XIX

Trepitjar per primera vegada les rajoles grises i lluents de la cel·la, em donà una seguretat que no recordava haver sentit mai: era com trepitjar terra després d’un naufragi. Les parets emblanquinades feren que, des del primer instant, hi trobàs un aire absolutament familiar: tenien moltes passades de calç, i pertot arreu hi havia uns descloscats que feien aquelles mateixes carasses, que em sabia de memòria, de la cuina del Pedregar. Em semblà precipitat començar a trobar-la meva, i no vaig gosar tancar la porta, que restà empesa. L’orde més acurat presidia la cel·la; l’orde i el silenci. No ho havia pensat mai, que als convents hi hagués tant de silenci; i si bé es mira no és estrany, perquè són cases de religió, i dins la religió tot sembla arrenglerat per manetes de monja. El llençol blanc, netíssim, doblegava damunt una vànova color de gínjol. No hi havia ni una arruga. ¿Qui el devia haver fet? Davall el coixí, guaitava un pijama color de cel. Mai no n’havia duit, i tenir-ne, d’entrada, un a l’abast, em semblà un luxe que superava totes les previsions. Als peus del llit, una tovallola blanca, aplegada, mostrava un número tretze brodat en vermell a un angle. Vaig pensar que aquell número m’havia estat atorgat, que aquell número era jo, i em vaig veure, convertit en xifra, immers dins un orde que feia que, precipitadament, ja em sentís còmode i agraït, perquè em deixava sotmès al ritme savi i expert del rodam interior del convent, i era una manera de donar-me la benvinguda.

Davant la finestra, una taula amb el fustam corcant-se des de les cames. Hi vaig posar el bolic de les meves coses. Travessant les cortinetes quasi de tot transparents, entraven dins la cel·la els verds feridors de la llimonera del pati.

Per algun lloc, venint pel corredor, sonaren les cinc, i la cel·la semblà que es posàs d’hora, marcant l’inici d’una història nova que jo animaria. Altra vegada, amb el mateix dring de nina eixerida, sonaren les cinc. De sobte, em repercutiren per tot el cos les cinc del dia abans. Damunt el llit, per un moment, hi va haver, nua, ardent, irresistible, la imatge enervant de la garriguera. Vaig pensar que, d’ella, encara no me n’havia rentat bé les mans. Tot seguit aparegué mon pare, sortint, també nu, de la cambra, resquillant-me sense veure’m dins la penombra de la casa. De cop, vaig recordar que era diumenge i que jo, realment, era a la vila. Mon pare i la garriguera, tarda de diumenge. Vaig sentir cruixir les posts del llit i hi vaig allargar la mà, que el comprovà d’esponja, fresc i cairat. Vaig treure el pijama, i em vaig veure, desplegat, damunt la vànova, com un espantaocells. Mala puta, garriguera, mala puta. I el garriguer, ¿per on caplleva els diumenges, ara mateix, exactament els diumenges a la tarda? Un comodí amb pedra de marbre. Sentia l’olor del sestador i aquella altra, més feridora, de la dona encesa. El calaix, engrunat, tossut, cedí de cop i em quedà penjant a la mà dreta: una espelma corregué per damunt un fons de paper de diari. Després, arrodonint el gest de posseir la cel·la, vaig obrir la porta baixa del comodí. Em féu gràcia: un bací blanc, de test, amb una floreta pintada al fons, ho anegà tot d’un sentit humà commovedor. A fora, pel corredor, solcaven adesiara petjades suaus i apressades. La sola de goma giscava amb feblesa damunt les rajoles lluents, netíssimes. Caminar fent aquell renou, em semblà un acte cerimonial que resumia tot un món del qual era bell començar a participar, tenir-ne ja un cap assegurat davall el peu.

Fent sonar de passada els nusos de la mà a la porta, entrà de bell nou fra Anselm. Ara, ja sense l’hàbit, se li transparentava més a la cara la seva condició de llec. Li vaig posar uns seixanta anys ben duits. Em féu sentir còmode que tornàs amb aquells calçons sense planxar, de genolleres penjades, amb aquelles sabatilles de pell negra sense passar els talons. Era una manera de donar-me confiança i sortir-me a camí.

Es movia amb la ràpida seguretat de qui coneix tots els racons d’una casa. Em somrigué, mentre, sense aturar-se, arribava arran de la taula.

—¿Encara no has desfet el teu bolic?

Sense donar-me temps de treure-li la feina de les mans, desfermà el paquet, que s’escampà, modest, damunt la fusta. Aparegueren els calçonets blancs, em mirà sense deixar de somriure, i em vaig empegueir al vol.

Era la diligència pintada. Agafà la meva roba i féu gest de ficar-la dins l’armari. Es detengué, m’agafà per la mà i m’arrossegà fins a la porta.

—Et mostraré l’excusat. Mira: és al fons del corredor. Empra el de l’esquerra; l’altre, és costum que just sigui per als frares.

A la darrera paraula, ja adesava la meva roba dins l’armari.

Jo m’havia assegut al peu del llit, astorat davant tanta mobilitat. Un instant, i ell ja estava, també, assegut al meu costat, passant el braç damunt les meves espatles. Aquell gest calent em semblà magnífic, torbador, tota una commovedora proximitat no merescuda. Em mirà als ulls:

—Andreu Milà, siguis benvingut. Em feia falta algú que m’aidàs; el convent és gran.

Jo el mirava, somrient de dotze anys. Li agraïa cada síl·laba, cada gest.

