Coincidències

Era aturada prop del quiosc de begudes quan Vidal va entrar impetuosament, com si volgués arrancar la porta. En veure-la, i sobretot en adonar-se que ella també l’havia vist, va esbossar un petit gest de contrarietat que, de seguida, dissimulà amb un somrís ample, falsament cordial.

—Hola, i això? —va dir.

—Ja ho veus. Esperava una amiga… —explicà ella.

Tot i que eren veïns i, per tant, es veien gairebé cada dia, ací, en un terreny desacostumat, els devia semblar que s’imposaven d’altres cerimònies i, una mica indecisos, van encaixar.

—Bé, bé! —va fer ell amb una mica de poca-solta.

—Cap a casa? —va preguntar la noia.

—No, he de fer una visita. Anava a agafar el metro… I tu? —afegí sense recordar que acabava de dir-li que esperava una amiga.

Ella, que potser també ho havia oblidat, ho repetí:

—Ens havíem de trobar amb una noia… És a dir, no sé si hi ha cap més sortida…

Tot d’una, Vidal li va descobrir una expressió amoïnada, com si també a ella l’hagués contrariat aquell encontre, i la fità amb un esguard encuriosit mentre replicava:

—Una altra sortida? Per on?

—Oh, per aquí mateix! —va exclamar ella amb vaguetat.

El noi va desviar els ulls. «Ja m’agradaria de veure-la, aquesta amiga! —va pensar—. De segur que duu corbata i pantalons».

—Bé… Hi ha la de la Rambla, també —i assenyalà.

—I a l’altre costat?

—Oh, moltes! La del centre de la plaça, la de la Ronda, la del passeig de Gràcia…

«Bé, bé, bé!», es deia mentrestant, més desitjós de perdre-la de vista que interessat pels seus possibles embolics. «Si s’ha d’esperar gaire, em farà la punyeta!».

La noia rumià un moment tota aquella informació.

—Ara sí que no sé on l’he d’esperar, doncs! Hem quedat a la sortida del metro de Catalunya i…

Vidal feia esforços perquè no se li notés, però la seva incredulitat no parava de créixer. «Si es pensa que m’ho empasso! No podia ignorar que hi ha més d’una sortida».

Ella tornà a reflexionar un moment i, a la fi, digué:

—Potser valdrà més que m’esperi dalt…

El xicot obrí la boca per fer-li observar que aquell desplaçament no serviria de res, ja que des del carrer tampoc no podria vigilar totes les sortides, però va saber callar a temps. «No m’havia equivocat», es va dir amb un somrís interior. «Aquí hi ha gat amagat».

—Potser sí —contestà.

«Que se’n vagi; si no, me n’hauré d’anar jo —va pensar—. Sort que he fet una mica d’hora; ens podíem haver trobat tots tres». La idea li desagradà i, sense adonar-se’n, plegà una mica el front. Però ella ja decidia:

—Sí, hi vaig.

Va tornar a allargar-li la mà, blana i gairebé reticent, i el noi la hi va estrènyer.

—Bé…

—Fins una altra.

—Bona nit…

Sense girar-se, es va allunyar cap a la taquilla del metro. No tenia la intenció d’arribar-hi ja que havien convingut de trobar-se al vestíbul, però aleshores se li va acudir que la noia tornaria. Tot allò de les entrades i sortides no havia estat més que una excusa per desfer-se d’ell. Devia tenir por d’una conversa prolongada, durant la qual podia arribar l’altre… «Sí —va dir-se—, de segur que s’han citat aquí. També és mala sort!».

Va acabar de fer les dues passes que el separaven de la taquilla i es decidí a comprar el bitllet. «Faré una volta per baix», va pensar. No gosava retrocedir i allunyar-se pel corredor subterrani, perquè ella s’hi podia haver quedat; ni gosava, tampoc, pujar les escales i fer la volta per dalt, car ella, malgrat tot, podia haver cregut necessari de fer el que havia dit.

Escales avall, es va consultar el rellotge. Les set i deu. Havien quedat de veure’s a un quart de vuit. Si es retardava una mica, com era probable, li quedaven encara deu minuts. «Molt serà que encara volti per aquí, aleshores», es va dir. Si hi voltava i ell no s’atrevia a mostrar-se, com no s’hi atreviria, allò seria un desastre. La noia, li vagava de saber-ho, no es caracteritzava precisament per la seva paciència.

