VII

El funeral de la meva mare em va fer feliç. Jo assolia a establir una boirosa relació entre la mort i les herències, i aquella situació nova i rutilant de la qual veia clar que nosaltres érem els protagonistes —la ceremònia començà exactament quan entràrem, una mica tard, i la gent, fins i tot els capellans, ens miraven a mon pare i a mi amb respecte, com a uns amos—, em va permetre la felicitat de creure, durant una hora, que l’església era nostra. Jo seia, su-ran de mon pare, a un gran banc amb respatller, i l’espectacle es desenrotllava davant meu sense que ningú me’l destorbàs. Era clar que la mort de la meva mare ens havia empès, per una estona, a una vida nova, totalment diferent de la del Pedregar, i jo plorinyava d’agraït que li estava. Dins el temple, tot era net i brillant. Les rajoles, com el mar, repetien cada un dels llums. La gent anava mudada, i els capellans, dins les seves casulles lluents, també plenes de llum, es movien d’una forma sumptuosa i afable, com si ens estimassin de tota la vida. Eren una bella història. Jo mirava amb molta d’enveja els escolans, que sabien a cada instant el que calia fer, i tan prest restaven immòbils, just santets, com baixaven d’esquena un esglaó, o es traslladaven d’un extrem a l’altre de l’altar, amb una naturalitat que era tota una vella saviesa. Però el que encara em feia més que enveja, era l’escolà major: alt, abrinat, ple de randes, segur, polit. Quan entràrem dins l’església, encenia els ciris amb una canya llarga, un a un, sense errar mai el pols. Després, repartia candeles enceses, duia les canadelles, i era ell qui dirigia aquell exèrcit obeïdor dels escolans menuts. Però quan m’enamorà de debò va esser quan va fer gronxar l’encenser. Un núvol blanc, aromàtic, fastuós, emergia del vol de les seves mans i ho envaïa tot, fins que, arribant a nosaltres, poguérem flairar definitivament la seva santedat.

Llavores, quan passà amb l’encenser per davant la filera de capellans, i tots, joves i vells, el rebien amb aquella capada fonda i respectuosa, vaig comprendre que era el més important de l’església, i que esser escolà major era la glòria més gran que un home podia tenir damunt la terra.

Tornar a la vida del Pedregar, després d’aquella hora meravellosa al temple, fou terrible. Jo hi pensava, mentre em duia amb les dues mans un tassó de llet a la boca, i mirava el trespol de ca nostra, amb aquella color de mosca, i el ciment tot descloscat enfront del portal de l’entrada. I mentre recordava la brillantor dels marbres dels esglaons de l’altar, una frescor infinita m’entrava des de la memòria, i romania astorat, arrufant els peus al barreró de la cadira, i m’aferrava desesperadament a aquell tassó de llet que em feia surar, alliberant-me del Pedregar, com si es tractàs d’una boia blanca.

La casa deixava a poc a poc d’esser una casa, i es convertia en un lloc indefinible, on el meu pare i jo, a les menjades, ens vèiem, però no ens miràvem. Érem, ambdós, dues ombres agres, alises, que s’arrossegaven, desmanyades, com si tenguessin, de la vida, un furiós mal de queixal.

Per dins l’entrada, per la cuina, enmig de la carrera, com un almud de caragols sortits després d’una brusca, anaren compareixent les coses, les elementals eines de viure que la meva mare havia tengut sempre arrecerades com una riquesa. Les tisores, el martell, el xorrac, anaven de cadira en cadira, i, per la cuina, els tassons de llauna, les escudelles de test, els coberts de fusta, romanien sempre a la taula.

I mentre la manada de coses ho anava envaint tot, el record de la meva mare reculava, deixant lloc, fins que, finalment, acabà confinat en el rectangle grogós del retrat de noces.

* * *

Un dia mon pare tornà del poble amb la seva germana petita, la tia Andreua. Era encara una dona jove i no calgué que ningú l’aidàs a baixar del carro: ho va fer d’un salt. Tenia els ulls de color metàl·lic, com de plata, i, peus enterra, els va estendre pertot arreu, i semblava que s’ho fes tot seu, com si amb la mirada arrossegàs una xarxa. Em mirà als ulls, i jo vaig sentir com si m’haguessin tirat una clau freda dins l’esquena.

—T’has fet tot un home, bergant. Supòs que ets un bon al·lot.

Portava dos bolics grossos de roba, i mon pare, al portal de la casa, els hi agafà de la mà i els entrà dins la meva cambra. A mi allò em va agradar, i vaig pensar que dormiríem plegats i que parlaríem, fins tard, de totes les coses que havia arreplegat pel món amb els seus ulls de plata.

Quan hagué sortit de la cambra, mon pare m’anava a posar la mà al clatell, però aquella urpa de pa crostaparat no estava gaire feta per a les delicadeses, i reculà, traslladant a la veu el polset de tendresa casolana que li escapava.

—La tia Andreua passarà una temporada amb nosaltres. Tu ja ets gran i podràs romandre al sòtil. Ella dormirà al teu llit.

