XI

Des que la tia Andreua va esser fora, es va veure per la casa la lenta, implacable invasió de les coses, que sorgien, com animals que allarguen confiança, dels racons, de les parets, de sota el trespol, baixant dels escudellers, enfilant-se a les cadires, trabucant-se dels calaixos, i tot quedà intransitable, com un camí solitari conquistat pels esbarzers i la pedruscada. Mon pare no em digué res de tornar a ocupar la cambra que em féu buidar per a la tia Andreua, que prest perdé l’olor de dona i tornà una mena de magatzem de pobres, amb culs de sac de blat, de faves, de farina d’ordi, dues barcelles d’ametles amuntegades i una escampadissa de patates que, dins la fosca, treien uns ulls tendres i trencadissos com espàrecs. Al sòtil, a ca meva, jo m’afanyava a mantenir l’endreç, com m’agradava, i prest la casa quedà migpartida d’alts i baixos, amb un solam de brutor i desorde feixugament escolat cap a ca mon pare. Fet i fet, ell i jo érem dos veïns que es parlen i es necessiten poc, i de cada dia s’agombolen millor dins la mútua llunyania.

Els diumenges, en haver dinat, mon pare em feia anar a la vila, “a conèixer món”. Ell, que mai no m’havia fet ensenyament ni d’agafar la cullera, semblava confiar-ho tot a la coneixença directa de la vida, i jo, que així em sentia atès encara que fos allunyant-me’n, li agraïa aquella mena d’elemental pedagogia, malgrat la peresa que sovint em feia canviar la solitud acostumada del Pedregar per aquella altra, més fresca i aclaparadora, dels carrers del poble.

A la vila em sentia perdut, enmig de la mar gran, i hi havia diumenges que la solitud era tanta, que sovint cercava un racó tebi a la sortida del poble, i, com que dir missa, llargament, passava la tarda trobant pel meu cos aquell convuls amor solitari que m’havien despert els pits, el coll de la cintura i aquella negror amagada entre les cames de la tia Andreua.

Un diumenge tenia ganes de parlar amb mi mateix de les nostres coses, i quan mon pare m’allargà un duro i em digué que era hora de partir cap a la vila, vaig trabucar el camí, sense dir res, i vaig anar a estirar-me al meu jaç, su-ran del finestró del sòtil. La casa, ca meva i ca mon pare, era una gran capsa de silenci, d’un silenci de diumenge que tenia un agombol diferent i acostava més que mai, ran de l’orella, el cric-cric del barramet familiar i feiner dels banyarriquers.

Del sòtil estant, identificava tots els renous i totes les remors casolanes. Cada cadira, el bufet, la taula baixa de fusta blanca de la cuina, l’almud, l’alfàbia de les olives, mai no s’arrossegaven un pam sense que jo, que coneixia ferm la veu personal de cadascuna, no m’assabentàs aviat de la petita aventura.

