Vacances a Sicília

En acabar-se el capucin, abandonà el bar i, per la Via Ruggero Settimo, es va encaminar a l’hotel. Era aviat, encara. No soparia fins al cap d’un parell d’hores, però estava cansat. La nit anterior havia sortit a pescar amb Vasco i, després, s’havia passat quasi tot el matí fent voltes per la ciutat. D’altra banda, hi havia el diari que inicià a Taormina i que tenia la intenció de continuar. Ara estava impacient d’abocar-hi les seves primeres impressions de Palerm.

Va entrar, doncs, a l’hotel i pujà a la seva habitació. El quadern era al cul de la maleta, on l’havia entaforat en sortir de Cefalú. El va treure, s’instal·là davant de la taula, va encendre una cigarreta i descargolà l’estilogràfica. Aleshores va fer una pausa meditabunda. Hi havia tantes coses, que no sabia per on començar.

En aquell moment va sentir una remor somorta, llunyana, que d’antuvi no va saber identificar; fins al cap d’uns segons no va semblar-li que era una mena de plor al qual es barrejaven tot de petits gemecs. Va deixar la ploma sobre la taula i escoltà amb més atenció. Hauria dit que algú es queixava al dormitori del costat.

Va arronsar les espatlles. No era assumpte seu, al capdavall. Va agafar de nou la ploma i es posà a escriure. Però aquell plany, que aviat identificà com d’una dona, el pertorbava. Va voler suposar que, si la cosa durava, acabaria per acostumar-s’hi, de la mateixa manera que hom s’habitua a la música de fons d’un aparell de ràdio, però de moment s’interposava entre ell i el seu diari. Va tornar a deixar la ploma, doncs, i s’alçà. Amb la cigarreta a la boca, va atansar-se al balcó que donava al carrer, però ni es va prendre la molèstia de separar les cortinetes.

Després va fer unes passes cap a aquella banda d’habitació, a l’altre costat de la qual plorava o es queixava la dona. A frec de paret, va escoltar. A desgrat de la seva atenció, li era difícil de decidir si era verament una queixa o un plor.

Va retrocedir sobre els seus passos i féu un passeig per l’habitació. En passar prop de la taula, s’aturà davant del quadern obert, girà full, va tornar a deixar-lo tal com estava i, un cop més, s’apropà a aquella paret.

No sabia què fer. Si el plor continuava, ja podia dir adéu al parell d’hores que es proposava de dedicar al diari. Havia perdut la tranquil·litat d’esperit. «Potser està malalta —va pensar—. Qui sap si no l’hauria d’auxiliar…».

Va esperar una estona, sempre amb la confiança que les queixes cessarien. En lloc d’això, però, més aviat semblava que tendien a augmentar. «Si verament li passa alguna cosa —va dir-se— també és criminal que em quedi així, amb els braços creuats, sense fer res».

Arribat de nou prop de la paret, es va tornar a aturar i, encara no del tot segur de com calia procedir, va fer uns copets lleus a l’envà. Potser havien estat massa discrets i tot, perquè a l’altra banda tot va continuar igual. Va trucar més fort i, cridant, preguntà:

—Us passa alguna cosa?

El plor de la dona es va interrompre un moment, però tot seguit es repetí, més desolat que mai. Ell va trucar de nou i repetí la pregunta. Com de primer, no li va contestar ningú.

«Si és un caprici, no ho puc consentir —es va dir—; ara, si es tracta d’alguna cosa seriosa…». Va comprendre que era inútil que continués trucant a la paret, ja que la persona que plorava no semblava pas gens de disposada a entrar en contacte ni a explicar-se a través d’un envà, a crits. «Què puc fer, doncs?», es preguntà.

Es va asseure de nou davant de la taula, disposat, ja que no hi havia cap més solució, a prescindir d’aquella remor amoïnosa. En el mateix moment de seure, però, ja sabia que es feia il·lusions, de manera que no es va sorprendre gens quan, al cap d’uns segons, abandonà encara la cadira i s’encaminà a la porta.

«El pitjor que en puc treure és una carada», va dir-se mentre sortia al passadís. «En aquest cas, però, ja sabré defensar la meva tranquil·litat. Hi tinc dret».

