Un vigilant a cada fàbrica

Bo i que la seva feina fos vigilar, Power feia caparrades al costat de l’estufa. De fet, no creia en la seva tasca o, a tot estirar, hi creia d’una manera tan relativa que, sense saber-ho, la interpretava amb una liberalitat que hauria desplagut força l’empresari.

Per això es va quedar molt sorprès quan, sobtadament, el va eixorivir una remor insòlita. Es va quedar immòbil a la seva cadira i dreçà les orelles per si el soroll es repetia. Li costava de creure que algú podia haver entrat a l’obra. Des que feia de vigilant, mai no havia passat res. No hi havia cap motiu, doncs, li semblava, perquè avui fos diferent.

Però potser sí que ho era; la remor es va repetir, més llunyana aquest cop. Power ja no va tenir cap dubte: algú acabava d’entrar. És clar que no era inevitable que es tractés d’una persona. Podia ser un gos, un gat… De tota manera, ara que havia sentit el soroll, la seva obligació era esbrinar d’on procedia i qui l’havia fet. No es podia exposar que es fes fonedís el material.

Es va alçar, doncs, s’assegurà que duia la pistola i la llanterna elèctrica, i sortí de la barraca confortable. Fora, entre les naus mig embastades, feia fred; corria un ventet que fuetejava la cara i les mans sense enguantar. La nit era molt fosca i el cel de Dublin es veia tot ennuvolat. Fins i tot hi havia una sospita de boira.

Power, encongit, replegat sobre ell mateix per tal de lluitar més avantatjosament contra la temperatura, es va aturar arran d’una columna. Ara tot s’havia tornat a quedar silenciós. Així i tot, no se’n va fiar. Era indiscutible que, per dues vegades, havia sentit una remor poc natural. Filant prim, potser podia descartar la primera, que el despertà. Qui sap si no roncava… No hi havia, en canvi, cap mena de dubte pel que feia a la segona. Aleshores ja estava despert, i ben despert.

Els minuts es van anar allargant entre una quietud intensa i familiar, però aleshores, tot d’una, la calma fou trencada per l’enrenou d’un munt de maons que s’esfondrava. Si més no, així va interpretar aquell cataclisme perllongat.

Avançà. Com que no volia revelar la seva presència al desconegut, no va obrir la llanterna. D’altra banda, coneixia tan bé els topants, que la llum li era innecessària. Silenciosament, va anar progressant al llarg dels munts de grava, de rajols, de sacs de ciment que cada dia es renovaven sense canviar gaire de lloc.

Per estar més segur del seu camí, anava palpant els pilars ja dreçats, però no els comptava. Se li va acudir que, atesa la novetat dels fets, hauria d’haver estat una mica emocionat. Però no ho estava gens. El cor treballava al ritme de costum. No tenia por. Sabia que totes les cartes estaven al seu favor. Coneixia el terreny, representava l’ordre, anava armat…

Després d’aquell enrenou, el silenci s’havia apoderat novament de la fàbrica a mig construir. Ell, de tota manera, va continuar endavant. Era el seu deure. La cacera podia durar força, perquè l’edifici ocupava molt de terreny, però estava segur que, al capdavall, la peça li cauria a les mans.

A la fi, va arribar a l’indret on hi havia hagut un amuntegament de maons ben apilats. Tampoc ara no li va caldre encendre la llum. En va tenir prou amb els peus per adonar-se que hi havia una gran escampadissa de material.

Aturat, es va preguntar quines devien ser les intencions de l’intrús, o dels intrusos. Potser es tractava, simplement, d’algun vagabund a la recerca d’un lloc més o menys protegit on passar la nit, però i si era un lladre? L’astúcia de deixar un ample marge de silenci entre dos moviments, abonava més aviat aquesta possibilitat.

«Molt bé —es va dir Power—, també ens esperarem. No tinc cap altra feina». La qual cosa era absolutament certa. A poc a poc, anà contornejant la zona dels maons desordenats i, més enllà, va aturar-se al costat d’una columna de ciment armat.

Unes passes furtives el van obligar a contreure els músculs. Tot seguit, va sentir com una mena de xiuxiueig. Cellajunt, va fitar l’obscuritat. Allò no li agradava gens; indicava que eren més d’un. També semblava que aclarís les intencions que portaven.

Sempre amb la mateixa cautela, es va esmunyir cap a l’indret d’on procedia el suposat xiuxiueig, però a mig camí va haver de fer un quart de volta; a la dreta, i no gaire lluny, algú havia ensopegat.

