X

La tarda fa trenc, i les cigales, com obeint al gest d’un domador, han aplegat les eines i han deturat la seva algaravia eixordadora.

L’Eivissenc calla, no el sent. Ran d’ell, l’al·lota segueix sense esma, marcant el ritme lent de l’instant amb la seva alenada silenciosa.

El sol ha deixat de calcigar, i un embatol, encara tebi, comença a moure les fulles dels arbres. L’aire correteja, entremaliat, per l’entremig d’aquesta tràgica escenografia nostra, dins la qual som ara forçat protagonista, i, de cop, em fa arribar una primera incitació als sentits. De totd’una, ben igual que la lleugera picada d’un insecte, és una simple advertència de no sé què. Aviat, apressant-se, es defineix pel caire confús de les repugnàncies. Tot seguit, delatant-se definitivament, la incitació mostra tota la seva terrible amplària: l’aire, espessit, arrossega una pudor feresta, que cop en sec em dificulta la respiració. Abans que el pensament, més ràpida, la mirada se’m clava a la cara de l’Anglès: segueix mirant-me, però amb un signe d’esvaïment als ulls. Voldria suplicar, voldria demanar-li que no afegeixi al nostre patiment el dolor nou d’estendre la seva terrible presència putrefacta. Tenc fam, tenc set, tot el cos em fa mal: desesperadament, necessit que, almenys, no em manqui l’aire. Però cada alenada es fa més xafogosa i una ofegor implacable em fa tenir com un espasme pel pit, pel ventre, per tot el cos.

El dolor, la set, la fam, eren suportables i passaven un instant a segon terme si aconseguia distreure’m, encara que aquesta distracció no fos, moltes vegades, altra cosa que passejar en distància i en profunditat l’angúnia que em produïa el mateix dolor, la mateixa set, la mateixa fam. Però el patiment de la pudor és implacable, omnipresent, es filtra més enllà de tota prova mental de defensa, i estén un novíssim turment que no és feridor, ni aspre, ni coent, però que arriba per tots els camins com una malura humana vessada, d’un gran glop, des de tots els caires.

Pel silenci de l’Eivissenc m’adon que, aidat tal volta per la protecció que li dóna la seva situació a l’altra banda del cotxe, està encara exempt, per uns darrers instants, de la feresta evidència de la podridura de la mort.

Sense temps de pensar-ho, amb el mateix gest de defensa rapidíssim, instintiu, amb què allargam la mà cap a terra per tal de corregir a l’aire una ensopegada, em despull de la camisa, i, amb ella, fent-me un embolic pel cap, ajustat damunt la boca i el nas, prov d’assolir una protecció que em restitueix l’alenada. Per un moment, em reconforta substituir pel mig ofec que em donen els draps, l’altre, terrible, que em produeix aquell aire contaminat. Però l’Anglès sembla haver fermat bé tots els caps del seu comiat apoteòsic, i prest, per cada tolerància del teixit, una munió de partícules impregnades de pudícia van envaint implacablement la meva resistència arrecerada.

Sent amb claredat que és com si la mort, partint de l’Anglès, m’abastàs amb els primers tentacles, com si aquella espantosa podridura fes un tempteig abans d’estendre’s per la meva carn.

Per primera vegada sent pànic, i comprenc que vaig retent les darreres barricades. I, com aquell qui s’ofega dins la mar i, quan s’afona, toca fons amb el peu i, pegant una furiosa potada en profunditat, emergeix en sentit contrari, em succeeix que el meu enfonsament dins la por i la feredat em fa repercutir per l’ànim una nova força, qui sap si el darrer grum que me’n resta per tota l’amplària de l’esperit: pens que no cal lluitar i que l’única victòria possible és admetre la situació i partir d’ella.

I enmig de la convulsa resistència, som com un puny de reserva que hom treu lentament de la butxaca, disposat a combatre, i emergesc de bell nou: quan em detur a contemplar les mosques vironeres que, aparegudes fa temps amb la puntualitat natural del seu instint, brunzeixen reiteratives per la cara de l’Anglès, lluint la seva bellísima coloració metàl·lica i nacrada, em semblen fins i tot familiars, tot just un element del joc amb el qual jo, de sempre, ja comptava.