Aquell diumenge potser estava endormissat, i, d’entrada, no podia destriar ni la gràcia ni el cognom d’aquell forfolleig que em deixondí, quan el silenci dominical estava més en la seva virtut. Vaig afinar l’orella, incorporant-me, i anava, bri a bri, classificant renous, temptant el desembull d’aquell cambuix sonor que em vessava dins l’orella. Aviat, la veu de mon pare, com una capoladissa de suro, va emergir, concretant-se, identificant-se, dins aquella maror que sonava com una gratadissa apagada a la pell d’un tambor. Tot seguit, la mitja veu d’una dona, que a l’instant no em semblà la de la tia Andreua. Un silenci curt, una grapada de renous indesxifrables i, altra vegada, aquella veu que, llavors sí, vaig veure clar que era la seva. El cor em va fer un sotrac. No se’m feia clar si m’agradava o no el retorn de la tia Andreua, que se n’havia anat sense considerar gens si m’agradava o no que ho fes, però era lluny de restar-hi indiferent. Vaig posar els peus en terra i, descalç, em vaig acostar a la boca de l’escala. Com una bavarada calenta, em pegà a la cara un raig ample i espès de petits renous que, ara, aclarien gairebé tots la seva identitat. Un cop obscur, com fet amb el colze, em va fer arribar la veu de la capçalera del llit de mon pare. Les veus, tanmateix, al carreró ascendent de l’escala, m’arribaven perdudes, amb les paraules esfilagassades i el to desvirtuat. Just volia entendre si la tia Andreua tornava per quedar-se o si tan sols ens duia alguna nova que ens afectàs. Mentre estava a l’aguait, em vaig mirar els peus descalços i em vaig sentir engabiat: ¿què em diria mon pare, davant la tia Andreua, que, amb tant de temps fora, havia perdut parentiu i tornava a esser una persona externa? ¿Què em diria d’aquell engany meu, que ben mirat no significava res, de romandre a la casa, lluny del meu rodol vilatà dels diumenges, on jo, tot callant, havia dit que anava? No calia fer res més que callar i esperar l’aclariment de l’únic aspecte que m’interessava de la visita de la tia Andreua. Assegut al primer esglaó, em sentia a primera fila, assistint a aquell curiós espectacle, el joc del qual consistia a fer triadella d’un amuntegament de petits renous, recompondre’ls, afegir síl·labes aperduades, calafatejant el buit entre elles amb aquelles altres que no m’arribaven i jo havia de restituir endevinant-les, tot reconstruint la identitat i la rodonesa d’un senzill succeït que la distància em feia arribar desbaratat, com si es tractàs de reconfegir els bocins d’una ametla engrunava amb un trencanous. La tasca, malgrat no entendre encara si la tia quedava o no de bell nou a la casa, em divertia, i jo, des del cucuió de l’escala, allargava l’orella, esglaó a esglaó, prolongant-me mitjançant una rara mena d’arrel invisible que primer davallava fins al trespol de la casa i després la sotjava tota, palpant-la amb ceguesa, cercant la humitat d’aquell aclariment de renous que em feia badar els ulls i confonia el meu coret camperol i adolescent.

De sobte, l’arreleta cega que trescava la casa em reculà fins a l’orella, amb la lleugeresa rectràctil d’un espanta-sogres, portant-me la punyida d’una evidència clara: la veu de la tia Andreua no era la veu de la tia Andreua! La sang em va fer una cucavela per tot el cos. Lentament, trepitjant cotó, vaig anar baixant, un a un, els esglaons. Tan poc tocava en terra, que perdia l’equilibri, i amb la mà plana m’estintolava a la paret. Suara em cruixien, sonant viu, els ossos del dit gros de cada peu, i jo em deturava fins i tot l’alè, tement les conseqüències d’aquell petit escàndol. Tant em xuclava aquell esment que posava en l’avanç, que no sentia cap dels renous cap als quals pelegrinava obsés. Una passa més, un altre esglaó, i el dit gros em sonà terriblement quan el peu dret temptejà la fermesa del trespol.

Ara, la bavarada de renous, estellant-se contra la meva carn encesa, m’arribava aclaridora, plena de relleus i de fidelíssims tactes sonors. La cambra de mon pare em quedava a tres metres, just a la dreta de la boca de l’escala. La porta d’entrada de la casa i la del corral estaven tancades, travessades d’espasins de claror per les retxilleres, i la casa anava plena del ressò que s’escolava per la cortina de gasa de l’habitació on morí la meva mare. Sentia el llit de posts cruixir, enmig d’un empastissat de veus que no eren veus i que a vegades em recordaven els bufadors que la mar fa sonar per les tenasses. Una força més poderosa que la meva por m’empenyia cap a la cortina, i jo alenava per la boca, perquè el nas em feia un xiulet interminable. Pam a pam, m’afonava, amb una furiosa excitació sexual, dins aquella fosca, cap a la cortina de gasa. Vaig palpar una cadira, su-ran del portal, i m’hi vaig asseure. Amb el pes, una clovella, tal volta una herba seca, féu sonar un “crac” eixut davall una pota. Aquella mar que bramulava dins la cambra, de sobte immobilitzà les onades, i se sentí una doble alenada, feixuga d’ofegor. Hi va haver un silenci feridor, enmig del qual el meu cor era un tambor escandalós. Es precipità una veu de dona:

—¿Qui hi ha, tu, qui hi ha?

