La conquista

S’acabava d’aturar davant l’aparador d’una casa de mobles, quan es va adonar que la seguien. És a dir, aleshores distingí el xicot per primer cop; fins després no va estar segura que li anava darrera.

No se’n sentí gens de disgustada. L’home, jove, vestia bé i el seu aspecte era agradable. La cara, una mica dura, de faccions tallades en sec, resultava d’allò més mascle. Es va somriure discretament i, a partir d’aquell instant, vigilà bé tot el que feia.

El xicot la va anar seguint lentament al llarg del carrer del Carme, sense escurçar mai la distància que els separava. Si ella s’entretenia, també s’aturava, però no feia res per dissimular els seus propòsits, car, en general, es limitava a palplantar-se a la vorera sense treure-li els ulls de sobre.

«Se’m posarà al costat abans d’arribar a la Rambla», va pensar ella. No era la primera vegada que la seguien o que li deien coses pel carrer, és clar. Era prou bonica per cridar l’atenció i fins i tot per provocar l’interès actiu dels homes. Normalment, però, els enfadosos que li cercaven les pessigolles no es mereixien ni una mirada. Era exigent, ella.

Aquest xicot d’avui, en canvi, li havia agradat des del primer moment. La seva petita experiència, al capdavall més completa que no s’imaginaven a casa seva, li permetia d’endevinar que es tractava d’un home de debò. D’altra banda, era d’aquells que fan lluir una noia pel sol fet d’acompanyar-la.

Una mica estranyada, observà que es prenia les coses amb calma. Va deixar-li recórrer tot aquell extrem del carrer del Carme i sortir a la Rambla sense fer la més remota indicació de voler atansar-se-li. Continuava, doncs, mirant-la de lluny.

«Seria bo que fos un tímid!», es va dir. No s’ho podia acabar de creure. Res, ni en el seu gest ni en la seva aparença, no autoritzava aquesta opinió. Per força havia de saber que pertanyia a la mena d’individus que agraden les noies.

Va travessar el passeig i la calçada i s’aturà als aparadors del Sepu. Ell, que potser tenia por de perdre-la de vista entre la gentada, es decidí a atansar-se-li més i es va quedar a l’aparador del costat.

El va mirar de cua d’ull. Era la primera vegada que el veia de tan a prop i la seva llambregada confirmà la impressió que en tenia. «Però ja és ben estrany que no em digui res!», va tornar a dir-se. Després, com que havia de fer unes compres, entrà als magatzems.

El xicot va seguir-l’hi, però el va perdre de vista fins que, al cap de cinc minuts, el descobrí de nou, ara en un taulell proper, falsament interessat per unes corbates que ben just si mirava. Com que ella s’entretenia, va acabar per cansar-se’n i es desplaçà cap a darrera seu. La noia va sentir que l’examinava detingudament. I tampoc això no la va molestar. Podia mirar-se-la tant com volgués. Estava segura que podia passar qualsevol examen amb notes brillants.

El va perdre novament de vista quan sortia de l’establiment i ja es pensava que havia renunciat quan el descobrí a poques passes de la parada del tramvia que ella havia d’agafar. Ara, però, començava a descoratjar-se. «No em dirà res», va pensar Ja suposava que devia tenir els seus motius per captenir-se amb tanta circumspecció, però…

Va arribar un cinquanta nou i s’hi enfilà. Ell, ben entès, va imitar-la i, aquesta vegada, estava tan a prop que, si hagués volgut, l’hauria pogut tocar. El vehicle, com de costum, anava força ple i li va costar una mica d’obrir-se pas cap a l’interior, on ell la seguí.

Van quedar-se separats per la distància d’un seient. La noia el va mirar dues o tres vegades, dissimuladament, però ara el xicot semblava més interessat per l’espectacle de fora i pels anuncis clavats als cristalls que no pas per ella.

«Em deurà parlar en saltar del tramvia», va dir-se. A Catalunya va pujar molta més gent, la qual cosa obligà els passatgers ja instal·lats a atapeir-se encara més. Ell, desplaçat per l’impuls que venia de la plataforma posterior, va haver d’avançar unes passes que el situaren al costat mateix de la noia. «És alt», va dir-se ella en veure que la dominava per tot un cap. «Alt i ben plantat». El moviment dels viatgers l’obligà encara a desplaçar-se i la noia va sentir la pressió del seu cos. «Mentre no em resulti un fresc…», va reflexionar. Però no. De seguida que les circumstàncies li ho van permetre, el xicot restablí una separació suficient. Ella li’n va saber grat.

