XXVIII

Estic tan sol, que el pensament, mancat de suport, se m’esbuca a cada instant. Havia fet, per a aquesta situació desesperada, un llarg i anguniós entrenament, des de l’instant en què vaig obrir els ulls a la realitat del barranc. Però en va havia arribat a tenir confiança en la meva experta condició de llop solitari, crescut dins la soledat i acostumat a ella. En va, dic. Ara, quan el meu entorn és un infern de podridura, em sent tot sol, terriblement tot sol, més que mai, i per primera vegada en la vida, de bon de veres, tenc por.

El sol ja fa córrer per dins el barranc les primeres ombres de l’horabaixa. El dia ha estat llarguíssim. La mort em volta per tot arreu, i sent clarament que les meves defenses es van esgotant definitivament.

El que em fa una por feresta és enfrontar-me amb mi mateix. Aquesta soledat obligada, tan diferent d’aquella que cercava amb gola pel sòtil del Pedregar i a la cel·la del convent, em capfica enmig d’un món on l’únic protagonista som, precisament, jo. No calen altres camins de meditació i de diàleg que els que neixen i moren dins meu. L’Anglès, l’Eivissenc, l’al·lota, tots tres són morts, un rera l’altre, seguint un escalafó que a mi ara em situa davant una consideració que em fa feredat: ara, jo som el següent.

La set, la fam, la debilitat que em distendeix el cos, donen un vol baix i fosc als meus pensaments. Vaig retent les darreres armes, pobre Andreu Milà, dret a un entreforc on no hi ha opció a cap esperança. Ara, més que mai, sent una rabiosa necessitat d’aclariment, de veure almenys tota la meva caòtica condició acuradament arrenglerada per a passar-li revista en aquest darrer moment.

Em veig surant amb precarietat dins aigües podrides que manoteja la mort. Ben prest jo en seré part, d’aquestes aigües. Pensar-ho, em fa pujar a la cara una glopada de ràbia, perquè m’ho he cercat gratuïtament, fent sempre un mal ús de la dosi d’aventura que m’ha estat donada.

Si pens el que ha estat la meva existència, si pens en les arrels que he anat estenent i em deman si puc confiar a elles la meva sobrevivència, el meu sojon dins el món després de la mort, em fa feredat concloure que les meves llinyes no són altra cosa que un rastre de femada, una llarga ferida infectada que em solca de part a part el nom.

Sense altre remei, em vaig fent a la idea de morir-me, ara, aquí, dins el cor del barranc, i comença a no fer-me por. El que me’n fa, és morir-me del tot, com un ca penjat a un garrover. L’Eivissenc surarà, més enllà d’ell, dins la seva mare, i l’Anglès es perllongarà pel seu fill. Però jo, quan acabi, acabaré de tot, perquè no hi ha ningú darrera meu que guardi de mi cap solam, i tot el que he fet és fer créixer una faixa de destrucció, com si fer camí hagués estat, per a mi, anar teixint una interminable catifa de cendra. Com voldria, ara, haver deixat el ventre feixuc, amb un poc d’amor i manco ràbia, a la garriguera! Deman una oportunitat, ara, desesperadament, aquí mateix, deman una sola, una darrera oportunitat que em serveixi per capgirar d’una manotada els vents de la meva vida.

Voldria retrobar mon pare, i romandre llargament a la seva vora per encalentir-li l’existència. Parlar amb ell, esvair l’ombra que li desolava el rostre, dir-li que si aquell diumenge, amb la seva llarga nuesa estesa davant meu, m’endevinà a la cara el desig de matar-lo, jo no més tenia aquella voluntat perquè, en aquella hora en punt, l’acabava de comprendre, i allò em va fer por, perquè comprendre’l era comprendre’m a mi mateix i reconèixer-me la paternitat d’aquella soledat feresta que li creuava la vida de part a part com una llenderada, i vaig sentir la necessitat de descloscar-li violentament la resta de soledat que no havia aconseguit esbucar-li aquella dona. Voldria dir-li, pobre pare esmús, que ara comprenc tot l’amor mansuet que em tenia; un amor que, enmig d’aquell ermàs de pedra i terra blanca, just es podia manifestar com ell feia, tot callant, atenent-se a aquell orde ressec de la naturalesa, com deixant que fos jo qui li donàs el color que a mi, que era la seva primavera personal, millor m’escaigués. Dir-li, tot besant-li per primera vegada aquella fesomia que m’estimava des de l’aiguavés de darrera, que ara sent vergonya, una vergonya cap a mi mateix que m’amara els ossos, d’haver-lo deixat un dia, tot sol i entotsolat per mi, per aferrar-me a una aristocràcia de la vida que no em pertanyia ni de lluny, fent-ne, d’aquella fuita al convent, una llarga i mantenguda covardia. I de l’altra, parlar-li també d’aquella altra covardia que em fermà les cames i les mans quan calia tenir-les plenes d’avidesa i atendre la justícia elemental de Déu, que em manava restablir, amb una ganivetada fonda, l’equilibri trabucat per l’escopetada del garriguer, mentre ell, pobre pare consentidor, duia la cara embolicada per no fer-me’n retret amb la mirada morta.

I a fra Anselm, anar a trobar-lo, deixar-li la meva mà entre les seves i mirar-lo llargament als ulls tot demanant-li que me l’encalenteixi per a la resta de la vida, ell que, mentre jo el tenia sotmès obscurament a un cruelíssim judici del qual sortíem jo ple de dubtes i ell de tares, em responia estimant-me, sense que ell en tengués cap, de dubte, net com era, elemental i mascle. Dir-li, arrecerant l’altra mà enmig de les seves, que ara comprenc el tamany de la meva covardia, i que jo, que tan sovint em sentia més bo que els altres per allò que passava pertot arreu cercant qui em digués una paraula amb amor, havia arribat a preferir la recerca a la possessió, i fou així que quan ell en deixà caure més d’una al meu abast, jo en vaig fugir amb escàndol, perquè posseir era esser posseït, i la meva condició real era clarament la d’un còdol que rodola part damunt els altres, sense fer-ne sonar cap, sempre fugint perquè la fuita cap a no-res a res no compromet.

Desesperadament, mentre em sent afonar dins la fosca, voldria una oportunitat, la darrera, de salvar-me deixant ressò de mi entre els homes o, si més no, dins el coret d’un ca, jugant-m’ho tot a la carta de tenir la seguretat que algú, quelcom, enllà de la meva mort, em servàs viu dins el cor, com la mare de l’Eivissenc, com el fill de l’Anglès, encara que fos com ells, pobres, ambdós pobres, la mare d’un i el fill de l’altre, que ja per sempre els hauran de salvar amagant-los de la maledicció de la gent.

Just per poder salvar-me com ells dos, pobres companys de disbauxa, un minut més de vida i una oportunitat, la darrera, i, tot seguit, la mort.