Pàgines viscudes

Ni la casa ni l’escala no tenien res de particular. A la banda de fora, una placa negra amb l’escrit en blanc deia «J. Dats» i, sota en lletres més petites, «dentista». Dins, hi havia una porteria i un ascensor, com a qualsevol altre edifici. Rigorosament parlant, l’única cosa anormal era la lentitud d’aquest artefacte: pujava amb una solemnitat que l’hauria hagut de fer desconfiar.

La primera sorpresa la va tenir en obrir-li la porta del pis la infermera, o el que fos; en tot cas, una noia amb bata blanca. Després va veure que n’hi havia una altra. Es va trobar en un vestíbul espaiós i posat amb força luxe. «Ja m’he enredat!», va pensar. Amb un fil de veu, preguntà:

—El doctor Dats?

—És per una consulta? —féu la noia.

—Sí…

—Entri.

Al llarg d’un rebedor i d’un passadís on els passos es perdien en l’espessor d’una magnífica catifa d’allò més historiada, el va menar a la sala d’espera, també gran, plena de cortinatges a les portes i finestres i de quadres a les parets de color clar. Va identificar a l’acte un Miró que representava un interior holandès. I que no era pas una reproducció. «Ja veig que la butxaca no m’hi arribarà», va dir-se, cada cop més anguniejat. Eren els inconvenients d’escollir un dentista a l’atzar.

De bon gust se n’hauria tornat. Només duia cinquanta pessetes a la butxaca, i encara no les podia despendre totes, perquè d’aquella quantitat havia de sortir la manduca durant els dos dies que faltaven fins a l’acabament del mes. Com que ja era dins, però, no es va atrevir a fer un paper que li semblà poc lluït.

—Segui —digué la noia—. Em farà el favor del seu nom?

—Josep Peris.

La noia es retirà.

A la sala només hi havia un altre individu, molt elegant, però visiblement pertorbat per una cosa o altra, atès que no es podia estar quiet de cap de les maneres. No parava de moure els braços i d’encreuar i de desencreuar les cames. Sí, se’l veia extraordinàriament nerviós.

Peris evità de mirar-lo per no encomanar-se el seu malestar. Ja en tenia prou amb l’angúnia que passava en pensar que s’havia ficat en un indret on mai no hauria hagut de posar els peus.

Decidit a oblidar una mica les seves cabòries, va redreçar-se i donà una ullada circumstanciada a les teles que penjaven dels murs. Totes eren de signatures excel·lents. Entre altres, va descobrir un Dufy i un Nanet originals. Tot allò devia haver costat un dineral. I els diners, és clar, devien procedir directament de la butxaca dels pacients.

En lloc d’assossegar-se, la seva inquietud augmentà. «Com si ho veiés —es va dir—; em cobrarà cent pessetes». Es va tornar a asseure i agafà una revista. El va sorprendre de constatar que era de la setmana en curs. Era la primera vegada que, en un consultori, trobava una publicació que no fos envellida. Va ser un motiu més d’enquimerament, no cal dir-ho.

«Més valdrà que, abans de deixar-li fer res, li pregunti què em costarà», va decidir. El procediment no li agradava gens ni mica, ja que violentava la seva timidesa, però pitjor seria que es deixés tocar la boca i, després, hagués de confessar que no duia prou diners. Si arribava aquest cas, es moriria de vergonya. Pobre i tot com era, mai no havia fet el ridícul, fins aleshores. «Perquè et fiïs de les aparences», va dir-se en pensar de nou en l’aspecte de la casa.

A la dreta de la sala hi havia una porta que menava al gabinet de consulta, d’on no arribava cap soroll. Era agradable, és clar, ja que no hi ha res de més depriment que una simfonia de gemecs, o fins i tot el dring de les eines deixades i represes, però el detall, d’altra banda, confirmava els seus temors.

Va obrir la revista i intentà d’interessar-s’hi. Sense èxit. Estava massa preocupat i, per si fos poc, els articles eren excessivament seriosos. Coses sobre política internacional, ciència, literatura… Hauria preferit menges més lleugeres.

La porta del passadís es va tornar a obrir i la mateixa noia d’abans va introduir una senyora i un nen. Per la cara que feia, va comprendre que el pacient era el petit. Van donar el nom a la noia i es van asseure a l’altre costat. La dona anava tan mudada que resultava grotesca. Ara, això sí, s’endevinava que li devien sobrar bitllets. «Aquí —va dir-se— l’únic pobre sóc jo».

L’altre individu continuava encreuant i desencreuant les cames, cada cop més nerviós. Resultava difícil d’esbrinar si aquell estat d’esperit li era natural o tot provenia de l’espera a què se’l sotmetia. A què se’ls sotmetia, perquè tots eren passatgers de la mateixa nau i la cosa, aparentment, anava per llarg. Es comprenia; als preus que devia cobrar, per força havia de fer les coses a consciència.