Amb sentiments barrejats, va atansar-se a la porta del dormitori del costat i parà l’orella. Des d’allí, curiosament, el plor era més feble. Probablement la persona es lamentava a l’altre cap d’habitació, prop de l’envà.

Va alçar la mà i, amb els artells, tustà la porta. El gemec es va interrompre en sec i, al cap d’un instant de silenci absolut, una veu femenina mormolà una paraula.

No la va saber interpretar, tot i que el seu domini de l’italià era força raonable, i la paraula era indiscutiblement italiana. Va continuar, doncs, al costat de la porta, indecís entre repetir la trucada o explicar-se des del corredor. La seva posició li semblava francament ridícula.

Mentrestant, dins, el plor o el gemec havia reprès. El xicot, a la fi, ullà a dreta i esquerra, però el passadís era desert. Aleshores alçà la mà fins al pom de la porta i el va fer girar. La porta no era tancada amb clau i cedí dòcilment a la seva pressió.

La cambra era en la penombra, però no li va costar de distingir, efectivament asseguda prop de l’envà que corresponia a la seva habitació, una dona que somicava. En canvi, fins al cap d’uns segons, quan els ulls se li acostumaven ja a la pobra il·luminació del dormitori, no va adonar-se que la dona anava escassament vestida.

Ella, que de primer semblava que no hagués remarcat la seva presència, alçà després el cap, que tenia repenjat sobre la mà dreta, i el fità distretament, gairebé com si no hi fos; en tot cas, sense gens ni mica de sorpresa. El xicot s’apressà a justificar-se:

—He sentit que es queixava —va dir— i he pensat que podia passar li alguna cosa… Jo…

La dona va proferir un sospir i, de sobte, féu:

—Ah, sóc tan desgraciada, tan desgraciada!…

Davant d’aquesta sortida, que indicava una confiança que res no justificava entre ells dos, desconeguts com eren, el noi no va saber què contestar, de manera que va dir les primeres paraules banals que li acudiren a la boca:

—Si puc ajudar-la en el que sigui…

Els seus ulls s’havien avesat ja totalment a la penombra i ara va veure que la dona que tenia davant era una noia encara força jove i d’aspecte indiscutiblement agradable. «De segur —va pensar estúpidament—, que el tractament de senyora seria desplaçat…».

Ella, per tota resposta, tornà a plorar una mica i sospirà, en aparença inconscient que la mena de roba que duia no era la més indicada per rebre la visita d’una persona de l’altre sexe. Ell, en canvi, més aviat púdic de natural, hi era extraordinàriament sensible. Insegur, però decidit a treure l’entrellat del que passava, recomençà tímidament:

—Si em deia…

La frase es va quedar així, inacabada, per culpa de l’home que en aquell moment penetrà a l’habitació i va encendre el llum. La noia va sorgir sobtadament d’aquella vaga obscuritat i ara, amb tota nitidesa, revelà unes cuixes llargues que es perdien sota la roba gairebé transparent i la gairebé totalitat d’un pit bru que s’escapava per damunt del tirant caigut.

El noi, enlluernat, es va tombar cap al nou vingut. Era un senyor d’una cinquantena d’anys, molt ben vestit. Pensant-hi bé, tant podia ésser el pare com el marit de la desconeguda. El xicot va comprendre que es trobava en una posició delicada. A primera vista, res no explicava la seva presència prop d’una dona mig despullada.

—Perdoni —va dir, avançant-se a les paraules de l’home—. Tinc l’habitació del costat i he sentit que la signorina es queixava…

L’altre el va interrompre amb un gest i va tenir un somrís trist i comprensiu.

—Ja ho suposo —manifestà. Es va treure la cartera i, d’ella, una tarja que allargà al xicot mentre afegia—: Permeti que em presenti: signore Giacomo Grotti, comerciant…

El xicot va agafar la cartolina, però com que havia deixat l’americana al seu dormitori, no va poder correspondre a l’atenció. Va dir:

—Pär Selamb, estudiant…

Tot d’una, el va sobtar un pensament. Què significava, en aquella ocasió, un canvi de targetes? Es va alarmar i prosseguí:

—Però escolti… No és el que vostè es pensa! La signorina plorava i jo, des de la meva habitació…

—Sí, sí, no es preocupi —féu l’altre—. No es preocupi gens. Estudiant, ha dit?