«Ens hi atansem», es va dir amb satisfacció. Quan estigués segur del lloc exacte on eren, encendria la llanterna i els amenaçaria amb la pistola. Seria fàcil, car no era de creure que ells anessin armats. Així i tot, seria bo de no badar.

Ara s’apropava a una zona on hi havia una gran quantitat de bigues llargues i pesades, uns autèntics monstres que els homes manejaven sempre amb dificultat. En arribar-hi, va fer una pausa per escoltar. No sentí res.

Els intrusos es captenien d’una manera força singular. Hom hauria dit, si la idea no hagués estat inconcebible, que tota llur ambició era fer una passejada per la fàbrica, a les fosques. Però quan va tornar a sentir una petita remor, aquest cop més llunyana, es va gratar la closca, insegur. Resultava prou curiós, d’altra banda, que també ells, aparentment, estiguessin familiaritzats amb el terreny. Potser no tant com el mateix Power, és clar, però suficientment per no trencar-se el cap.

Un cop més, avançà. El vent continuava esmunyint-se entre l’obra inacabada, tan glaçat com de primer, però ara Power ja no es recordava que tenia fred. L’interès de la cacera li havia fet oblidar aquest petit detall.

Els seus ulls, tan acostumats a la fosca, distingien fàcilment les muntanyes de material que es dreçaven arreu de les naus; estava convençut, doncs, que també distingirien qualsevol silueta furtiva que es bellugués al seu davant. L’empipador era que no se’n movia cap. Aquells indesitjables no paraven de vagarejar d’una banda a l’altra d’una manera desconcertant, imprevisible. «Potser es volen burlar de mi», va dir-se.

Aquest pensament no li agradà i, sense esperar cap altra remor, va avançar amb més decisió, una mica a l’atzar. Desembocà a la darrera nau, pràcticament acabada ja i, per tant, gairebé lliure de trencacolls. L’instint no l’havia enganyat. Al capdavall de tot ressonaven unes petjades cauteloses, lleugerament amplificades per la buidor. Va apressar el pas.

En arribar a l’extrem del local, com que només hi havia una sortida que comuniqués amb les altres parts de l’edifici, s’hi va precipitar sense perdre temps. Va suposar que en aquell moment tenia els intrusos a poques passes. No podia ser d’altra manera. Per això, a la fi, va encendre la llanterna.

Només va sorprendre les muntanyes de material i tot d’escales, bastides, dues màquines mescladores… De darrera una estiba de sacs, algú va deixar escapar una rialleta somorta.

En restà tan admirat que, l’espai d’un instant, va ser incapaç de córrer cap aquell indret. I quan a la fi s’hi llançà, amb la llanterna encara encesa, l’estrany ja s’havia allunyat altra vegada.

Passejà el feix lluminós d’un extrem a l’altre, però hi havia tants racons! Curiosament, ara que tenia la llanterna encesa, se sentia menys segur que quan havia estat a les fosques.

Una corredissa, a l’altre cap de nau, l’obligà a córrer també.

—Alto! —va cridar—. Alto!

Empunyava la pistola amb un gest d’amenaça, però els desconeguts, que no ho podien veure, van continuar llur correguda cap a la nau del costat, d’on passaren a la següent. El pitjor de tot, era que devien ser més lleugers que ell, ja que cada cop els sentia més lluny. No tenia res de particular: probablement eren joves, mentre que ell ja havia complert els seixanta.

«Maleït sigui! —va fer—. Ens hi podem passar tota la nit, en aquest joc». Tot d’una, estava irritat. «Si molt convé, són dos mocosos que només s’han proposat de fer-me enrabiar. Perfectament, ja veurem qui la sap més llarga».

Va apagar la llanterna, avançà cap a l’altra nau i, a les palpentes, localitzà una caixa que havia contingut rajols. S’hi va asseure i esperà. «Tan és aquí com a la barraca», va ponderar. No era cert, car en aquell indret l’aire passava acanalat i no hi havia estufa. Obstinat, però, no va voler reconèixer aquesta diferència.

De tota manera, malgrat la seva primera intenció, es va haver d’alçar gairebé immediatament. Perquè ara la remor que va sorprendre procedia precisament de la banda de la barraca. «Seria bona —va dir-se— que s’hi instal·lessin còmodament!».

