XXV

Vaig tornar al Pedregar, perquè l’home sempre torna als seus llocs de dolor. Si el convent era una decepció, no ho era gens el Pedregar, que mai no m’havia donat opció a l’esperança. Era, ben mirat, la meva arrel; d’ell havia xuclat l’aspra lletrada que duc dedins. Quan la portada amb què vaig abandonar el convent deixà escapçada aquella branca amb què més de mig any vaig fer temptejos de viure, fent-me a mi mateix hereu de la cairada tasca de començar de bell nou, la pedra viva era la clara, dura, insubornable referència que em calia. I vaig pujar al Pedregar.

Ho vaig fer a peu, perquè per a mi tenia un sentit de pelegrinatge. Duia l’esperit ple de nuesa orejada, i, pel cos, la roba amb què vaig abandonar el convent. Era tota la meva riquesa, que sentia aferrada al cos: una camisa blanca, el pantalon llistat, les sabates de sola de goma, i, davall, la primera pols calcigada del Pedregar. Quan vaig deixar el camí de la Comuna, i, travessant el portell cegat amb un gran feix d’alzina seca, vaig agafar el brancam polsós del de les Bardisses, vaig veure més clar que mai com, de sobte, per un trist prodigi, canviava de verd a gris tota la naturalesa. Era com si, a aquell paisatge que era ja ca nostra, algú li hagués donat mal bocí. Pel camí encara s’hi mig veien les llinyes del carro que s’emportà mon pare. Ningú més no hi havia passat. Ni per a les males herbes havia estat alegria aquell abandó. Aviat em vaig veure les sabates plenes de cendra, i, perquè anava trist, vaig esburbar encara més la petjada, alçant-ne encara més, tossudament, amb un gest dolorosament possessiu que no deixava de tenir un cert retruc amorós i esperançat. Els esbarzers havien estret una mica el pas, i les ortigues i els cards així mateix semblaven un pelet xalests. Mentre avançava, dins el cap em ressonaven la portada i, confuses dins la ranera del fustam empès amb violència, les veus del pare prior i de fra Anselm, vagament anomenant-me. Eren com arrels sonores que no m’havia arrabassat prou del cap i em feien coïtja per tot el cos. Havia fuit del convent perquè no aconseguia deixar d’esser el d’abans, però llavores, trepitjant ca nostra, m’adonava que no ho tornaria a esser mai. Entrar-hi, havia estat una fuita, i tornar a ca nostra era clarament fugir de la fuita. Però, almenys, era tornar a ca nostra, i m’esforçava perquè em fendís dins el més viu aquella distreta sensació consoladora que em semblava mig sentir.

Era tardor en punt a cada arbre espargit, a cada pedra de la paret seca de la partió. Arrossegant la passa, perllongant l’arribada, els ulls m’anaven baixos i foscos. Al colzer dels tres ametlers, em vaig deturar. Un esbarzer tendre usurpava el tron de pedra plana on jo, sovint, m’asseia a sentir-me enfora de les cases i a mig camí de l’alliberació. Els tres ametlers, fets una conformada família de fesomia trista, despullats de fulla, servaven altes dues grapades d’ametles negres i secallones, que ningú no havia collit a temps de poll. Vaig engegar la mirada envant, i aparegueren les cases. Eren al mateix lloc i això em féu un poc de ràbia, perquè era un poc com si m’esperassin, tot sabent que tanmateix tornaria. Pel finestró del sòtil sortí un colom salvatge. Va esser una bella estampa, però m’entristí més. Hi vaig arribar, esmús i com empenyent-me. A un costat de la carrera, la figuera pairal emparava una gran pollada de fullam sec. Vaig voler fer sonar el peu damunt l’empedregat, i la sola de goma va fer com si no hagués arribat ningú. Ni un lladruc de ca, ni una gallina escainadora. Un silenci compacte i llarg em feria de pla a la cara. La cogula, per entremig de les pedres, ho envaïa tot arreu. Davant meu, la porta era una muralla i, al mateix temps, un convit. Consumant la tornada, carregat de por, vaig empènyer el portelló, i cedí. A la dreta, com sempre, penjada a la tatxa rovellada, vaig tocar la fredor feridora de la clau. Voltà, dins el pany, sense esforç, i la porta, obrint-se, em féu caure damunt una torrentada de records. Hauria volgut fugir, però la casa era la casa, i em rebia amb l’orde i la netedat que resten quan ha passat la mort. A la dreta, del bufet, m’arribà l’olor de petroli i de les mans de la tia Andreua. Em vaig asseure a la cadira cordada, ran del portal de la cambra de mon pare. Per un moment el vaig veure, ben cert, dret davant meu, en pèl, duent el cap embolicat amb una tovallola blanca.

