L’home que preguntava per mister Crafman

Mrs. Dvrak, 11 Brook Lane, Pasadena (Los Angeles, Califòrnia), era al bany quan el timbre de la porta va retrucar llargament, amb insistència.

Va immobilitzar-se amb les mans a frec de pubis. «Quin oportú, també!», es va dir. Mirà al seu entorn, però s’havia despullat al dormitori i ara no tenia res amb què cobrir la seva nuesa. Només la tovallola, potser. Però va moure el cap. «No, no és prou llarga», va pensar. D’altra banda, tenia la part superior del tors tota plena de sabonera.

Continuava encara indecisa, molt quieta a la banyera, quan el visitant, que es devia impacientar, polsà de nou el timbre. «Si m’hagués alçat de seguida —es digué—, encara hauria tingut temps de recollir el barnús, al dormitori, però ara ja és definitivament massa tard. I al capdavall de segur que només és un venedor. No et deixen tranquil·la!». Distretament, es va passar la mà pels pits i el sabó anà relliscant.

Es va obrir la porta del costat i Mrs. Dodely va preguntar:

—Per qui pregunteu?

—No hi ha ningú? —s’interessà una veu mascle, ronca i profunda.

—No ho sé. Per qui pregunteu? —insistí.

—Per mister Crafman.

«Aquest s’ha equivocat», va alegrar-se Mrs. Dvrak. «He fet bé de no anar a obrir».

Mrs. Dodely digué:

—No el conec. Aquí no hi viu.

L’home no en va fer cas, perquè repetí:

—No hi ha ningú, doncs?

—No hi deuen ser —corroborà Mrs. Dodely.

L’home davallà els graons. Des del bany es podia distingir perfectament la remor dels peus.

—Ja tornaré més tard… —va dir.

Al cap d’uns segons, un motor roncava carrer amunt. Mrs. Dodely tustà els vidres de la finestra.

—Betty —va fer—. Betty…

—Sí… —va dir ella des del bany.

—Hi havia un senyor que us volia veure.

—Ja ho he sentit.

—Preguntava per mister Crafman.

—No som nosaltres —digué Mrs. Dvrak.

—Ja ho sé. Per això t’ho deia.

—Sí. Gràcies, Nora. No obro perquè m’estic banyant.

—Ah! Ha dit que tornaria més tard —afegí Mrs. Dodely, i es va tancar de nou a casa seva.

«Mira que és estranya, la gent!», va reflexionar Mrs. Dvrak. I va continuar desensabonant-se amb complaença. «Mai no he sabut que per aquí hi visqués cap mister Crafman».

Al cap d’una hora ja estava vestida i s’havia assegut al living. Entre les mans tenia una novel·la, You’re lonely when you’re dead, en una edició dels Pocket Books, però en aquell moment la lectura no l’engrescava gens ni mica. Tombava pàgina quan el timbre es disparà.

Va deixar la novel·la oberta sobre el divan on era asseguda, s’alçà lentament i es va passar les mans al llarg dels malucs i cuixes per tal d’allisar-se les faldilles. En passar per davant de l’espill es va adreçar una mirada amical. Es va somriure mentre, amb un gest acostumat, feia caure cap enrera els cabells rossos, llargs i resplendents.

En arribar a la porta, va adoptar una expressió acollidora i un si és no és insinuant, com havia vist fer a la Marilyn Monroe ja no recordava en quina pel·lícula. Aleshores obrí.

Al seu davant hi havia un home anys, alt i de complexió robusta.

—Ah, bé —va fer ell, sense èmfasi— aquesta és la nena!

Ella accentuà el seu somrís cinematogràfic.

—Per qui preguntava? —digué.

—Pel teu marit, maca.

—No hi és —contestà ella.

L’home va exhibir un somrís una mica brutal.

—No juguem, eh? —es va queixar—. No juguem!

—No hi és —va repetir Mrs. Dvrak.

Ell, però, ja havia fet una passa endavant i la noia es va veure obligada a retrocedir per tal d’evitar l’impacte del cos. L’home penetrà al vestíbul.

Ella continuava en un costat de porta, sense saber si cridar la seva veïna, Mrs. Dodely, o intentar de manejar la situació sense ajut.