—Sí —va contestar Par, un xic més tranquil·litzat.

L’altre va fer un gest d’indiferència amb les espatlles, però no semblava gens de complagut. Així i tot, digué:

—Li agraeixo la seva atenció. Veurà…

Va agafar Pär pel braç i se’l va endur cap a l’altra banda de dormitori. El xicot el va seguir tot intrigat.

—Cada cop que venim a Palerm, passa el mateix —va lamentar-se el signore Grotti en veu baixa i amoïnada—. Giselle, el primer dia, sempre plora de sis a vuit.

Pär es va mirar la noia, la qual continuava llagrimejant i amb el pit exquisidament rodó a la fresca. Es va empassar la saliva.

—Perdoni, jo no sabia… Sense això mai no m’hauria permès de…

—No s’excusi, no s’excusi —el va tallar l’altre—. Comprenc molt bé. D’altra banda, vostè és un jove simpàtic i té dret a una explicació… Que li sembla de sopar amb nosaltres aquesta nit?

Pär es va quedar més sorprès que mai i la seva primera intenció fou de refusar. No comprenia el motiu de la invitació, excessivament precipitada. D’altra banda, aquella nit tenia la intenció d’anar a menjar un plat de popets en una de les trattorie que havia descobert pels carrers veïns del moll.

—Jo… Molt honrat, signore, però…

—Ni una paraula! —féu el seu interlocutor—. Li va bé a dos quarts de deu?

Pär no va tenir el valor de refusar. Els popets es podien esperar. De més a més, Giselle era una noia força bonica. Potser sí que valdria la pena de profunditzar la coneixença.

—Molt bé —acceptà a dos quarts de deu.

El signore Grotti el tustà afectuosament a l’espatlla i va acompanyar-lo fins a la porta. Com que la noia continuava plorant, Par va creure que era inútil d’acomiadar-se’n.

«Ja és ben estrany, tot això!», es va dir en entrar a la seva cambra. «Una noia que plora de sis a vuit, com un rellotge… A veure si aquesta nit en trec l’aigua clara».

Com que ja era tard i per aquell vespre ja li havien passat les ganes d’escriure al diari, es va posar l’americana i baixà al bar de l’hotel, on es va beuré un parell de copes i fumà una cigarreta.

A dos quarts de deu, començà a espiar l’arribada del senyor Grotti i de la seva filla, si és que ho era. A tres quarts encara no s’havien presentat.

Ni a les deu.

Pär, aleshores, s’adreçà al menjador amb la sospita que potser havia badat, però no, tampoc no hi eren. Es va entaular i esperà un quart més. En convèncer-se que no compareixerien, demanà el sopar; estava pregonament penedit de no haver anat a la trattoria, com era la seva primera intenció. «Això perquè et fiïs dels estrangers», va dir-se, sense acudir-se-li que a Sicília l’estranger era ell.

L’endemà al matí, en sortir de la seva cambra, va veure que a la del costat entrava una parella ja madura, seguida de dos grums carregats amb tot de maletes. «Carall! —va exclamar—. Se n’han anat…».

Al cap de dos minuts, en passar per davant del taulell, s’atansà a l’encarregat de recepció i li va preguntar:

—Em podria dir quan se n’ha anat el senyor del 77… el signore Grotti?

A l’altre no li va caldre ni consultar el registre de viatgers.

—El signore Grotti i la seva muller encara són a l’hotel. Però vostè es deu haver confós —va somriure-li—. Tenen l’habitació 26.

—Ah, perdoni! Evidentment, he sofert una confusió…

L’encarregat va tornar a somriure, comprensiu.

—És fàcil, signore —digué.

Aquell mateix dia, i els dies següents, Pär va tenir ocasió de veure sovint el signore Grotti i la seva muller, de vegades sols, de vegades plegats, fora o dintre de l’hotel, però mai no es van dir res. Ella, que sempre havia plorat, potser no el reconeixia i ell no era el mateix.