VIII

Finalment, l’Eivissenc es desperta. Cada alenada seva és una ranera.

—Anglès, Pàter, ¿on sou? Tenc molt de mal. Som l’Eivissenc, ¿on sou?

La veu adolorida ha tengut el mateix to que una tirada d’àncora dins la fosca.

—Som aquí, ran de tu. Som En Milà. Et veig el braç esquerre, Eivissenc. Mou-te un poc i em veuràs. ¿Com estàs?

Sembla arreplegar forces, tot just per a sentenciar:

—Molt malament…

—Fés un esforç i vine a aidar-me a sortir. Estic amb els peus engrunats davall el cotxe. Si m’alliberes, estam salvats tots dos.

L’Eivissenc calla. Tot seguit, la veu se li fa greu:

—A mi el cotxe no em deixa ni respirar. Em té esclafat. Just tenc el cap i el braç esquerre a defora. Em sent el ventre escorxat. Les cames, ni les sent.

Ara som jo qui calla. Les paraules de l’Eivissenc m’han sonat com una portada damunt els dits.

Dels tres som el qui millor està, i no em puc moure. Em sent aferrat a un vaixell que s’afona. Sempre hi ha una solució —m’he dit sempre—. Però, ¿i ara?, ¿per on caplleva? Cada vegada he resolt els encaraments fugint. I això és exactament el que no puc fer. Aquella meravella de mirar enfora i sentir que el cos hi pot esser!

—Pàter, ¿i l’Anglès?

D’esser el manat dins el grup, he passat a comandar: em resten dos braços, contra un, contra cap.

—No em diguis Pàter, ara, Eivissenc. Diga’m Milà!

Amb tanta facilitat m’obeeix, que m’adon que no em fa cas.

—Milà, tu, ¿on és l’Anglès?

Som amo de la situació: he donat una orde, em demanen notícies.

El mir, a l’Anglès. Amb la inflor de la cara, té la pell estirada, lluenta. Sembla més jove.

Podria donar la informació de cop. La don gota a gota, tot fruint el meu comandament.

—És aquí prop, al volant del cotxe.

A l’Eivissenc li sent obrir molt els ulls. Calla un instant: ben segur, no gosa demanar-m’ho. Fa un renou amb la boca, com si escopís un pinyol.

—I, Pàter… ¿com està, l’Anglès?

Altra vegada el malnom. Em revolta tanta tossuderia.

—Diga’m Milà, collons!

L’Eivissenc matisa la pregunta, com si no m’hagués sentit.

—¿Està… mal ferit?

Em sent excitat, i, brutalment, potser amb ganes de fer-li mal:

—És mort, com un porc. El tenc davant mi, com penjat del sostre de la carrosseria.

De sobte, mentre el mir, la impotència de l’Anglès m’alçura. Clarament, dins mi, encara em sonen les seves paraules, proposant el negoci. Era tot seguretat. Res no podia fallar. Si l’Eivissenc o jo no ho vèiem així, no era per altra cosa que perquè teníem els ous nials. Si ens mancaven dallons, calia no parlar-ne ni una paraula més. Ell anava tan segur, que podia, fins i tot, arreglar-se tot sol. Com els homes.

—Com un porc, Eivissenc, com un porc. El vessis, tan superior, tan mascle, i ni ens pot allargar un poc de bava per untar una nafra.

—Milà…

M’agrada, ara, sentir el meu nom. Em fa companyia. Call, el deix sonar.

—Pitjor està ell, Milà. Nosaltres…

Interromp la frase. M’adon que anava a seguir “…almenys som vius”, o quelcom així, i que l’ha detengut la por de no esser-ho gaire temps.

—Milà, tenc molt de mal.

Jo també en tenc. I fam, tenc fam. I set. I no sé com sortir d’aquí.

—No el planc, Eivissenc. T’assegur que no el planc. A tu, ¿qui t’ha duit aquí? I a mi, ¿qui m’hi ha duit? Contesta, ¿qui t’ha duit aquí?, ¿qui t’ha abandonat amb el ventre esflorat?

Dins la boca de l’Eivissenc, plena de gemec, no hi cap la resposta. Insistesc, implacable, repartint culpes.

—És ell, ¿no? ¿Qui ens havia de ficar dins tot això? Ell, just podia esser ell, aquest porc que ara em mira sense poder fer res. ¿I qui va estimbar el cotxe? Ningú més que ell. ¿I qui ens traurà d’aquí? Ah, ell no, Eivissenc, això sí que no, ell no!

La ràbia em dóna força i em sent millor.

—¿Saps què et dic, Eivissenc? Que ara mateix li fotria una pedrada a la cara.

Sent que m’ennuega una convulsa necessitat de plorar. Em mosseg la llengua fins que el dolor em tranquil·litza.