Fora de la remor que feia ell mateix en tombar les planes de la revista i d’alguna que altra observació de la senyora al seu fill, no sempre justificada, la sala era submergida en el silenci. Per la finestra entrava un raig de sol que s’estenia fins al centre de l’habitació, on moria als peus de la tauleta, plena de material de lectura.

Peris deixà la revista que tenia a les mans i fullejà les altres. Totes tenien un aspecte sever, descoratjador. Per sort, acabà per desenterrar un setmanari en el qual descobrí una secció d’acudits i d’historietes còmiques perduda a les darreres pàgines. Va tornar a la seva cadira amb la troballa.

Es va obrir la porta del consultori i una noia també vestida de blanc, més bonica que l’altra que l’havia rebut, va treure el cap a la sala.

—Senyor Casanoves?

L’home nerviós es va alçar amb un bot i, més que caminar, arrancà a córrer cap a la porta. La infermera el deixà passar i tancà al seu darrera després d’haver adreçat una mirada escrutadora als qui esperaven. Tenia un aspecte orgullós. «És l’únic que faltava!», va pensar ell. Li semblà que davant d’aquella noia encara li seria més difícil d’interessar-se pels honoraris del doctor.

Intentà d’oblidar-se’n i es capmassà en les historietes còmiques. No en va trobar cap de graciosa, però la culpa potser no era de les històries, sinó seva. En aquell moment, tot li semblava una mica fúnebre.

Va tornar doncs la revista a lloc i es resignà a esperar pacientment. Hauria volgut fumar, però no s’hi atrevia. Sobre la taula no hi havia cap cendrer i el terra, com a fora, era encatifat. Tot es veia molt net. Decidí que més valia renunciar-hi.

La senyora s’havia alçat, agafà dues revistes, una per a ella i l’altra per al nen, es va posar unes ulleres força gruixudes i començà a llegir. El nen, que ben aviat va descobrir el caràcter inapropiat de la publicació, abandonà la cadira, es va traslladar a la taula i s’hi lliurà a una regirada en profunditat. Al cap d’uns moments, defraudat, tornava al seient. La seva mare li adreçà unes paraules, però ell no contestà.

La infermera de fora va introduir un altre pacient, però ell ja gairebé no va tenir temps de veure’l. La porta del consultori s’obria de nou i la noia d’aspecte orgullós digué:

—Senyor Peris?

«Ja hi som», va pensar ell i, lentament, va encaminar-se al gabinet. A l’acte, va veure que també era una peça luxosa. Més ben dit, unes peces, perquè eren dues. La primera, separada del veritable consultori per una mena d’arc del qual penjava una cortina ara oberta, era un despatx amb una taula ampla i dues butaques d’aspecte terriblement confortable. A l’altre extrem hi havia una taula més petita i una màquina d’escriure.

El doctor Dats no es veia per enlloc. La infermera el pregà de seure i l’interrogà:

—Senyor Josep Peris, oi?

Ell va assentir.

—És la primera vegada que es fa visitar pel doctor Dats?

Va tornar a assentir.

—Fins ara, quin odontòleg l’ha atès?

Peris va pensar que ja n’hi havia prou. Perquè allò podia continuar durant molta estona i, com més escrivia ella, més difícil li seria després de fer-se enrera si el preu no li convenia.

—Perdoni —va dir—; de primer voldria parlar amb el doctor Dats…

L’home, com evocat per la màgia del seu nom, entrava precisament al despatx. Era un individu d’uns quaranta anys, curt i gruixut, que somreia amb una mena de cordialitat d’esponja.

—Bon dia…

—Bon dia —va contestar Peris, i ràpidament, com si tingués por de veure’s desertat pel seu coratge, explicà—: Veurà, doctor, tinc un queixal que m’ha donat molt de turment durant aquests darrers temps. Em penso que el tinc corcat, però no sé si caldrà arrancar-lo o es podrà empastar… Jo…

—Ja ho mirarem, ja ho mirarem —va dir el doctor Dats, cordial—. Ara la senyoreta vol fer-li unes preguntes. És el costum, sap? Per la fitxa.

Li parlava benèvolament, gairebé amb condescendència, la qual cosa més aviat el molestà.

—Ja ho sé —va replicar amb una mica de duresa—. Però és que jo, abans de fer-li perdre el temps, voldria saber quant em costarà…

La cara del dentista es va contreure amb una ganyota involuntària i incrèdula. En lloc de mirar-se’l, però, va mirar la infermera. Fins després no preguntà:

—Què diu?

—Dic que voldria saber quant em costarà.

El doctor Dats intentà de riure, sense gens d’èxit. Li va sortir un sorollet desagradable i fosc al qual la infermera va correspondre amb una rialleta de conill.

—Però escolti, jove, de primer em cal saber què té, no li sembla?

—D’acord —va concedir ell—. Volia dir que, abans de fer res, he de saber el preu…

De seguida va veure que aquella insistència molestava el dentista. De la seva cara, ara, havia desaparegut tot rastre de rialla o de somrís, substituïts per una expressió severa, gairebé cruel.

—Jove —va fer—, el sol fet de mirar-li la boca ja és una consulta que cal pagar.