A la Universitat, una onada novella que recorria el cotxe el va dur dos passos més enllà, per darrera de la noia. Ara ella el va poder contemplar amb tota franquesa, perquè el xicot estava d’esquena. Tenia les espatlles amples i esportives i un tors vigorós. Devia ser molt forçut.

En el curs dels deu minuts següents, carrer d’Aribau amunt, només va girar-se dos cops, i encara discretament, per a assegurar-se que ella no s’havia mogut de lloc. Una d’aquestes vegades els esguards van coincidir, i tots dos van defugir de seguida la mirada, com si se sentissin culpables d’un interès mutu.

A la parada de Muntaner Còrsega, la noia avançà fins a la porta de la plataforma anterior, on es va aturar gairebé al seu costat. Va sentir que ell l’observava, però tampoc ara no li va dir res. Quan el tramvia frenà de nou, va saltar al carrer ombrívol i, sense cap necessitat de girar-se, va saber que ell baixava al seu darrera.

Va desfer part del camí, fins a Villarroel, va tombar i prosseguí fins a casa seva, convençuda que ell l’hi seguia. Ara, però, estava vagament molestada. «Ja no em dirà res», va pensar. «I encara que em digui; ja ha fet tard».

En arribar al llindar de la porta, se sentí temptada de mirar per damunt l’espatlla, però va saber resistir l’impuls i es ficà a l’entrada com si s’hagués oblidat d’ell.

Un cop dalt del pis, però, es precipità al seu dormitori i, des de darrera les cortinetes del balcó, espià el carrer. No va veure res. No tan sols era massa fosc sinó que el xicot, si hi era, es podia haver quedat en aquesta banda, prop de l’edifici. En aquest cas, li hauria calgut sortir i abocar-se a la barana. «No ho faré», es va dir. «No vull que es cregui que m’interessa… De tota manera, voldria saber què es proposava».

Durant la nit, hi va pensar sovint, de primer mentre sopava i, després, al llit. Es confessava francament que li havia agradat. L’endemà, però, en llevar-se, ja se n’havia oblidat.

Va haver de recordar-lo de nou quan, en obrir el balcó, el descobrí a l’altra banda de carrer, dret prop d’un arbre. En va tenir una sorpresa immensa. I se sentí afalagadíssima. «Qui sap si s’hi ha passat tota la nit!», es va dir, rient. Era una poca-soltada, és clar.

En el transcurs del matí, va espiar unes quantes vegades des de darrera la persiana. El xicot no es va moure fins a migdia, i no pas perquè renunciés a la vigilància, sinó perquè havia de dinar. El va veure entrar en un bar, on de segur que es devia quedar en una taula de prop de la porta per no perdre de vista la casa. «Quina constància, noia!», va pensar, cada cop més afalagada. Ningú no l’havia esperada mai tanta estona.

No va sortir fins a mitja tarda, després d’haver-se vestit, maquillat i pentinat amb una cura especial. Fins i tot, no sabia ben bé per què, es va posar les bragues i els sostenidors negres que volia estrenar pel seu sant. Quan va estar llesta i es contemplà davant l’espill, va haver de confessar-se, ben imparcialment, que feia força goig; potser més que mai. «Qualsevol home em pot desitjar», es va dir, complaguda. Estava excitadíssima per l’aventura que anava a iniciar, perquè no dubtava que allò seria una aventura de debò. I la llarga espera d’ell, tan deliciosament forasssenyada, la feia encara més interessant. «Quina novel·la!», va pensar.

En sortir al carrer, ell continuava palplantat prop de l’arbre. Naturalment, ja se n’havia assegurat abans, des del balcó.

Va tirar amunt, cap a la Diagonal, i ell al seu darrera. De moment no li va estranyar que ell no li digués res. «Deu esperar que ens allunyem una mica de casa», reflexionà.

Però en arribar al passeig, el noi tampoc no va fer res per atansar-se-li. Ella va alentir el pas a posta i després, quan començaren els aparadors, s’arrossegà lentament de l’un a l’altre. No havia d’anar enlloc, no havia de fer res; de fet, només havia sortit per ell.

«No ho entenc», es va dir quan va convèncer-se que el xicot no tenia cap intenció immediata d’adreçar-li la paraula. «Que no ho veu que l’espero?». La seva actitud la va omplir de despit, i aleshores, abandonant els aparadors, es posà a caminar més de pressa.

«Si no vol, no vol —es va dir—. Em sembla que d’oportunitats ja no li’n puc donar més…». Va continuar Diagonal avall, fins al passeig de Gràcia, en tombar cap al qual va creure necessari d’assegurar-se de nou que ell persistia a seguir-la.

