirant la sang que anava degotant del sexe de la dona. Ara ja feia una bona taca sobre el sòl de terra premuda.

Tot d’una, irritat, es va inclinar damunt la pacient. Tot i que la dona encara seguia sota els efectes de l’anestèsia i, per tant, no el podia sentir, preguntà:

—Quina mena de broma és, aquesta, Ilisabet Ivànova?

De seguida, però, va comprendre la imbecilitat de la pregunta i, disgustat, es va allunyar una mica de la taula. Es va passejar tres o quatre vegades amunt i avall de la sala abans d’adreçar-se a les dues dones que el miraven.

—En aquestes condicions —va declarar— no puc fer res. Res!

—Voleu que vagi a cercar Sysoiko?

—I de què ens servirà? —va replicar-li el doctor, sarcàstic—. Aquest jardí no el pot cultivar…

—És un home forçut —insistí Kàtia.

El doctor va tornar a fer un breu passeig i va encendre una cigarreta sense haver-se netejat les mans, força plenes de sang.

—Molt bé —acceptà a la fi—. Que vingui.

Kàtia va sortir immediatament i el doctor continuà deambulant entre petites nuvolades de fum. Ara i adés, adreçava una llambregada colèrica a la dona. La llevadora havia retornat a la taula on moments abans deixà la criatura morta i la contemplava amb tristesa.

L’ajudanta va tornar amb Sysoiko al seu darrera.

—Diu que em necessitàveu, doctor? —va preguntar l’home.

Fèdor Kovinkho va llençar la punta de la cigarreta a terra.

—La vostra força, necessitem —digué, i començà a explicar-se. Kàtia, però, ja l’havia posat en antecedents.

Es van col·locar de nou a ambdós costats de taula operatòria, Sysoiko i l’ajudanta a la dreta, el doctor i Matriona a l’esquerra. Van descobrir que no tenia prou genolls per agafar-los-hi tots alhora i els dos homes intentaren de garfir-li les cuixes. Les tenia tan premudes, però, que de cap de les maneres no podien introduir els dits a la banda interior.

—No farem res —digué el doctor en veure que, si s’acontentaven amb engrapar-les per fora, les mans els relliscaven per sobre la carn dura—. Mira que també és un cas! Quin acudit de dona!…

Les lamentacions, però, no els treien del mal pas.

Fèdor Kovinkho va fer la volta a la taula i estudià detingudament la situació. Després va situar-se davant de la partera, i, com si fos un ganivet, va provar de passar-li la mà plana entre les cuixes unides. No se’n va sortir, és clar.

—Esta perdent molta sang… —digué Kàtia.

Ell es redreçà, indignat.

—I que és culpa meva, potser? —va cridar—. Digueu, no faig tot el que puc, Kàtia Sobatzníkova?

La noia va haver de confessar que sí.

—I a vós, Matriona Marcovna, no us sembla que faig tot el que puc?

—Certament, Fèdor Kovinkho.

—I digueu —insistí ell—: us heu trobat mai amb un cas com aquest, en la vostra llarga experiència?

—No, mai —va confessar la dona.

—Aleshores! —exclamà el doctor, com si hagués demostrat alguna cosa.

Sysoiko va intervenir:

—I si ho tornàvem a provar?

Com que no se li acudia res més, el doctor assentí i es col·locà novament a l’indret que li corresponia d’acord amb la distribució de forces anterior. La cubella de pedra continuava molestant-lo, de manera que, en la seva irritació, ara va donar-li un cop de peu. Immediatament va renegar, perquè s’havia fet mal.

—Era l’únic que faltava, a fe!

Els altres, que sabien que Fèdor Kovinkho s’indignava fàcilment, van preferir no fer-hi comentaris. Van esperar, doncs, pacientment, que l’home es decidís a subjectar la cuixa.

Les dues extremitats continuaven enèrgicament unides. Amb tot i això, després d’haver maldat una bona estona, ara amb ungles i tot, els dos homes aconseguiren d’afermar amb certa solidesa els membres rebels i en aquell moment, és clar, plens d’esgarrapades.

—Ara! —va fer el doctor.

Van estirar tots quatre, però no va passar res.

—Carall de dona! —va comentar Sysoiko—. Si no ho veiés, no m’ho creuria.

Però Fèdor Kovinkho el va fer callar.

—Reposem una estona i hi tornarem —digué—. Cal que ens en sortim.

Mentre descansaven, examinà sumàriament la dona. Tenia la cara molt pàl·lida, però això no volia dir res; el doctor ja havia observat que la Ivànova era una xicota de carns força blanques. El pols era molt feble, i això ja resultava més enquimerador. Havia perdut una bona quantitat de sang, no es podia negar. Si no aconseguien de separar-li les cames aviat, se’ls quedaria als dits.

