XIII

Cap dels dos mai no en parlà, però el succeït mantengué per molt de temps una presència absoluta dins tota la casa, i entre mon pare i jo existia aquella cosa, concreta com el pa damunt la taula. Se’m féu l’evidència que aquell fet devia esser la cara coneguda d’una llarga història, mantenguda diumenge a diumenge, i que enviar-me a la vila “a conèixer món” era exactament enviar-me a no conèixer aquell món paradisíac i particular de mon pare, dins el qual ben segur que esgotava tota la seva capacitat de tendresa. Això em féu perdre encara més les ganes d’anar al poble i m’augmentà les d’allunyar-me d’un món dins el qual no hi havia, per al meu empriu, cap més racó calent que aquell que jo m’havia adesat al sòtil. Però ja no calgué que em digués res més, i cada diumenge, havent dinat, jo partia cap a la vila, perquè era la direcció única que imposava a la meva vida la simple presència muda de mon pare, i sovint procurava no donar-li temps a allargar-me un duro dins la mà, perquè m’enutjava ferm aquella relació establerta entre la meva partida, que ara sabia que era el seu alliberament, i aquella modesta donació; entre altres coses, perquè em feia sentir un poc com el moneiot de fira, que mai no parteix fins que ha dringat clarament la moneda dins la ranura metàl·lica.

Quan m’allunyava, des del turonet que fa el camí de les Bardisses abans del colzer dels tres ametlers, em deturava a mirar les cases, que tenien la coloració escaient perquè la naturalesa les fes confondre entre el roquissar. D’enfora, eren un dau, encara gros, de pedra calcinada però ben viva, que, ara, traspuava una emoció que només jo copsava, i no podia seguir endavant sense sentir l’evidència de deixar un lligam, així com una àncora tirada; perquè aleshores, tan poc temps després d’allunyar-me’n, ja em voltava la pregunta de si dins aquell dau no hi hauria ja, esparsa per la casa, aquella maror humana contorbadora de la qual, a la meva manera, jo participava. Jo m’hi girava, portant als ulls el mateix tel que mostren les vedelles caminant cap a ca l’escorxador, quan es diria que saben bé que miren per darrera vegada la prada, de coa d’ull. I dins el cap se’m reproduïen, fidelíssims, excitants, tots aquells renous dels quals, aquell diumenge, jo havia fet una emocionant cacera. Els cruixits de les posts del llit, aquell frec de cabells per la capçalera i, sobretot, aquell desarronsament de serp amb què sonaven les urpes de mon pare trescant el cos, potser brut, d’aquella dona. Aquella boira de dona, aquella cosa sense nom, sense forma, just amb la veu treta a la llum, era per a mi com un clot ple de fosca calenta dins el qual desesperadament volia estimbar-me. Des del camí, les cases tenien un altre significat. Quan seguia endavant cap al poble, jo sentia clar dins mi que, malgrat la ràbia que això em feia, la figura de mon pare havia deixat d’esser com la imatge morta d’un sant oblidat, de fusta corcada, insensible i resseca, i ara el veia solcat per una mena de palpitació tèbia, que, davant meu, li otorgava una elemental dosi de prestigi que abans sempre li havia mancat.

Com un rei d’espasa, mon pare es movia per la casa amb una nova autoritat, que emprava amb contundència, com si es tractàs d’una eina recuperada. Jo, a estones, enyorava la meravellosa sensació de poder! que vaig sentir, amb tots els atributs, quan el mirava, per uns segons, enderrocat davant meu, enderrocat per obra meva, tapant-se les vergonyes per primera vegada, ell, precisament ell, que mai no ho feia i es rentava dins la cuina en presència meva, mostrant-se en tota la nuesa, essent la seva pròpia nuesa, com un brau és sempre la seva dins la boal.

Des del meu jaç, al mirador del sòtil, jo contemplava amb ulls plens de coïja un llarg i enervant calidoscopi amb les imatges d’aquella dona desconeguda, i em voltaven pel cervell totd’una que m’afonava dins la meva soledat. De la veu, del color d’aquella veu que vaig sentir sonar, prop de mi, plena de temor, anaren derivant-se lentament els altres atributs, i, així, no havia deixat transcórrer encara un mes i jo sabia ja com era ella, quina era la coloració dels seus cabells, quina la tonalitat de la pell, quina l’altària, l’expressió de la boca, la lleugeresa de les seves mans. I resultava que tenia els ulls, la pell, l’altària i els cabells, del color, el tacte, la proporció i la caiguda que a mi m’agradaven. Des de la meva soledat, la posseïa rabiosament, i em produïa un delit marejador barrejar el meu plaer amb el dolor que li causava a ella amb la meva furiosa abraonada.