Weiss per la finestra

Dardava amunt i avall de l’habitació sense objecte ni propòsit, lliurat als seus malenconiosos diables. En passar, mirava i tornava a mirar aquell munt de teles arrenglerades a les parets, però no s’aturava mai, ni quan en una d’elles li semblava sorprendre un fragment més saborós o especialment reeixit. És que, de fet, tot i aquella exposició que havia organitzat per a ell tot sol, no veia res. «Franz Weiss —reflexionava— ets un desgraciat. En primer lloc, per ser com ets, un artista; després, perquè ets jueu».

Es va aturar contra la paret del fons, on no hi havia cap tela, i va contemplar llargament el paper deslluït que queia a trossos. «Et mors de gana —va continuar pensant—. Però això encara no és el pitjor: estàs enamorat i no et corresponen. Sí, ets un desgraciat».

Va reprendre el seu passeig fins a l’altre extrem, on hi havia la finestra. Estava oberta de bat a bat i, tot i que donava en un carreró tranquil, entre dues artèries més importants, la remor del trànsit de Berlín penetrava a la cambra. Ell, però, no n’era conscient. «Un autèntic dissortat —es va repetir amb convenciment—. Ningú no et necessita, no tens ningú…».

Va fer encara una altra volta i, després, s’aturà de nou al costat de la finestra. S’hi va abocar i fità el carreró, tres pisos més avall. No hi va veure ningú. «Tinc la salvació a l’abast», es va dir.

Però s’allunyà de la temptació, no pas per defugir-la, ja que era dintre seu, sinó per contemplar, ara, les seves obres repenjades a les parets. Li va semblar que les veia per primera vegada, amb una objectivitat que, fins aleshores, només havia tingut per les obres dels altres. Es va entretenir a mirar-ne una de més a prop. «I no ets pas un afeccionat, un pintor de diumenge», es va dir. «Ets un artista. Tens sensibilitat i ofici. Fins i tot afegiria que tens una espurna de geni…». Va riure breument. «Si això no es perd, dins de vint-i-cinc, cinquanta anys, en pagaran una fortuna. Però cal que siguis mort».

Un cop més, va tornar a la finestra i estudià el carreró. Continuava solitari. I sabia que hi podia restar molta estona. Això era el que més l’anguniejava. «Poden passar hores abans de trobar el meu cadàver, i més ara, quan comença a fosquejar. Però bé cal fer-ho. Tard o d’hora, és segur que em trobaran…». Va imaginar-se els comentaris de la gent, la mica d’excitació dels badocs, la mestressa que, compungida, diria: «Era un xicot que pintava; el tenia a casa i semblava tan tranquil…».

Va somriure. «Ningú no dirà la paraula escaient. Ningú no l’ha dita en vida meva i no hi ha cap raó perquè la diguin quan seré mort». No sabia per què, aquest pensament va posar una esgarrifança a la seva pell.

Tornà a abocar-se al carrer. «Serà senzill —ponderà—. Un petit impuls i… Més val que ho faci ara, sense pensar-m’hi gaire». Va retrocedir una mica, s’aguantà la respiració i, aleshores, sense ni una darrera mirada a la cambra, o a les teles, va fer unes passes precipitades endavant, arribà a l’altura de la finestra, enfilà un peu a l’ampit, molt baix, i es va confiar a l’espai sobtadament transformat.

El cos va caure feixugament, passà rabent per davant de tot de finestres tancades i, al capdavall de tot, va rebotre contra les lloses de l’empedrat. No gaire lluny, un cotxe tocava insistentment la botzina.

Va restar immòbil, en una actitud gairebé natural, amb el cap entre els braços, com si dormís. No es va sentir un xiscle. Ningú no s’havia adonat de res. Com sempre, no hi havia ningú per adonar-se de res.

Un gos vagabund va entrar furtivament al carreró i avançà a ran de cases, indecís. Era un gos lleig i pelut, amb la llengua penjant i les orelles caigudes.

Les va dreçar prop de l’home, on s’aturà. Va proferir un glapit lleu i tèrbol i després, curosament, féu la volta al cos i, amb precaució, se li atansà per davant.

El xicot va obrir els ulls i va veure la llengua vermella, el musell humit, els ulls llagrimosos… «Un gos!», es va dir. Es va imaginar la carícia, el contacte salivós d’aquella llengua sobre la cara i el plany de l’animal en fregar-se contra seu. No que hagués d’ésser necessàriament així, però tot això entrava dintre les possibilitats del capteniment del ca. «No —es va dir—, no!». Es va moure una mica, alçà una mà i va fer un gest amenaçador per tal d’espantar-lo. L’animal, però, no es bellugà.