Era l’estiu, i jo, que ja tenia dotze anys, no hauria pogut desitjar millor cosa, com no fos romandre nu a la carrera, davall la figuera roja, i estar, fins tard contemplant els estels. Tenir tot el sòtil per a mi, poder dormir al racó que més m’agradàs, poder triar, em donà una sensació meravellosa, perquè vaig comprendre que, verament, amb la frescor de la mirada de la tia Andreua, m’havia fet gran. Els dotze anys em començaven a empènyer fort des de dins, i jo ja sentia un goig nou i desconegut quan em contemplava la nuesa del cos. Vaig col·locar el matalàs de pallús dalt la pastera, su-ran del finestró que guaitava, per la façana de darrera, dins el corral de figueres de moro.

Des d’aquella estranya mena d’altar, jo era com un angelot rústic, que, amb els ulls i la pell oberta, cerca obscurament la sortida del paradís. L’anivellació d’aquell jaç era perfecta, i em permetia, d’ajagut, mirar pel finestró i sentir, des d’ell, la meravellosa emancipació de la soledat total enmig de la nit. Sentia els banyarriquers rosegant les bigues de fusta, l’interminable xiuxiueig amorós dels insectes, i sentia obrir-se a la paret els crulls amb els quals es manifestava alguna malaltia de la calç. De fora, m’arribava l’amplíssima remor de la nit, plena de grills, la conversa infinita dels galls, mantenguda d’una possessió a una altra, i prest vaig arribar a conèixer els lladrucs de cada un dels cans d’aquells paratges. Abans d’adormir-me, agenollat damunt el matalàs, orinava pel finestró, i m’agradava sentir l’afirmació d’aquell renou humit que sonava, a baix, damunt la terra calcigada. Pel forat de l’escala, m’arribava l’alenada adormida del meu pare, i, amb ella, un silenci concret i tebi, que es destriava clarament entre els nostres silencis: també dormia la tia Andreua. Des que botava del llit, al matí, cada passa que feia era una aproximació a aquella hora màgica en què el Pedregar sonava amb la condició capgirada, i era com un regne obert i alliberador que jo governava des del bessó de la nit. Em posava d’esquena, amb les mans davall el cap, i el deixava pensar. Amb tota la roba feta un munt encara calent al peu de la pastera, alliberat de tothom des de l’altària del sòtil, jo era, dins la fosca aclaridora, la nuesa total. A vegades, un rajolí d’aire em feia abraçar a mi mateix, i sentir la calentor de la meva carn contra la meva carn era com veure ploure dins un pou, i em trobava tan a pler, que el pensament trescava com una cussa ardenta que cerca les cantonades a on orinar el goig que li vessa, i sovint em sorgia de la negror una asserenada enyorança d’aquella vegada que l’església, tota encesa, era nostra. Les mans, trescant-me el cos, a vegades mel deixaven enrampat pel cocó del baix ventre, i jo no em podia adormir fins tard, i m’agradava, no sabent mai quina mena d’onada amorosa era aquella que em solcava la vida de punta a punta, com un deixondiment.

Fins que una tarda, a la fi, ho vaig saber. Era l’hora en què les gallines, amb el bec obert, cercaven l’ombra de les figueres de moro. Jo, que estimava aquelles sestes d’ulls badats, que em perllongaven la felicitat de la solitud nocturna, romania callat, mentre la suor marcava el perfil del meu cos damunt el matalàs de pallús. Els pins, llunyans, devien fer sonar els cruixits de quan deixen caure els pinyons. El Pedregar era com una llosa de fogó, i pertot arreu les cigales es mostraven feineres des de l’ampla fornal.

Pel finestró, com un ull d’heura, m’entrà, verdíssima, una remor d’aigua. Aquella frescor em deixondí, com si un embatol em fes moure fulles per tota la pell. L’aigua tenia la veu com de pinar, i sonava, callava, remorejava de bell nou, callava altra vegada i tornava a sentir-se, sonant-li una veu primer ampla, que després s’esfilagassava cap a una trencadissa de veus i de degotissos. Vaig treure el cap pel finestró, com ficant-lo sota el raig desvetllador d’una font. La tia Andreua, descalça, acabava de traginar aigua dins el cossi, que estava en terra, enfront del portal de darrera. Posà el call de la mà a la porta, assegurant-se que estava ben tancada, i mirà a dreta i esquerra, com si anàs a fer niu. Lentament, posà un peu, després l’altre, dins el cossi, i es va veure com una onada de frescor li pujava fins als cabells. L’aigua li arribava quasi fins als genolls. Amb una parsimònia que em recordà la lenta majestat amb què es movia aquell escolà major dins el temple, es desembotonà la bata d’indiana verda. Quan se la llevava, vaig sentir que una mà m’engrunava el coll. Aparegué nua, erecta, com una flor de cactus que s’obre a la sortida del sol. D’entrada, em vaig espantar, i la mirada m’anava tèrbola, com amb una busca a cada ull. Tot seguit, mentre ella es tirava aigua damunt les espatlles amb una lletera, vaig conèixer la blanca secretesa dels pits, l’àgil cintura lluenta de frescor, la dolcíssima prominència del ventre que amagava una negror cap a enmig de les cames.

No vaig poder mirar més. Les cames em tremolaren fort i quasi vaig pegar un crit. Lentament, la llarga nuesa del meu cos anava, pam a pam, explicant-se. I les mans, amb una unglada furiosa, arreplegaven tota la quantitat d’home que em sorgia de davall la pell. Se’m féu clar que aquella hora era l’hora, i, per primera vegada en la història d’ençà que el món va esser creat, el meu cos aprengué l’ardenta, pura, convulsa bellesa de l’amor solitari.