—Milà…

La paraula de l’Eivissenc, asserenada, té, ara, el mateix to que un “bon dia” enmig del carrer.

—¿Què?

—Tenc por. Just et volia dir això, Milà, que tenc por. Si t’ho dic, ja no en tenc tanta.

L’Eivissenc empra un to beatífic que mai no li havia sentit. M’adon que el dolor el travessa, però no la por, encara que en parli. Tot quant li he dit de l’Anglès l’ha deixat indiferent, sense arrabassar-li cap paraula irada. Ni una paraula que talli; a ell, a l’Evissenc, tan bèstia i tan malparlat com l’Anglès.

El fet de sentir-me sol a tenir ràbia a l’Anglès, em fér de viu en viu.

—Eivissenc, t’entenc. Ara t’entenc. El que et passa és que tens por, encara, de l’Anglès. Tu no l’has vist mort, i li tens por …

No em contesta. Veig la seva mà signant un gest de decepció.

—No puc més, Pàter, tu, Milà. No puc més, i tenc por. Però ara ets tu qui me’n fa, perquè t’allunyes.

Em sent humiliat per la silenciosa, obstinada defensa que fa de l’Anglès. És el lligam de classe —pens—, la defensa que l’igual fa de l’igual. El joc és clar: si ell calla, tota la crueltat és meva; l’implacable que no respecta ni la mort, som jo.

—No em faig lluny, Eivissenc, ni de tu ni de la qüestió. Però m’agrada posar les coses en clar; necessit que una veu humana, encara que sigui la meva, em faci la justícia de posar les coses en clar. Ja és hora, ja és hora. Són molts d’anys de rebre coces, Eivissenc, i ja n’estic fart. ¿Vol dir em tens por? Idò escolta, i que així et fugi: ¿Saps per què me’n tens, de por? ¿Saps per què em veus llunyà? Perquè saps cert que no som com tu, ni com l’Anglès. Saps que no som tan bèstia com vosaltres; que som diferent, ¿ho sents?, diferent i millor, vull dir, i de més bona criança; com també saps que quan acabis de morir-te —i et moriràs, i prest, som jo qui t’ho diu—, quedaràs tot sol, aquí, esclatat, sense ningú que calli les teves faltes, com tu calles les de l’Anglès.

Amb l’excitació, m’augmenta la necessitat de fer mal.

—Perquè no seré jo qui et tapi les faltes, qui te les calli. ¿I saps per què? Perquè jo ni per callar som aquí. Senzillament, no hi som. Som enfora, tu mateix ho deies; però perquè som diferent i d’un altre món.

Call, tot esperant la reacció a la meva pedruscada. L’Eivissenc, com per escoltar-me millor, ha deixat de gemegar.

—Milà, estic tan ple de mal que ja no m’hi cap el que em vols fer.

Però aquí el tenc —pens—, agafat pel coll, com un ànec preparat per al sacrifici.

—Milà, ¿quin dia és? ¿quin temps fa que hem caigut aquí?

M’irrita el viratge que vol donar a la situació. Em vol desarmar —pens—, vol capgirar la conversa. O, tal volta, demostrar-me la meva insignificança menyspreant la meva capacitat feridora. Hauria de contestar-li que també jo he romàs sense sentit i que no tenc clara la cosa que em demana; però no ho faig per regatejar-li la petita victòria que pretén.

—¿I l’al·lota? ¿És morta, l’al·lota?

Dóna per liquidada la meva tempesta, i jo em sent, a poc a poc, més serè. Però aquella manera de perdonar, tot callant, l’Anglès, i el to profundament humà amb què ara em demana de l’al·lota, em puny: està emprant una actitud generosa que em pertany a mi, que som millor que ell. Amb desgana, li contest:

—Veig que respira. La tens devora tu. ¿La veus?

Girar el cap li costa un gemec.

—Sí, la veig, ara la veig suran de mi.

Quan jo també la mir, se’m fa clar de bell nou que ella és la salvació. Ara, estant l’Eivissenc pitjor que jo, ella és l’única possibilitat que ens resta; és la baula que ens pot lligar a la vida i a la llibertat. M’hi aferr, desesperadament.

—Eivissenc, al·lot, tu ho pots fer: desperta-la. Ella ens pot salvar. Tu l’abastes bé, l’has de despertar.

Veig la mà de l’Eivissenc, muda i expressiva, que es mou lentament cap a l’al·lota. Se li detura damunt l’espatlla dreta. Esper que la gronxi, primer suaument, tot seguit amb l’energia necessària. Una onada d’esperança em refresca el cos. La mà adolorida de l’Eivissenc resta, gairebé immòbil, un instant, que es fa llarg, fent una lenta carícia. Després, com una ombra trista, es retira pam a pam fins que la veig desaparèixer darrera el portamaletes.