«No sé pas de què s’amaga, però», va dir-se, pensant altre cop en la seva veïna. «Al capdavall és soltera, ella… Deu fer-li una mica de vergonya. Fet i fet, ja s’atansa als quaranta i probablement es tracta d’algun embolic. No vol que se sàpiga, es comprèn. Com es deu haver espantat, en veure’m!». Un altre dia, aquesta presumpta novel·la de la noia li hauria fet gràcia, però avui el deixava ben indiferent. Altres preocupacions tenia. Així i tot, al cap d’una estona reflexionà: «Mira que hem tingut ben bé una conversa de liró!…». I fins va somriure.

Va travessar l’andana de cap a cap, però abans d’arribar a l’altre extrem es va aturar un instant prop del plànol de la ciutat i, distretament, es va preguntar com devia funcionar. No feia gaire que els havien posat i de segur que desapareixerien de pressa; tenien un aspecte fràgil que no augurava res de bo. Va arronsar les espatlles.

Mentre pujava les escales de l’altra banda, tornà a mirar el rellotge polsera. Encara no havien transcorregut cinc minuts. Va girar-se a comprovar si coincidia amb el de l’estació i va veure que es duien un minut de diferència. No tenia importància. Va continuar pujant les escales.

Un cop dalt, va enfilar el corredor que el menaria novament a l’indret de la cita. «Ara ja cal que no badi», es va dir. «Si encara hi és i em torna a veure, he begut oli!». Hauria fet bé de dir-li, a la Maria, que el vestíbul del metro no era precisament el lloc més discret de la ciutat. S’haurien pogut trobar en un bar, prop del meublé… «Ja està fet, ara», pensà, i va continuar avançant.

Prop de les portes exteriors, alentí el pas. N’obrí una sense pressa i, des del llindar, espià amb precaució cap al vestíbul. D’instint, fità l’indret on l’havia vist de primer, al costat del quiosc de begudes. No hi era. Ja estava a punt de moure’s, tranquil·litzat, quan la distingí a la dreta del quiosc de la rifa. Retrocedí ràpidament.

«No podia fallar!», es va dir, tot amoïnat. «I ara què faig?». Va llambregar al seu entorn, a la recerca d’un indret des del qual li fos possible de vigilar el vestíbul sense ésser vist. Res. Impacient, va fer una altra consulta al rellotge. Ara passaven tres minuts d’un quart de vuit. Ja no podia tardar, ella.

L’anguniejava la seguretat que no l’esperaria gaire estona. «No em puc deixar perdre aquesta cita —es va dir—. Si li fallo, ja no la veuré més. No m’ho perdonarà mai, prou que la conec».

Després d’una breu vacil·lació, empipat, va tornar a allunyar-se per on havia vingut. On era, feia nosa. «Si per casualitat es retardava…», va dir-se. No hi confiava, però. En general, la Maria era tan puntual com exigia que ho fossin els altres. «La pot haver fet esperar el tramvia…», va continuar reflexionant. Però no hi confiava; en cas de necessitat, agafaria un taxi.

Va arribar a la cruïlla que mena al Gran Metro i va fer mitja volta. Ara ja era un quart i set minuts. «Si encara hi és, ja puc plegar», es lamentà.

Hi era. No s’havia mogut de prop del quiosc de la rifa. «Si més no, aquesta té paciència», va reconèixer. A través del vidre, va passejar l’esguard pel vestíbul, ara gairebé temorós de veure la Maria. Per sort, no hi era. «Potser sí que encara ho salvarem…», es va dir, una mica més confiat.

Aleshores va fer-se enrera com si l’haguessin trepitjat. La noia, cansada de la seva immobilitat, ara s’havia mogut i semblava com si es dirigís a la porta. «Em sembla que m’ha vist», es digué tot adonant-se que la seva situació era més compromesa que abans, perquè ara s’havia enretirat cap a la paret que separava les dues portes d’accés al vestíbul i la fugida cap al corredor li quedava vedada. «Si que l’he feta bona!», es renyà.

Va espiar per l’altra porta. Des d’allí, naturalment, el camp semblava lliure, però la veïna continuava bellugant-se per algun lloc. De tota manera, no espiava les seves possibles evolucions, sinó l’arribada de la Maria. «Que als meus anys —va queixar-se— hagi de fer aquests papers tan galdosos!».