—Andreu, Andreuet, seràs fra Andreu. Des d’ara mateix els frares et diran fra Andreu. I jo t’ho diré, davant ells, però just davant els frares. Entre nosaltres, tu seràs per a mi N’Andreu, i jo, per a tu, N’Anselm.

Em semblava massa que em fes tutejar-lo, d’entrada. Allò era un món nou, meravellós. Per un moment, vaig plànyer no haver-hi anat abans. Aquella cordialitat, vessada en pla d’abocar l’escudella, era com un polsim daurat que jo absorbia amb l’alenada, com si es tractàs d’una agradable olor d’humitat casolana que es respira enmig de les coses pròpies, entranyables.

—T’agradarà estar aquí.

—Crec que sí: ja m’agrada.

—Bon al·lot!

I em pegà un toc juganer damunt un genoll.

—Mira: ara són… D’aquí a mitja hora anirem a la cel·la del pare prior. Per a tu serà una cosa nova, però ell, abans de veure’t, ja et sap de memòria. Jo t’hauré de mig empènyer, per entrar, i ell, totd’una que entris, et cercarà el fons dels ulls per a llegir-t’hi la durada.

Em vaig girar a mirar-lo, desconcertat.

—No t’espantis, et dic el que passa. Enguany, i som a l’estiu, ets el segon que li men a la cel·la, i d’ençà que és prior (i d’això just fa quatre anys) n’ha rebut i acomiadat més de cinc. No duren, no hi ha manera; el món ho duu així. I ja em veus a mi, que en duc trenta anys.

Em vaig aferrar a la barra del llit, com prenent possessió d’aquell món per durada.

—Tu li cauràs bé. És un bon home. Et dirà el que t’ha de dir. T’ho podria dir jo, ara, de memòria. La disciplina, la diligència, l’orde… Ah, i la pietat; també t’anomenarà la pietat.

Quan va anomenar la pietat, vaig sentir com si m’haguessin sorprès robant condonys.

—És un bon home, però tu deixa’l fer. Ja aniràs aprenent. Quan deixis d’esser postulant, d’aquí a sis mesos, sabràs més llatí que no et penses, sabràs on es colga cada rata. Avui no és com primer. No, no és com primer, ni de molt. Et podria anomenar un munt de coses de les quals abans ni parlar-ne i avui ni són pecat.

Ja sortia la paraula. A dir veritat, el que em venia més ample, quan considerava la meva decisió de fer-me frare, era això. Tot el dia —em deia, fent-me retrets— deuen parlar de pecats, dins el convent. I no em fa gràcia, perquè, en els pecats, mai no hi he cregut gaire. Aquesta triadella entre les coses que són pecat i les que no ho són, sempre m’ha semblat un doi. A mi que no em diguin, ni encara ara. En el món just hi ha, de mal fetes, les coses que fan mal als altres. Tota la resta, més o menys, són bones.

Em degué veure una ombra als ulls, i es disculpà:

—Per mi que et mareig. Ja anirem parlant. Si vols, et deixaré i tornaré a cercar-te quan el pare prior serà a la seva cel·la.

Em vaig apressar a dir-li que no, que de cap manera em marejava, sinó a l’enrevés, que m’agradava ferm escoltar-lo i començar a aprendre les coses de la casa.

—Dius bé, de la casa, perquè això és una casa i res més que una casa. Una cosa és el convent, que està veïnat, i l’altra aquestes dependències. El pare prior, de fet, és el pare, i és qui talla el pa a la taula, com qui diu.

Ràpidament, em vaig demanar qui devia esser la mare, i no em vaig aclarir. Potser —pensava— en faríem el paper ell i jo.

—I els frares vénen a esser els germans. Bé, no exactament els germans, però tu ja m’entens. Tu, tracta’ls sense ficar-te amb ells per res, vegis el que vegis, i et duran en palmes d’or. Mira, ara just són tres, i bons de dur. A més, amb les noves ordes, et tracten quasi com si no fossis llec: dines i sopes al refectori, fas la migdiada com ells, i, quan necessites diners, no has de fer més que demanar-ne al procurador, que és el qui duu els comptes i el qui tels farà passar. Mira, ara tu et trobaràs estrany i com una llentieta de petit, devora ells. Però, d’aquí a sis mesos, que passen prest, quan siguis novici i duguis hàbit, ja ho veuràs, els tractaràs com de família, d’igual a igual. No saps bé el canvi que un fa duent un hàbit. ¿Has berenat? Aquí tothom qui vol berena, a l’hora que vol i del que vol. D’això —i es posà la mà damunt el ventre, que tenia generós— no te’n queixaràs, som jo qui t’ho diu.

S’aixecà i anà cap a la finestra. Va obrir els vidres i entrà una sana frescor llimonada. Per un respecte que, malgrat la confiança que m’oferia, no deixava de sentir, em vaig aixecar darrera ell. Jo sentia que el jove esquerp havia quedat al Pedregar, i em sentia submís, disposat a tot, no precisament per bondat o sacrifici, sinó per una clara voluntat d’adequació a aquell món que començava a tastar sense fer-ne nassos.

Mirant cap al pati ombrívol de la llimonera, vaig sentir que no enyorava res, llevat, tal volta, d’aquell cos de dona, nu, que encara m’encalentia la pell, fresca la seva presència torbadora, vint-i-quatre hores mantenguda.

Fra Anselm em trencà el pensament, posant-me la mà tèbia damunt l’espatla. No deixava de somriure’m:

—Ara, Andreuet, conta’m coses.