—Escolti… —va dir—. Oi que ja ha vingut ara fa una estona, vostè?

—És clar! —glapí ell.

—I per qui demanava?

—Pel teu marit, eixerida. Ja t’ho he dit…

—Em sembla que hi ha un error. Si em diu el nom…

L’home va sospirar i, com si es trobés en presència d’un deficient mental, es resignà a declarar cansadament:

—Mister Crafman, si no et fa res…

—Nosaltres som els Dvrak —va dir ella, triomfant.

L’home, però, va repetir el seu cansat moviment de cap.

—Tant li fa —rondinà—. I apa, avisa’l, que no puc perdre tota la tarda.

—Si li dic que…

—Bé, prou —la va interrompre ell—. Digues al teu marit que hi ha en Víctor.

—Jo… De tota manera, el meu marit no hi és, ara.

—No juguem! —tornà a fer ell.

—Li asseguro que no hi és!

L’home, després d’un esguard perllongat que detallà tot el físic de la noia, amb una particular insistència sobre els pits ufanosos, es va girar en rodó i s’adreçà a les habitacions interiors. Ella va precipitar-se al seu darrera.

—Ei, escolti… un moment! —va protestar—. Què signifiquen aquestes llibertats?

Ell només es tombà el temps suficient per a dir:

—En tu ja hi pensaré després, maca.

I sobtadament, xiulà. Ella, tot i el seu esverament, va haver de reprimir un somrís afalagat.

L’home va avançar fins al living, on s’aturà.

—John! John!

Va esperar uns segons i repetí:

—John! Sóc en Víctor…

La noia va anar fins al divan i, sense adonar-se ben bé del que feia, recollí la novel·la i la va tancar.

—És inútil que cridi.

L’home, sense contestar, va moure’s cap a les altres habitacions.

—On va? —va preguntar-li ella.

—Tu, seu! —va manar l’individu, i li indicà el divan.

Ella, però, el va seguir, ara sense fer comentaris. L’home examinà els dos dormitoris de la casa, el bany, la cuina, i, ràpidament, escorcollà tots els indrets on es podia amagar una persona. A la fi mirà darrera les portes.

«Què deu voler? —es preguntava ella—. Mentre no sigui un foll… Però nosaltres no som els Crafman!», va intentar de tranquil·litzar-se.

Quan se’n va adonar, l’home la fitava amb una expressió sorruda, hostil.

—On s’ha ficat? O és que potser ha tocat el dos?

—Li asseguro que no —digué ella—. No tornarà fins a la nit.

L’individu li engrapà el braç i l’hi premé amb força, però es comprenia que ho feia sense cap intenció determinada, dut per la seva excitació.

—Segur?

—Sí. Cada dia torna a la nit —afegí puerilment.

Provà de desfer-se dels seus dits i retrocedí cap al passadís. Ell la va seguir, encara sense deixar-la anar.

—Si m’enganyes, ho passaràs malament —digué aleshores.

—És la veritat. No torna mai, abans de la nit.

Ell li va somriure cordialment, gairebé persuasivament. La subjectà més fort i, amb lentitud, la va atreure contra el seu pit i la besà.

Ella no va dir res, gairebé ni lluità. Estava massa esfereïda. De cop, però, l’home semblà que es recordava d’alguna cosa, va alliberar-la i, apressadament, s’encaminà a la porta que s’havia quedat oberta.

Mrs. Dvrak va aprofitar el fet de trobar-se sola per córrer al dormitori, on es va tancar. Darrera la porta, va riure en pensar en la sorpresa que tindria. Després es va tocar els llavis amb dos dits i tancà els ulls. «No ha estat malament —es va dir—. No, gens de malament».

L’home ara la cridava per la casa i, inevitablement, va acabar per aturar-se davant la porta de l’habitació.

—Apa, nena —va dir—. Hem d’esperar la nit, oi?

Ella va somriure en silenci i s’allunyà cap a l’altra banda de dormitori. Va sentir que forcejava. «Suposa que el deixes entrar…», va rumiar. Però sabia perfectament que no ho faria. Allò no era una novel·la de Handley Chase; era la vida, la vida real. Va donar un cop d’ull al rellotge. Una hora més i l’Orson seria a casa. Si podia resistir fins aleshores…

Gairebé immediatament, va saber que es feia il·lusions; la porta no duraria ni cinc minuts. L’home, que havia engegat la ràdio, acabava de llançar-s’hi amb tot el seu pes.