La noia entrà sobtadament dins del seu camp de visió. Es passejava, i ara sí que semblava impacient. Ell es dissimulà una mica més, sense abandonar el lloc. Malgrat el seu estat d’esperit, la curiositat el furgava. «Qui carall deu esperar?».

En consultar altre cop el rellotge, ja eren gairebé dos quarts de vuit. Li va semblar estrany que aquells darrers minuts haguessin passat tant de pressa, però més estranya era encara l’absència de la Maria. «Potser no ha pogut venir», va pensar, però era improbable; d’obligacions no en tenia. «De tota manera —es digué— mai no m’he alegrat tant com ara que una xicota em fes esperar».

L’altra continuava passejant-se amunt i avall. Al costat del quiosc dels diaris es va aturar a tafanejar unes revistes. «Que potser té la intenció de passar-s’hi tota la nit?», es va preguntar gairebé indignat per aquella obstinació. «No se n’adona, que fa el ridícul? Però és clar, prop dels quaranta…», la va disculpar menyspreativament.

Se’n va desinteressar tot d’una en veure que la Maria entrava per l’altra banda, procedent de la Rambla de Catalunya, i a l’acte s’insultà: «Ruc, més que ruc! Que no ho sabies que vindria amb el cinquanta-sis?». L’hauria poguda esperar perfectament al carrer.

Insultar-se, però, no el treia del conflicte en què es trobava. No podia manifestar-se, car la veïna continuava al peu del canó. Intentà de pensar desesperadament, però de seguida va veure que només hi havia una possibilitat si no volia que l’espera hagués estat en va: fer la volta per dalt i esperar-la a la sortida. No que fos segur que ella se’n tornaria per on havia vingut, però…

Encara no havia acabat de pensar-ho que ja corria escales amunt. Neguitós, va haver de prendre paciència davant un llum vermell que li barrava el pas i, després, es precipità cap a l’altra banda. Va encendre una cigarreta, consultà encara el rellotge, ara sense fer-se ben bé capaç de l’hora que era, i, per damunt la barana, mirà cap a baix. Pujava gent, però la Maria no formava part de la colla. «És clar, tot just acaba d’arribar», es digué. Però no estava tranquil. Al capdavall, si ell no hi era, tan tard, la noia per força havia de creure que s’havia cansat d’esperar-la.

Incapaç de vèncer el seu nerviosisme creixent, va llençar la cigarreta i, més de pressa que no hauria volgut, baixà les escales. Espiaria discretament i, si per atzar la veïna encara era al costat del quiosc dels diaris i la noia no s’havia mogut de l’altra banda, potser fins podria fer-li un senyal…

Hi era, però estava d’esquena. Amb un gest furtiu, avançà una mica més el cap darrera dos xicots que entraven i, amb els ulls, escombrà ràpidament el vestíbul. El cor li va fer un salt. L’altra no hi era!

Se’n va assegurar amb una segona ullada circular, més entretinguda i, satisfet, es va moure cap a la Maria al moment que ella es girava, com decidida a anar-se’n. Va veure que li somreia. Com que no se’n fiava, però, s’avançà a possibles retrets:

—T’has entretingut molt… Ja em pensava que no venies.

—Se m’ha aturat el rellotge —va explicar ella—. Sort que se m’ha acudit de mirar el despertador… He vingut amb taxi.

—Ara n’agafarem un altre —féu Vidal—. Poca estona que puc passar amb tu i…

—I on eres? —el va interrompre la Maria—. No t’he vist, de primer.

—M’he arribat fins dalt; estava impacient. Au, vine…

La noia, sempre molt escrupolosa en qüestió de testimonis innecessaris, va voler que saltessin del taxi a la cantonada i van fer a peu els cinquanta metres que els separaven del meublé. Es van entaforar ràpidament cap dins, acompanyats pel xiscle indiscret del timbre que assenyalava la presència dels clients i, silenciosos, s’enfilaren cap al primer pis, on hi havia una altra porta i, gairebé darrera, un petit taulell.

En sentir-los, la parella que els devia haver precedit per segons, es va girar i Vidal, sorprès, examinà breument el minyó alt i prim, però d’aspecte vigorós, que no podia pas tenir més de vint-i-dos o vint-i-tres anys, si hi arribava. La veïna, doncs, li’n portava ben bé quinze. O més.