Aleshores va redreçar-se amb un esbufec. El gos féu mitja volta i inicià la retirada. Uns quants metres més enllà, va aturar-se de nou. «No em puc pas morir amb aquest animal al costat», reflexionà Franz. D’altra banda, ara que s’havia redreçat, la mort ja no semblava tan propera.

Encara assegut, mesurà la distància que el separava del tercer pis. Normalment, s’hauria d’haver matat, però no tan sols era viu, sinó que, com constatà amb sorpresa, no tenia ni una ferida en tot el cos. Però ell bé havia sentit alguna cosa que se li trencava, una mena de clac interior, en un indret imprecisable del seu cos, quelcom a partir del qual començava a morir…

«La culpa és del gos», va concloure. «Em repugna massa», va reconèixer mentre se’l mirava, car l’animal continuava allí, a una certa distància, però aparentment disposat a atansar-se-li d’un moment a l’altre. Per tal d’evitar-ho, Weiss es posà dret i el perseguí carrer amunt. El gos inicià un petit trot i es va perdre Kurfürstendamm enllà. Però ara ja era inútil tornar al carreró i ajaçar-s’hi altre cop. Va enfilar, doncs, l’escala de la casa i pujà de nou a la seva habitació.

Un cop dins, li va semblar que tot allò que acabava de passar-li era totalment insensat. «Estic tan dèbil —va pensar— que ho dec haver somniat despert. Una mena d’al·lucinació, potser… Perquè per la finestra és segur que no m’hi he tirat. No seria aquí, ara».

Va fer unes passes per la cambra. «Tan planer que havia estat», es lamentà. Aleshores va apropar-se a la finestra i va mirar cap al carreró. En veure el gos, va tenir un moviment de reculada. Hi tornava a ser! Era veritat, doncs! Va brandar el cap. «No —s’assegurà—, tot això són efectes de la fam… No pot ser d’altra manera».

Com per donar-li la raó, en mirar novament cap a baix, el ca ja havia desaparegut. Es va sentir tan alleujat que fins i tot va somriure. «Ara tinc el camí lliure», es va dir. «Ho puc fer». Així i tot, encara restà una bona estona abocat a la finestra, observant el carreró. El gos no va reaparèixer.

«Molt bé, som-hi», es va animar. Aquesta vegada ni es va entretenir a ullar les teles. Ja se n’havia acomiadat de primer, o li semblava que se n’havia acomiadat, perquè el fet era que no estava segur de res. Si les mirava ara, però, sabia que s’exposava a ajornar massa la seva decisió. Es limità a agafar una mica d’impuls des del centre de la cambra i, en arribar a la finestra, va continuar caminant com si l’habitació es perllongués per la banda de fora. «De fet —es va dir— només surto a passejar-me…».

I ja no va pensar res més, car el seu cos fendia l’aire amb una velocitat contínuament accelerada. Baix, va petar contra les pedres amb un cop sec. Exactament com la primera vegada. Fins i tot restà en una positura idèntica.

Van passar dos minuts. El gos va tombar la cantonada de la Kurfürstendamm i, amb un petit trot regular, va atansar-se al cos immòbil. Se li va aturar a frec de cara amb la llengua que li penjava.

El xicot, sorprès en sentir aquell esbufec tan a prop, obrí lentament els ulls. En trobar-se amb el morro de l’animal va clavar un bot i, tot d’una, es va trobar assegut, indemne i aterroritzat. El ca, que també s’havia espantat del moviment brusc, va retrocedir ràpidament.

Dues portes més amunt, es va aturar a mirar-se’l. Es miraven tots dos. «No pot ser! No pot ser! —es deia el xicot—. Això és un malson. Aquest gos no existeix…». Però existia.

Es van passar potser cinc minuts fitant-se, cadascú des del seu lloc. Més enllà del carreró circulaven cotxes, camions, transeünts, però a ningú no se ii va acudir d’anar a molestar-los. Eren només ell i el gos, sols.

«Que ni em deixi morir en pau!», va reflexionar amargament el xicot. Aleshores se li va acudir que li calia desfer-se del gos. Si podia capturar-lo i matar-lo, tot seria planer. Mentre l’animal visqués, no s’atreviria a fer una tercera temptativa.

Es va alçar molt lentament. El gos el mirava amb recel, però no es va moure. Un cop dret, el xicot s’escorcollà les butxaques. «Si tenia alguna cosa per amansir-lo…». Però no tenia res. Es va ajupir, doncs, i el cridà amicalment.