Mrs. Dvrak mirà llestament al seu entorn i aturà l’esguard en la finestra. Mentre l’home tornava a retrocedir per tal d’agafar impuls, ella va alçar el cristall i, sense preocupar-se del pet de cuixes que mostrava, s’enfilà a l’ampit. Quan l’impacte del cos es va deixar sentir per segona vegada contra la porta, la noia ja saltava al jardinet.

Sense entretenir-se, arrancà a córrer fins a la cleda que separava la seva propietat de la dels Dodely, però no la va saltar. No ho faria si no era absolutament inevitable. No tenia cap dubte que la porta cediria i que ell, en veure la finestra oberta, endevinaria tot seguit la seva maniobra, però no creia que s’atrevís a perseguiria pel jardí. Va esperar, doncs.

Encara no havien passat tres minuts quan el cap de l’home avançà obertura enfora per mirar a dreta i esquerra. En distingir-la, va reposar les mans sobre l’ampit i la fità llargament. A la fi, demanà:

—Apa, petita, vine.

Ella va fer que no amb el cap.

—Sí… —insistí l’individu.

Mrs. Dvrak tornà a denegar en silenci.

L’home va desaparèixer habitació endins i, al cap d’un moment, sortí per la porta de la cuina, al llindar de la qual s’aturà a mirar-la. Ella va saltar la cleda.

Mrs. Dodely devia ser a la cuina. Tots dos, ara, la podien sentir cantussejar.

L’home va fer un pas pel jardí i ella es va anar replegant cap a la porta dels seus veïns. L’individu, però, no arribà a la cleda; tot d’una retrocedí i entrà de nou a la cuina. Mrs. Dvrak s’aturà.

—Betty! Què hi fas, aquí?

Va girar-se. Mrs. Dodely havia sortit al jardinet amb una galleda i se la mirava tota estranyada.

—Passa alguna cosa?

—Aquell home —va explicar ella.

—Quin home?

—Aquell que preguntava per mister Crafman, recordes?

Mrs. Dodely va fer que sí amb el cap i reposà la galleda a terra.

—Ha tornat —va dir ella—. És allí —i assenyalà la casa.

—I bé? —va fer Mrs. Dodely, que no ho acabava d’entendre—. Què vol?

Mrs. Dvrak la fità amb una expressió enseriosida; després va riure lleugerament, amb picardia.

—Què vol? M’ha besat…

L’altra semblà com si reflexionés què calia dir davant d’aquell fet, però només va saber preguntar:

—I què faràs, ara?

—L’Orson deu estar a punt d’arribar —digué ella.

—I si telefonava a la policia?

—No; l’Orson ho solucionarà.

—Bé —féu Mrs. Dodely—. No cal que et quedis al jardí. Entra.

Mrs. Dvrak va seguir-la a la cuina, on es repenjà a la taula. Obria la boca quan totes dues van sentir, ben distint, el roncar d’un cotxe que engegava. Es van mirar.

—Se n’ha anat! —va exclamar ella.

Van travessar la casa gairebé corrent i, per la finestra de la banda de davant, espiaren el carrer. El cotxe havia desaparegut. Aleshores van obrir la porta.

—Sí, se n’ha anat… —va dir Mrs. Dodely, que semblava desencisada.

Mrs. Dvrak avançà cap a casa. A mig camí, però, va aturar-se i demanà:

—Més val que vinguis…

Mrs. Dodely no es va fer pregar i l’acompanyà. La porta era tancada i van haver de fer la volta a la construcció i entrar per la de la cuina. L’home no hi era. Fins i tot, abans d’anar-se’n, havia pensat a tancar la ràdio. «Ves quines coses!», es va dir Mrs. Dvrak i, aturada davant la porta esberlada del dormitori, es va passar els palmells pels malucs i cuixes avall. Estava excitada.

Mrs. Dodely se la mirava, suspicaç. Després va travessar altre cop el living, la cuina, i, pel jardí, se’n tornà a casa seva. «D’això me n’he de recordar», va dir-se.