Biografia

La carretera serpentejava de corba en corba, ascendint i davallant en breus pendents que seguien l’orientació desigual de les terres de conreu, entre les quals abundaven els plantats d’oliveres i les menudes vinyes ara i adés tallades per turons baixos i més o menys cònics que trencaven, com per fer-la més profunda, la continuïtat dels terrossos avui xops d’aigua, esponjats per la puixança secreta de les llavors a punt de germinar.

També la carretera conservava senyals de pluja en forma de bassals relativament clars que l’amorosien d’una manera insospitada quan, en ple estiu, sota el sol, la pols devorava rastres i roderes damunt dels quals quedaven dibuixats els relleus dels pneumàtics, les peuades ocasionals i misterioses d’un vianant o les ungles partides dels ramats.

El cel era tèrbol i s’abatia sobre la terra en una gran clapa gairebé uniforme arran de la qual d’altres núvols més blancs i més dòcils, blanquinosos, es desplaçaven lentament, empesos per una brisa vinguda de la mar llunyana; en conservava encara una sentor de sal i de plantes aquàtiques.

Llorenç, sol i absent, caminava sota d’aquest cel, carretera enllà. L’objectiu no era remot ni important, però la tarda que queia i l’aire que s’esforçava l’obligaven a sostenir un pas viu. Mirava distretament d’una banda a l’altra i l’esguard se li perdia per les copes dels arbres, pels solcs profunds, pels pàmpols verds dels ceps entre els quals maduraven els raïms.

Tot era seu, en aquest moment. Cap cotxe no trencava el silenci de l’hora i els camps també eren solitaris; enlloc no hi havia cap pagès afanyat a cavar, a llaurar, a escampar femta. Ni una veu ni una remor no li disputaven la possessió d’aquell món.

Darrera, enllà, quedaven la ciutat amb els seus carrers animats, les rengleres de cases baixes i massa familiars, l’activitat comercial resumida en tot de fardells i caixes amuntegats davant les botigues, en l’inacabable traginar d’homes amb bates de color brut que entraven i sortien dels magatzems, en les aglomeracions de vehicles que transportaven gèneres o persones…

Més valia no pensar-hi. Tot això li era totalment estrany. S’estimava molt més aquesta pau insòlita i al capdavall, prou que ho sabia, més aparent que real, dels camps lliurats a la pròpia solitud, del cel proper i alhora inabastable. Fins i tot preferia, a la ciutat, la urpada traïdora i quasi il·localitzable de la malaltia i l’amargor del pensament que només ací es podia desplegar.

El dolor imponderable de saber-se obligat a aquesta soledat l’omplia d’una mena de recança en la qual es manifestava el sentiment d’una falla, però també la consciència d’un assoliment que havia de dur al seu darrer terme.

No pas ara, és clar. Encara no. «Sóc feble i estic malalt», va pensar. «D’altra banda —es digué—, ¿què és que pot ser dut al seu darrer terme? L’assoliment sempre és il·lusori».

Va fer un esforç per allunyar aquestes idees, en les quals es reconeixia massa, i intentà de concentrar-se en la contemplació dels camps. Però també li eren excessivament familiars. I, de fet, només li interessava aquella menuda bassa amagada on passava sovint hores senceres de meditació. Era curiós, tanmateix, que avui, quan el temps s’hi prestava tan poc, sentís amb tanta urgència la necessitat d’atansar-s’hi.

En arribar, però, a l’inici d’un camí que tallava la carretera i que mai no havia recorregut, es va aturar, indecís. Per què el temptava, ara? Volia, potser, contrariar aquell impuls, assegurar-se que el dominava? Va mirar el rellotge i, tot seguit, el cel. No era tan tard com havia cregut i els núvols, persistents com eren, no amenaçaven pluja immediata. Es podia permetre, doncs, aquella petita marrada.

És cert que no comprenia el caprici que tot d’una obligava a fer el que anava a fer, però tampoc no era estrany que es deixés arrossegar per aquestes curiositats sobtades, eixides d’una font ignorada, per seva que fos. Un dia l’exploraria, com ara es disposava a investigar aquesta sendera.

S’hi va endinsar amb la promesa que retrocediria tan aviat com el camí mostrés tendència a allunyar-lo del seu objectiu; en lloc d’això, uns metres més enllà va veure que s’inclinava francament cap a l’indret on queia la bassa.