Les paraules deixaren un ressò temorenc. Hi hagué un altre silenci, més curt. Tot d’una, fosca, comparegué la veu de mon pare:

—No hi ha ningú, he tancat pertot. Deu esser el moix. O el bufet: a vegades li cruix la fusta.

A mi, traslladat per l’excitació a un món on regnava un altre orde de coses, m’era ben igual que s’adonassin de la meva presència. Però vaig callar i vaig romandre assegut.

Ben aviat, la mar tornà a dur xalocada, i era com si dins el seu ventre blau li cruixís la fusta podrida d’un vaixell pilotat per dos agonitzants. La capçalera del llit sonava com si la netejassin amb un raspall. La veu de mon pare, sobtadament dotada d’una ressonància lírica que mai no li havia sentit, sonava, com a ensopegades, sense arribar a dir res. Em tenia del tot enrampat aquell renou trist de dos cossos estimant-se, i em sentia més prop de mi que mai en tota la vida. M’anava a alçar per clavar un ull dins la cambra enretirant un poc la cortina, i els calçons em quedaren amarats de la meva pròpia xalocada.

Vaig restar assegut. De cop, tota l’excitació m’havia tornat por. Volia fugir, però les cames m’havien quedat engrunades, com les hi tenc ara. Dins la cambra, un frec humit em descrivia les urgències de les urpes de mon pare, que moments abans em sonaven com una eina amorosa, i ara només em feien por. Jo malavejava a augmentar forces per fugir, fugir tot-duna, trepitjant cotó, cap al sòtil, que, allà dalt, era la salvació, com una boia.

Aviat el raspall deixà de sonar per la capçalera, i les posts del llit romangueren endormissades. Es féu un silenci, que es va tirar damunt meu com una llosa. Vaig comprendre que estava acorralat i que em delataria a mi mateix si perdia la immobilitat absoluta. Calia esperar, esperar una nova xalocada, i, solcant amb els peus aquella nova boira de renous, tot protegint-me enmig d’una d’aquelles espessors sonores que tan enervat em tenien, fugir, fugir cap a ca meva.

Sonà el llit, contundent, des d’un costat. Vaig sentir el tamboreig precís i somort de dos talons afermant-se en terra, un rera l’altre. El pànic no em deixà moure. Volia cridar. No hi va haver temps.

D’una manotada, es retirà la cortina, i, dins la penombra, aparegué, altíssim, mon pare. Passà arran meu, sense adonar-se de la meva presència, i anà directament cap a la porta d’entrada. Graponejant amb les ungles damunt la fusta, va obrir mig pam el portelló, i es quedà, per un moment, cec. El vaig veure, denunciat per aquella llum feridora, nu, alt, pelut, just davant mi. Tenia el cos suat i enmig de les cames mostrava l’evidència fresca de l’excitació amorosa.

La por em donà coratge, i, mentre ell, amb el braç, es protegia els ulls de la sobtada ceguesa, hauria volgut matar-lo.

Es mig girà i em va veure, a dos metres, cara a cara. Li vaig clavar la mirada als ulls i va semblar que l’empenyia mitja passa enrera. De la gorja se li escapà un bramul, i ràpid, amb les dues mans immenses i calloses, es va tapar les vergonyes. Quan ho va fer, vaig veure clar que, per uns segons, havíem estat rodant clau amb la mirada, i que es retia vençut. Just mancava el cop de gràcia, per a enderrocar aquella bèstia altíssima i peluda, i alliberar la meva vida per sempre. Lentament, acorant-li el meu esguard furiós, carregat de victòria, al centre exacte de cada ull, em vaig alçar. Jo alenava espès. A ell, el ventre se li movia, amunt i avall, com un bou adormit.

Passàrem així, desafiant-nos, sense dir res, un temps llarg, tota una vida. Segur de mi mateix, em creixia per les dents una coïja: estava decidint pegar un crit cap a l’interior de la cambra, i fer sortir de la gàbia, incorporant-la a l’espectacle com una lleona atupada, aquella dona.

El temps em va esser curt: mon pare, com una sobtosa temporalada, va fer una passa endavant i em clavà dues punyades espantoses a la cara. Jo, com podia, cercava l’escala, que havia canviat de lloc, i, ensopegant pels esglaons, vaig abastar la planura immensa del sòtil.