Quan el distingí a poques passes, va acabar d’enervar-se. «Però què es proposa? Per què no es decideix d’una vegada?». No li entrava al cap. Perquè ell no tan sols no s’atrevia a parlar-li, sinó que no li havia somrigut ni una sola vegada.

Es va aturar als aparadors de la Llibreria Francesa. Tot seguit, només per fer una mica de temps, va entrar a l’establiment amb la intenció de fullejar les revistes. Des de dins el podia observar bé. Ell també havia penetrat al vestíbul, on fingia mirar uns llibres, bé i que la seva actitud mostrava prou a les clares que no li interessaven gens ni mica. Un cop, el va sorprendre al moment que consultava el rellotge, com si s’impacientés. «No sóc pas jo qui l’obliga a esperar-se!», es va dir la noia, encara més irritada.

De les revistes, passà als llibres. Un dels dependents no li treia els ulls de damunt i ella, tot d’una, s’avergonyí de sortir de la botiga sense haver comprat res; a l’atzar, va escollir una novel·la francesa. Mentre la hi cobraven, tornà a llambregar cap a fora. Ell no s’havia mogut del vestíbul, però ara s’entretenia en l’altre aparador.

Va sortir quan ell alçava els ulls i llurs mirades van coincidir. La noia, aquest cop, va sostenir la seva. I també ell, si bé només un moment; el suficient, de tota manera, perquè ella hi descobrís una expressió gairebé implorant. «És un tímid!», es va dir aleshores, triomfant. «Sí que ho és!». Semblava mentida, però era així: No s’atrevia a parlar-li.

«Què més puc fer, per encoratjar-lo?», es va preguntar. I tot d’una se li acudí que el noi potser no gosava per culpa de la gent que sempre, ahir al tramvia, i avui pel passeig, o en aquell mateix vestíbul, els envoltava. «Deu tenir por de fer el ridícul…», es va dir. Sabia que hi ha xicots d’aquesta mena, que s’inhibeixen en pensar que llurs accions poden ésser vistes i remarcades pels altres.

«Si fóssim sols, probablement no vacil·laria», és digué. Ara estava segura que allò que el privava d’adreçar-se-li era un obstacle que li tocava a ella d’eliminar. «Però en quin indret es pot estar sols, a ciutat?», va preguntar-se.

De seguida se li va acudir una idea. Va somriure i sortí al carrer. Ja era fosc, ara. «Més bé, encara», es va dir. Va pujar passeig amunt, travessà la Diagonal i va aturar-se a la parada del filobús. Ell es va quedar a unes passes de distància, com sempre, però quan el vehicle arribà, va seguir-l’hi. «És l’únic que puc fer per ell», va pensar la noia. «I potser faig massa i tot».

A final del trajecte, va baixar. Van baixar tots dos. Ella va travessar la plaça, continuà Diagonal enllà i, pel carrer de Fra Lluís de Granada, va sortir a la carretera de Sarrià. Un cop a l’altra banda, enfilà la Travessera de les Corts. «Aquí no pot témer res», es va assegurar.

Ell, però, la va deixar anar sola fins al camp de futbol, al capdamunt del carrer de Bordeus. La noia va aturar-se, va mirar a una i altra banda, va pujar al camp, que quedava més alt, i el travessà com si tingués la intenció d’adreçar-se al carrer del Taquígraf Garriga. L’indret, a més de fosc, era solitari. «Potser no he fet bé», va mig penedir-se. «Què pensarà, ell?». Però ja era al ball i més valia ballar. «Acabem-ho d’una vegada», es va dir encara, i aleshores s’aturà de nou i va girar-se.

Ara, el xicot va continuar avançant. A ella se li precipità el cor. «Quina aventura!», va pensar entre excitada i avergonyida mentre premia el llibre contra el pit. Ell va fer dues passes més i es ficà la mà a la butxaca. Li va somriure per primera vegada. Ella li va correspondre.

Va ser un somrís breu que immediatament es transformà en una ganyota espantada. Un instant, com fascinada, fità l’arma. Després, sense cap xiscle, va començar a retrocedir sense perdre’l de vista. El xicot anava avançant, somrient. Tenia un somriure càlid i agradable que contrastava amb la severitat dels seus trets. No va poder evitar de pensar-hi, tot i que estava tan esfereïda…

I hi va continuar pensant quan el xicot disparà i, ple d’interès, observant-la amorosament, s’inclinà al seu damunt per agafar-li el portamonedes.

Fins llavors no va saber, i ella també, que s’havia equivocat.