El gos dreçà les orelles, però quan Weiss insistí va posar-se a remenar la cua. «És un gos perdut», es va dir ell. Va fer unes passes mentre continuava cridant-lo amb dolcesa. El gos també es va moure i retrocedí, sense córrer, més aviat indecís. Era com si sospesés les intencions d’aquell desconegut. Weiss s’aturà de nou.

«Calma, calma!», es va recomanar. «No precipitem res, que no s’esveri». Encara més lentament, s’apropà a la porta on el gos s’havia aturat de primer i es va asseure al graó que menava a l’entrada. El ca continuava mirant-lo. Weiss va allargar els dits, però es va haver de limitar a fregar l’un contra l’altre, perquè mai no els havia sabut fer petar. Amb la boca, feia tot de sorollets presumiblement agradables per tal de guanyar-se la seva confiança.

El gos no es movia. Franz ho va interpretar amb optimisme. «Ja és molt que no se’n vagi», es va dir. «Una mica de paciència, noi».

Va haver de tenir-ne molta. El gos era desconfiat de mena i potser va tardar deu o dotze minuts a decidir-se a fer un pas cap al xicot. Després continuà atansant-s’hi, però a una distància prudent es va aturar definitivament. Amb un gest audaç, Franz potser se n’hauria pogut apoderar. Però volia assegurar-se’n; no estava disposat a passar-se la vida intentant de capturar-lo.

Es va deixar relliscar del graó fins que el cos li quedà replegat sobre les cames. El moviment havia estat tan hàbil, que el gos no es va moure. Ara, si allargava el braç, el xicot ja l’hauria pogut tocar. Però encara no estava satisfet.

Sempre culivat, avançà una mica més per l’empedrat humit. «Petit, petit, petit…», deia Ho havia repetit tantes vegades que el gos ja devia estar hipnotitzat. Fos com fos, no es movia.

Franz va començar a allargar el braç. Tot d’una, l’animal atansà el musell i li va llepar la mà amb la seva llengua vermella i salivosa. El xicot va haver de reprimir un gest de repugnància. L’estómac, buit des de feia dies, se li va remoure. Però es va deixar llepar. Després va avançar més la mà i va acariciar-li la testa. El ca va tancar els ulls, amansit.

El noi va anar baixant la mà cap al coll, alçà l’altra i l’hi cenyí. En adonar-se del que feia, l’animal es va debatre rabiosament, però aleshores Weiss ja premia amb tota la seva ànima. Dut pel mateix impuls del gos, es va alçar, però a l’acte va tornar a caure, si bé sense alliberar aquell coll on una vena batia desesperadament. La bèstia es defensava com podia, intentava d’esgarrapar-lo i de mossegar-lo, però la seva posició no l’afavoria. Amb tot, Franz va veure aviat que no tenia prou força per acabar amb l’animal. Amb un gran esforç, es va incorporar de nou per tal de dominar-lo més bé i començà a rebotre-li el cap contra les lloses. No era gens de fàcil, car el gos no s’estava pas quiet. El xicot gairebé plorava.

La lluita durà una bona estona. En dues o tres ocasions, el gos va estar a punt d’escapar-se-li, però ell treia forces de flaquesa cada cop que la situació es feia massa crítica. A poc a poc, el va anar dominant. I quan a la fi se li va escapar de les mans per quedar-se allí terra, mig mort, panteixant agònicament, Franz, per tal de rematar lo, va alçar el peu i, amb força, el va deixar caure sobre el morro de l’enemic. No es va donar per satisfet fins que el cap del gos restà triturat. Aleshores, amb les sabates plenes de sang i de fragments de cervell, va emprendre de nou, ara mig arrossegant-se, el camí de la seva habitació.

Va tardar a arribar-hi, perquè les escales no s’acabaven mai. Un cop dins, s’afeixugà sobre el catre que li feia de llit i de cadira. Es va treure les sabates i les llençà a un racó de dormitori. Després es va rentar llargament, frenèticament, les mans encara càlides del batec d’una altra vida.

A la fi, peus nus, tornà a atansar-se a la finestra. Fora ja era fosc, sobretot baix de tot, on la llum sempre arribava feblement. De tota manera, encara va poder distingir el cos de l’animal abandonat sobre les lloses, gairebé exactament a l’indret on ell havia caigut dues vegades. Va cloure els ulls. «Avui ja no podré», es va dir, desesperat. A la casa de davant es va il·luminar una finestra i ell mirà vagament en aquella direcció. «Potser ja no podré mai», afegí en veu alta mentre una glopada de fel li omplia la boca.

Se la va empassar. Tot seguit allargà els braços en creu, i agafant els dos batents, un amb cada mà, va tancar a poc a poc la finestra.