Sigil·lós com una pantera, i de no gaire més bon humor, va avançar un cop més. No es va aturar fins prop de la barraca. No podia dubtar que hi havien entrat, ja que la porta, que ell havia deixat tancada, ara era oberta. Des d’on era, podia distingir el foc de l’estufa.

Sempre amb la pistola ben afermada a la mà, es precipità cap a l’interior. Els altres, però, si verament hi havien entrat, ara ja tornaven a ser fora. Es va quedar palplantat. «Me la pagaran —va assegurar-se, cada cop més enrabiat—. A fe que me la pagaran».

Fora, es va sentir un altre enrenou, seguit d’una trencadissa. De moment no va saber interpretar de què es tractava, però s’hi llançà com una fera. Tot plegat, començava a fer-se monòton. Era un joc cansat i absurd. Com si perseguís fantasmes. «Sigui com sigui, no se’m poden escapar», es va dir. Començava a dubtar-ne, però. Eren força més hàbils que no havia suposat de bell antuvi.

Naturalment, no els va trobar on havia sentit el cataclisme. Va descobrir, això sí, que es tractava d’un dels espills destinats als lavabos del personal dirigent. Des d’aquell instant, la cosa adquiria gravetat. Ara els intrusos havien causat un dany irreparable. Li caldria respondre de l’estrall. Ben cert que un mirall es podia trencar en qualsevol moment i que no li seria difícil de pretendre que ell ja l’havia trobat esberlat. Però això equivalia a culpar els obrers que els descarregaven, i li repugnava de perjudicar-los. Era poc honest donar la culpa els altres.

Va continuar perseguint els desconeguts, els quals ara semblava que s’entretinguessin a fer tota mena de sorolls intencionats per tal de posar-lo sobre la pista. Un cop que va creure que els tenia acorralats en un racó de nau, va cridar:

—Atureu-vos o disparo! —i va tornar a encendre la llanterna.

Una vegada més, però, se li havien esmunyit de les mans. Mentre intentava d’explicar-s’ho, els va sentir córrer per la nau del costat. Es va precipitar a llur darrera.

—Alto! Alto! —va tornar a cridar.

No li’n van fer cas. Pitjor que això: un d’ells va riure de nou. Després la galopada va cessar i es féu un altre silenci. «Això ja dura massa», va pensar. No sabia, però, com acabar-ho.

Mentre avançava nau amunt, se sentí temptat de tornar a la barraca. Ara que gairebé estava segur que es tractava de bromistes poca-soltes, suposava que aquesta seria la millor lliçó que els podia donar. La seva consciència professional, però, elàstica i tot com era, li refusà aquesta solució tan còmoda. Va continuar avançant, doncs.

Al capdamunt de tot, grinyolà una porta. I l’única porta que hi havia, llevat la de la barraca, era la que donava a Berkeley Road. D’altra banda ja sabia que les frontisses, mal encaixades, grinyolaven.

Arrancà a córrer, esperançat.

De seguida es desinflà. Si els intrusos se n’havien anat, van tenir cura de tornar a tancar, car la porta estava com ell mateix l’havia deixada a primeres hores de la nit, en entrar de servei. Va obrir-la d’una revolada i sortí al carrer.

A frec de vorada, hi havia un individu aturat. Power se’l va mirar amb recel, però quan va haver-lo examinat li va caldre decidir que no es podia tractar d’ell. Era un home d’una setantena d’anys i d’aspecte força atrotinat.

—No heu vist sortir ningú? —li va preguntar.

—Sí —digué l’altre sense fer-se pregar—. Dues noies.

—Dues noies? —va repetir, sorprès—. No enredem!

—Sí —insistí el vell—. Per això m’he esperat; us ho havia de dir.

—Home!… —va exclamar ell, cada cop més desconcertat—. Sou molt amable…

L’altre va moure el cap.

—No, no! És que les he dutes jo, sabeu?

Power se’l va mirar gairebé amb hostilitat.

—Les heu dutes vós?

—Sí —digué el vell—. Surten molt poc de casa, les pobretes…

Power anà retrocedint prudentment.

—Ja ho entenc —manifestà.

—No, no ho enteneu —va somriure-li l’altre.

—Us asseguro que sí… —digué Power amb dolcesa, com si parlés a una criatura.

Havia tornat a arribar a la porta i engrapà la balda de la banda de dins.

—Un altre dia, amb més temps, ja en parlarem, oi? —afegí.

I ràpidament, amb un sospir, va tancar.