XXIX

El narrador tradueix de bell nou, per a aclariment del lector, uns retalls de premsa que arrodoneixen la història:

«Una inesperada avinentesa ha vengut a resoldre el misteri que envoltava el crim de la plaça dels Corders, comès ara fa set dies. Quan tot semblava indicar que les investigacions oficials no eren gaire més que tempteigs dins la fosca, tota vegada que mancava el més elemental indici que permetés seguir una pista profitosa, el descobriment casual, fet per uns caçadors, d’un cotxe estimbat, ha deixat la terrible i tan comentada història en disposició de total aclariment. La troballa fou feta ahir a mitja tarda, dins el barranc anomenat de Son Cifre, en un lloc que l’arbreda espessa del fons i el roquissar abrupte fan inabastable a la vista des del camí que discorre pel seu caire. Un espectacle dantesc s’ha oferit als ulls dels espaordits caçadors, avisats pels desesperats lladrucs del seu ca. Als voltants del cotxe fet una desferra, els cadàvers putrefactes de dos homes i una dona feien clara narració de la tragèdia viscuda. Ran d’ells, encara amb un fil de vida, un tercer home, perdut el seny, que fou ràpidament evacuat. Dins el cotxe, la autoritat judicial ha trobat objectes diversos i una crescuda quantitat de diners, cosa que ha permès establir la relació directa, com a primera suposició ja comprovada, amb el crim, el doble crim de la plaça dels Corders. I diem “el doble crim” perquè, tot i l’estat de descomposició avançada del cadàver, la dona ha estat identificada com la filla de la senyora Valentí, desapareguda, com els lectors recordaran, des del mateix moment de cometre’s l’execrable delicte».

* * *

«La mort, consumada ja dies abans, de dos dels facinerosos, fa que l’aclariment exhaustiu dels fets depengui de les reduïdíssimes possibilitats de sobrevivència que té el tercer d’ells. Ni l’un ni els altres han pogut fins ara esser identificats».

* * *

«De la primera declaració obtinguda del sobrevivent Andreu Milà per les autoritats, s’ha aclarit, a més de la seva identificació i la dels altres dos delinqüents, la suposada consumació directa del crim a mans de l’anomenat J. V., de malnom “Anglès”, i la inducció, pel que fa referència al Milà, a càrrec de l’altre, que respon per G. M., de malnom “Eivissenc”. El sobrevivent, de qui es diu que ha intentat suïcidar-se aprofitant un descuit dels seus vigilants, ha escolat finalment la informació precedent —que, no essent oficial, només amb caràcter provisional hem de considerar fidedigna— sense donar cap mena de facilitats als investigadors, tancat dins una mudesa quasi total».

* * *

«Basant-nos en els esbrinaments realitzats pels nostres redactors, oferirem demà una pintoresca semblança dels tres facinerosos, que tenien el costum de reunir-se en un tuguri de l’anomenat barrio chino. Segons es va aclarint, a la tertúlia diària —de la qual semblava president l’anomenat “Anglès”, circumstància que lliga amb la declaració del Milà, que li atribueix la preparació del delicte i la consumació de la mort de la senyora Valentí—, a la tertúlia diària, dèiem, hi concorrien altres persones de no molt clara conducta, algunes de les quals han estat detengudes per la policia, per tàcit encobriment».

* * *

«Segons sembla, el rapte de la filla no estava previst i el cometeren obligats per la marxa dels esdeveniments, forçats tal volta per la inesperada entrada de l’al·lota dins el pis, havent estat ja comès el crim, i obeint els bandejats al desig de cobrir-se amb ella la precipitada fuita».

* * *

«Un cop de teatre, digne de les millors pel·lícules o novel·les de l’anomenat gènere negre, ha aclarit de manera definitiva un fet que, com aquest, ha commogut tan profundament l’opinió pública».

L’aparició d’Andreu Milà dins la sala de l’Audiència, havia estat subratllada per una remor d’evident rebuig de part del centenar i mig de persones que les dimensions de l’espai reservat al públic admetien. L’espontània i comprensible manifestació popular, no es detengué fins que el senyor jutge va amenaçar amb fer buidar la sala. El Milà, un home jove, quasi un adolescent, d’altària mitjana i mirada fosca, a l’hora de demanar-li declaració, es mantengué llargament immòbil i callat, amb els ulls baixos. Tot seguit els alçà lentament cap al banc que ocupaven, amb altres persones, alguns familiars dels dos facinerosos morts, cridats a declarar, entre ells els més directes: la mare de l’anomenat G. M., àlies Eivissenc, i un al·lot d’uns catorze anys, fill de l’altre, el que responia per J. V., de malnom Anglès. El vérem fitorant-los llargament amb una mirada seca de bèstia acorralada, sense fer, mentrestant, el més petit cas de les paraules del jutge, que l’invitava a començar la seva declaració. Es féu un silenci electritzat, que just trencaven les comminacions, cada vegada més impacients, que li eren fetes. Per la sala es filtrà la notícia, que aviat conegué tothom, que la nit abans el Milà havia intentat el suïcidi per segona vegada d’ençà que fou detengut, utilitzant, ara, la corretja de pell del pantalon. Va romandre immòbil i callat, sense cap parpelleig, durant deu minuts interminables. De sobte, vàrem veure com se li aclaria la cara, i, mig somrient amb un cinisme que ens fa feredat recordar, sense mai perdre de vista els familiars de l’Anglès i l’Eivissenc, contradient les seves inicials manifestacions, es declarà inductor del delicte i autor personal dels tirs de pistola que foren causa de la mort de la infortunada senyora Valentí.

Miamar, Juliol-Agost del 1971.