—Tornem-hi —va decidir.

Tots van engrapar les cuixes i els genolls.

—Ara!

Van estirar amb tota l’ànima. I ara va esdevenir-se quelcom que encara era més incomprensible. Les extremitats de la dona van cedir, i van cedir tan fàcilment que l’estrebada de les quatre persones, tan poderosament organitzada, li esqueixà una bona part del baix ventre.

Tots van deixar anar els membres, espantats.

—Què és, això? Què és, això? —no parava de dir Fèdor Kovinkho.

Els altres s’havien immobilitzat, com si fossin de pedra, i tenien els ulls fits en el pubis fendit que prolongava monstruosament el sexe. El doctor, però, va reaccionar.

—Kàtia! —va cridar—. De seguida, l’instrumental. Cal cosir-la!

No tan sols Kàtia, sinó també la llevadora i Sysoiko van començar a córrer amunt i avall, sense saber ben bé què es feien. El doctor, pel seu costat, sense pensar ni a desinfectar-se ni a posar-se els guants, alliberà ràpidament la dona de la seva placenta. Darrera de la massa esponjosa, va sortir un doll de sang fins aleshores empresonat que li xopà la bata i els baixos dels pantalons. Malhumorat, va llençar la placenta a la cubella, però va calcular malament les distàncies i s’esclafà contra el terra. No se’n va preocupar.

—De pressa! —insistí.

Ja no sabia a qui ho deia. Sense fer cas de l’ajudanta, que se li atansava amb l’instrumental, agafà un tou de gases i de cotó, tot barrejat, i s’inclinà sobre la vagina. Estava tan atabalat que fins i tot oblidava els escassos rudiments de medicina que tenia.

—Taponem, taponem! —deia.

Va introduir aquell tou a la ferida, vulva endins, però al cap d’un moment la sang ja l’havia penetrat i tornava a gotejar a terra. La llevadora i Sysoiko semblaven fascinats.

Fèdor Kovinkho va voler agafar una agulla, però en el seu esverament s’equivocà i va apoderar-se d’un bisturí. En adonar-se’n, furiós, el va rebotre contra la cubella.

Uns segons després, havia començat a cosir desesperadament el ventre de la dona. Les mans li tremolaven tant, que li calia insistir i, en arribar baix, fins i tot va fer dos punts als grans llavis. Sysoiko, que ja s’asserenava una mica, es queixà:

—Quina carnisseria!

El doctor es va molestar i va interrompre la seva feina. Es redreçà.

—Què dius, desgraciat?

—Que és una carnisseria! —repetí l’home—. Si vós sou un metge…

Fèdor Kovinkho, irat, se li llançà damunt amb la intenció d’escanyar-lo. Els seus dits deixaven tot d’empremtes vermelles arreu on tocaven. En un moment, Sysoiko va quedar cobert de sang.

Kàtia i la llevadora, esfereïdes, maldaven per separar-los.

—No us perdeu, Fèdor Kovinkho, no us perdeu! —cridava Matriona.

L’ajudanta, pel seu costat, suplicava:

—Doctor, doctor! Que aquesta dona se’ns mor…

Fèdor Kovinkho, en sentir-la, va reprimir la seva ira i tornà al costat de la pacient. Agafà novament l’agulla, però li va caure dels dits i anà a parar a la cubella, per on es posà a furgar immediatament.

Kàtia va prendre el pols de la dona.

—S’està morint… —mormolà.

—Sou un assassí —va increpar-lo Sysoiko.

El doctor va fer un bot que el redreçà, però després, en lloc d’atacar-lo, restà immòbil.

—Doctor! Doctor! —deia Kàtia, sempre amb els dits al pols de la partera.

Fèdor Kovinkho intentà d’agafar una altra agulla, ho aconseguí després de dues provatures, però la tremolor dels dits era tan intensa que fou incapaç de servir-se’n.

—Ja no sento res —digué aleshores Kàtia.

El doctor la polsà al seu torn. Tot seguit, li va obrir la camisa, engrapà els dos pits molsuts i, separant-los, l’auscultà. El cor reposava.

Es va quedar contemplant-la fitament, tot capficat. S’adonà que encara retenia un pit i el deixà anar amb violència. Tot seguit, va fer mitja volta i s’encaminà a la porta.

—Assassí! —va repetir encara Sysoiko.

Fèdor Kovinkho va retrocedir sobre els seus passos. Però no es va adreçar a l’home, com tots havien temut.

Va travessar la sala i s’aturà més enllà de la taula on reposava el cadàver. Aleshores, lentament, es va treure la bata i els pantalons maculats. Observà que, en fer-ho, també s’havia tacat la roba interior. Se la va treure, doncs. Després, espolet, es dirigí de nou a la porta, sense mirar ningú, i abandonà definitivament la sala d’operacions.