Carretera número nou

Passat Boston, Anthony aturà el cotxe al costat del restaurant que, en lletres de quatre pams, pregonava el seu nom, «Marcy», probablement el de l’amo. Només hi havia, aparcats, dos camions de gros tonatge i un Chevrolet, de manera, va suposar, que el local devia ser gairebé vuit.

Hi havia quatre homes, xofers i ajudants, instal·lats a la mateixa taula i, una mica més enllà, dues dones i un xicot. Darrera el taulell, un home de mitja edat, calb, llegia el diari prop de la caixa enregistradora.

Anthony es va asseure prop de la finestra, d’esquena a la cuina, es va treure un carnet de la butxaca i hi féu algunes anotacions. Ja el tornava a desar quan una veu li preguntà:

—I vostè?

Era una veu agradable, i Anthony alçà els ulls. La noia encara era més plaent. Tenia uns ulls immensos i el maquillatge era discret i escaient. Abans de contestar, va tenir temps, encara, d’adonar-se del contorn perfecte de les anques i del pit. A ella no li podia passar per alt, però no se li va escapar ni un somrís complagut. Més aviat semblava una mica despectiva o, pel cap baix, totalment indiferent.

Anthony va encarregar un puré, un bistec amb patates i postres. La noia en va prendre nota sense fer-hi cap observació, i s’allunyà. El xicot es va girar a mirar-la.

L’espectacle valia la pena. No era excessivament alta, però tenia unes cames llargues i ben fetes que prometien unes cuixes sòlides i esveltes. El lleu moviment de les natges, ara que caminava, accentuava la seva feminitat torbadora. Anthony va haver de reprimir un xiulet d’admiració.

Es va alçar i s’instal·là a l’altra banda de taula per tal de dominar el local. Ella, ara, havia empès la porta de tambor de la cuina, de la qual sortí una altra noia, ni de bon tros tan atractiva, carregada amb tot de plats que anà a deixar a la taula dels camioners.

«Quina xicota!», es va dir Anthony, encara incrèdul. Estava verament impressionat.

La noia va tornar a emergir de la cuina i li adreçà una mirada breu en adonar-se que no li treia els ulls de sobre; tot seguit, va reprendre el seu posat absent. Sense comentaris, va deixar el servei al seu davant. Anthony tampoc no va dir res. Per segon cop, va mirar com s’allunyava. Aquesta vegada, però, no arribà a la cuina. La porta de l’establiment s’obrí i va entrar una parella; la noia va retrocedir i se’ls atansà quan s’instal·laren a la taula del costat.

El xicot va encetar el puré sense mirar el plat, atent als moviments i a l’expressió de la noia, sempre indiferent. En veure-la de perfil observà la lleu oscil·lació dels pits, probablement lliures sota la roba de l’uniforme. Tenien una corba tan dolça i, alhora, tan rotunda, que gairebé s’ennuegà.

Ella va entrar a la cuina, en sortí amb la comanda de la parella, ullà desinteressadament cap a la seva taula i, al cap d’uns moments, li va dur el bistec amb patates. Aleshores, severament, li va adreçar les primeres paraules no relacionades amb el servei.

—Que em vol devorar, potser?

—Ho faria, si pogués —va confessar el xicot.

Ella va deixar escapar l’ombra d’un somrís, però a l’acte s’enseriosí de nou.

—Li asseguro que no val la pena de provar-ho —digué, gairebé cellajunta.

Ell va fer:

—Em dic Anthony… I tu?

—No en traurà res de saber-ho.

—Així i tot…

—Ellen —va dir ella, i el deixà.

Anthony es va sentir submergit per una onada de pensaments ben allunyats de l’originalitat. «Aquest no és el seu lloc —es va dir—, prou que es veu. Que passi un d’aquests individus de Hollywood, i la contracta sense ni deixar-li obrir la boca…».

Ell, però, no era un productor de Hollywood, sinó un modest enginyer que demà començava a treballar a Worcester.

