XIV

Les paraules de l’Eivissenc primer em commouen i tot seguit in omplen de terror. Si ell es mor, llunyana i callada com està l’al·lota, la meva soledat serà terrible i el cercle de la mort s’haurà estret entorn meu, deixant-me empresonat dins un rotlo de feresta podridura. Per ara, tres contra un, la partida encara està de la part dels vius.

—Eivissenc, no parlis de morir-te. Ja sé que tens mal. Jo també en tenc. Però hem d’esser mascles i aguantar com sigui fins que ens treguin d’aquí.

—Tu saps bé, Milà, que no en sortirem mai, d’aquest maleït barranc. Això és l’infern.

Per un instant, tots dos callam: és una manera d’estar d’acord. Com sigui, em cal servar-lo viu per a sentir-m’hi jo.

—Observa una cosa: ens hem estimbat des d’una camada, que ens queda aquí prop, dalt els nostres caps. Algú hi haurà de passar, un moment o l’altre, i ens destriarà. ¿Saps què pens? Que, en darrer terme, la pudor que escampa l’Anglès pot fer que ens trobin prest.

—Més ens valdria anar aperduats per la mar gran. Que ens trobin prest, dius. Però, ¿saps què significaria, això? Mira enrera: hi ha un robatori i una mort; part damunt tot, una mort. Et dic que estam acorralats, Milà; estam acorralats, com dues gallines dins una gàbia de cans. Som dins un cul de carreró sense sortida, i aquests homes que tu sents acostar-se com una salvació, ja se’ns tiren damunt, morts de ganes de clavar-nos l’ungla al coll fins a fer-nos escopir l’ànima.

—Cadascú pagarà allò que deu.

—Tu parles com si tenguessis dins la mà el mànec de la justícia.

—Jo pari, Eivissenc, d’un home que ha matat i ja ha pagat la seva culpa: mira’l, amb la cara inflada i plena de mosques vironeres. Només hi hagué un mort i un botxí. És d’això, que pari. I d’altres dos homes, tu i jo, que anaren a robar, però no a matar, i no mataren. De dos homes que demanen als altres homes que els allarguin la mà, que els alliberin i que tot seguit els castiguin pel delicte que han comès; però just pel que ells han comès.

—Jo ja no puc esperar res dels homes, Milà. Ja ho veus: ni tan sols de tu. Et sent a la meva vora, però et falta una mà per a treure’m d’aquí. Ja no puc esperar. Jo ja som mort. Et dic que som ben mort. Tenc el ventre rebentat, m’adon que l’hi tenc i ja no em sent les cames ni el braç dret. Allò que em resta viu, el cap, el braç esquerre, el pit, ja no m’és prou per a viure-hi. Només viu encara perquè ho manté el sofriment.

L’Eivissenc calla. La seva mà té convulsions de dolor i fica les ungles dins la terra. Aviat, la seva veu em torna a arribar enfosquida per l’angúnia.

—El membre que em fa més mal és la meva mare. Morir no m’importa gaire. Però és terrible anar-me’n sabent que deixaré tan mal record a la meva mare. Tot el dolor que tenc, l’allargaria anys i anys més enllà de la mort, tot just per salvar-me davant ella. Aquesta, Milà, és la salvació que jo necessit: que ella no s’hagi de treure el meu record del cap com una espina. Morir boig de dolor, mira, ho faig i m’aguant, perquè, com tu deies, cal esser mascle. Però morir dins la meva mare, és morir de tot. I això sí que ja no és justícia.

L’Eivissenc esclata a plorar. Del pit li emergeix un gemec obscur que fa feredat. Hi ha un silenci llarg, ple de comunicació. El sent ran de mi, i és com si també em fes mal el seu ventre rebentat.

—Escolta el que et dic, Milà, abans de morir de tot; escolta-ho com si et parlàs el darrer home damunt la terra. Vull que em salvis davant la meva mare; desesperadament, amb tota la força que em resta i que necessit per morir de cara, vull que surtis d’aquí com sigui i que em salvis dins la meva mare.

De cop, una llum nova em revela el que mai no havia entès. La salvació, el cel de l’Eivissenc és la seva mare. Ara ho veig clar, per primera vegada. Salvar-se és, exactament, perllongar el ressò d’un ésser humà entre els humans, més enllà de la mort. Deixar un ressò positiu, com condemnar-se és deixar-lo negatiu. Pens que ara hi vull cartes, a l’envit de salvar-se. Ara em cal que hi hagi una salvació així que em pertanyi, també una per a mi, que em permeti travessar la mort tot surant. Quan més ho desig, m’ennuega l’evidència d’estar tot sol. No em resta ningú dins qui pugui esperar salvar-me. Ara comprenc que viure sempre és viure enfront o davant de qualcú. Estic sol. Darrera mi, mai no he deixat res més que cendra i desolació. Ara mateix no em resta ni una sola possibilitat de salvar-me. Si muir, em moriré, com diu l’Eivissenc, de tot. És pitjor que res, és com morir dues vegades perquè una sola no és prou per a matar el corc. Em cal fugir d’aquí per a cercar-me el guany de poder morir just una sola vegada, tot deixant una llantieta encesa dins qualcú, encara que sigui un ca. Em sent culpable de sentir-me sol i comprenc que el qui ja és mort de veres som jo, i que l’Eivissenc és, almenys, com una emboirada esperança de sobreviure.

Desesperadament, ara som jo qui plora sense consol.