MIQUEL ÀNGEL RIERA i NADAL (Manacor, 1930 - Palma, 1996) fou un escriptor mallorquí.

Estudià Dret a la Universitat de Barcelona, on es llicencià el 1956. Ben aviat, però, s’inclinà per la literatura. Conreà la poesia i la narrativa. D’entre la seva obra poètica destaquen els poemaris Poemes a Nai (1965), Biografia (1970), Paràbola i clam de la cosa humana (1974), La bellesa de l’home (1979, Premi Ciutat de Palma-Joan Alcover de poesia 1972), Llibre de benaventurances (1980) i El pis de la badia (1992). D’entre la seva obra narrativa, destaquen els reculls de relats La rara anatomia dels centaures (1979) i Crònica lasciva d’una decadència (1995) i les novel·les Fuita i martiri de Sant Andreu Milà (1973), Morir quan cal (1974, premis Sant Jordi 1973 i Crítica Serra d’Or 1975), L’endemà de mai (1978, Premi Nacional de la Crítica 1979), Panorama amb dona (1983, Premi Crítica Serra d’Or 1984), Els déus inaccessibles (1987) i Illa Flaubert (1990, premis Josep Pla 1990, Joan Crexells 1990, Ciutat de Barcelona 1990 i Nacional de la Crítica 1991).

La seva obra ha estat traduïda al castellà, a l’anglès, a l’alemany, al rus i al txec. El 1988 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i el 2008, de manera pòstuma, amb el Premi Ramon Llull del Govern de les Illes Balears.