I

Eren tres homes i una dona dins el cotxe.

Les darreres cases de la ciutat quedaven, ja, enfora, i el vehicle fendia el panorama, ample i rural, cap a una llunyania de muntanyes, com un ganivet que corre a acorar-se a una soca. Dins el cotxe, la tensió era tanta que no hi cabia cap paraula. Els tres homes, com un únic animal de tres caps, tenien la mateixa ànsia ardorosa, la pell untada per la mateixa suor nerviosa, les artèries a punt d’esclatar, reblides pel mateix mercuri pesat i vermell. A l’entorn, el camp, ple de pau, era una llunyania que no feia cap cas del projectil ardent que el solcava per la carretera, com si ho comprengués tot o no li importàs res. Tot estava clar i no calia cap paraula. Fugien plegats, del mateix lloc, cap a enlloc. Cap a enlloc, però al mateix lloc. N’Andreu Milà, enmig del vertigen de la fuita, ho mig pensava i sentia que els altres dos homes el perllongaven: que les mans de l’Anglès, aferrades furiosament al volant, eren les seves pròpies mans, i que la mirada de xoric de l’altre, que al mateix temps es dirigia envant i enrera, a dreta i esquerra, tot a l’hora, era l’instrument des del qual li entrava endins, com un glop d’aiguardent excitant i punyent, el sentiment alliberador de la soledat confirmada pam a pam. Per primera volta en tota la vida, se sentia xuclat des d’altres éssers humans, aquells dos que, malgrat ser dos llops, llavores, amb tota la passió pròpia calcada a la cara, li semblaven més humans, mentre pel rostre se’ls veia la necessitat que d’ell tenien i l’atreien amb una correntia irresistible que, en alguns aspectes, era tota una tèrbola i desesperada mena d’amor. Però la por sorgia, a cada instant, incontenible, i sentia vagament que es trencava aquella proximitat i, amb ella, la continuïtat humana. Tot seguit, la mateixa por l’acostava de bell nou, per un moment, als altres, fins que s’adonava que també ells li feien por, que ells eren la por, i reculava apressat cap a la fita més segura d’ell mateix, com qui veu horroritzat que un mal de podridura li puja des de totes les extremitats i cerca el bessó més sa del cos per arrecerar-se, accedint a ell com accediria a una pedra més alta, damunt la qual pogués salvar-se d’una torrentada.

Enmig d’aquell silenci, el so d’una veu era una tramuntanada:

—Pàter, enretira-li la manta —ordenà l’Anglès, mig voltant secament el cap.

N’Andreu Milà, sense obeir, féu el que li deien i enretirà la manta grisa i esfilagarsada de damunt la dona, que deixà de ser un munt sense forma concreta, escassament mòbil, que el drap desdibuixava i feia indesxifrable. Aparegué una esquena, pontada, baixa, bella i calenta. La dona, ajupida per força contra els propis genolls, duia un mocador tibat davant la boca, fermat al clatell. Les mans, fermades sota els genolls, estaven immòbils més per la por que pel cordill.

L’Anglès, assegurant-se el volant amb la mà esquerra, esmunyí la dreta dins la butxaca de darrera dels pantalons. Aparegué, concreta, obscura, viva, una pistola.

—Eivissenc.

—¿Què?

Li passà l’arma, subjectant-la pel canó.

—Jas. Frega-la amb el mocador pertot arreu. I tira-la enfora.

L’Eivissenc l’agafà com qui agafa un caliu. Baixà lentament el vidre i esperà sense dir res. Des de la llunyania de la carretera, s’acostaven, ràpides, unes mates altes. Les esperà. Fou prou un gest enèrgic, sec, amb el braç arrufat contra el cos, i la pistola, volant des de la finestreta del cotxe, es perdé dins la verdor, sense un renou.

—Eivissenc, mala pècora! T’havia dit que li passassis el mocador. Està plena de ditades meves.

L’Eivissenc callava, com si allò no anàs per ell.

—Saps què et dic? Que si em passava pels collons te la faria anar a cercar amb la boca.

El motor remugava com un borinot.

—També ara duu les meves, de ditades, i me’n fot. I jo, ¿saps què et dic? Que d’aquí que la trobin li haurà crescut un pam de rovell.

El vehicle mig volava per la carretera dreta i solitària. Alguna vegada, un ciclista dibuixava una imatge antiga i lenta, aperduada al centre del paisatge i del parabrisa. Començava essent un punt imprecís que oscil·lava un poc, a dreta i esquerra, titubejant. Uns segons després, la imatge del ciclista creixia fins a concretar fesomia i ràpidament es retirava, com d’una grapada, cap a un costat o l’altre del vidre corbat que, al darrer instant, la deformava. Un moment i un altre moment, encara es projectava una, dues vegades, a la pantalla dels vidres laterals, encesa per la tarda a contrallum. Tot d’una, la carretera es tornava a mostrar amb una soledat llarga i ampla que, cap endavant, arribava a on la mirada, i, als costats, els romeguers feien polsosa. Als llocs inaccessibles restaven móres madures que el ràpid instint de N’Andreu Milà aglapia de coa d’ull.

L’home del volant s’hi aferrava com a la bolla del món, mentre pitjava amb fruïció l’accelerador. Mirà aquell cercle negre i brillant i el sentí dur i obeïdor dins les seves mans. Era bo, sentir pels ossos dels dits aquella seguretat. Era el que freturava. Seguretat era domini, domini ho era tot. Tantes vegades, en la vida, de girar el volant a la dreta, a l’esquerra, sense adonar-se’n, distretament, maquinalment, com si les mans actuassin per compte propi i duguessin a terme tot un programa de treball independent, sense passar notícia al cervell de les sensacions que anaven rebent, llevat sempre de la darrera, que, estrictament, consistia en l’arribada. Ara, com si polsàs la Vida, la consciència de viure venia exactament de les mans. Sentí un goig lentíssim i girà una micoia a la dreta, tot seguit un pols a l’esquerra, tot cercant l’obedient actitud del cotxe. Els altres dos homes, la dona, tingueren com un cop de mar, primer a l’esquerra, després a la dreta.

