XXIV

La soledat ara és feresta, definitiva. No l’amaina ni me’n salva l’alenada, a cada instant més feble, de l’al·lota. Si en sabés el nom, si li conegués la veu! Així, tal com està, és exactament com el meu rellotge sense busques: marca la vida, però per dins, i no en transparenta cap denou. Qui sap si és la seva venjança, mantenir-se viva, esser una possibilitat de companyia, però no fer-me’n. La culpa és de l’Anglès, i vet-l’aquí exempt, sense haver pagat ni un tribut de sofriment, sense necessitats, donant encara mala vida des de l’altre món.

Pel sol, se’m fa que migdieja. És l’hora de fer sonar la cullera dins el plat, davall la parra o dins el refectori. La de tirar una grapada de veces als colomins. La de treure el paner de dins el pou, amb l’ampolla de vinassa. I jo, Andreu Milà, fadrí i carregat de brusques, de vida calenta i fugissera, amb els aires sempre aperduats, som aquí, estret dins l’amplària d’un barranc, fet la mateixa impotència, mòlt, retut de cos, esperant no res, amb la vida encallada dins la pols, fet una immobilitat enmig d’una immobilitat de-fi-ni-ti-va.

De sobte, m’adori d’una cosa que, un instant, em salva d’afonar-me: aquesta és la composició de lloc més clara, més absolutament neta de la meva vida. Per primera vegada, sé d’una manera clara a què atenir-me: a res, a aquest no-res que em volta. L’Anglès és un mort, també l’Eivissenc. L’al·lota hi va tornant. El barranc és una claredat. I enmig, jo, tot immers dins una terrible seguretat incommovible. No és possible cap engany. Ningú no em dóna res, a ningú no don cap cosa. Ningú no m’espera, de ningú no esper res. Som un ull que mira, cap a no res. Em sent definitivament tot sol, per primera vegada segur de tot. Ha arribat l’equilibri de la meva vida, és la victòria: ja em puc morir.