Els camioners havien acabat de dinar i se n’anaven. Tot d’una, se li va acudir que era estrany que, aparentment, no haguessin remarcat la bellesa de l’Ellen. No havia vist que li adrecessin la mirada ni un sol cop. No podia pas ésser més sorprenent. Ell sabia molt bé com eren aquests individus que volten pel món. En canvi, el xicot que seia amb les dues dones, sí que l’havia llambregada sovint. La paraula no que no la hi havia adreçada; a part que la taula pertanyia al servei de l’altra cambrera, la presència de les seves companyes ho desaconsellava. Es comprenia, doncs.

Ellen va sortir novament de la cuina, però ara no duia res a les mans i es va aturar prop de la caixa enregistradora, gairebé davant de l’individu calb que, després d’haver cobrat el dinar dels camioners, s’havia tornat a submergir en el seu diari. Repenjada contra el taulell, es va examinar les ungles. Només un cop va alçar els ulls, potser per veure si Anthony s’havia acabat el bistec, però tot seguit defugi l’intercanvi còmplice que ell intentava d’establir.

El noi ho comprenia molt bé. «Bonica com és, la deuen molestar sovint —va dir-se—. En aquests restaurants caminers s’hi deixa caure molta gent, i no pas de la mena més recomanable». Va continuar menjant, sense oblidar-se de llambregar-la cada dos segons. Quan ella va alçar els ulls per segona vegada, li va fer un senyal.

La noia va travessar la sala amb el seu caminar flexible que acabava de subratllar la inconscient provocació del cos i es va quedar palplantada al costat de la taula, esperant les seves ordres.

—Ellen… —va començar ell—. A quina hora acabes la feina?

—A cap hora —digué ella.

Anthony no es va desconcertar per la resposta abrupta.

—Ens podríem veure… —va dir.

—Per què? No sóc d’aquestes, jo.

—D’aquestes? Quines?

—No m’agrada de sortir amb el primer que m’ho demana.

—Bé —va convenir ell—. Si no em dónes l’oportunitat de conèixer-nos, però, com vols que deixi de ser el primer que t’ho demana?

Ella va somriure feblement. Anthony va deduir que la resposta havia estat oportuna. Insistí:

—Si vols, podem fer un passeig.

Ellen va moure el cap.

—No —corroborà—; no pot ser.

I sense donar-li temps d’afegir res més, va allunyar-se cap a la taula de la parella, d’on recollí els plats bruts.

Quan va retornar de la cuina. Anthony ja havia enllestit el bistec amb patates. Ella va deixar el servei davant la parella i s’atansà de nou al xicot. Al moment que allargava la mà per apoderar-se del plat, Anthony la hi va subjectar.

Ella restà molt immòbil, sense fer res per alliberar-se. Se’l va mirar.

—No sigui criatura —va dir simplement.

—Per què no ets més amable, Ellen? Tan desagradable sóc?

—No —féu ella, i aleshores enretirà la mà—. Gens.

—Per què no vols sortir amb mi, doncs?

—No val la pena. —Va fer una pausa i, lleugerament excitada, afegí—: Tots em demanen el mateix, comprèn?

Com si es penedís d’haver-se confiat fins aquell extrem, agafà el plat amb brusqueria i s’allunyà ràpidament. Anthony esperà amb paciència que tornés amb les postres. Les hi va deixar en un cap de taula, com desitjosa d’evitar explicacions, però ell preguntà:

—No surts mai amb ningú, doncs?

—No, mai.

Va fer mitja volta i, un cop més, anà a instal·lar-se prop del taulell, d’on el va mirar dues o tres vegades, furtivament. «No m’ho crec —es va dir Anthony—. Això no és natural».

Es va acabar les postres amb dues mossegades i la tornà a cridar perquè volia un cafè. Quan l’hi serví, va dir-li:

—Escolta, Ellen… Vols venir amb mi?

—On? —va preguntar ella, sense gaire estranyesa.

—A Worcester. Sóc enginyer i demà començo a treballar per la Worcester Pressed Steel Company. No estàs cansada de treballar aquí?

—Sí —va reconèixer ella—, però no vull venir.

—No hi ha algú altre?