A Peris no se li havia acudit, això. Ben mirat, no tenia res de particular, però en aquell moment, atabalat com estava, la notícia l’escruixí.

—Només per mirar? —preguntà.

—Naturalment. Això no és com entrar en un comerç i preguntar el preu dels articles per no quedar-se’n, potser, cap…

«Molt enraonat —va pensar Peris—, sobretot si això no fos, també, un negoci». Ara, és clar, es va quedar sense saber què dir. Hi va haver un moment de silenci incòmode. El va trencar el doctor en afegir:

—I la consulta són vint-i-cinc pessetes.

—Ah! —féu ell—. A les quals, suposo, s’afegirà l’import de l’extracció o de l’empastament…

—No —va dir el doctor amb un aire las i, alhora, irat—. No, senyor. Això només en el cas que vostè decideixi limitar-se a la simple consulta. No es pot parlar d’afegir res. Els preus són globals.

—No m’ho puc permetre, doncs —digué ell—. Francament, vint-i-cinc pessetes per donar-me una mirada…

—El temps que em farà perdre ja val més.

—Més n’hem perdut discutint —va dir Peris.

La infermera va riure i ell, confortat, li mirà els genolls. Afegí:

—I aquest no me’l cobra.

El doctor el fulminà amb la mirada i després intentà de fulminar la noia que encara somreia. Ella, instantàniament, plegà els llavis. Peris va adonar-se que duia avantatge i el va voler aprofitar.

—D’altra banda, aquesta consulta que em proposa, és innecessària. Es tracta d’un queixal corcat. Digui’m els preus que cobra per empastar-lo i per arrancar-lo i haurem acabat.

El doctor no podia amagar la seva exasperació. Gairebé va cridar:

—No senyor, no es pot fer, això! No li ho farà ningú! Cal veure-ho.

Peris s’alçà i féu un pas.

—Ho sento molt —va dir—, però en aquestes condicions no puc arriscar les vint-i-cinc pessetes.

S’encaminava ja cap a la porta per on havia entrat, i la infermera va córrer a indicar-li’n una altra, la de sortida. El dentista udolava:

—És que sembla mentida! Vénen aquí, et fan perdre el temps i encara volen tenir raó! On s’ha vist! Mira que demanar-me preu com si fos un parell de sabates, o una camisa…

Peris ja era al costat de la porta quan el doctor tallà en sec. Va canviar de veu. Sense cridar, però amb una violència continguda, decidí:

—Acabem d’una vegada. Vingui i li ho miraré.

Com que el xicot semblava que vacil·lés, ara aturat prop de la infermera, afegí en un to encara exasperat:

—I per res, per res, estigui tranquil!

«Li sap greu de perdre un possible client; vol els diners de totes passades», va pensar el noi. «Sí, senyor, un parell de sabates o una camisa. Tot és el mateix. Aquest cop, però, es quedarà amb les ganes». Va avançar cap a la cadira del consultori que el doctor li assenyalava i s’hi assegué.

El dentista agafà un instrument de metall i s’inclinà al seu damunt.

—Obri la boca —va manar-li.

—És el queixal de la dreta, el segon —el va informar ell.

—Ja ho veuré! Ja ho veuré! Obri la boca!

Va obrir-la i el dentista l’examinà, de primer amb la mirada i, després, amb uns quants tocs de l’instrument. Tot va ser qüestió d’uns segons. Va tornar a redreçar-se.

—Sí, el té força malament —va dir—. Li aconsello l’extracció.

Peris, sense moure’s de la cadira, preguntà:

—I quant seria?

—Seixanta pessetes —va dir el doctor entre dents, com si li sabés greu de confessar-ho.

El noi va abandonar la cadira.

—Així es parla! —digué—. Veu si ha estat senzill?

La infermera, darrera el metge, somreia de nou. Ben mirat, no ho devia ser gens, d’orgullosa. El doctor Dats, en canvi, tornava a indignar-se. Així i tot, procurà dominar-se en preguntar:

—Bé, se’l fa treure o no?

—No pas ara —va dir-li ell—. Si em decideixo, però, serà per vostè. I gràcies, eh?, moltes gràcies…

Se’n va anar cap a la porta. El doctor va rebotre per terra l’instrument que encara tenia a la mà mentre la noia, per costum, es precipitava a acompanyar el visitant.

—Mira que és cara dura! —cridava ara l’home sense contenir-se—. No en volia veure una altra! Me’l fa mirar i diu que no!

Es va interrompre i, encara més fort, va glapir:

—On va, senyoreta Paula? Ja el trobarà tot sol, el camí!

La infermera, que ja tenia la mà sobre el pom de la porta, la va enretirar vivament amb un somrís d’excusa. El noi arronsà les espatlles i va sortir del consultori. Darrera seu, el metge continuava cridant. Però ara ja no va entendre el que deia. «Pobra noia —pensava—, mira que haver de treballar amb aquest energumen!».

En arribar al vestíbul va decidir que, al vespre, acudiria a esperar-la.