Era un camí com tots els camins de la contrada, ple de roderes altes i estretes, descarnat per la pluja, oblidat dels homes, parcialment devorat per tot de matolls que lluitaven tan bé com podien contra unes circumstàncies adverses.

Va passar prop d’una barraca enrunada, de la qual tan sols restaven tres parets i un fragment de sostre. També això era un espectacle acostumat. Mai no havia arribat a entendre per què les deixaven enderrocar després d’haver-se molestat a construir-les. En aquesta deixadesa del pagès endevinava un mal secret, un menyspreu recent per aquell esperit de continuïtat, d’esforç i de perseverança que abans, li semblava, anava unit al conreu de la terra. Però potser s’enganyava, potser sempre havia estat així i només ara se n’adonava.

Més enllà de la barraca s’estenia un breu espai de bardissars, tot el que restava d’allò que antany fou un bosc d’alzineres i de roures. El camí el vorejava, parcialment envaït pels rebrots que havien sobreviscut a un incendi no gaire llunyà. Eren prou vigorosos per haver fruitat. Llorenç va collir una gla i, amorosament, va acariciar-la entre els dits.

Més amunt, el camí moria en un camp. Va travessar-lo cap al bancal plantat. En un extrem creixia una figuera i, en veure-la, en va fer el seu objectiu momentani. Des d’allí, camps a través, retrocediria de nou cap a la carretera.

La figuera era també un pobre rebrot, però a l’altra banda hi havia una basseta. Era més menuda que aquella prop de la qual es recollia de vegades i, a desgrat de la pluja, no s’havia omplert del tot; del fons n’emergien troncs, canyes i d’altres deixalles. Es va aturar a contemplar-la, observant l’aigua vermella, argilosa. Es va plegar una mica sobre ell mateix, perquè la malaltia el treballava. Esperà que el breu atac passés i va reprendre la marxa. A la mà encara tenia la gla. Se n’havia oblidat i la descoberta li fou agradable. Mentre caminava, la féu saltar en l’aire, la recollí de nou.

El bancal va menar-lo directament a la carretera, prop de l’indret on es dirigia. Ara la quietud era trencada pel roncar d’una moto que espetegava al seu darrera. No es va girar a mirar-la. Ben just si li donà una ullada quan passava pel seu costat, veloç i com enfurida, amb el seu únic passatger inclinat sobre el manillar. Més que desinterès, era que el virus continuava treballant-lo. L’accés es perllongava mansament, si bé amb una estranya persistència.

Es va aturar a frec d’un marge. La basseta era allí, al vessant de la breu carena argilosa i plena de rocs d’on recollia l’aigua. S’amagava darrera la paret d’uns esbarzers, espessos i entortolligats, que només la protegien per aquella banda. Llorenç els observà amb la sensació d’haver trobat un amic. Després entrà definitivament al camp i féu la volta a aquella cleda natural.

La bassa era plena. L’aigua també era vermella, d’una densitat terrosa que li va plaure. Al peu del turó es veien encara els rastres que havia deixat en la seva davallada ràpida i inofensiva. En alguns indrets la terra encara era xopa; en d’altres, l’aire i unes quantes ullades de sol matinal s’havien endut bona part de la humitat. L’herba, fina i delicada, era més verda que mai, com rejovenida.

Llorenç esguardà al seu davant amb una mirada circular que abraçava els camps muts i solitaris, però els seus ulls van tornar de seguida als esbarzers, a l’herba, al pendent rocós, a la menuda clapa que tenia als seus peus. Es va treure una cigarreta de la butxaca i, amb lentitud, la va encendre.

I aleshores va adonar se que no se sentia feliç com d’altres vegades. Dintre seu hi havia quelcom de tèrbol que el privava de ser-ho. Encuriosit, es va preguntar quina ànsia estranya l’havia menat a aquell lloc, quin afany l’obligà a fer la caminada.

«Potser he vingut a acomiadar-me —va pensar—. Potser avui és el darrer dia». L’impulsaven a creure-ho aquell malestar interior que no el deixava i, alhora, l’obstinació amb què els seus ulls s’abeuraven de l’indret. Habitualment, es limitava a deixar que el menut paisatge i la sensació plaent que li ocasionava penetressin dintre seu sense esforç, sense intervenció activa de la seva voluntat. Avui, en canvi, era diferent. «Algun sentit o altre deu tenir, això», ponderà.