—No hi ha ningú.

—Què vols, doncs?

—Res —digué la noia, i s’allunyà.

Anthony es va beure el cafè sense deixar de mirar-la, ja que ella era de nou al costat del taulell. Van entrar dos homes, però es van asseure en una de les taules de l’altra cambrera i l’Ellen no es va moure.

El xicot va encendre una cigarreta. Seguidament la cridà encara i ella féu la nota. Van anar tots dos fins a la caixa enregistradora, on l’home calb li tornà canvi d’un bitllet de cinc dòlars, el darrer que li quedava.

En havent pagat, li clavà els ulls en els ulls i, baixet, digué:

—Tinc el cotxe fora. Ens en podem anar ara mateix…

Ella, que no defugi el seu esguard intens, va denegar amb el cap i, després, amb un sol mot:

—No…

Anthony s’encaminà a la porta, però es girà abans d’obrir-la. A través de la llargària de la sala, la noia el mirava. El moment es prolongà potser dos minuts, fins que ella féu mitja volta i es precipità cap a la cuina.

Anthony abandonà el local amb recança. No es podia acabar d’avenir a la idea d’anar-se’n sense ella. Mai no li havia passat res de semblant. I no sabia què era. No ben bé. No podia pas assegurar-se que era amor. I, d’altra banda, en el seu desassossec hi havia quelcom més que simple desig físic.

Va atansar-se lentament al seu cotxe, obrí la portella i hi pujà. Darrera el volant, va encendre una altra cigarreta i se l’anà fumant sense perdre de vista el restaurant.

Al cap d’un moment, la porta es va obrir i la noia es retallà al llindar. En veure’l, féu unes passes, s’aturà, com indecisa, i a la fi inicià una breu cursa cap a l’aparcament. Ell s’inclinà cap a la portella.

—Véns… —digué.

—No —el va contradir la noia.

Es va inclinar al seu damunt, el besà als llavis i, amb la mateixa llestesa, fugí de nou cap al restaurant.

Anthony la va seguir amb la mirada, llençà la punta de la cigarreta que encara tenia als dits i engegà. Sortí del terreny d’aparcament i de primer amb molta lentitud, després més veloçment, començà a rodar per la carretera número nou, cap a Worcester.

Trenta quilòmetres més enllà, prop de Shrewsbury, va aturar el cotxe en sec. «No la puc deixar —es va dir—. Faré el que ella voldrà, però no puc deixar-la». Encara no entenia per què l’havia besat, però en canvi sabia molt bé que les coses no podien quedar d’aquella manera. Ara feia crisi la febre que l’havia anat devorant des de la sortida de Boston. «Mai més no trobaré una noia com ella —es va assegurar—. No la vull perdre».

Engegà de nou i retrocedí. Vint-i-cinc minuts després s’aturava altre cop davant del restaurant. El cor li corria tant de pressa que li va caldre esperar una estona abans de saltar a terra. Quan les polsacions s’aquietaren una mica, abandonà el Ford i s’encaminà a la sala.

Només hi havia un solitari, entaulat, i l’inevitable home calb de l’enregistradora. Se li va atansar.

—On és, l’Ellen?

—L’Ellen? —repetí l’altre.

—Sí, la cambrera.

—Ah! Se n’ha anat.

—On?

—I jo què sé! Se n’ha anat.

—Quan?

—En acabar el servei.

—Tornarà, doncs… —digué ell, tranquil·litzat.

—No, no tornarà —el desmentí l’home.

—Però vós sabeu on viu…

—No —digué el calb—. No sé res. Tot just hi ha treballat una setmana, aquí. Totes fan el mateix —afegí, i va escopir a terra—. Entren i surten, entren i surten.

Anthony retrocedí cap a la porta. Era inútil fer més preguntes.

—Ah! —va fer aleshores l’home—. Per si us ha de servir d’alguna cosa: viu amb una altra noia que treballa al drugstore. Cada dia la ve a buscar.

Anthony s’aturà un segon.

—Gràcies —va dir—. Gràcies.

Després va girar-se i abandonà definitivament el local.