L’Eivissenc, al seu costat, el mirà furiós.

—Vés alerta, Anglès; no ho fotis tot, ara!

Cada paraula, així com s’obria, significadora, alleugerava a l’interior del cotxe la tremenda tensió, enlairada, ansa per ansa, per la fugida i pel silenci. N’Andreu Milà sentí que la pell se li descrispava un poc, amb la lleugera passada alliberadora de les paraules. Gosà:

—Pens, Eivissenc, que deus anar mig compixat.

—Tu calla, Pàter, noningú.

—Mig compixat com jo mateix, Eivissenc.

Per la carretera solitària, cercant la vorera, corria, peresós, damunt tres peus, un ca.

L’Anglès, al volant, callava i obria els ulls.

Bastà una mitja volta a la bolla del món que ell manejava, ràpida i seca com una fuetada, i el cotxe, sortint de l’asfalt, agafà un camí empedregat i polsós. Semblà, un instant, l’avarada d’un llaüt a la mar: el rodam, topant de morro dins la pols, aixecà com una gran escuma rogenca. Era un núvol apressat, que naixia espès a l’esquena del cotxe i no es fonia fins més tard i enfora, mentre s’allargava. El vehicle trontollava pel mal camí, i els pneumàtics, de tant en tant, escopien pedres a la panxa del cotxe, sonant un tro sec, exacte, davall els peus. A darrera, per la finestreta horitzontal, hi havia, amb el sol, com una turbulenta festa daurada a la qual ningú no assistia.

Als marges del camí, els trepons, grocs, tiraven la flor amb el vent apressat que aixecava el cotxe. A l’esquerra, amplíssima, grisa, misteriosa i casolana, la marina, infinita d’ullastres, de mates baixes, de caramuixes seques, erectes. A la dreta, més mates i un porrissar que, uns metres més enfora, anava baixant cada vegada més, fent costat a un cau immens, immens, que començava essent una sumptuosa ondulació de la garriga i, a mesura que avançava el cotxe, tornava més profund i més acostat al camí. Polseguera enllà, fastuós, el barranc començà a mostrar tota l’amplària de la seva presència, penjat just a la vorera dreta del camí, com un espasí, com una feredat.

La dona, que es bavava els genolls de temor i de retiment, tampoc no encertà a endevinar aquell tombant de la camada, tan sec, a esquerra mà. Quan l’Anglès se n’adonà ja era tard, tota una vida tard. Desesperadament girà el volant, mentre un bramul li esquerdava la gargamella.

Va esser bell, per un moment, que la roda de davant, la dreta, deixàs de sobte d’aixecar pols: estava enlaire.

—Anglès! Animal, Anglès! Queim!

Les paraules, com animalets casolans que no frissen, arribaven tard.

Les altres tres, les rodes, sí que en feien, de pols. El cotxe pegà un gran sotrac i, dins el maleter, sonà la caixa de les eines. Ara, l’altra roda davantera, l’esquerra, també deixà de fer pols i relliscà lliure dins la claror de l’aire mentolat. La dona pegà amb el cap al seient de davant, quan el vehicle féu com una reverència seca i curta. Encara, a darrera, les rodes aixecaren un moment de pols vermella, solcaren trontollant una faixa de pedregam i quedaren definitivament alliberades, enlaire. Lliure el rodam el motor giscà terriblement. Totalitzant la reverència, el cotxe volava, cap avall. La dona mig endevinà que la força canviava de mans i alçà el cap. Pogué veure encara un penyal gros acostant-se al parabrisa, omplint el panorama. La màquina grufà de morro. Al paraxocs li començà un renou metàl·lic, paorós, que el recorregué, canviant el so a cada pam, fins al portamaletes. Tot seguit, la planxa començà a arrugar-se: primer el parafang dret, que saltà, fàcil, com un paper mastegat i estrepitós. L’Anglès va ser a temps de sentir una gran punyida enmig de les costelles, abans de vomitar sang damunt el parabrisa. Al fons del cotxe, N’Andreu Milà s’aferrava, com a un suro, al seient de davant, i, xiulant fi, li arribà a la cara una calabruixada de vidre pulveritzat. La dona era més lleugera: saltà sobre l’Anglès, que, d’una glopada de sang, li xopà la cabellera, inútilment rossa, i, les mans fermades encara sota els genolls, pegà una colzada terrible, a la dreta, al pols de l’Eivissenc, que mufava la guantera amb el cap. El cotxe completà el primer tomb. Semblà, un instant, que una branca d’ullastre volgués omplir tota la vista, però just rapinyà rabiosament la cara de la dona, i es retirà conformada. El segon capgirell fou més esvalotat, però l’Anglès no ho notà. Tampoc l’home alliberat, que precedia el cotxe cap avall. I just just si ho notà la dona, que, amb el cap crullat, ja no sabia per on tenia les oracions. L’home de darrera anava ample, i pegava de part a part protegint-se instintivament el cap amb els braços. El motor es va deturar, innecessari: sonava un renou tan ferest que no se’l sentí callar. Just quedava profunditat, ja, per a un quart de volta, de morro, i el cotxe, canviant el rumb, encara en va fer, de costat, una de sencera.

Ben aviat, ferros, homes, fustes, tot quedà adesat en terra, servant definitiva compostura.

I el gran silenci del barranc, que, davall davall, covava, emergí de fresc. Tot seguit les cigales, potser, augmentaren una mica el to.