De cop, va tenir ganes de mesurar la profunditat d’aquella aigua, un detall que mai no l’havia preocupat. Cercà una pedra i la va tirar al toll. Al moment que hi queia, però, va saber que no era pas la profunditat allò que el preocupava; més que res, volia trencar la immobilitat del líquid. I l’aigua, és clar, en acollir la pedra es va escampar en tot de cercles breus i seguits que, a l’acte, morien en les ribes herbades.

Llorenç es va asseure i fumà parcimoniosament. Continuava sentint-se incòmode, potser fins i tot més que abans. S’alçà de nou i s’atansà un xic més a l’aigua. Després va fer la volta sencera a la bassa, cap a darrera els esbarzers, des d’on, per una escletxa, fità novament el líquid vermellós.

«Però què em passa?», es va preguntar. Tornà on s’havia aturat de primer i hi restà una llarga estona immòbil, com absent. La sensació de desconfort s’apoderà d’ell amb més força; quelcom li assegurava que mai més no tornaria a veure aquell indret. «Sí, he vingut a acomiadar-me’n», es va repetir, i una gran malenconia s’abaté al seu damunt.

Es va voler tranquil·litzar. «No —s’assegurà—, aquestes impressions sempre són falses, mentideres… No hi crec». La seva incredulitat, però, era superficial i no podia combatre avantatjosament aquella certesa que venia del més profund del seu ésser, d’una voluntat de veure-hi clar, d’un costum d’escorcollar-se, d’una consciència aguda de la malura que el devorava.

Novament, el va sobresaltar la remor d’un motor. Un cotxe, un camió, no ho sabia, s’atansava per la carretera. El seu primer impuls fou d’anar-se’n, d’abandonar la basseta. Ignorava per què, però no volia que ningú el sorprengués allí, contemplant l’aigua. Hi adreçà un altre esguard ràpid i va allunyar-se un parell de metres. Aleshores es girà i va tornar a aturar-se. «No —es va dir—, no me’n puc acomiadar tan precipitadament».

Va esperar el pas del vehicle, un camió, al costat dels esbarzers. Encara joguinejava amb la gla. Se la va mirar i fità altre cop l’aigua. La seva immobilitat li provocà de nou la pruïja de trencar aquella quietud, de tirar-hi una altra pedreta. «També hi puc tirar la gla», es va dir. I, tot seguit, una mena de desfici angoixat l’obligà a retenir el gest. «Seria el darrer acte», va pensar d’una manera insensata. El convenciment, però, persistia. Si llençava la gla a l’aigua, tot s’hauria acabat. Tots tres, ell, gla i basseta, estaven units d’una manera misteriosa, però indiscutible.

Va procurar de rebutjar el pensament, però no podia. Més que un pensament, era un fet, i ell no podia lluitar contra els fets. Sobretot quan l’arrossegaven. Perquè la gla se li escapava de les mans com si freturés de saltar a l’aigua…

Amb la intenció d’evitar-ho, va fer unes passes enrera. Això el calmà una mica i l’angoixa cedí. «Estic malalt, simplement», es va dir. «I tinc massa imaginació. Tornaré a veure la bassa». Però sabia que s’enganyava. Ben cert, aquella sensació d’angoixa s’anava fent fonedissa, però això no volia dir res. Més bé: aquest nou estat d’esperit es limitava a indicar que es reconciliava amb el gest al qual acabava de refusar-se.

Quan ho va comprendre, va somriure. «És així», es va dir simplement. No hi podia fer res. No hi volia fer res. Entrava dintre l’ordre de les coses. I ell ja no tenia voluntat per oposar-s’hi. Li faltaven justificacions.

Esguardà altre cop la gla i va acariciar-la amorosament. Sense sorpresa, es va adonar que era una gla esplèndida, encara verda, llarga i gruixuda, mare magnífica d’una altra alzinera que ell ja no veuria. «Si ha de ser —es digué— que sigui aquí».

I ja sense recança, amb un gest breu i sense precipitació, llençà el fruit a l’aigua.