Damunt l’espatla, vaig sentir la tebior de la mà del garriguer. Per un instant, fent un mestall de sensacions desbocades, la mà del garriguer tornà la mà de la dona del garriguer i em davallà fins a les cuixes. Com sortint d’un pou, em vaig aixecar i vaig seguir endins. A la cuina, adesat tot pels escudellers, no hi havia ni un rastre de mon pare, ni la seva forqueta amb un poc de vermell d’ou aferrat, ni un tassó amb la seva bava cristal·litzada pel caire: la mà endreçadora de la tia Andreua no li havia perdonat ni una arreleta per descuit. Quan pujava els esglaons del sòtil, un grumet d’esperança s’encenia enfora. Esclatà un avalot de coloms disparant-se cap al finestró. No vaig tenir temps de fer-los el gest de les confiances. Tirat a un racó, el matalàs de pallús estava tacat d’humitat i de podridura esventrada. Vaig guaitar per on tantes vegades havia contemplat un tros meu d’estelada i escoltat el diàleg dels cans de les possessions de terra grassa, i la vista se’m posà humida mentre em fugia enfora.

Altra vegada vaig davallar l’escala. Ho vaig fer amb la solemnitat apresa als esglaons del temple. Callat de paraula i encès de pensament, desitjant que em saltàs als braços, com un conill jove, una incitació que no arribava, vaig fer fins a tres voltes a la casa i al tancat de figueres de moro. De coa d’ull, em vaig veure com si voltàs un túmul amb un encenser a la mà. Lentament, refrescant-se’m pels peus tota la memòria de la vella macada, vaig emprendre el camí cap al turó de les carritxeres. El record del sestador i d’aquella dona que furiosament hi vaig fendir, m’atreia com un mirall, com un abisme, com una escopeta carregada. Em cansava l’esforç que havia de fer per demorar la passa, per no deixar-me engolir dins aquella força que em xuclava, carregada de presses, cap a aquell temple rústic on el meu cos exultà sotmès al sagrament de l’amor i l’odi nuats. Vaig saltar la paret, exactament pel mateix lloc per on ho vaig fer convidat pel gest d’aquella dona. Una agradable voluptuositat m’enterbolia el cervell i, pam a pam, tota la rota de la meva carn fruitada. Vaig arribar al sestador. La porta, un rústic embarrat de fusta recobert de tela de sac, estava mig oberta, fent un gest de convit. Just una passa més, una petita empenta. No vaig gosar fer-les. Vaig restar, amb la mà agafada a la barra de la portella, uns minuts llargs, espessos, calents i torbadors. Em calia entrar, i vaig fer mitja passa. De cop, vaig sentir com si tota aquella història l’hagués viscuda des de mon pare, i vaig recular. Vaig provar d’adesar les meves sensacions, però sempre mon pare em naixia, com una rabiosa ortiga, de davall cadascuna. M’entrà plorera i tot seguit ràbia, perquè volia esser jo qui havia llaurat furiosament aquella dona, aquell capvespre dins el sestador. Quan, fent un esforç, em vaig sentir home de bell nou, se’m va fer un nus al coll, perquè obscurament vaig sentir que abraonar la dona era sostenir enmig dels braços l’escopeta que va matar mon pare. Un gran sentiment de fracàs em féu girar en rodó, i em vaig posar a córrer. En arribar a la casa, el pantaix m’ennuegava. Em vaig asseure davall la figuera, i un pensament agre començà a fitorar-me tot el cos. Vaig romandre immòbil fins a l’horabaixa, dimitida la mirada, sotmès per aquella idea que em solcava com un corc viu i em fermava les cames.

A entrada de fosca, em vaig aixecar. Em feien mal tots els membres. Com si m’ho manàs la veu del pare, vaig pujar al sòtil i vaig davallar dins la casa el matalàs de pallús. El vaig estellar al trespol, al mateix lloc on per sempre hi recordaria la caixa amb mon pare immensament mort d’una perdigonada. Vaig agafar la ganiveta del pa, i, furiosament, una, dues, vint vegades vaig esventrar el garriguer. La sang, espessida als ulls, gairebé no em deixava veure el pallús escampat pertot arreu. Acotant-me, en vaig arreplegar amb la mà tremolosa un munt fins que em semblà prou. Llavores, tot recuperant la solemnitat del gest tantes vegades emprat per a encendre l’encenser, li vaig pegar foc. Per un moment, la humitat em duia la contrària, però finalment m’obeí. Una fumassa espessa em tallà l’alenada. Vaig recular fins al portal i vaig veure les flamarades atacant, per les cames corcades, el punt dèbil del bufet. Tot seguit va esser la cadira cordada, i després la cortina de gasa, que féu una flama moradenca. Tot em pertanyia més que mai i lentament ho vaig deixar, alleugerit com si sortís d’una piscina termal. Vaig sortir de la casa i, agafant la clau del pany, la vaig tirar dins el pou. La vaig sentir sonar cristal·linament damunt la pedra viva i seca del fons.

Passa a passa, assaborint la fuita, em vaig anar allunyant. Sentia que a poc a poc se m’anava desmoblant l’ànima, que cada passa em duia al quilòmetre zero de la meva vida. Enllà del camí de les Bardisses, sentia darrera meu els renous característics de l’ofici del foc. Arribant al colzer dels tres ametlers, quasi em vaig girar a mirar. La fosca era entrada i em feia goig afonar-me dins ella de ple, tirant-m’hi de cap amb una roca fermada als turmells. Darrera meu, el foc em devia fer senyals, però no em vaig girar, perquè, des de l’ànima, em creixia, enravenant-me el cos, la meva pròpia imatge, vella i nova, feta ja per sempre una duríssima estàtua de sal.